Assemblea Plaça Orfila-Sant Andreu 14 de juny 2011

Fases del Maig 68 francès

per Gonçal Mayos  (*)

Grafismes i Multimèdia Mayte Duarte

En aquest article distingim 6 fases del Maig del 68 a França que,

més endavant i seguint la seva evolució,

compararem amb el periple actual dels “indignats”, el 15-M i les “acampades”.

 

 

(1) (Abans del 3 de maig del 1968)

Hi havia un malestar difús i poc valorat,

però l’inici és banal si bé amb ràpida visualització d’uns líders

 

Deixant de banda l’existència d’un malestar difús i que gairebé ningú semblava percebre, l’inici concret foren una sèrie de vagues estudiantils en universitats i instituts de París. Aparentment cap d’elles semblava diferent de moltes altres d’anteriors però es forma un important nucli reivindicatiu en el campus universitari de Nanterre, un “banlieu” de París, que ja tenia una certa trajectòria conflictiva i d’esquerres que, amb el temps, es guanyarà els apelatius de “Nanterre, la folle” o “la rouge” (és a dir: la “boja” o la “roja”). A més Daniel Cohn-Bendit (a l’interpel.lar agressivament un ministre per televisió) i altres són visualitzats com a líders reivindicatius.

 22 de març: tancament d’estudiants a la Universitat de Nanterre esdevenint el cristal.litzador d’un nou i més fort tipus de protestes i conflictes. Se succeeixen la detenció d’estudiants, el tancament facultats, els boicots d’exàmens i els violents xocs entre estudiants d’esquerres i de dretes (que intenten enfrontar les protestes).

(2) (Del 3 al 12 de maig)

La violenta reacció del govern inflama la revolta

 

 

L’errònia reacció estatal, optant per la violenta repressió policial, converteix l’aparentment molt circumscrit conflicte universitari parisenc en una revolta cada vegada més popular i estesa. Neguits socials fins aleshores no massa expressats (i que molts no veien o es negaven a veure) passen a identificar-se amb les protestes i a vehicular-se a través d’elles. S’accentua l’escalada de violències (dinàmica d’acció-reacció), però encara queda circumscrita a l’àmbit estudiantil i juvenil (com una protesta bàsicament generacional).

 3 de maig, “els 8 de Nanterre” (amb Cohn-Bendit) que van liderar les reivindicacions a la seu universitària parisenca de Nanterre han de declarar, la policia carrega en contra els concentrats que els donen suport. La Unió Nacional d’Estudiants i el Sindicat de Professors criden a la vaga, tot demanant la retirada de la policia, la reobertura de La Sorbona i l’alliberament dels detinguts.

 6-5 una nova declaració de “els 8 de Nanterre” provoca una manifestació i barricades al Barri Llatí. Al dia següent es produeixen manifestacions generalitzades (inclús davant l’Elisi o seu del govern francès). Moment d’enorme popularitat de les protestes: 61% de la població hi simpatitza.

Els xocs a les universitats van creixent. De Gaulle fa servir mà dura policial i es produeixen autèntiques batalles campals contra la policia al Barri Llatí.

 10-5: “Nit de les barricades” al Barri Llatí. Fracassen les negociacions amb el Rectorat de la Sorbona i el govern rebutja alliberar els detinguts. Els antidisturbis, amb desplegament de blindats, dissolen les barricades per la força i provoquen centenars de ferits.

(3) (Del 13 al 25 de maig)

Generalització i radicalització de la revolta que arriba

al conjunt dels treballadors i arreu de França

 

 

El moviment reivindicatiu deixa de ser bàsicament “estudiantil”, juvenil i amb aires de conflicte generacional, i passa a ser quelcom molt més interclassista i intergeneracional. Sovint sorprenent a propis i a estranys, el moviment esdevé també obrer i amb perspectives socials molt més generals. S’hi incorporen persones i demandes de totes bandes i de vegades no massa coherents, però que sovint indiquen la presencia de profunds malestars i neguits en l’avançada societat francesa que pràcticament ningú mai encara no s’havia atrevit a imaginar. Noves reivindicacions i demandes socials s’incorporen o fan la seva presència popular, això desorienta força els tradicionals partits i sindicats d’esquerres, els quals però s’afegeixen al moviment i les protestes.

