La modernitat suposa el trencament de l’univers teocèntric medieval per un d’antropocèntric i, adopta les doctrines heretades sobre la bellesa del món antic, les que relacionaven la bellesa amb l’harmonia, les teories neoplatòniques, les estoiques – relacionant bellesa amb virtut – i que perviurien gairebé fins a finals del segle XVIII.

     Al Renaixement el que es diu, el que es fa, el que es pinta i el que es construeix és alhora ciència, poesia, teologia, expressió del caràcter personal i tendeix a la captació de la totalitat, amb la confiança de que tot pot ser un. Aquesta il·lusió d’unitat es va anar desintegrant a poc a poc fruit de la consolidació de les nacionalitats absolutes, l’aparició del mercantilisme i la ruptura de la cristiandat en la reforma, entre d’altres. El Renaixement comença a dibuixar una mentalitat en la qual la religió sense arribar a desaparèixer donà pas a l’ humanisme i el racionalisme. Progressivament l’home i la raó s’estableixen com a pilars dels pensament filosòfic, destacant el canvi produït en la concepció que es té de l’artista. Destaca Marsilio Ficino[1] que, prenent les nocions estètiques dels grecs i de Sant Agustí i afegint-hi la teoria de la contemplació de Plató, creu que ja sigui per contemplar una obra o per crear-la es fa necessari una desafecció del que és real per poder apropar-se a l’experiència de la bellesa. Serà Descartes amb l’aportació del seu mètode aplicat a la claredat conceptual, el rigor deductiu i la certesa intuïtiva dels principis bàsics, facilitarà amb la teoria del coneixement als il·lustrats la seva aplicació a la teoria estètica que culminarà amb la nova estètica neoclàssica del segle XVIII. Aquesta tasca serà iniciada per Baumgarten[2] que considerarà que la visió de l’Art implica una forma particular de coneixement “coneixement sensorial” anomenat estètica. Leon Batista Alberti, Leonardo da Vinci i Albert Durero, fixaran amb els seus llibres i notes un estatus per a la pintura dins de les arts lliberals, separant-la així de les demés arts manuals. La pintura és en el Renaixement, en si mateixa, idea, com a possessió de la realitat natural que mai no és pura matèria en brut, sinó que està orientada i formalitzada. El caràcter intel·lectual de la pretensió de posseir l’essència de la realitat es manifesta en la primacia creixent de l’estudi de les condicions generals de l’espai, la perspectiva, a la qual se subordina la volumetria de cada cos per separat.

     En el Renaixement l’home torna a examinar la realitat tal i com se li presenta davant dels seus ulls, per imitar. Diu Leonardo: “La pintura més digna d’elogi és aquella que té més semblança amb la cosa reproduïda, i dic això per rebatre a aquells pintors que volen millorar les coses naturals” (Trattato. .. 411).

     L’angle realista de la nova perspectiva artística va deixar de banda la imatge interior de la Bellesa, per centrar-se més en les possibilitats que existien en la realitat per aconseguir aquesta imatge de la Bellesa. Així, la comparació dels models es va convertir en la fórmula des de la qual l’artista va pretendre apropar-se a la Bellesa.  En la concepció estètica del Renaixement no desapareix la Idea de Bellesa que existia a l’Edat Mitjana. El que canvia és el mètode de cerca. Diu Alberti: “El pintor no tan sols ha d’arribar a la semblança de totes les parts, sinó a més afegir bellesa, ja que en pintura aquesta no és menys agradable que necessària” (Della pittura, 151).

     Per això va ser fonamental trobar una sèrie de principis matemàtics que expliquessin la bellesa; aquest havia de ser el model a imitar, si be encara era quelcom inexplicable va deixar de ser metafísica, explicada mitjançant principis de proporció i harmonia.

     L’arquitectura es dedica a ocultar la funció pràctica de viure per a exaltar l’excel·lència dels nous grans homes creant una legitimació cultural de l’intrús econòmic. La poètica va estar dominada per Aristòtil i Horaci.

