ESCOLA INCLUSIVA I DESPRÉS QUÈ?

La situació dels nois que surten dels instituts i han estudiat Formació Professional és crítica, donat que després d’haver-los dotat d’habilitats personals socials i laborals, l’administració els deixa “abandonats” o han d’anar a centres de treball especials quedant reclosos i dependents per sempre.

diversity1

Al Centre Cívic de La Sedeta en el debat Quin camí ens porta a l’escola inclusiva? el passat 22 de setembre organitzat per la Plataforma Escola Inclusiva, l’Associació Catalana de Psicopedagogia i Orientació (ACPO), l’Associació de Professors de les Escoles Cristianes de Catalunya (APECC) i El Diari de l’Educació amb la participació dels representants de tots els partits.

Va quedar palès que ens trobem davant d’un repte gens senzill. I que potser la pregunta del debat hauria d’haver estat A quin camí ens porta l’escola inclusiva?

received_10205058697042027

Na Teresa García Marin treballa amb esforç i il·lusió en una proposta de projecte d’atenció integral a les persones amb discapacitat intel·lectual, que tracta de donar una sortida digna als alumnes “fills de la escola inclusiva”. No ho fa sola, però la seva mirada recull tant la feina feta fins ara com la que queda per fer, i no exclou l’autocrítica ni el reconeixement al llarg camí recorregut.

Presidenta de l’ESUD (1999-2004), col·laboradora amb el Pla Director de l’Educació Especial de Catalunya (2003). Membre de la Plataforma ciutadana per una escola inclusiva (2000-2004). Promotora i cofundadora de l’associació esportiva Junts en Acció (2010). Col·laboracions amb el PQPIE de l’institut Can Puig de Sant Pere de Ribes (2011-2015) l’avalen per donar-nos a conèixer de que es parla quan es fa referència a l’ “Escola inclusiva”, però el que més la capacita és ser mare d’en Kevin.

Què és l’Escola inclusiva?

Teresa García: És l’escola on s’ensenya amb igualtat atenent les individualitats de tots i cadascun dels alumnes. On els nens amb discapacitat estudien amb tots als altres amb els recursos necessaris (personal, material i curricular) que els ajuden a desenvolupar les capacitats dels tots alumnes. Aquests alumnes formen part del grup i tenen el suport de professors especialitzats dins l’aula que adapten temes per tal que arribin el més lluny possible en el seu camí d’aprenentatge i desenvolupament personal. Malauradament en l’actualitat hi ha poques escoles al nostre país que assoleixin aquest nivell d’excel·lència.

Quin és el seu present?

Teresa García: El present de l’escola inclusiva és com el present de tots els serveis socials a Catalunya, magre. La realitat actual és que hi ha centres on fan el que poden amb el que tenen, i d’altres que no saben com emprar els recursos que se’ls ha donat, ja sigui per manca de formació del professorat ordinari i equip directiu o per ideologia. Caldria que l’administració fes auditories internes per veure on no s’aprofiten els recursos per tal d’estroncar aquest malbaratament. Als centres on l’educació és veritablement inclusiva esdevé bàsicament per la competència dels professionals que hi treballen, per llur compromís, imaginació i il·lusió.

Què ofereix pel futur, als que han estat dotats d’habilitats personals, socials i laborals l’Administració?

