“Si fallor, sum“

Si me equivoco, existo de Agustín de Hipona

     No es esta una hagiografía, es decir la biografía de un santo. Aunque sí que es la biografía de un ciudadano del Imperio romano que llegó a ser canonizado y nombrado Doctor de la Iglesia en el siglo XIII por el papa Bonifacio VIII. Con este nombramiento se le reconoció su trabajo como forjador de la doctrina cristiana y como “maestro de la fe”. La patrística fue la labor que ejercieron aquellos que fueron llamados los Padres de la Iglesia y que consistió en la elaboración de una doctrina razonada desde la fe. Si bien, este personaje mitad filósofo, mitad teólogo, no es un puro humanista, bien merece un capítulo entre estas biografías dedicadas a los ilustrados europeos, ya que fue un referente para el pensamiento durante toda la Edad Media, el Renacimiento y gran parte de la Edad Moderna. El cristianismo que estructuró y expuso Agustín durante el Bajo Imperio Romano, y su lucha dogmática en contra de la herejía, sentaron la base del pensamiento cristiano europeo y principalmente el de la Iglesia Católica Apostólica y Romana.

Decadencia del Imperio Romano:

      Más conocido como Agustín de Hipona (354-430), Aurelius Augustinus nació en Tagaste (hoy Souk Ahras, Argelia) en el seno de una familia humilde, de padre pagano y de madre católica (más tarde fue Santa Mónica en agradecimiento por haber logrado la conversión de su hijo). Este bereber nacido en la costa norte africana, en una ciudad de Numidia, provincia entonces del Imperio Romano, escribió sobre cuestiones filosóficas, psicológicas y principalmente teológicas durante una época en la que el Imperio se dividía y se aferraba a sus fronteras cada vez más débiles ante los ataques e incursiones bárbaras. Un año después de su nacimiento, francos, alamanes y sajones invadieron la Galia. Durante el siglo IV, estalló la guerra contra los Godos y los Hunos cruzaron el Volga para llegar al río Elba en el 399. El rey de los visigodos, Alarico I (395-410), llevó a cabo el tercer y último asedio a la ciudad de Roma rendida el 24 de agosto de 410. El prestigio romano quedó por los suelos.

     En la costa de Numidia, a principios siglo V, el general romano Bonifacio destinado en Cartago llamó a los vándalos del Sur de España para que le ayudaran en su rebelión contra los romanos que habían conspirado contra él y le habían enviado a África. El arriano Genserico (389-477) acudió en el año 428. Los herejes y las tribus nativas aprobaron su llegada que pronosticaba la expulsión de cristianos y romanos. Bonifacio se equivocó, Genserico ocupó África del Norte, sólo Cartago, Hipona y Cirta quedaban bajo Imperio Romano, pero pronto se interesó por las principales ciudades del Norte. Hipona resistió casi dos años gracias a la ayuda del Imperio pero fue tomada en el 431, Agustín ya había muerto el 28 de agosto de 430. En 439, el ejército vándalo marchó hacia Cartago convirtiéndola en su capital.

El cristianismo en el Bajo Imperio:

      La Iglesia cristiana, sin embargo, se fortalecía mientras que el Imperio decaía. Veamos brevemente cómo se organizó para poder comprender el pensamiento y la obra de Agustín de Hipona, testigo de la decadencia del Imperio Romano y también de la conversión del Imperio al cristianismo. Cuando el emperador Constantino I (272-337), promulgó el edicto de Milán (313) se puso fin a las persecuciones de los cristianos y se proclamó la libertad religiosa. Entonces se empezaron a organizar las comunidades cristianas alrededor de un obispo que tenía el poder para decidir cuáles iban a ser las normas de su iglesia. Se realizaron los primeros <<sínodos>> para conciliar a los diferentes obispos y aquellos acuerdos sentaron cátedra entre la cristiandad. A principios del siglo IV, el emperador convocó un concilio de obispos para abordar el arrianismo que en Alejandría causaba el enfrentamiento entre arrianos[1] y atanasianos[2] y que ponía en peligro la unión de la Iglesia y por ende del Imperio. Se celebró en Nicea (325), la entonces capital del Imperio. A pesar de la victoria de Atanasio, el arrianismo seguía ganando adeptos e incluso el emperador se acercó a la doctrina arriana. Como resultado, el Imperio se dividió más profundamente. En el Oeste se hablaba latín y se afianzaba el catolicismo (la ortodoxia), en el Este se hablaba griego y se seguía al arrianismo (la herejía). Constantino decidió trasladar por motivos de seguridad la capital a Bizancio, la nueva Constantinopla quedó inaugurada en el año 330. Los obispos orientales ganaron en prestigio y la nueva capital iba desbancando paulatinamente a Roma. Antes de morir, el emperador Constantino se hizo bautizar (337). Su sucesor Teodosio (347-395), emperador desde 379 de todo el Imperio Romano, tras el Edicto de Tesalónica (380) convirtió el cristianismo en la religión oficial del Imperio[3]. Con la cristianización, Iglesia y Estado compartían poderes.