     Després de l’estètica del manierisme que correspon a un moment en què els valors renaixentistes de bellesa, harmonia, i unitat són desmitificats deixant de ser la finalitat última de l’art, i tots els camins esdevenen vàlids. Amb el rebuig de les normes i la llibertat en la composició, en els colors i en les formes presenta una extraordinària varietat de manifestacions. 

     L’estètica barroca originada en la segona meitat del segle XVI, moment de profunda crisi econòmica, política, social i cultural. utilitzarà una iconografia directa i teatral, amb tendència a una abundància d’ornamentació, que impulsarà un estil artístic que es dirigirà no tan sols a les elits, sinó també al poble illetrat. Iniciant-se amb Descartes, Spinoza i Leibniz la tendència racionalista que comportarà el naixement de l’estètica com a disciplina autònoma. Els elements cartesians i aristotèlics es combinaren en els polisèmics conceptes de raó i naturalesa.

     Serà l’empirisme anglès qui oposant-se al racionalisme francès posarà èmfasi en les sensacions, en l’experiència sensible, desenvolupant notablement la psicologia de l’art. Defensaran la subjectivitat del gust, que ha d’alliberar-se de regles externes per a ser eficaçment percebut per l’individu, que és el que interpreta els judicis estètics segons els seus paràmetres d’opinió.

     La bellesa no és inherent a les coses, sinó que es troba en la ment de l’espectador, és subjectiva. Establint-se així les bases del relativisme estètic, l’antítesi del que considerava Marsilio Ficino amb la seva teoria contemplativa basada en la desafecció reglada per normes matemàtiques.

     Thomas Hobbes intentarà oferir un primer anàlisi de la imaginació com a imatges que substitueixen l’experimentació en deixar de funcionar els mecanismes fisiològics de la sensació. La teoria sobre l’associació d’imatges va ser desenvolupada per David Hume, qui opinà que aquestes sensacions comporten representacions creades per l’ésser humà, creant les idees. Al criteri del gust (a Cuatro Dissertacions, 1757) intenta trobar estàndards o patrons objectius de gust, trobant-se amb que els judicis estètics estan condicionats per factors subjectius, determinats per la cultura, l’edat i el temperament de l’individu. Per a Hume, la bellesa és una experiència agradable, produïda per la imatge que ens fem d’aquesta. En el seu Tractat de la naturalesa humana (1739-1740) fa una estètica utilitarista, ja que la bellesa és un mitjà, la finalitat del qual seria el plaer, la satisfacció. La bellesa no és una qualitat de les coses mateixes: hi ha tan sols en la ment del que les contempla i cada ment percep una bellesa diferent. Fins i tot pot passar que algú percebi lletjor on un altre experimenta una sensació de bellesa, i cada un hauria de conformar-se amb la seva sensació sense pretendre regular la dels altres, (Assaigs morals, polítics i literaris). Però serà Immanuel Kant per a qui el judici estètic és un pont entre la raó pura i la pràctica: el judici de gust pot relacionar l’enteniment i la imaginació, en una relació d’harmonia, qui farà de la seva teoria estètica part integrant d’un sistema filosòfic. El judici estètic no té una finalitat concreta, sinó que és la conveniència de les coses per a crear un estat d’harmonia entre l’enteniment i la imaginació. Per a Kant l’art no ha de representar necessàriament la realitat afirmant que l’estètica és una paradoxa: és  conceptual sense concepte, la finalitat sense fi, per tant, separa lògica i estètica. És bell allò que sense concepte agrada universalment. Una bellesa de la natura és una cosa bella, la bellesa artística és una bella representació d’una cosa, (Crítica de la raó pura). Oposadament al pensament renaixentista de la idea de la perfecció interna de la bellesa: les coses no són belles en si mateixes, sinó per la seva impressió en nosaltres. La universalitat del judici estètic prové d’un estat suprasensible, comú a la naturalesa humana, així, la subjectivitat estètica, en ser comú, propicia una certa objectivitat, basada en lleis naturals. Les idees estètiques, exciten el pensament sense un coneixement conceptual. A Observacions sobre el sentiment del bell i el sublim (1764) Kant sistematitza una altra categoria estètica, el “sublim”. Per a Kant el sublim és l’excés, el desbordament.  