Teresa García: El que ofereix bàsicament la nostra societat a la gent amb discapacitat intel·lectual recordem el projecte NIM: Uns científics americans als anys ’70 del segle passat van experimentar les capacitats d’aprendre d’un ximpanzé. Se’l va dotar de capacitats humanes: se’l va ensenyar a comunicar-se amb el llenguatge dels signes a tenir habilitats humanes i a acostar-se a ser un igual a nosaltres. En acabar el projecte el ximpanzé va ser tornat amb els seus iguals, però no hi va encaixar. Els humans el refusaven com a no humà i els ximpanzés tampoc el van reconèixer com un igual i també el refusaven. Va acabar els seus dies sol en una gàbia.
Abans que res caldria instaurar una educació post-obligatòria que fos útil i enfocada a augmentar les habilitats laborals i personals per a la vida autònoma. No pot ser que els nois amb discapacitat intel·lectual siguin abocats al mercat laboral fins a 10 anys més joves que la resta de la població. Que jo en tingui coneixement, només hi ha un Programa de Formació Professional en entorn ordinari a Catalunya, a l’institut Can Puig de Sant Pere de Ribes. Aquest PFI el tenim gràcies a la perícia de la directora de serveis territorials del Departament d’Ensenyament, senyora Montserrat Llobet i del seu equip que han estat sensibles a aquesta realitat. El punt negatiu és que només atén nois i noies fins els 21 anys en aplicació de la LOMCE. Aquest programa funciona molt bé gràcies el compromís dels professors que se’n fan càrrec i del lideratge del director de l’institut senyor Lluís Alonso, així com per l’actuació de la inspectora senyora Cinta Serres. Per a mi ha estat una gran satisfacció haver col·laborat en la seva instauració i en tot el que he pogut.
L’administració ofereix un EVO laboral que encasella els nois segons la valoració estereotipada d’un funcionari que no coneix la persona. Aquí se’ls adreça cap un lloc o cap un altre. S’ofereixen subvencions minses i migrades, llocs a Centres Especials de Treball (CET) i subvencions a alguna fundació privada per tal que faci integració laboral, que evidentment només abasta a una part petita de la població de persones amb discapacitat intel·lectual, donat no tenen recursos per poder fer més. És just reconèixer que en la majoria dels casos han fet una tasca excel·lent. Em sembla que en aquest aspecte és just destacar la Fundació Catalana per a la Síndrome de Down i la Fundació Aura entre d’altres. S’hauria de recollir les experiències d’aquestes fundacions i associacions per tal d’encarar el futur de tota la població amb discapacitat intel·lectual.

Hem sabut educar en la igualtat?

Teresa García: No de manera general.

És conviure en igualtat la nostra assignatura pendent?

Teresa García: És una assignatura suspesa i pendent. L’assignatura pendent de la nostra societat és admetre que les persones amb discapacitat intel·lectual són persones vàlides per viure en la nostra societat, amb els drets i deures de tothom. Amb capacitat de treballar, de viure entre nosaltres i de decidir quin projecte de vida volen tirar endavant. Quina és la manera com volen viure.

Tenim clar el concepte de ciutadania?

Teresa García: No, hem d’apel·lar a la ètica. El concepte de ciutadania sorgit de la revolució francesa iguala a totes les persones independentment de la seva condició social (igualtat i fraternitat). Considerem que tots els ciutadans tenen els mateixos drets, però en la societat actual encara hi ha porcions de la ciutadania a la que no li reconeixem tots els drets: les persones amb discapacitat intel·lectual tenen dret a la vida, a la salut a l’habitatge, però encara dubtem si tenen dret a vot, al treball, o fins i tot a una educació normalitzada.

Què s’està fent a nivell local i europeu?

Teresa García: El que conec és el que hi ha a Catalunya, tot i que no crec que hi hagi res significatiu enlloc, ja que no en tinc coneixement. En l’àmbit educatiu, les USEE (Unitat de Suport a l’Educació Especial), que ajuden a seguir els mateixos itineraris que la resta d’alumnes fins a ESO, un PFI (Programa de Formació Inicial) que ha substituït un PQPIE (Programa de Qualificació Inicial Especial), malgrat que aquestes darreres són encara en fase experimental. Tota manera l’administració encara no està preparada per a donar sortida en el món laboral als alumnes que surten d’aquest PFI.
En l’àmbit laboral bàsicament s’està subvencionant projectes privats. Des de l’EVO laboral, després d’una entrevista curta i amb desconeixement absolut de la persona valorada, s’està adreçant molt als alumnes cap als CET (Centres Especials de Treball) deixant a la gent adulta amb discapacitat intel·lectual aïllats del món, perdent-se tots els valors de la inclusivitat que poden haver adquirit en el seu procés formatiu. Aquest és l’itinerari que marca l’administració per a la gent que són aptes per no quedar-se a casa. Cal aplaudir la tasca feta per les fundacions d’inclusió laboral, tot i que no puguin ser un servei universal. Gràcies a aquestes fundacions i associacions hem arribat a la inclusió laboral actual.
En aquest moment estic convençuda que cal al nostre país un canvi de paradigma de la manera d’atendre aquesta realitat laboral. Ja he fet els primers contactes amb l’administració catalana presentant propostes i consideracions. Estic pendent en breu de les primeres reunions ja convocades amb els departaments d’Ensenyament i Treball i tinc l’esperança que esdevinguin ben aviat un nou projecte de país.