     Mientras que el Imperio se desmoronaba, la literatura latina cristiana florecía. En el año 382 bajo el auspicio de Jerónimo de Estridón comenzó la traducción al latín de la Biblia que se llamó la Vulgata, Biblia que todavía en la actualidad es de uso común para la Iglesia católica. La África romana (costa norteafricana al Oeste de Egipto), cuya metrópoli era Cartago, se convirtió en un centro neurálgico para la historia de la cristiandad, principalmente gracias a la obra del retórico y teólogo Aurelius Augustinus.

La obra agustina:

     De cultura latina, Agustín recibió una buena educación para asegurar su futuro, “Los estudios calificados de nobles… tenían como meta la carrera forense, los tribunales y los pleitos. (…) Yo era el número uno”, (Confesiones, Libro III, 3 (6)). Estudió a los clásicos latinos y se especializó en Retórica. Contaba con dieciocho años cuando se enamoró de una concubina con la que tuvo un hijo que llamaron Adeodato. Cuando tuvo que leer Hortensius, el libro de Cicerón, Agustín quedó seducido y escribió: “Este libro contiene una exhortación suya a la filosofía (…) Su lectura realizó un cambió en mi mundo afectivo. Sus palabras eran un revulsivo para que amara, buscara, alcanzara, conservara y abrazara no esta o aquella secta o escuela, sino la sabiduría sin aditivos, por sí misma y en sí misma” (Confesiones, Libro III, 4 (7/8)).

     Durante su juventud, Agustín se adhirió al maniqueísmo doctrina propuesta por el profeta iraní Mani (216-277) y cuyos discípulos la presentaban como una forma superior al cristianismo. Desligada de la Iglesia, esta escuela dualista, basada en el Bien y el Mal, proponía que todo lo que existe en el Cosmos resultaba de una mezcla de elementos buenos y malos y consideraba que sólo a través de un ascetismo muy riguroso se podía alcanzar la felicidad. La naturaleza del mal atormentaba al retórico Agustín. Según el maniqueísmo se “atribuía la comisión de un delito a un principio ajeno”[4], no había pues responsabilidad moral. Sin embargo, el de Tagaste no acababa de ver clara esta propuesta, según él defensor del libre albedrío, el acto realmente libre del hombre le hacía responsable para bien o para mal, porque un acto libre es en sí mismo una causa y no un efecto. Durante diez años Agustín perteneció a esta secta de la cual finalmente fue poco a poco decepcionándose. Tras una reunión con Fausto, cabeza de los maniqueos, el retórico norteafricano se convenció de la falsedad de sus propuestas y abandonó la secta ” (…) hombres de orgullo delirante, carnales y charlatanes a más no poder (…) sus palabras eran pura falsedad”, (Confesiones, Libro III, 6 (10)).

     Como maestro de Retórica, Agustín viajó a Cartago (375) y luego a Roma y Milán (383/4). En Milán, por aquel entonces capital del Imperio Romano de Occidente, el maestro obtiene una cátedra municipal de réthor (tratadista de retórica). Allí conoció al obispo Ambrosio (340-397) y al grupo de intelectuales católicos que le rodeaban. Mientras leía a los neoplatónicos traducidos al latín (ya que él no se había interesado nunca por aprender griego), a Euclides y a San Pablo, el escepticismo de su querido maestro Cicerón se desvanecía y creyó en la posibilidad de acceder a la verdad desde la ascesis y el estudio bíblico. Finalmente, Agustín se convirtió al cristianismo en Milán (386), influenciado por su madre y el obispo Ambrosio que le había ayudado a interpretar el Antiguo Testamento. A partir de este momento empieza su estudio minucioso de las Sagradas Escrituras. La lectura de los neoplatónicos le permitió elaborar una teología cristiana basada en la verdad racional, una teoría del conocimiento que eliminaba el escepticismo que tanto había dominado a los antiguos filósofos. “¡Oh grandes varones de la Academia!; ¿es cierto que no podemos comprender ninguna cosa con certeza para la dirección le la vida?”. (Confesiones, Libro VI, 11 (18)). Agustín escribió Contra académicos (386), sobre la posibilidad de conocer la verdad y en contra del escepticismo de la Nueva Academia. El maestro renunció a su cátedra y se retiró para meditar y dedicarse a la búsqueda de Dios. Mientras, la lectura de san Pablo le ayudó a resolver la cuestión de la “gracia” [5].

