L’etimologia és sempre incerta i de vegades cal comprendre-la per estranys camins històrics. Pot ser el cas dels diversos derivats de l’arrel llatina vir :

     Un dels derivats és en primer lloc, l’adjectiu llatí viridis amb el sentit de “vigorós, jove, ple de força”. Aquesta vitalitat ens suggereix de seguida les plantes i arbres plens de saba. I per tant trobem aquesta arrel en la pròpia formació del mot que designa el color verd, tan característic de les herbes i plantes en la seva época de màxim vigor primaveral. Podem trobar encara el llatinisme original en el llenguatge microbiològic, en el que s’anomena Streptococcus viridans a un estreptococ que creix en els medis de cultiu formant colònies verdes. Pero són encara molt més nombrosos els derivats directes de verd en la llengua popular, des del verdet que es forma als objectes d’aram fins les verdures (nom genèric que es dóna a les hortalisses de fulles verdes, com enciams, espinacs o bledes, però també a d’altres hortalisses d’altres colors: cebes, pebrots, pastanagues…)

     Un origen semblant el té el llatí virga (branca, bastó, rebrot) d’on deriva el mot verga que es pot donar al penis (registrat ja en el De anima de Casiodor, al segle VI) També en llatí s’usava verga per designar un bastonet, i del seu diminutiu virgula (vareta; ratlla o línia molt prima) deriva el francès virgule (coma), que es va usar també en el nostre país, especialment a finals del s. XIX . El 1883, el bacteriòleg alemany Robert Koch va aïllar a Alexandria el bacteri causal del còlera, un bacil en forma de coma (Kommabazillus) que va anomenar Vibrio comma (l’actual Vibrio cholerae). Els metges espanyols de l’època per influència del francès bacille virgule, de vegades l’anomenaven com bacil vírgula.

     Una tercera paraula llatina que alguns etimòlegs relacionen amb vir és virgo, virginis (noia, donzella, verge). Ja al s. VII, sant Isidor de Sevilla el relacionava a les seves Etimologiae amb viridis,en el sentit de joventut: «Virgo a viridiori aetate dicta est» (el nom de verge li ve de la seva tendra edat). Llatinisme pur és virgo, tant en el seu sentit de virginitat (himen) com per a designar el sisè signe del zodíac, del 23 d’agost al 22 de setembre. De la pèrdua de la virginitat se’n diu desvirgar (curiosament, per cert, amb la verga, parent etimològica del virgo).

     En el món catòlic, la verge per antonomàsia, la Verge amb majúscules, ha estat tradicionalment la Verge Maria, tot i que algú ha parlat de les onze mil verges. Cosa que per cert és una creença que deriva d’un error. Santa Úrsula tenia 11 companyes verges. Un pergamí medieval parlava de la santa i XI M Vergine (11 màrtirs verges) una lectura maldestre va transformar les XI M (de màrtirs) en onze mil. Malgrat la inversemblança del seguici d’onze mil verges, l’error es va anar escampant….

     L’estat de Virginia, es diu així en honor de la reina Isabel I d’Anglaterra, the Virgin Queen (la Reina Verge, perquè mai es va casar; les males llengües ho atribuïen a la seva esterilitat). Com veieu, l’arrel vir ha causat moltes i diverses paraules….

Versión en PDF en el siguiente link: Sarasuati 2010.04 (PDF) (722)

Articulos similares:

• Calb – calvus – calavera – calvari escrito el 25 septiembre 2009 por Xavier Sierra
• fetge – figa escrito el 2 octubre 2009 por Xavier Sierra

The Derivats de l’arrel llatina “-vir” by Xavier Sierra Valenti (Dr. en medicina y licenciado en Humanidades), unless otherwise expressly stated, is licensed under a Creative Commons Attribution-Noncommercial-Share Alike 3.0 Spain License.