Què es necessita per assolir la coherència entre educació i convivència.

Teresa García: Reconèixer que ningú té dret a decidir el que convé a cap altre persona amb criteris d’exclusió i acceptar la individualitat de cadascú. Donar a conèixer a la societat en general que treballar, viure, relacionar-se amb una persona amb discapacitat no és cap acte caritatiu, sinó que és una oportunitat de ser millor que et dóna la vida.

La teva experiència personal és un bagatge molt important, què no tenim en compte els que no ens trobem amb aquesta realitat cada dia?

Teresa García: Efectivament, ningú com els pares hem patit la discapacitat dels nostres fills. Ningú com nosaltres sabem interpretar quin són els seus anhels, els seus gustos i els seus patiments i les seves necessitats. Ningú com nosaltres els sabem reconèixer com a persones que senten i pensen, que tenen dret a prendre les seves pròpies decisions, però que les han de prendre acompanyats per causa de la seva discapacitat. Els nostres fills no són nens amb cos de persona gran, som pares de persones grans, amb una història vital semblant a la nostra que tenen una discapacitat intel·lectual. El dia que la resta de la societat entengui això el camí dels nostres fills serà molt més senzill.

L’objectiu final és què es deixi de felicitar els triomfs pel que són i siguin els nostre orgull per qui són?

Teresa García: L’objectiu final és que el meu fill assoleixi en un futur proper una vida autònoma. Que sigui reconegut com un ciutadà més i no com a una discapacitat feta ciutadà per la llàstima de la ciutadania. Per això cal que un empresari el contracti pel seu rendiment econòmic positiu per a l’empresa, i com qualsevol altre persona tingui la possibilitat de viure del fruit del seu treball.
L’objectiu final és que el meu fill treballi, que visqui en un pis compartit o tutelat, que si vol pugui viure en parella -la sexualitat és un altre dret que la societat li nega- amb tota normalitat. Que allà on no hi siguin se’ls trobi a faltar.

Gràcies Teresa.

Des de la plena consciència de la crisi global, tant a nivell econòmic, com polític, cultural, ètic o moral hom s’ha preguntat Per a què serveixen les Humanitats? Aquest, fora un d’aquells temes que ens inclouen a tots. Tothom planteja canviar paradigmes, assolir nous plantejaments socials per que els presents són obsolets. I és per això que recollim l’opinió d’un expert amb mirada crítica i macrofilosòfica.

2MayosGonçal Mayos a més de col·laborador i articulista de la nostra revista és Professor titular de filosofia de la Universitat de Barcelona, dirigeix Open-Phi (Open Network for Postdisciplinarity and Macrophilosophy) i el Grup Internacional de Recerca ‘Cultura, Història i Estat’ (GIRCHE). És president del Liceu Maragall de filosofia, vocal 1r de la Junta de l’Ateneu Barcelonès, patró de la Fundació Francesc Pujols i consultor de la UOC.
Després de molts treballs d’anàlisis concrets dins de la filosofia moderna, s’interessa per la macrofilosofia (terme que ha encunyat). La macrofilosofia estudia crítica, sintètica, interdisciplinar i comparativament els processos humans de profunda rellevància, gran abast i llarga duració. Investigant així la naturalesa i evolució de la racionalitat, els mecanismes socials i polítics que fan possible la modernització i postmodernització, els mecanismes inhibidors d’aquestes dinàmiques… i com ell mateix ens diu des del seu blog, té especial atenció a les novetats i conflictes més actuals (macrofilosofia del present). Aquesta recerca macrofilosòfica l’obliga a una transversalitat, una atenció crítica a l’actualitat i unes reflexions epistemològiques que alhora que l’exasperen (són impossibles d’abastar) l’apassionen (són el que realment ens cal avui).

Coneixedor de la proposta de na Teresa García Marín quina és la valoració que en fa.