     Estando retirado con su madre y amigos en una casa a las afueras de Milán, en el huerto de la villa Agustín oyó una voz de un niño o una niña que decía: “¡Toma y lee!” (Confesiones, Libro VIII, 12 (29)). Abrió la Biblia y leyó a San Pablo: “Revestíos, más bien, del Señor Jesucristo y no os preocupéis de la carne para sus concupiscencias”[6]. El de Tagaste lo interpretó como una señal, “su conversión no era debida a méritos personales, sino que era la respuesta a una llamada divina, a la gracia divina”, escribe Claude Lepelly, el profesor emérito de Historia Antigua de la Universidad de París X-Nanterre (Historia del cristianismo, 112). A los 33 años, Agustín fue bautizado en Milán por Ambrosio. Su conversión le condujo hacia una vida de perfección, hacia un ideal monástico de ascetismo y castidad.

     Decidió volver a África para fundar una comunidad cristiana (388) que funcionó durante tres años según las normas que él mismo impuso (la Regla), y que fue inspiración de las posteriores comunidades monásticas. Agustín viajó a Hipona (391) para abrir allí otra comunidad, cuando entró en la iglesia, la comunidad y el obispo Valerio, le rogaron que se quedara como sacerdote. El asceta aceptó, a la muerte de Valerio, Agustín se convirtió en el obispo de Hipona (395), la segunda ciudad en importancia en el norte de África. En varias ocasiones el nuevo obispo de Hipona viajó a Cartago requerido por el obispo Aurelio, cabeza de la Iglesia en la región, poco a poco, ambos fueron estructurando las bases de la política eclesiástica africana. Agustín también mantuvo numerosas relaciones epistolares con otros prelados del Imperio y, sin dejar de atender a las necesidades de su iglesia, organizó a su lado un monasterio donde vivía en comunidad con sus sacerdotes. Ascetismo, castidad y pobreza, este era el ideal de su vida apostólica. Además, Agustín ejercía como juez y como administrador del patrimonio de la Iglesia, explica el especialista en la historia del cristianismo antiguo, Henri-Irénée Marrou (Saint Augustin et l’augustinisme, 39). Así pues, el teólogo cristiano se separó de la filosofía griega preocupada por el cosmos y se interesó por el hombre, transformando la teoría de las ideas platónicas de los antiguos académicos en pensamientos de Dios.

 Entre su inmensa producción literaria destacan de entre sus 113 libros, Confesiones y La ciudad de Dios, 218 cartas y 500 sermones. Confesiones (397-400) es una obra autobiográfica en donde relató sus vivencias como pecador y expresa su profunda gratitud hacia Dios, auténtico artífice de su conversión. Considerada como la primera autobiografía de la literatura occidental, Agustín se enfrenta a sí mismo y se descubre como persona. A través de su introspección (labor psicoanalítica) analiza su vida y explica los fundamentos de su fe. Agustín escribió: “No vayas mirando fuera de ti, entra en ti mismo, porque la verdad habita en el interior del hombre “.

     La caída de Roma inspiró su obra La ciudad de Dios (413-426) dividida en dos partes. En la primera, el autor combate el paganismo y replica a aquellos historiadores paganos que responsabilizaban a los cristianos de la decadencia de Roma. En la segunda, Agustín defiende la doctrina cristiana y argumenta el fracaso de la civilización pagana. En realidad, “el cristianismo no estaba destruyendo al Imperio Romano, sino que quería salvar lo que quedaba de él”, replicaba Agustín (Asimov, 231). La historia que aquí relata comienza con la creación y acaba con el fin del mundo. ¿Y qué otro final es el nuestro, sino el de llegar al reino que no tiene fin?>> (Ciudad de Dios). La historia, en su opinión, acabará con el día del Señor <<que será como el octavo día consagrado con la resurrección de Cristo y que representa el descanso eterno, no sólo de espíritu, sino también del cuerpo>>. Reflexiona sobre la caducidad de las civilizaciones y expone “una síntesis histórica universal desde una perspectiva cristiana”[7]. Agustín repasó la historia y señaló que los estados tenían ciclos de ascenso y caída, por eso, Roma también debía caer. Según Agustín, su caída respondía a la “grandiosa culminación del plan divino” (Isaac Asimov, El Imperio Romano, 230). Agustín de Hipona quiso demostrar que <<la humanidad está guida por Dios>>, para el teólogo cristiano Dios es el único creador absoluto: “El mundo (…) ha sido hecho, y hecho por un Dios inefable e invisiblemente grande, inefable e invisiblemente bello”.

     A los sesenta años, Agustín de Hipona debe enfrentarse a la crisis pelagiana. El asceta britano Pelagio y sus discípulos “reducían el cristianismo a un moralismo riguroso y sin espiritualidad” (Lepelly, 112) y negaban el dogma del pecado original. Según esta herejía, Dios recompensaba los méritos propios de los hombres. Como los estoicos, los pelagios valoraban la virtud individual. Casi toda la obra del obispo de Hipona responde a las preocupaciones que atormentaban a la Iglesia de su tiempo y el teólogo pasó cuarenta años de su vida defendiendo a capa y espada la ortodoxia de su pensamiento cristiano contra las herejías cristianas (paganos, judíos, maniqueos, donatistas[8], pelagianos, arrianos, etc.)

