De les “Odes” d’Horaci

Nascut l’any 68 a.C. en una petita ciutat de l’Apúlia, l’actual Venosa, Quint Horaci Flac va rebre formació literària i filosòfica a Roma i a Atenes. La seva admiració pels iambes d’Arquíloc i les sàtires de Lucili, el dugueren a compondre els seus Epodes i els seus Sermons —alguns dels quals han obtingut justa fama— on fa un magistral ús de la ironia en un to col·loquial i elegant. L’any 38 a.C. fou presentat a Mecenes pels seus amics, els poetes Virgili i Vari Rufus. Acollit finalment en aquest distingit cercle intel·lectual (Mecenes li va regalar una casa de camp prop de Tíbur, avui Tívoli), Horaci es va posar a compondre les seves Odes: en publicà tres llibres entre els anys 32-23 a.C. mentre que un quart llibre arribà cap a l’any 13 a.C., a les portes de la seva vellesa.

Tot al llarg dels poemes aplegats a les Odes, Horaci se’ns mostra com un poeta de gran perfecció formal, amb un llenguatge concís i molt ben escollit, d’aparent i subtil senzillesa, fent gala també d’un humor sàviament contingut. Se’ns mostra també com un home agradable, tolerant, observador, amant de tot allò de bell que la vida pot oferir-nos. Però enmig del seu alt —i de vegades distant— lirisme Horaci ens parla també del patriotisme, la moderació i fins d’una certa pietat. No en debades els antics en lloaven la seva “curiosa felicitas” (Petroni).

[Nota: La present selecció obeeix a necessitats clarament pedagògiques, atès que es redueix a la selecció d’Odes que han de preparar els estudiants de batxillerat per a les Proves d’Accés a la Universitat el juny de 2011. Tenint en compte aquesta perspectiva, hem intentat buscar la màxima transparència en la traducció per tal de facilitar la lectura del text llatí, sense ornaments o notes. Aquesta tasca, el posterior comentari o altres punts a aprofundir, queda a l’arbitri del professorat.]

 

* * *

I. 1. A Mecenas

Mecenas, llinatge de reis antics, oh tu, defensa i dolç ornament meu! A alguns els agrada cobrir-se de pols en la cursa d’Olímpia, i la meta, esquivada per les rodes furients, i la palma de la victòria els eleva cap als déus, senyors del món.

L’un s’alegra si la multitud de ciutadans inconstants s’afanya per a enaltir-lo amb el triple honor, un altre si en el seu almodí guarda [10] tot allò que s’enduu de les eres de Lídia. El qui es gauba recavant els camps paterns amb l’aixada mai no el veuràs marxar, amb l’excusa de les riqueses d’Atal, perquè salpi en una nau xipriota, mariner recelós, pel mar de Mirt. El mercader, quan té por del llebeig que lluita contra les onades d’Icària lloa l’oci i els camps de la seva vila. De seguida restaura el fustam esquerdat, incapaç de suportar la pobresa.

Hi ha qui no menysté ni unes copes de vi ranci de Màssic [20] ni jeure part d’un dia sencer, estirant el cos sota un arboç verdós o de cara a una amable font d’aigua sagrada.

A molts els agrada la vida dels campaments i el toc de la tuba mesclat amb el del clarí, i les guerres, avorrides per les mares. El caçador s’oblida de la seva tendra muller perseverant sota el cel glaçat, ja sia perquè una cèrvola ha estat descoberta pels seus fidels gossos o perquè un senglar mars ha destrossat les dèbils xarxes.

Pel que fa a mi, que les heures, premi de doctes esperits, [30] em posin al costat dels déus suprems. A mi, el bosc geliu i els cors lleugers de les Nimfes i sàtirs em mantenen lluny del comú de la gent, mentre Euterpe no emmudeixi les flautes ni Polímnia no refusi templar la lira. Perquè si em poses entre els bards de la lira, amb la punta del cap tocaré les estrelles.

