GUERRA CIVIL: MACROHISTÒRIA D’UNA AUTOCOLONITZACIÓ?

guerra_civilLa Guerra civil espanyola va ser –en el fons- una “petita” guerra mundial que anticipa la immediatament posterior. Ho demostren les participacions directes de potències sota domini feixista com Alemanya i Itàlia, les famoses “Brigades Internacionals” i la intervenció de la Rússia stalinista. Per això va ser més la Guerra d’Espanya que no estrictament civil i interna.

A més, fou un conflicte que resulta i enllaça amb el molt dolent tancament i irresolució de la I Guerra mundial que –a través de l’espanyola- portarà a la II Guerra mundial. Així en conjunt aquestes tres guerres defineixen un conflicte de llarga durada (en tres o més actes) que alguns historiadors han descrit com guerres civils europees, si bé inclouen com passava aleshores les seves colònies.

Les dues guerres “mundials” i l’espanyola s’inscriuen en el marc dels reptes socials ideològics de la 1a meitat del XX. D’una banda, lluitar per la propietat col·lectiva dels mitjans de producció i per la màxima redistribució econòmica sota modernització planificada i autoritària. D’altra banda, lluitar per la llibertat política i d’empresa basada en la propietat privada i per una modernització guiada pels mecanismes del mercat. I en tercer lloc l’opció feixista que descreu dels ideals modernitzadors i vol recuperar els valors agonistes de l’honor, la raça i el valor militar.

Totes tres ideologies (enfrontades i amb els seus matisos) van penetrar i mobilitzar profundament les noves societats de masses, les quals estructuren juntament amb els nous mitjans de propaganda i comunicació. Tot això exacerbat d’una banda per les tensions entre unes potències europees amenaçades per la pèrdua de les seves colònies (com la Gran Bretanya i sobretot Espanya i França) i unes altres que van arribar tard al “repartiment colonial” i no en van poder treure la “part del pastís” que  creien merèixer (Itàlia, Alemanya i Japó). A més, de la radicalització resultant dels costos humans i financers de les crisis econòmiques capitalistes internacionals que culminaran en el Crac de 1929 i la Gran Depressió.

Europa que havia “exportat” la seva agressivitat missionera i militar arreu del món durant la colonització i l’imperialisme, veu ara que molts conflictes li retornen des de les colònies. Així “l’era de les catàstrofes” (Eric Hobsbawm) serà sobretot patrimoni europeu, el començament del seu declivi i la subordinació a les dues noves megapotències: els Estats Units i la URSS.

Imatge 22Ara bé, la Guerra civil espanyola va tenir profundament a veure amb la colonització? Va ser una espècie de “autocolonització” aplicant virulentes i bàrbares tàctiques colonials en la pròpia Europa? Cap aquí apunta la interpretació “macrofilosòfica” de l’historiador Timothy Snyder a l’agut comentari “Barbarie” (publicat a la revista Letras Libres, Diciembre 2012, pp. 24ss.) que dedica al llibre de Paul Preston El Holocausto español, odio y exterminio en la Guerra civil y después (Barcelona: Debate, 2011, 864 pp.).

Snyder mostra la vinculació de la Guerra civil amb la pràctica totalitat del “sistema món” global (I. Wallerstein) existent en els anys 1930. Considera que el llibre de Preston defineix “una macrohistoria a través de la microhistoria” i exemplifica en el cas espanyol el que era una tendència més general que -malgrat les diferències ideològiques- uneix Franco, Hitler i Stalin. Tots tres mostren –segons Timothy Snyder- que “En la década de 1930, el principal tema de la historia de Europa varía desde la colonización a la autocolonización. Después, tras el desastre de la Segunda Guerra Mundial (Europa occidental) o la desaparición del comunismo (Europa oriental), pasa de la autocolonización a la integración, donde integración significa, precisamente, el abandono de prácticas coloniales tanto en Europa como fuera de ella.”