     Con setenta y dos, cansado y deseoso de poner orden a toda su obra, como hizo Valerio, delega en el sacerdote Heraclio y se dedica a escribir Retractaciones, un catálogo razonado y crítico de sus obras anteriores, en el cual revisa y corrige algunos de sus textos y antiguas ideas. El obispo Agustín tuvo mucha repercusión en Europa, la metrópolis de Cartago comerciaba con Europa y sus obras recorrieron todo el Imperio. Su obra gustaba, como todavía lo hace ahora, no sólo por su contenido espiritual, sino también por su rico lenguaje y su dominio de la retórica.

Su influencia:

     Amigos y discípulos difundieron su obra y su pensamiento. Su influencia se extendió durante toda la Edad Media. El historiador H-I. Marrou escribe: “Durante la época carolingia Agustín se convierte en el inspirador que cimentará la nueva cultura cristiana. Casi todo procederá de él, de su obra. La Ciudad de Dios se convierte en el manual preferido para la nueva formación política y social de Europa” (Saint Augustin, 157). Prueba de su influencia es que monjes medievales nos han legado “más de 15.000 manuscritos que reproducen sus escritos” (Lepelly, 110).

     Los renacentistas recogieron y difundieron la obra agustiniana. El protestantismo del siglo XVI fue un “firme retorno a un agustinismo estricto” (Lepelly, 115), todo estaba predestinado. Y un siglo más tarde, en Francia, los jansenistas [9] reclamaron el retorno a la teología agustiniana radical (Lepelly, 115). El libro póstumo que escribió el obispo Jansen, Augustinus, fue condenado por varios papas acusado de herético. Algunos pensadores consideran que Descartes (siglo XVII) se sirvió de las ideas de Agustín para su argumentación del “cogito”, o como concluye H. Marrou, fue la filosofía del racionalista francés la que permitió comprender mucho mejor al filósofo y teólogo Agustín de Hipona que escribió: “Si dudo, si me alucino, vivo. Si me engaño, existo. ¿Cómo engañarme al afirmar que existo, si tengo que existir para engañarme?”. La Europa agustiniana pasa al olvido en el siglo XVIII con la Ilustración. A los filósofos no les gustaba la idea del teólogo latino que creía que la naturaleza humana era “corrupta e imperfecta”, Jean-Jacques Rousseau creía todo lo contrario, el hombre es bueno por naturaleza.

     Asceta, teólogo, filósofo, sacerdote, obispo, santo y doctor de la Iglesia, este hombre nacido en Numidia “dejó una huella más poderosa que nadie en la vida religiosa e intelectual del Occidente europeo” (Lepelly, 116). Creyentes o no, la verdad es que siempre se ha considerado positivamente su labor tanto espiritual como intelectual, puesto que el respeto que se tiene a su obra teológica y filosófica radica en su continua exaltación de la razón y la inteligencia, decía: <<hay que buscar para encontrar, y encontrar para buscar otra vez>>, y como escribe Lepelly este “razonamiento es válido (tanto) para la búsqueda de Dios como para cualquier avance intelectual”.

Notas:

[1] Arrio (256-336), el diácono de Alejandría.

[2] Atanasio (296-373), obispo de Alejandría.

[3] El primer Estado que se había convertido al cristiano fue Armenia (ha. 301).

[4] Enciclopedia católica on-line, San Agustín de Hipona, Encliclopedia Católica.

[5] Gracia divina: un favor o don gratuito concedido por Dios para ayudar al hombre a cumplir los mandamientos, salvarse o ser santo. Wikipedia: http://es.wikipedia.org/wiki/Gracia_divina.

[6] Concupiscencia: en la moral católica, deseo de bienes terrenos y, en especial, apetito desordenado de placeres deshonestos. DRAE 22ª edición.

[7] Espluga, Xavier; Miró, Mónica. Material UOC. Llengua i Cultura Llatines. Mòdul 2: Gèneres i tòpics de la Literatura Llatina. Unitat 15, La Literatura cristinana. UOC, Barcelona, 2002.

[8] Donato, obispo de Cartago, siglo IV.

[9] Cornelio Jansen (1585-1638), obispo de Ypres.

BIBLIOGRAFÍA

Asimov, Isaac (1967) El Imperio Romano. Historia Universal Asimov. Sección Humanidades. El libro de Bolsillo, Alianza Editorial, Madrid (1982)Corbin, Alain dirección, Lemaitre, Nicole; Thelammon, Françoise; Vincent, Cathérine. Historia del cristianismo. Traducción de Isabel Margelí. Claude Lepelly, San Agustín y la proyección de su pensamiento (págs. 110 a 117). Editions du Seuil, Paris, 2007. Editorial Ariel, S.A. Barcelona (2008).RBA Realizaciones Editoriales, S.L. (1997).