Gonçal Mayos: És molt assenyada i necessària la proposta dirigida a la Generalitat de Catalunya per Teresa García i Marín i Eugeni Caireta i Sampere en favor del compromís social col·lectiu i institucionalitzat estatalment en favor de les persones amb discapacitat intel·lectual.
Sens dubte xoca amb l’actual tendència a retallar o desmuntar l’Estat del benestar i a retornar qualsevol problema, handicap o debilitat per momentània que sigui a les espatlles de la família o la gent concreta implicada. Som lamentablement en una època on massa sovint les administracions i la gent es limiten a dir “no es el MEU problema” i a arronsar-se d’espatlles.
La proposta en favor de les persones amb discapacitat intel·lectual expressa molt bé una de les contradiccions més cruels de la societat actual. Perquè paral·lelament a aquest creixent desinterès sempre argumentant la crisi econòmica, creix per contra imparablement la consciència que sens dubte és d’una exigència humana i ètica inexcusable.
Ja no podem romandre indiferents a patiments i –potser encara més- a les possibilitats “certes i efectives” de dur una vida humana digna i “normalitzada” de les persones amb discapacitat intel·lectual. Sabem que només cal que tota la societat i totes les administracions (això sí tota i totes) hi posin una mica d’esforç, no se’n desentenguin com tradicionalment i decideixin garantir uns mínims de vida digna a aquestes persones dependents.
Sabem que ja no es pot acceptar deixar només en mans dels familiars més directes (que naturalment acaben superats pel repte) aquesta tasca i el problema ètic i social que representa. Sabem que si fem així, fem impossible una solució, que esdevé factible i no tan carregosa si l’assumeix la totalitat de la societat i de les institucions.
En definitiva, som davant d’un dilema ètic on sabem que la vida digna de les persones amb discapacitat intel·lectual només pot ser resolta amb una implicació de tota la societat i de totes les institucions. Si algú se’n desentén converteix en pràcticament irresoluble (o gairebé) el problema, perquè indefectiblement acaba tenint un cost i unes responsabilitats que amenaça superar els implicats directament per molt compromesos que estiguin. Cal valorar aquest dilema, ja que les “petites” renúncies poden fer absolutament impossible la resolució del problema. ©Gonçal Mayos.

received_527866644018405

El dia que trobem a faltar a Kevin en qualsevol entorn i context, aquell dia de ben segur que sorgiran nous reptes i moltes reformes a fer de tot el construït i deconstruit. Aquell dia Kevin serà un ciutadà de ple dret i nosaltres haurem assolit la fita de deixar de ser i considerar a l’altri com a recurs humà. I ens caldrà fer-ho tots junts per mantenir què el que realment som, és humans amb recursos.

 ©Mayte Duarte 2015

Articulos similares:

Licencia Creative Commons
ESCOLA INCLUSIVA I DESPRÉS QUÈ? por Mayte Duarte Seguer, a excepción del contenido de terceros y de que se indique lo contrario, se encuentra bajo una Licencia Creative Commons Attribution-Noncommercial-Share Alike 3.0 Spain Licencia.