 

I. 11. “Carpe diem”

Tu no preguntis —és prohibit saber-ho— quin destí hauran decretat els déus a mi i a tu, Leucònoe; ni facis proves amb els horòscops babilonis.

Millor afrontar el que hagi de venir! Tant si s’escau que Júpiter ens ha concedit més hiverns, com si aquest és el darrer que ara consum la mar Tirrena batent els esculls que se li oposen.

Sigues assenyada, amara els vins i, en una vida tan breu, talla amb l’esperança de llarg abast. Mentre parlem el temps envejós s’haurà escolat: aprofita el dia d’avui esperant el mínim possible en el de demà.

 

I. 14. Al·legoria de l’Estat

Oh, nau, noves onades t’arrossegaran mar endins! Oh, què fas? Ancora’t fortament al port! No veus el teu flanc desproveït de rems, com gemeguen l’arbre —ferit pel veloç llebeig— i les antenes, i que sense cordam amb prou feines les carenes poden aguantar una mar tan arrissada?

No tens el velam sencer, [10] no tens els déus que invoques presa novament d’un perill. Encara que et vantis de ser un pi del Pont, fill d’un bosc il·lustre, llinatge i nom són inútils; el mariner temorenc no confia gens en la teva popa pintada. Vigila si no vols convertir-te en joguina dels vents!

Suara vas ser una angoixosa molèstia, però ara ets anhel i preocupació no petita: mira d’evitar [20] les aigües que s’estenen entre les Cíclades brillants.

 

I. 24. Davant la mort de Quintili Varus

Amb quin respecte, o amb quina mesura, ens hem de captenir quan enyorem una persona tan estimada? Inicia els cants de dol, Melpòmene —el Pare t’atorgà, amb la cítara, una veu cristal·lina—.

I doncs, un son perpetu oprimeix Quintili! Un com ell, quan el trobarà l’Honor, la incorrupta Fidelitat —que és germana de la Justícia—, la nua Veritat?

Ha mort aquell del tot digne de ser plorat per molts homes bons; [10] però per ningú més digne de ser plorat que per tu, Virgili. Tu, pietós endebades, ai!, reclames Quintili als déus —ell, que no ha estat tingut per mereixedor d’aquest favor—.

Què, si modulessis la lira —aquella que els arbres escoltaven— més dolçament que Orfeu? Potser tornaria la sang a la buida figura que Mercuri, gens benèvol als precs, amb el seu terrible gaiato haurà empès cap al negre escamot perquè els fats l’hi tinguin embarrat? És dur: però amb l’ajut de la paciència qualsevol cosa [20] impossible de canviar esdevé més lleugera.

 

I. 37. Davant la ruïna de Cleòpatra

Ara és el moment de beure, ara el moment de colpir el terra amb el peu allerat, ara, companys, fóra l’ocasió de guarnir el coixí dels déus per a un banquet digne dels salis.

Fins aquí hauria estat sacríleg de treure el cècub de les bótes dels avis, mentre una reina tramava el foll esfondrament del Capitoli i la fi de l’imperi amb l’ajut d’un esbart pestilent [10] de barons inútils per llur follia, sense fre en les seves esperances i èbria de la dolça fortuna.

Però anorreà la seva demència l’única nau, amb prou feines salvada del foc, i Cèsar va capgirar els seus pensaments —trastocats pel vi mareòtic— en vertaderes temences. La va perseguir amb la força dels rems, mentre ella volava lluny d’Itàlia, igual que l’esparver encalça les tímides colomes o com el rabent caçador encalça la llebre pels camps nevats d’Hemònia, [20] per a lligar amb cadenes el fatal monstre.