Del Pozo Álvarez. Material UOC: Història del pensament filosòfic i científic. Mòdul 3: Crisi grega, transició romana, inici medieval.

Marrou, Henri-Irénee (1955) Saint Augustin et l’augustinisme. Collection <<Maîtres Spirituels>>, Edition du Seuil, Paris (2003).

Espluga, Xavier; Miró, Mònica. Material UOC: Llengua i Cultura llatines. Mòdul 2: Gèneres i tòpics de la literatura llatina, unitat 15. Fundació per la Universitat Oberta de Catalunya, Barcelona, Editorial Eurecamedia, S.L. (2002).

Reale, Giovanni; Antiseri, Dario (1983) Historia del pensamiento filosófico y científico Antigüedad y Edad Media, Tomo I. Traducción: Juan Andrés Iglesias, Herder Editorial, S.L. (3ª ed., 2004.)

Consulta on-line de la Enciclopedia Wikipedia – Agustín de Hipona y la Encliclopedia Católica

Título: I Jornades d’Usos i Tradició de les literatures clàssiques a les literatures medievals
Lugar: Universidad de Lleida

Link out: Click here

Descripción: L´objectiu cercat en aquesta Jornada-Trobada científica és l´estudi interdisciplinari de l´influx de les literatures grega i llatina clàssiques en les literatures catalana, espanyola i francesa medievals, tot proposant nous viaranys de renovació filològica a partir de temes de recerca força concrets. Així, hom pretèn analitzar, amb l´ajut d´especialistes de prestigi, provinents d´universitats catalanes i d´arreu de l´Estat espanyol, alguns dels aspectes o tòpics literaris que van incidir en la mentalitat i en la cultura medievals, tot acostant investigadors que han estudiat les literatures medievals i les literatures grecollatines, així com els gèneres literaris diversos (la tragèdia, la faula, la poesia burlesca o la novel.la, entre d´altres) des de perspectives ben diferents. Aquestes I Jornades volen iniciar una via de recerca filològica interdisciplinar no existent encara a Catalunya i tot just encetada a la UdL. En concret, s´estudiaran obres i temes com ara el “Curial e Güelfa”, el “Roman de Troie” i la traducció catalana del segle XV, la Matèria de Troia en la literatura medieval espanyola, Ausiàs March, el “Tirant lo Blanc”, la influència de Llucià de Samòsata en les sàtires bizantines, el repertori fabulístic en l´Aesopus llatí de Gualterus Anglicus, els models llatins en la literatura al·legòrica del segle XV, la metamorfosi del mite d´Alexandre en la literatura medieval, el sentit del somnium regis en el Libro de Alexandre, Gal.lè en la frontera de l´Edat Mitjana, la Grècia medieval en els cronistes catalans (Jaume I, Bernat Desclot, Ramon Muntaner), la literatura astrològica de “época alfonsí” i les seves arrels clàssiques, lectures clàssiques a la cort d´Isabel I de Castella o bé el concepte medieval de tragèdia, entre d´altres.

Fecha de Inicio: 2009-10-28
Hora de Inicio: 10:00
Fecha de Finalización: 2009-10-29
Hora de Finalización: 14:00

- EIXOS TEMÀTICS

La distància geogràfica i cultural que separa les terres catalanes de les hongareses no ha estat obstacle per a l’establiment de vincles entre ambdós països ja des de l’edat mitjana. Cenyint-nos a aquest període, anirem mostrant la naturalesa d’uns lligams que si bé inicialment foren circumstancials, a partir del segle XIII es bastiren sobre les estratègies matrimonials del casal d’Aragó i la casa d’Arpad.

A partir d’aquí coneixerem les històries de quatre d’aquestes princeses, educades des del seu naixement per casar-se (es casen entre els setze i els dinou anys) i marxar, lluny de la família, a països amb una cultura molt diferent. Cadascuna encarna una manera diferent de ser reina, fruit de l’època i les circumstàncies personals.

- ELS PRIMERS CONTACTES: LA CONSTRUCCIÓ DELS ESTATS

A la primera meitat del segle X encara resulta prematur parlar tant de l’existència d’Hongria com de la de Catalunya. Una i altra no son sinó una poderosa confederació de tribus nòmades amb un territori en vies de definició i un conjunt de comtats carolingis arrecerats al peu dels Pirineus i del litoral veí, maldant per contenir els poderosos veïns musulmans. Ambdós pobles, perifèrics respecte de l’imperi creat per Carlemany, basteixen llur identitat sobre àrees de fricció entre la naixent civilització europea d’arrel franco-germànica i dos dels més importants models alternatius a aquesta: el món dels nòmades de les estepes i el de l’Islam mediterrani.

És ara, quan comencen a perfilar-se llurs respectives personalitats, que ambdós pobles entren en contacte per primer cop. I ho fan amb la violència pròpia de les darreres invasions de pobles nòmades que sotragaren l’Europa medieval. Així, l’any 942 una ràtzia hongaresa travessà saquejant-los els comtats carolingis per arribar als peus de les muralles de la ciutat andalusina de Lleida, on foren derrotats per l’exèrcit musulmà.