Les figures reflecteixen un món de plaer refinat. L’elaboració dels colors i la llum és extremada amb un clarobscur que matisa les formes i els tons. L’exquisida sensualitat i el plaer de viure que reflecteixen no quadra massa bé amb l’esperit religiós de Jesús i la Magdalena. Destaquen les formes rodones que esborren la precisió de la musculatura, tendons i ossos. L’ideal de forma és la femenina.

Es tracta d’un assumpte dramàtic i moral, sent l’expressió més característica i aguda de la visió de la burgesia a les portes de la revolució. És rígid, simple, sobri, objectiu, purament racional. La llum i el color provoquen un alt grau d’afectisme. Grups simples i línies rectes organitzen tota la composició fent-la clara i vistosa. La llum és teatral, realista, vigorosa. Destaca la preeminència de les figures masculines i el fet de que l’espai es basa en coordenades i no pas en Diagonals, fórmula que serà molt utilitzada durant el Neoclassicisme.

Botticelli: El nacimiento de Venus. Galleria degli Uffici. Florència. Cap a 1485. 172,5×278,5cm.

L’anàlisi de la geometria ens fa comprovar el desplaçament cap a la dreta de la línea central per transmetre una sensació de moviment. El dibuix és delicat i animat amb un clarobscur de lleus gradacions. Els colors són discrets ajudant a fer més intensa la impressió d’infinita tendresa i delicadesa. Aquí la bellesa adquireix la seva condició de divina, de representant simbòlica dels valors creats per Déu, de la mateixa manera que l’assumpte mitològic es converteix en expressió de la moral platònica. La bellesa és espiritual i al·ludeix al naixement d’Humanitas convertint aquesta temàtica en una al·legoria de caràcter religiós, didàctic i moral.

La sensualitat gairebé no és sotmesa a cap de les regles del decòrum, queda palès el clímax extrem de la sensualitat femenina artístic, amb carnal turgència. On el cavall representa l’ímpetu frenètic de la masculinitat mentre l’endriago intensifica l’estat passional que posseeix a la figura femenina que es troba abatuda i abandonada. El tractament dels colors i de la llum intensifica la sensació de cambra tancada.

Notes:
[1] Marsilio Ficino (1433- 1499) difusor de les teories neoplatòniques. Des de Florència va traduir les obres completes de Plató i Plotí i va congregar en la seva Acadèmia una minoria aristocràtica, va intentar conciliar a Plató amb Aristòtil en clau espiritualista en la seva obra “Theologia platonica”.
[2] Gottlieb Baumgarten, Alexander (1714 – 1762) va ser un filòsof alemany conegut per haver dotat a l’estètica dels fonaments teòrics moderns.

 
Bibliografia:
Mòduls UOC, José María Vºalverde Pacheco i Joan Campàs Montaner.
Eco Humberto, Historia de la belleza, Ed. Lumen. 9a febrero 2008.
Valverde, José María, Breve historia i antología de la estética. Ariel Filosofia. 7a Barcelona 2008.
Aura Digital_Estudis de cibercultura hipertextual i Net_art.html (Joan Campàs)

Articulos similares:

• Diálogo entre Platón y su discípulo Aristóteles sobre la estética y el arte. escrito el 31 octubre 2009 por Pili
• El concepto de fealdad en el arte escrito el 21 julio 2009 por Iván Matellanes
• “L’impacte de l’11-S en l’estètica contemporània” a YouTube escrito el 24 octubre 2011 por Revista de Humanidades Sárasuatī
• La filosofía política durante el Renacimiento (2ª Parte) – Tomás Moro (1478-1535) escrito el 2 octubre 2011 por Pili
• V TRAINING SEMINAR EN DINÀMIQUES INTERCULTURALS escrito el 18 septiembre 2011 por Mayte Duarte
• La filosofia a secundària [Notificació] escrito el 8 junio 2009 por Mayte Duarte
• Novetats de maig al web del Dr.Alcoberro escrito el 6 mayo 2009 por Revista de Humanidades Sárasuatī

The Estètica: Renaixament versus Il.lustració by Mayte Duarte Seguer, unless otherwise expressly stated, is licensed under a Creative Commons Attribution-Noncommercial-Share Alike 3.0 Spain License.