13-5 es convoca una vaga general d’estudiants i de treballadors. Manifestació de 200.000 persones a París i deu milions de treballadors en vaga a tot el territori francès (dos terços dels treballadors francesos). La reobertura de la Sorbona acaba amb la seva ocupació, dirigida por un Comitè d’Ocupació (que organitza infermeria, menjadors, guarderia…). Els obrers i tècnics de Sud Aviation a Nantes y de Renault a Cleon, Flins, Le Mans i Boulogne Billancourt ocupen les seves fàbriques.

 16-5 trobada d’estudiants i dels treballadors que ocupen fàbriques. S’hi sumen els controladors aeris, els treballadors del carbó, del transport, del sector del gas i electricitat…, i els periodistes de radio i televisió. A Nantes, obrers i pagesos tallen l’accés a la ciutat, on el Comitè de vaga controla els preus i l’obertura de les tendes. Malgrat que comencen a aparèixer disputes en les ocupacions obreres, molts reclamen un poder obrer que qüestioni l’autoritat de l’Estat, obrint-se un autèntic buit de poder polític a tota França.

(4) (Del 25 al 30 de maig)

però no hi ha cop revolucionari definitiu i

reacciona aplicant la tàctica

de la pastanaga i el bastó

 

 

 

El govern i el Poder estatal comprenen finalment la magnitud del repte que se’ls hi fa, encara que potser no són capaços de captar els neguits vehiculats a través de les protestes. També comencen a encarar el conflicte d’una manera més astuta i hàbil, aplicant la tàctica de mà dura i el “bastó” juntament amb les concessions i la “pastanaga”. Clarament no renuncien a l’ús de la força (de fet l’accentuen i, sovint, boregen el que es pot qualificar de “guerra bruta”), però prenen iniciatives de diàleg i negociació on fan –inclús- concessions absolutament inesperades i inesperables poc abans.

Pastanaga: El govern de Pompidou negocia el 25-5 a tres bandes: patrons, sindicats i govern. Acords de Grenelle (27-5): increment del 35% en el salari mínim industrial i del 12% de mitjana a tots els treballadors. En mig de l’entusiasme, radicalització i força que el moviment ha adquirit, la majoria dels treballadors rebutgen l’acord. François Mitterrand demana la dimissió del govern De Gaulle, dient que des del 3-5 no hi havia Estat.

Bastó: El 29-5, De Gaulle desapareix i es concentra el debat sobre la seva figura (manifestació dels gaullistes el 30-5 amb 300.000 persones). De Gaulle s’entrevista amb el general Charles Massu -comandant de les forces franceses estacionades a Alemanya- i fa especular amb un cop d’Estat. De Gaulle retorna (30-5) i parla per la radio negant-se a dimitir, dissolent l’Assemblea Nacional Francesa i convocant eleccions parlamentàries anticipades el 23 de juny de 1968.

(5) (Del 30-5 al 23 de juny)

Incapaços d’institucionalitzar-se sòlidament

els revoltats es disgreguen.

En canvi De Gaulle concentra la por i imposa disciplina

 

El moviment reivindicatiu comença a experimentar els seus límits i contradiccions internes. Els revoltats viuen un impàs i perden unitat. Són incapaços de consensuar els següents passos: uns volen una revolució clàssica, violenta i total; d’altres en desconfien vista l’evolució Lenin-Stalin i pensen en noves vies político-reivindicatives; d’altres consideren que cal acceptar moltes de les concessions assolides i reconduir el moviment dins dels cànons polítics tradicionals; i, encara altres, senzillament es desencisen de tot plegat o han agafat por.