I ella, cercant una mort més noble, no va témer davant l’espasa —talment una dona— ni va cercar amb el seu ràpid estol unes ribes per amagar-s’hi. Va ser audaç fins i tot per a contemplar amb rostre serè el seu palau derruït, valenta com per a tocar serps asprives (fins al punt d’amarar el seu cos amb verí mortífer), més arrogant encara per aquesta mort deliberada. [30] És clar que no volia ser duta per cruels navilis liburnis com una dona privada de tot, ella que no era pas humil, devers una ostentosa cerimònia de triomf.

 

I. 38. Contra la vida fastuosa

Odio, bon minyó, les pompes dels perses; em desagraden les corones entreteixides de til·ler; deixa de buscar per quins llocs floreix la rosa tardana.

No vull que, treballós, t’afanyis per a afegir res a la senzilla murtra. La murtra res no desdiu de tu mentre em serveixes, ni de mi mentre bec a l’ombra d’una parra sumptuosa.

 

II. 10. “Aurea mediocritas”

Viuràs més rectament, Licini, si no navegues sempre mar endins i, vigilant, temerós de les tempestes, no t’acostes massa a la platja traïdora.

Qui té afecció per la daurada mediocritat viu segur, mancat d’una casa ruïnosa; viu sobri, mancat d’un palau que provoca enveges.

El més freqüent és que els vents sacsegin un pi altívol; les torres acimades s’ensorren més estrepitosament; els llamps [10] fereixen els pics de les muntanyes.

Un cor ben preparat en temps difícils espera les tornes de la sort, en temps favorables les tem. Júpiter emmena els hiverns desplaents i ell mateix se’ls emporta.

No serà així el futur encara que l’avui vagi malament: algun cop Apol·lo desvetlla amb la cítara [20] la Musa callada i no sempre tensa l’arc.

En els moments d’angoixa mostra’t amb ànim i fort i, també, sàpigues plegar el velam inflat per un vent massa favorable.

 

III. 30. El desig del poeta: “no moriré del tot”

He bastit un monument més perenne que el bronze, que l’obra règia de les piràmides: ni la pluja voraç ni l’Aquiló desfermat no el podran derruir; tampoc no podran la incomptable sèrie dels anys i el temps que fuig.

No moriré del tot i bona part de mi quedarà lliure de Libitina: jo he de créixer contínuament, gràcies a l’elogi de la posteritat, mentre el pontífex pugi al Capitoli acompanyat de la verge silenciosa.

Hom dirà de mi, lla per on ressona l’Àufid [10] impetuós i per on Daunus, mancat d’aigua, regnà sobre pobles feréstecs, que arribat a ser poderós d’origen humil, vaig ser el primer a traslladar el cant eoli als ritmes itàlics.

Acull l’honor guanyat pels meus mèrits, Melpòmene, i propícia cenyeix els meus cabells amb el llorer de Delfos.

 

 

***

 

 

Il·lustracions

1. Estàtua d’Horaci a Venúsia.

2. Horaci llegint davant de Mecenas de Fedor Bronnikov (1863).

3.  Reproducció de la pàgina que conté el poema a Mecenas de l’edició d’Aldus Manutius a Venècia (1503).

Articulos similares:

Licencia Creative Commons
De les “Odes” d’Horaci por Ramon Torné Teixidó, a excepción del contenido de terceros y de que se indique lo contrario, se encuentra bajo una Licencia Creative Commons Attribution-Noncommercial-Share Alike 3.0 Spain Licencia.

About Ramon Torné Teixidó

Nascut a Bell-lloc (Pla d'urgell), es va doctorar a la Universitat de Barcelona el 1999 amb una tesi sobre la Batracomiomàquia. Ha publicat traduccions de teatre grec i estudis sobre poesia lírica. També ha estudiat temes diversos sobre tradició clàssica, especialment Riba i Maragall.

Leave a comment

Add your comment below, or trackback from your own site. You can also subscribe to these comments via RSS.

Your email is never shared. Required fields are marked *

Featuring Recent Posts WordPress Widget development by YD