Aquesta desfeta constitueix un preludi de la més decisiva de Lechfeld (954) a mans de l’imperi germànic, que marcà la fi de les incursions així com el replegament i sedentarització dels magiars dins dels límits de l’Hongria històrica. Paral·lelament, la incapacitat cada cop més manifesta de l’imperi carolingi per protegir les seves marques meridionals contra els atacs d’hongaresos, normands i, en especial, musulmans obre la marxa vers la independència dels comtats que amb el temps esdevindran Catalunya.

Testimoni d’aquest allunyament és Gerbert d’Orlhac, membre del seguici del comte de Borrell II de Barcelona, que informa de l’impacte que la presa de Barcelona per al-Mansur l’any 985 i la manca de socors per part del rei de França varen tenir en l’erosió dels lligams fins llavors existents entre aquest i el comte de Barcelona. Serà el mateix Gerbert, un cop entronitzat com a papa amb el nom de Silvestre II, qui lliurarà a Sant Esteve, primer rei d’Hongria i paladí de la seva cristianització, la corona que encara avui dia simbolitza l’estat hongarès.

- VIATGERES DE TERRES LLUNYANES

Dos-cents anys després d’aquests primers contactes tant Hongria com Catalunya han canviat profundament. El regne dels magiars ha esdevingut una important potència centreeuropea que s’obre a la Mediterrània a través de la costa dàlmata. Alhora, els sobirans de Catalunya han emparentat amb els reis d’Aragó i estès la seva preeminència per Occitània i la Provença, al temps que planegen l’assalt a les terres i illes musulmanes del llevant peninsular.

Ambdós pobles, a través de llurs respectives cases regnants, reprenen ara la relació i ho fan a través de la important mitjanceria del papat. En aquesta època l’església romana impulsa regles més estrictes pel que fa als graus de parentiu permesos a l’hora de contraure matrimoni, unes normes que tenen com a conseqüència afavorir els enllaços dinàstics amb regnes llunyans, amb les dinasties dels quals és més difícil incórrer en graus prohibits de consanguinitat.

Darrera aquesta imposició de l’Església, hi ha tant interessos religiosos com polítics. Així, al proposar l’enllaç entre Emeric d’Hongria i Constança d’Aragó (1198), el papa Innocenci III comptava tant arrenglerar ambdós regnes al seu costat en el seu enfrontament amb l’emperador, com impulsar les lluites contra les heretgies i contra l’Islam, l’evangelització de poblacions paganes o frenar la influència del cristianisme ortodox.

- CONSTANÇA D’ARAGÓ, LA REINA TUTORA

Constança d’Aragó, filla d’Alfons el Cast i la reina Sança, va néixer cap el 1179 i visqué al monestir de Sixena (Aragó), on s’educaven les filles de la l’alta noblesa catalano-aragonesa. Constança va estar tota la seva vida molt vinculada a Sixena. Fou ella qui anys després patrocinaria la decoració de la sala capitular. Obra cabdal de la pintura europea del 1200, aquestes pintures representen un primer renaixement en plena edat mitja perquè prenen com a model les obres clàssiques. Cap el 1196, amb setze anys, es casà amb Emeric d’Hongria, que oferia el prestigi d’una casa on els seus primers reis havien estat canonitzats. El matrimoni només durarà vuit anys i no fou una experiència reeixida. Emeric, enfrontat amb el seu germà Andreu, amb qui comparteix el poder, té el suport de la Santa Seu però no el de la noblesa.

Arriba a Hongria amb la seva cort catalana, amb dames de companyia, trobadors cèlebres i un bagatge cultural elevat. Porta una cort luxosa, participarà en la projecció i edificació de palaus com el d’Óbuda, però la seva rebuda és dolorosa. En un ambient de guerra de germans entre Emeric i Andreu, ella és forastera. Li serà difícil mantenir el contacte amb els membres de la cort i la noblesa, ja que el seu marit tampoc se’n va poder guanyar la confiança.

Emeric va morir el 1204 i Constança es va trobar sense suport per defensar els drets del seu fill Ladislau. Per això va fugir amb el seu fill, part del tresor i la corona cap a Àustria. Amb la mort inesperada de Ladislau, Constança abandonà les seves pretensions sobre la corona hongaresa i tornà a Sixena.

La seva formació, l’experiència i el prestigi adquirit a Hongria, van convertir a Constança en un valor alt en el mercat matrimonial de les dinasties europees. Innocenci III es tornà a fixar en ella al planificar el matrimoni de Frederic II de Sicília. Frederic, nascut el 1194, era molt més jove que Constança. El matrimoni es celebrà el 1209 i Constança es convertí en consellera de Frederic, amb una gran influència i prestigi. Frederic serà coronat rei dels alemanys el 1212 i Constança es convertí així en emperadriu del Sacre Imperi.