Certament la diversitat interna del moviment és enorme i ara s’evidencia més, quan la seva popularitat (que havia estat enorme) s’esfondra en moltes capes de la societat. De Gaulle aprofita hàbilment aquesta circumstància plantejant un repte de tot o no-res; es presenta com el defensor de l’ordre social i de l’autoritat. Deixa clar que l’única manera d’enfonsar el seu govern és un alçament violent generalitzat que cap sector dels revoltats és capaç o disposat a realitzar i que genera molta por en capes molt generalitzades de la societat.

A més, els revoltats no poden institucionalitzar permanentment l’enorme poder social que han acumular i, fins i tot, van perdent el control del moviment. Poc a poc, en mig de gran confusió, caos, por i disturbis en els carrers i centres industrials, moltes empreses retornen al treball, acceptant els acords de Grenelle i concessions increïbles com el pagament dels dies de vaga com si haguessin estat treballats (política governamental de pastanaga).

Bastó: el 10-6 un estudiant de secundària mor en els enfrontaments, provocant nous disturbis a París. El 12-6 De Gaulle dissol i il.legalitza 18 col.lectius d’extrema esquerra (prohibint-ne les publicacions i arrestant els líders); a més prohibeix les manifestacions al carrer per 18 mesos. 15-6 Marcellin Ministre d’Interior (des del 31-5) amnistia 50 militants presos de la OAS (alguns condemnats per assassinat i que inclouen generals d’extrema dreta com Raoul Salan -que havia conspirat per derrocar De Gaulle-). Paral.lelament es creen grups d’acció ciutadana contra els “elements incontrolables”.

En mig de la violència, durant el juny les empreses van tornant a la normalitat per acords (pastanaga) o intervenció policial (bastó). Finalment, inclús la Confédération Générale du Travail i el Partit Comunista Francès demanen el retorn al treball.

(6) (Després del 23 de juny)

Conseqüències polítiques del fracàs

El març havia estat el mes d’eclosió d’un conflicte relativament banal (covat, endanyat i infectat durant el mes d’abril), mentre que el maig fou el mes que demostrava que no tenia res de banal, sinó que s’inaugurava un nou tipus de cicle revolucionari. En canvi el juny és el mes –per una banda- de la dolorossísima presa de consciència dels tremends límits i contradiccions internes dels revoltats. Per l’altra banda, s’hi albira l’oportunitat de reconduir les aigües als canals tradicionals, creure’s que tot havia estat un simple malson i que tot tornaria a ser com abans o –inclús- que l’ordre i elits tradicionals sortirien reforçades en el fons. Però no fou així i, encara que van caldre encara uns mesos, es mostrà que el Maig no havia passat en va i que romanien molts neguits i malestar, així com el seu exemple (sempre ambivalent, com havia estat sempre). El fet puntual que millor testimoni aquest final és que De Gaulle perd el referèndum del 27-4-1969, al que havia vinculat el seu futur i lideratge, tenint que retirar-se tot seguit.

Entre les conseqüències polítiques a curt termini destaquem que: en les eleccions legislatives del 23 i 30 de juny, el gaullistes i aliats aconsegueixen el 60% dels vots i 293 diputats. I l’esquerra perd la meitat de la força: el PCF disminueix del 15% i 73 representants al 6’98% i 34 diputats; la Federació de l’Esquerra Democràtica i Socialista (FGDS) de Miterrand passa de 121 a 61 diputats.

Sembla que ha predominat la por i el desencís, elements claus que haurien reforçat els gaullistes. Ara bé, De Gaulle creu que és el seu lideratge el que ha evitat el cataclisme, gràcies a la seva genialitat i a que entén el que vol França i el que ha passat en el Maig. Considera que n’ha resultat una adhesió plena a la seva persona i que, per tant, pot reconduir la reforma de la Republique d’acord amb els seus interessos i incorporant uns canvis cosmètics (regionalització i descentralització).

