Un dels derivats és en primer lloc, l’adjectiu llatí viridis amb el sentit de “vigorós, jove, ple de força”. Aquesta vitalitat ens suggereix de seguida les plantes i arbres plens de saba. I per tant trobem aquesta arrel en la pròpia formació del mot que designa el color verd, tan característic de les herbes i plantes en la seva época de màxim vigor primaveral. Podem trobar encara el llatinisme original en el llenguatge microbiològic, en el que s’anomena Streptococcus viridans a un estreptococ que creix en els medis de cultiu formant colònies verdes. Pero són encara molt més nombrosos els derivats directes de verd en la llengua popular, des del verdet que es forma als objectes d’aram fins les verdures (nom genèric que es dóna a les hortalisses de fulles verdes, com enciams, espinacs o bledes, però també a d’altres hortalisses d’altres colors: cebes, pebrots, pastanagues…)

     Un origen semblant el té el llatí virga (branca, bastó, rebrot) d’on deriva el mot verga que es pot donar al penis (registrat ja en el De anima de Casiodor, al segle VI) També en llatí s’usava verga per designar un bastonet, i del seu diminutiu virgula (vareta; ratlla o línia molt prima) deriva el francès virgule (coma), que es va usar també en el nostre país, especialment a finals del s. XIX . El 1883, el bacteriòleg alemany Robert Koch va aïllar a Alexandria el bacteri causal del còlera, un bacil en forma de coma (Kommabazillus) que va anomenar Vibrio comma (l’actual Vibrio cholerae). Els metges espanyols de l’època per influència del francès bacille virgule, de vegades l’anomenaven com bacil vírgula.

     Una tercera paraula llatina que alguns etimòlegs relacionen amb vir és virgo, virginis (noia, donzella, verge). Ja al s. VII, sant Isidor de Sevilla el relacionava a les seves Etimologiae amb viridis,en el sentit de joventut: «Virgo a viridiori aetate dicta est» (el nom de verge li ve de la seva tendra edat). Llatinisme pur és virgo, tant en el seu sentit de virginitat (himen) com per a designar el sisè signe del zodíac, del 23 d’agost al 22 de setembre. De la pèrdua de la virginitat se’n diu desvirgar (curiosament, per cert, amb la verga, parent etimològica del virgo).

     En el món catòlic, la verge per antonomàsia, la Verge amb majúscules, ha estat tradicionalment la Verge Maria, tot i que algú ha parlat de les onze mil verges. Cosa que per cert és una creença que deriva d’un error. Santa Úrsula tenia 11 companyes verges. Un pergamí medieval parlava de la santa i XI M Vergine (11 màrtirs verges) una lectura maldestre va transformar les XI M (de màrtirs) en onze mil. Malgrat la inversemblança del seguici d’onze mil verges, l’error es va anar escampant….

     L’estat de Virginia, es diu així en honor de la reina Isabel I d’Anglaterra, the Virgin Queen (la Reina Verge, perquè mai es va casar; les males llengües ho atribuïen a la seva esterilitat). Com veieu, l’arrel vir ha causat moltes i diverses paraules….

Versión en PDF en el siguiente link: Sarasuati 2010.04 (PDF) (194)

     El nom que donem al fetge té poc a veure amb el seu equivalent llatí jecur ni amb el seu equivalent grec hepar, hepatos, tot i que aquest darrer ens ha servit per formar tots els derivats cultes del fetge: hepàtic, hepatòcit, hepatitis, heparina, hepatologia, hepatomegàlia, etc. Al mateix temps, a ningú se li amaga la sorprendent similitud entre fetge i figa, malgrat designar coses tan diverses. I és que la història de la paraula “fetge”, lligada a un antic costum gastronòmic és realment curiosa.

     Una de les delícies culinàrias més apreciades pels francesos, que s’han encarregat d’exportar a tot el món, es el foie gras d’oca, elaborat amb el fetge d’oca hipertrofiat després d’haver sobrealimentat a la dissortada au amb blat de moro. maíz. Ara bé aquesta delícia gastronòmica no la van inventar els francesos, sinò que és en realitat molt més antiga, ja que era una menja molt apreciat a la Grècia clàssica. La única diferència és que els grecs alimentaven a les oques no amb blat de moro -que fins 1604 no van portar els espanyols d’Amèrica- sinò amb figues (en grec, sycon): i per això l’anomenaven hepar sýkoton; és a dir, “fetge atipat amb figues”.