- VIOLANT D’HONGRIA, LA REINA SANTA

Una generació més tard es produeix un nou enllaç entre la casa d’Aragó i els Àrpad. Bona part de les motivacions que impulsaran el rei Jaume I a contraure matrimoni amb Violant d’Hongria tindran a veure amb els rèdits polítics que podia reportar-li l’enllaç amb la dinastia europea que encarna l’ideal de la santedat règia. Un ideal, per altra banda, reforçat amb la canonització de Santa Isabel d’Hongria esdevinguda el mateix any de les esposalles entre Jaume i Violant.

Violant, filla d’Andreu II i, per tant, neboda d’Emeric, es casà amb Jaume I d’Aragó, nebot de Constança, el 1235. Per la corona d’Aragó, enllaçar amb una dinastia marcada per la santedat dels seus membres ajuda a netejar la seva imatge davant el Papa, després de la mort del rei Pere a Muret defensant els càtars.

Violant va ser una muller digna per al rei conqueridor, fins a la seva mort el 1251. Sembla que els esposos van enamorar-se l’un de l’altre, malgrat la vida amorosa de Jaume i altres obstacles que podien sorgir: en aquest amor, la bellesa corporal d’ambdós hi va contribuir.

Va exercir el seu paper de reina com a mitjancera en afers diplomàtics i en la pau en les disputes feudals. Violant acompanyava Jaume en els seus nombrosos viatges, assistia a les negociacions del seu marit, era present en els campaments reials i va ser coronada reina de la València conquerida. Actuà també com a patrocinadora d’ordres religioses.

Va complir un dels requisits més esperats d’una reina: tenir una nombrosa descendència per satisfer els interessos de la dinastia. Els seus deu fills i filles van ocupar llocs importants en la xarxa del poder dinàstic europeu: Pere el Gran fou rei de la Corona d’Aragó; Jaume II, rei de Mallorca; Sanç, arquebisbe de Toledo; Violant, muller del rei Alfons el Savi; Constança, dona del germà d’aquest últim; Elisabet es va casar amb el futur rei de França, Felip l’Ardit; Maria va ser religiosa, igual que Sança.

- LES REINES SANTES
Però Violant deixà una altra herència a la casa d’Aragó: la implantació d’un nou model de santedat aristocràtica fonamentat en la renúncia a l’estatus social i la humilitat penitencial, seguint el model de la seva germana, Santa Isabel d’Hongria. Fruit d’aquest llegat ideològic, a la primera meitat del segle XIV, els prínceps hereus de Nàpols, Mallorca i la Corona d’Aragó van renunciar al tron per abraçar la vida conventual. Alhora, tres de llurs germanes o cunyades, menaran conductes pietoses que portaran als altars a la reina de Portugal Isabel d’Aragó o, en el cas de la reina de Nàpols Sança de Mallorca, a traspassar les fronteres de l’ortodòxia i a enfrontar-se obertament amb el papa Joan XXII.

- LA GLÒRIA DELS PRÍNCEPS

Tot i algun contacte significatiu però puntual, caldrà esperar fins ben entrada la segona meitat del segle XV per tal que els vincles entre les cases d’Aragó i Hongria es tornin a nuar. I ho faran precisament a través de Nàpols, que havia entrat a formar part de la corona catalano-aragonesa arran de la conquesta del regne per Alfons el Magnànim (1442).

Una néta del Magnànim, Beatriu d’Aragó, filla de Ferran I rei de Nàpols, contraurà matrimoni amb el sobirà d’Hongria Maties Hunyadi (Corví), amb la finalitat de lligar ambdues dinasties en l’objectiu comú de contenir l’amenaça turca i augmentar la implicació del poderós país danubià en la complexa política italiana. Maties no tenia ascendència reial, sinó que fou escollit rei per la noblesa del país. Era fill de János Hunyadi, governador d’Hongria i heroi militar contra els turcs. El model de Janos Hunyadi i l’impacte de la presa de Constantinoble pels turcs (1453) impregnen decisivament una de les obres cabdals de la literatura catalana, el Tirant lo Blanc de Joanot Martorell.

- BEATRIU D’ARAGÓ, LA REINA MECENES

De la mà de Beatriu i dels membres del seu seguici arribaran a Hongria algunes de les més refinades manifestacions de la cultura cortesana renaixentista. S’importaren delícies habituals d’Itàlia. Els àpats es tornaren regulars i solemnes, els plats canviaren i foren moltes més les persones que s’asseien a la taula reial. Maties compartia els gustos de Beatriu en aquest sentit i havia adoptat el model de rei-mecenes humanista, cridant músics i metges italians a la seva cort. La renovació dels espais palatins amb materials i models itàlics així com la influència que sobre la Biblioteca Corvina exerceix la del Palau Reial de Nàpols, en la qual s’havia educat Beatriu, constitueixen algunes de les aportacions principals d’aquesta refinada princesa.