Sorprenent el lector desprevingut, Snyder argumenta que Franco, Hitler i Stalin coincideixen en aplicar a territoris europeus tàctiques bàrbares aplicades abans a les colònies. Així, malgrat les diferències ideològiques, tant Franco com Hitler i Stalin intenten projectes basats en la dominació agrària, en una Europa que ja veu tancada la possibilitat d’expandir-se d’acord al colonialisme tradicional.

Diu Snyder: “Desde la Galitzia polaca al este hasta la Galicia española al oeste, condiciones de una desigualad radical conspiraron con instituciones estatales débiles para dirigir la energía del capitalismo contra la democracia, generando apoyos para la extrema izquierda y la extrema derecha, especialmente durante la Gran Depresión. En lo que todavía eran sociedades predominantemente agrarias, solo una reforma de la propiedad de la tierra habría mostrado a las mayorías campesinas que tenían algo que ganar con el voto y el pago de impuestos. Sin ella, los campesinos apoyaban a anarquistas o comunistas que les prometían un alivio de las exigencias aparentemente absurdas del Estado, mientras que los terratenientes consolidaron su poder económico en una reacción antidemocrática.”

Per això Franco, Hitler i Stalin coincideixen en subordinar i basar-se en l’estructura agrària (significativament renunciant a reformes agràries democràtiques, lliberals o socialdemòcrates), per a evitar autoritàriament una modernització democràtica lliberal del camp similar a la feta a Anglaterra o França. D’aquesta manera tots tres fan del món agrari la palanca clau del seu objectiu ideològic:

(1) Com reconeix el propi Stalin, els soviètics s’“autocolonitzen” en col.lectivitzar l’agricultura i desviar la seva plusvàlua i rendiments per a modernitzar fordistament el país. Així construeixen una gran indústria extractiva, pesada i militar, però retarden transmetre al conjunt de la població les millores de consum i qualitat de vida més enllà de les austeres necessitats bàsiques.

(2) Hitler volia colonitzar Europa oriental per a construir un paradís agrari al servei de les necessitats alemanyes i que havia de ser la condició de possibilitat d’una modernització alemanya menys basada en el capitalisme, el lliberalisme, la indústria i el comerç. Significativament tot això era el mode productiu i de vida en el que havien excel.lit els jueus que odiava.

(3) Franco usa en benefici propi la preexistent forta aliança entre terratinents, catolicisme conservador i oficials colonials per a restaurar un ordre tradicional agrari, que permetés perllongar el seu ideal social nacional-catòlic conservador. Segons Snyder: “El objetivo de Franco, y en general de la rebelión de 1936, era asegurarse de que los intereses del  antiguo régimen no volvieran a cuestionarse, como había ocurrido entre 1931 y 1936 a raíz de las reformas democráticas emprendidas por la Segunda República”.

Cal recordar que “En la década de 1920, el dictador Miguel Primo de Rivera tranquilizó a los propietarios de tierras declarando que los reformadores eran gente ajena a la nación. Desde su punto de vista, quien apoyase cualquier tipo de cambio en el campo era un comunista, y los comunistas no eran españoles de verdad. Bajo Primo de Rivera, los latifundistas españoles se sentían seguros de su posición en el mundo, los sacerdotes españoles conservaron su lugar como encargados de mantener el statu quo rural y los oficiales españoles vivieron “vertiginosas” promociones durante las guerras coloniales […].