     Els romans van adoptar dels grecs aquesta debilitat pel fetge d’oca, que, just després de matar l’animal, sumergien en un bany de llet amb mel, que acabava d’inflar i perfumar el fetge. També van prendre d’ells el nom d’aquesta deliciosa menja “fetge atipat amb figues”, que van traduïr directament al llatí como ficatum jecur (de ficus, figa). Amb el temps, aquesta expressió es va abreujar i ficatum va substituïr en la parla popular a jecur per tal de designar el fetge, gras o no, de qualsevol animal. Més tard es va ampliar el seu significat per referir-se també al fetge humà. I d’aquest ficatum, deriva el mot català fetge. Però aquesta etimologia és aplicable també a altres llengües romàniques: foie (francès), fegato (italià), fegado, (galle c), ficat (rumanès), fetge (occità), figá (venecià) i figáu (sard). També va originar el castellà hígado, a través de la forma medieval fígado i la posterior substitució de la f per h.

_____Xavier Sierra Valentí________

Dr. en Medicina – Llicenciat en Humanitats

]]> http://www.sarasuati.com/fetge-figa/feed/ 0 http://creativecommons.org/licenses/by-nc-sa/3.0/es/ http://www.sarasuati.com/calb-calvus-calavera-calvari/ http://www.sarasuati.com/calb-calvus-calavera-calvari/#comments Fri, 25 Sep 2009 10:03:53 +0000 Xavier Sierra http://www.sarasuati.com/?p=1560  

     No ens cal tenir grans coneixements per endevinar que el nostre substantiu calb deriva del llatí calvus, i calvície o calbesa, del llatí calvities. Els romans anomenaven al crani calva o calvaria, ja que no era res més bàsicament, que un cap sense pèls. Encara avui en anglès es coneix com clavaria la bòveda cranial. Del llatí calvaria deriva també, per via popular, el nom col·loquial que donem en català al crani: calavera.

     La colina de Jerusalem on va morir crucificat Jesucrist es deia en arameu Gòlgota, terme anàleg al gulgolet de l’hebreu clàssic, que significa ‘crani’. Segons alguns, aquest nom s’usaria en el sentit de ‘muntanya de les calaveres’ o ‘lloc a on s’amunteguen les calaveres, ja que era el lloc d’execució dels condemnats a mort. probablement en molts casos allà es deixaven els ossos. Segons d’altres, la muntanya era prominent i amb forma que recordava la d’una calavera. Sigui con sigui l’evangelista sant Mateu va traduïr l’arameu Gòlgota al grec com Κρανίον τοπός (‘l’indret del crani’), posteriorment retraduït al llatí como Calvariae locus o Calvarium a seques; és a dir, el nostre calvari. Aquesta paraula ha passat després al llenguatge comú en el sen tit religiós de ‘vía crucis’, en record del recorregut que va seguir Jesucrist fins la seva crucifixió al Gòlgota; però també en el sentido metafòric de ’serie o succesió d’adversitats o treballs: «em va fer passar un autèntic calvari».

     A casa nostra en tenim un exemple d’aquesta etimologia a la muntanya del Montcau, muntanya del massís de St. Llorenç del Munt, que per la cara que mira a Mura i Talamanca presenta una forma de calavera. A més la seva vegetació escadussera, que li dóna una aparença quasi lunar va justificar el nom que li donaren en l’Antigor: Mons Calvus, que després evolucionà a Montcau.

     Entre els romans era habitual l’ús com a cognom de renoms al·lusius a alguna peculiaritat física. Un d’ells és precissament el de Calvus, que va portar, entre d’altres, l’escriptor llatí Caius Calvus. És comú entre nosaltres el cognom Calvo que entre molts d’altres va portar el president del govern Leopoldo Calvo Sotelo. També deriven de Calvus calvinisme (de Calví) i chauvinisme (del soldat francès Nicolas Chauvin).

_____Xavier Sierra Valentí________

Dr. en Medicina – Llicenciat en Humanitats

]]> http://www.sarasuati.com/calb-calvus-calavera-calvari/feed/ 0 http://creativecommons.org/licenses/by-nc-sa/3.0/es/