Ara bé, la gent –encara que tampoc no té cap idea clara del que ha representat el Maig- no ho senten ni ho veuen així. Retornat l’ordre i mantingut l’Estat es neguen a modificar-los a favor del proposat per De Gaulle. Podem pensar que potser la gent majoritàriament vol intentar tornar a la situació idealitzada anterior al Maig, però també anterior als neguits i conflictes que van dur al Maig. En conseqüència es veu majoritàriament a  De Gaulle i els dirigents de la seva generació com a part del problema. Per això, una vegada apaivagada la por que va provocar la radicalització del Maig, derroten De Gaulle en el referèndum convocat, malgrat que poc abans l’havien votat majoritàriament.

Així, l’aparent triomfador sobre el Maig, De Gaulle -que havia vinculat el seu futur a que s’aprovés una reforma feta a la seva mesura personal- en perd el referèndum (27-4-1969) i es retira el dia següent. És l’inici de la fi de la generació de líders de finals de la II Guerra Mundial i del personalisme de la V República francesa.

(Gonçal Mayos, 14 juny 2011)

 

1 Acampada Plaça Orfila 14/06/2011

2 Acampada Plaça Orfila 14/06/2011

3 Acampada Plaça Orfila 14/06/2011

4 Acampada Plaça Orfila 14/06/2011

5 Acampada Plaça Orfila 14/06/2011

6 Acampada Plaça Orfila 14/06/2011

7 Acampada Plaça Orfila 14/06/2011

8 Acampada Plaça Orfila 14/06/2011

9 Acampada Plaça Orfila 14/06/2011

Imatges maig 68:

http://www.photos-mai68.com/index.php?x=browse

http://jcmllonja.balearweb.net/get/mayo68.jpg

http://jcmllonja.balearweb.net/get/NON_A_LA_BUREAUCRATIE.jpg

http://jcmllonja.balearweb.net/get/68marseil_DegfrancSal.jpg

http://2.bp.blogspot.com/_lRqhydD8k6A/SDBQGHBfDOI/AAAAAAAABKI/Bm0LfwvPcxQ/s400/26.jpg

http://3.bp.blogspot.com/_Na9sUv211_Q/SLxni6a1C1I/AAAAAAAAAFY/IaNnhA97FjU/s400/20080508164216-paris-mayo-1968.jpg

http://4.bp.blogspot.com/_tUUg_TknkZ4/R1Rt7WwECuI/AAAAAAAAAHk/CNoZH96jAkI/s1600-R/mayo68+esta+si.jpg

http://www.elpais.com/recorte/20110203elpepucul_7/XXLCO/Ies/Mayo_68.jpg

http://www.dradio.de/images/36291/portrait/

http://28.media.tumblr.com/tumblr_l7145c7dRG1qzzf25o1_500.png

http://blogs.publico.es/tiemporeal/files/2009/01/muchnik-mayo-68.jpg

 

 

(*) Gonçal Mayos Solsona (1957)  filòsof, assagista i professor en la Universitat de Barcelona.

http://www.ub.edu/histofilosofia/gmayos/

 

Articulos similares:

Licencia Creative Commons
Assemblea Plaça Orfila-Sant Andreu 14 de juny 2011 por Mayte Duarte Seguer, a excepción del contenido de terceros y de que se indique lo contrario, se encuentra bajo una Licencia Creative Commons Attribution-Noncommercial-Share Alike 3.0 Spain Licencia.