Preston documenta de manera impresionante [que] los tres grupos aprendieron a ver en los desafíos al desigual y autoritario statu quo de la década de los veinte el producto de la penetración racial  de un contubernio judeomasónico y bolchevique extranjero. Los fascistas españoles (los hijos de Primo de Rivera fundaron una de sus organizaciones) fueron quienes defendieron esas teorías de la conspiración con más entusiasmo, pero parece que adquirieron la condición de sentido común en buena parte de la derecha. Y, así, la República, restablecida en 1931, estaba destinada a provocar una resistencia decidida y articulada. Su nueva constitución proclamaba un Estado laico, lo que irritó a los sacerdotes y a los conservadores. El primer gobierno purgó el cuerpo de oficiales, degradando a muchos militares que habían ascendido por sus hazañas en Marruecos. Y, lo que era todavía más indignante, se preocupó por el destino del campesinado, en vez de dejarlo bajo la autoridad de los caciques locales.

[…Seguint la estratègia establerta des de Primo de Rivera] Franco presentó a los mineros españoles en huelga como una especie de enemigo extranjero inspirado en Moscú y sus tropas los castigaron como habían hecho con las tribus marroquíes rebeldes. Los distritos obreros de las ciudades sufrieron bombardeos, como los pueblos de Marruecos. Preston sugiere de forma convincente que esas actuaciones eran un anticipo del comportamiento que tendría el Ejército de África de Franco durante la Guerra Civil.”

Només el que hem dit ja justifica la tesi d’Snyder “d’autocolonització” i/o aplicació de les més brutals tàctiques colonials en la Guerra civil. A més però, cal no oblidar que Franco ”usa tropes colonials africanes“ amb estratègies de violències sense quarter aplicades fins aleshores només al Marroc (violacions en massa, assassinat de ferits o civils desarmats…). I Franco ho fa amb conscient voluntat de generar el terror en el camp republicà.

Per això Timothy Snyder diu: “Franco y sus aliados también lamentaban la “africanización” de la vida pública. Equiparaban los intentos realizados por la República para ayudar al campesinado con el salvajismo al que creían enfrentarse en África, y presentaban a los campesinos españoles como inferiores raciales comparables a los nativos de las tribus marroquíes. […] El Ejército de África de Franco llevó las prácticas del colonialismo al territorio español. Oficiales y hombres se jactaban de tratar las localidades españolas como trataban las marroquíes. Mataban a los heridos, a los prisioneros y a las élites locales por las mismas razones por las que lo habían hecho en África: para no dejar ninguna posibilidad de resistencia en la retaguardia y para intimidar al campo circundante.”

Però no només aquestes coincidències macrohistòriques donen suport a l’arriscades i valentes hipótesis de Timothy Snyder. Cal recordar que Franco a Espanya, Hitler a Alemanya, Polònia i en les campanyes militars orientals, i Stalin a la URSS i Polònia, també coincideixen en fer servir estratègies disciplinàries neocolonials a Europa.

Així, per exemple, en primer lloc (1) s’acabà amb el relatiu però significatiu “fair play” tradicional entre les elits europees inclús en la guerra. Com denuncien els estudiosos postcolonials, sens dubte aquest “fair play” primer va deixar-se d’aplicar per part de les elits imperials europees davant les elits dels territoris colonitzats.

Però és que, a més (2), tant Franco com Hitler i Stalin apliquen doctrines de “guerra total”, que primer foren usades sobre poblacions colonials (inclús abans de la seva “teorització”). Així es terroritza brutalment la població i se n’eliminen-assassinen les elits que poguessin dificultar el domini totalitari. Un exemple molt tristament famós fou la Massacre de Katyń (1940), on van ser assassinats uns 22.000 polonesos (oficials de l’exèrcit, intel.lectuals i artistes, policies i autoritats civils…) que havien estat fets presoners per la rendició de Polònia. Significativament recorda Snyder: tot es va fer de comú i secret acord entre els nazis i la policia secreta stalinista de Beria (amb explícit coneixement de Hitler i Stalin).