El rei li destinà un paper principalment representatiu i per tant també se l’enduia a les reunions polítiques, ja que una dona procedent dels Aragó de Nàpols ajudava molt a atenuar les murmuracions a Europa sobre la procedència baixa de Maties. El rei l’informava regularment sobre els esdeveniments bèl·lics més importants. La influència de Beatriu era molt alta i intervingué políticament a favor dels interessos de la seva família.

Malgrat aquest bagatge, el fet de no haver proporcionat un hereu legítim a la corona erosionà progressivament el prestigi de Beatriu, la qual hagué d’afrontar una difícil situació a la mort de Maties, esdevinguda l’any 1490. Beatriu intentà mantenir-se en el poder a través d’un compromís matrimonial no massa sincer i mai consolidat amb Vladislau de Bohèmia, enfront de les pretensions del fill il·legítim de Maties. Gràcies a aquest matrimoni, Vladislau es va convertir en el nou sobirà d’Hongria, però Beatriu va veure els seus poders cada vegada més restringits i va perdre tota influència i prestigi. Vladislau aconseguí anul·lar el seu enllaç a canvi de mantenir el seu suport a Venècia i la Santa Seu contra l’Imperi Otomà. Mancada de suport, tornà a Nàpols l’any 1501.

- EPÍLEG: A L’OMBRA DE L’IMPERI

Les darreres dècades del segle XV i les primeres del XVI són testimoni d’esdeveniments de signe divers que marcaran durant molt de temps l’esdevenidor d’ambdós pobles. La unió de les corones peninsulars amb l’enllaç entre Ferran II d’Aragó i Isabel I de Castella (1474), la conquesta de Granada i el descobriment d’Amèrica (1492) situen els Reis Catòlics al capdavant de les monarquies europees i els permeten casar la seva filla Joana amb l’hereu de la família imperial, Felip I d’Habsburg. De la unió entre ambdós naixeran l’emperador Carles I d’Espanya i V d’Alemanya, Ferran i Maria d’Habsburg, futura reina d’Hongria.

Després de la mort de Maties Hunyadi, Hongria cau en una crisi de govern, agreujada per l’amenaça turca. A manca d’una dinastia nacional, els estaments hongaresos escullen un rei estranger que aporti nous territoris i recursos contra l’Imperi Otomà: Vladislau dels Jagellons. Divorciat de Beatriu, Vladislau es casa amb Anna de Foix amb qui tindrà dos fills: Lluis i Anna, que es casaran respectivament amb Ferran i Maria d’Habsburg.

- MARIA D’HABSBURG, LA REINA VÍDUA

S’educa amb els seus germans a la cort de la seva tia, Margarida d’Àustria, en un ambient cultural humanista freqüentat pels erudits més coneguts de la seva època. Es casa amb Lluís dels Jagellons l’any 1521, essent tots dos adolescents (tenen uns 16 anys). Històries i tradicions ens narren el seu amor. Els cinc anys que dura el matrimoni són utilitzats conscientment per la reina per reforçar el poder reial hongarès.

A la batalla de Mohács (1526), Maria perd el marit, el poder i la seva independència econòmica, però es nega a tornar a formar part del mercat matrimonial del moment; Hongria perd la seva integritat territorial: els turcs ocupen la major part del país i la part restant passa a mans de Ferran I, germà de la reina vídua Maria d’Habsburg i marit d’Anna d’Hongria. Maria d’Hongria, la viuda de Mohács, encarna el model de vídua cristiana. L’anterior imatge d’una dona jove, desperta, intel·ligent i encisadora, apareix des d’ara en hàbit de dol, malaltissa i sense esperances. Els seus germans, Carles V i Ferran, coneixent la seva capacitat política i d’organitzar les finances, accepten la seva decisió i li atorguen responsabilitats de govern. De Buda, Maria passa a refugiar-se a la ciutat de Pozsony, des d’on exerceix una política activa de suport a la candidatura del seu germà Ferran al tron d’Hongria. Allà exercirà el càrrec de lloctinent del rei Habsburg. Després de la mort de Margarida d’Àustria, va ocupar el càrrec de regent dels Països Baixos entre 1531 i 1555. Era una dona d’estat efectiva i capaç, de caràcter fort i decidida, que demostrà una gran habilitat política, encara que a disposició dels seus germans.

Hongria i Catalunya veuran extingir-se llurs respectives monarquies de manera gairebé paral·lela i acabaran subsumides durant segles dins d’immensos estats imperial que, tot i permetre el manteniment d’estructures de govern pròpies, aniran erosionant progressivament llurs respectives personalitats polítiques. Les relacions entre ambdós pobles, lluny de disminuir, s’incrementaran pel fet de trobar-se sota el domini d’una mateixa dinastia però ja no seran fruit de decisions sobiranes sinó que s’enquadraran en una lògica imperial.