About Mayte Duarte

Nascuda a la Ciutat Comtal i en ple fenòmen Baby Boom (1962). Hi ha qui ha anomenat a la meva generació com a la Generació X. La meva opinió és que va ser una generació ni millor, ni pitjor..diferent. Vàrem trencar totes les prohibicions, ho vam provar tot, el món era quelcom que volguéssim que fos, tant sols depenia de nosaltres, tot estava per fer. El món actual en el que ens trobem és el resultat d’aquesta inabastable equació canviant. Crec que realment pertanyo a una generació que som energia pura en transformació constant. No teníem res, ho vàrem construir tot, no tot serveix i no tot es pot tenir al mateix moment. Hem estat binaris en costant desenvolupament. Un retret? Molts han estat pares sense deixar de ser fills i ara en paguem la factura, es passa del prohibit prohibir a prohibir i regular-ho tot. Amb els nostres antecedents no ens pertoca ser paternalistes. Toca tornar a començar, tornar a construir, assumir errades i responsabilitats i seguir caminant... Encara vull ser la primera Psicohistòriadora del planeta, terraformar les galàxies i contemplar amb bona companyia la multiplicitat de plans d’un univers fractal. Encara vull ser Leonardo da Vinci, quant sigui gran. Sí, jo també vull ser gran i, el meu somni segueix ple de llambordes. www.mayteduarte.com Llicenciada en Humanitats (UOC) la meva tesis de Llicenciatura ha estat en l'àmbit de l'Antropologia social i religiosa. El meu objecte d’estudi de Màster i Doctorat és envers L’homo tecnològicus. • ESPECIALITZACIÓ POST LLICENCIATURA: MEMBRE (DES DE LA SEVA FUNDACIÓ) DEL PROGRAMA ATAPUERCA PERSONES - FUNDACIÓ ATAPUERCA. I DEL MUSEU DE L'EVOLUCIÓ HUMANA, (BURGOS). ARQUEOLOGIA EXPERIMENTAL, DIDACTICA DE LA PREHISTÒRIA I EVOLUCIÓN HUMANA. Fundación Atapuerca y Sierra Activa. Curs pilot teòric - pràctic, de places limitades, amb l’objectiu de conèixer els jaciments de la Serra d’ Atapuerca i el seu context geològic. • METODOLOGIA DE LA FORMACIÓ OBERTA I A DISTÀNCIA ENSENYAMENTS (TEORIES, MÈTODES, TÈCNIQUES, PRÀCTICA...) PER A LA FORMACIÓ DE MESTRES.. E-Learning Creació de cursos on-line: Plataforma CMS (Sistemes de gestió de cursos), LMS (Sistemes de Gestió d’ Aprenentatge),VLE (Ambients Virtuals d’ aprenentatge). Creació de materials: Unitats Didàctiques, Debat telemàtic documentat dirigit/moderat per un especialista/expert, Power Points, Imatges, Vídeos. Recursos: Pàgines de text pla; HTML; Glossaris; Referències; Arxius carregats en el servidor; enllaços Web; Pàgines Web; Wikis; Blogs; Audiovisuals Aprofitant els coneixements acadèmics treballo per donar aplicacions pràctiques socials, polítiques i científiques a diversos grups a Facebook com administradora. Editora de la Revista Digital d’Humanitats Sàrasuati i membre del Grup Internacional de Recerca Cultura, Història ì Estat (GIRCHE) de la Universitat de Barcelona (UB). Secretaria del Liceu Maragall de filosofia (amb seu a l'Ateneu Barcelonès). I Fundadora i Presidenta de Dracmaycat (www.dracmaycat.com), la meva experiència inclou treball com a Community Manager, investigació i recerca antropològica de la civilització catalana, amb una curiosa passió envers els dracs. La figura del Drac a Catalunya, m’ha portat a documentar i estudiar dracs d’arreu del país per difondre i exposar més i millor la imatge del Drac envers la cultura catalana com a tret identitari.

2 Comments

  • 26 octubre 2013 | Permalink |

    I have to thank you for the efforts you have put in writing this website.

    I really hope to view the same high-grade blog posts from
    you in the future as well. In truth, your creative writing abilities has
    encouraged me to get my own, personal website now ;)

  • 11 agosto 2014 | Permalink |

    I read this post fully concerning the resemblance of latest
    and earlier technologies, it’s amazing article.

Leave a comment

Add your comment below, or trackback from your own site. You can also subscribe to these comments via RSS.

Your email is never shared. Required fields are marked *

Featuring Recent Posts WordPress Widget development by YD