9788483068526

*

Doncs bé, Timothy Snyder (basant-se en el molt detallat estudi de Paul Preston) destaca estratègies de “guerra total” i “autocolonització” també en la Guerra civil: “Franco buscaba a una guerra larga, que él entendía como una oportunidad para la “redención” de la sociedad española a través de la sangre de los españoles que consideraba enemigos. Una campaña más larga creaba la posibilidad de eliminar a los grupos que veía como bastiones de la República. […] Debían ser eliminados siguiendo un “plan previo de exterminio”. Preston lo define como una “inversión en terror”: el asesinato masivo no solo era una forma de ganar una guerra civil, sino también de preparar la dictadura que seguiría.”

Com hem apuntat al principi, les sorprenents i reveladores tesis “macrohistòriques” i “macrofilosòfiques” defensades pel professor Timothy Snyder ens mostren una Guerra espanyola que també és mundial. Sotmesa a una “barbàrie” (com titula el seu article) que -a més del tradicional caïnisme hispànic- neix de les mateixes problemàtiques que les Guerres mundials i és profundament vinculada a la lamentable experiència colonial espanyola.

Ara bé, que moltes causes de la Guerra civil espanyola fossin internacionals, no treu responsabilitat als agents concrets que la van iniciar, aprofundir i la van convertir en una de les més terribles de la història. Una causa específicament hispànica, fou sens dubte l’odi i desig d’extermini que es va anar alimentant amb la “Reconquista”, que continuà amb la dèria de “puresa de sang”, l’expulsió de moriscs i jueus, i la colonització americana. Odi i desig d’extermini que -no podia ser d’altra manera, ens ve a dir Snyder- va acabar penetrant radicalment i enfrontant violentament “las dos Españas” d’Antonio Machado.

Certament va ser aquest odi i desig d’extermini la gran aportació hispànica a les causes de la Guerra civil espanyola. Van fer que la entrada d’Espanya en els conflictes del segle XX fos pel pitjor lloc d’una guerra civil. Aquest odi i desig d’extermini es va acabar girant en contra de tots els implicats i va obrir noves contradiccions i conflictes macrohistòrics que es van cebar en la Península. Com diu Snyder: “Los soviéticos nunca habrían alcanzado la importancia que tuvieron en España sin el golpe de Franco, que obligó a la República a buscar ayuda desesperadamente. Tras la victoria franquista a principios de 1939, y durante los siguientes tres largos decenios de dictadura, Franco exageró sistemáticamente la importancia de la influencia soviética e ignoró el hecho obvio de que sus propias acciones habían convertido a España en el juguete de intereses extranjeros.”

L’odi i desig d’extermini que la península va covar durant segles, va acabar esclatant en una Guerra civil que fou un clar antecedent de les pitjors violències nazis i de la II Guerra mundial. Abans que el nazi, hi va haver -com titula Paul Preston- “El Holocausto español”. Va venir marcat per un profund “odio y exterminio” que no va acabar en la Guerra civil sinó que continua molt “després”, i que no sembla haver-se acabat encara.

Articulos similares:

    Sin coincidencias

Licencia Creative Commons
GUERRA CIVIL: MACROHISTÒRIA D’UNA AUTOCOLONITZACIÓ? por Gonçal Mayos, a excepción del contenido de terceros y de que se indique lo contrario, se encuentra bajo una Licencia Creative Commons Attribution-Noncommercial-Share Alike 3.0 Spain Licencia.

About G. Mayos

Professor titular de filosofia de la Universitat de Barcelona, codirector de Grup Internacional de Recerca 'Cultura, Història i Estat' (GIRCHE) i president del Liceu Maragall de filosofia (amb seu a l'Ateneu Barcelonès). Blog: http://goncalmayossolsona.blogspot.com.es/ Web: http://www.ub.edu/histofilosofia/gmayos mayos@ub.edu T/ 93 403 79 18 Secretaria: 93 403 79 12 Fax: 93 403 79 13 gmayos@uoc.edu

Leave a comment

Add your comment below, or trackback from your own site. You can also subscribe to these comments via RSS.

Your email is never shared. Required fields are marked *

Featuring Recent Posts WordPress Widget development by YD