About Mayte Duarte

Nascuda a la Ciutat Comtal i en ple fenòmen Baby Boom (1962). Hi ha qui ha anomenat a la meva generació com a la Generació X. La meva opinió és que va ser una generació ni millor, ni pitjor..diferent. Vàrem trencar totes les prohibicions, ho vam provar tot, el món era quelcom que volguéssim que fos, tant sols depenia de nosaltres, tot estava per fer. El món actual en el que ens trobem és el resultat d’aquesta inabastable equació canviant. Crec que realment pertanyo a una generació que som energia pura en transformació constant. No teníem res, ho vàrem construir tot, no tot serveix i no tot es pot tenir al mateix moment. Hem estat binaris en costant desenvolupament. Un retret? Molts han estat pares sense deixar de ser fills i ara en paguem la factura, es passa del prohibit prohibir a prohibir i regular-ho tot. Amb els nostres antecedents no ens pertoca ser paternalistes. Toca tornar a començar, tornar a construir, assumir errades i responsabilitats i seguir caminant... Encara vull ser la primera Psicohistòriadora del planeta, terraformar les galàxies i contemplar amb bona companyia la multiplicitat de plans d’un univers fractal. Encara vull ser Leonardo da Vinci, quant sigui gran. Sí, jo també vull ser gran i, el meu somni segueix ple de llambordes. www.mayteduarte.com MAYTE DUARTE SEGUER, 07/05/1962 - Humanista Llicenciada en Humanitats en l’àmbit dels Estudis Culturals i l’antropologia religiosa amb una tesina sobre la significació simbòlica de l’arquetip del Drac “El Drac a Catalunya: Presència i evolució del Drac en el Bestiari català”. La seva experiència inclou investigació i recerca antropològica de la civilització catalana, documentant i estudiant la imatge del Drac en la cultura catalana com a significatiu tret identitàri. Cursant Màster de Ciutadania i Drets Humans a la UB amb el seu treball sobre “L’homo tecnològicus: què és lo humà?” Dedicada a la creació, gestió, promoció i difusió de cultura catalana arreu del món vinculada al territori, mitjançant programació i desenvolupament d'activitats destinades al consum cultural. Implicant dites accions culturals amb les xarxes socials mitjançat l'ús de les TIC'S 4.0. • Arqueologia experimental, didàctica de la prehistòria y evolució humana. Fundación Atapuerca y Sierractiva. Març 2011 • Formació de formadors: capacitació digital i creació de materials per a la didàctica presencial i a distància o E-learning. • Community Manager. Administració diversos grups a Facebook, Google+, blogger, twitter... • Creadora de diversos blogs (Project Scheherezade, Dracmaycat, Drako Teksilo, Reflexions des de Tràntor, Mayte Duarte o Lo Drac dixit entre d’altres). • Articulista, reportera i col·laboradora de la revista CATALONIA de l’AICS-American Institut for Catalan Studies) de Huston, Texas. En format digital i paper. www.aicsusa.org-http://aics-catalonia.blogspot.com.es/- https://issuu.com/cataloniamagazine • Enllaç cultural de l'entitat AICS (American Institut Catalan Studies) de Huston, Texas. www.aicsusa.org • Col·laboradora de Llegeix B@rcelona. • Editora i articulista de la revista digital d’humanitats SÀRASUATI-ISSN:1989-654X www.sarasuati.com • Membre del Grup Internacional de Recerca Cultura, Història ì Estat (GIRCHE) de la Universitat de Barcelona (UB). • Sòcia de l'Ateneu Barcelonès amb seu al carrer de la Canuda 6, 08002 Barcelona. • Sòcia i Secretaria del Liceu Joan Maragall de filosofia amb seu amb seu a l'Ateneu Barcelonès. http://liceu-joanmaragallfilosofia.blogspot.com.es/ • Membre de l'AELC (Associació escriptors en llengua catalana) amb seu a l'Ateneu Barcelonès. Secretaria del Liceu Maragall de Filosofia amb seu a l'Ateneu Barcelonès. http://liceu-joanmaragallfilosofia.blogspot.com.es/ • Membre del Circulo Holmes, Associació espanyola d' Amics de Sherlock Holmes. • Vocal de la Junta Directiva de la FIEC - Federació Internacional d'Entitats Catalanes. • Fundadora i presidenta de Dracmaycat. www.dracmaycat.com • Col·laboradora com experta en els treballs d’Adequació de qualificacions professionals del Catàleg de Qualificacions Professionals de Catalunya de l'Institut de Qualificacions Professionals de la Generalitat de Catalunya 2014/2015/2016. • Fundadora i presidenta de l'entitat Project Scheherezade pel rescabalament del coneixement femení que per tradició ha estat de transmissió oral. http://projectscheherezade.blogspot.com.es/ • Autora del relat "Boletaire" del Llibre Crims Nostrats d'Edicions Xandri a cura de JR Aramadàs. ISBN XX- 978-84943157-3-2. Barcelona 2015. • Sòcia fundadora i Cap de premsa i comunicacions de l’entitat SOS a la Capacitat intel·lectual, 2015- • Editora de Dracmaycat Edicions amb les publicacions Sherlock&Dragon ISBN 9788461627615 i Cultural is Political ISBN 9788461765102 Mails de contacte: mduarte@dracmaycat.com – mayteduarte62@gmail.com – mduarte@uoc.com

Leave a comment

Add your comment below, or trackback from your own site. You can also subscribe to these comments via RSS.

Your email is never shared. Required fields are marked *

Featuring Recent Posts WordPress Widget development by YD