Heka, “Poder Màgic” a l’antic Egipte.

UN PROBLEMA CONCEPTUAL

Des de l’Antiguitat, Egipte ha estat famós per la seva màgia i els seus mags. Apropar-nos, doncs, avui a la màgia egípcia és anar a l’encontre d’un aspecte fonamental de la seva cultura. Ara bé, quan estudiem civilitzacions o societats antigues hem de tenir present que la seva mentalitat, els seus valors i el seu codi cultural són diferents als nostres. És imprescindible no traslladar conceptes actuals a civilitzacions antigues ja que podríem caure en greus problemes de comprensió i fins i tot podríem arribar a un contrasentit.

El primer punt a assenyalar és, doncs, un problema de definició: allò que per a nosaltres, per a la nostra cultura significa la “màgia” no correspon a la concepció que en tenien els antics egipcis. En el món occidental, la màgia es classifica en blanca i negra i es caracteritza pel seu caràcter marginal, inexplicable, ocult i antinatural; al marge de la religió i de la ciència. D’altra banda, el concepte de màgia pot tenir també, en la nostra cultura, una connotació fraudulenta, de tracamanya i fins i tot d’espectacle.

Contràriament, a l’antic Egipte els procediments del mags no tenien un caràcter ocult ni tampoc eren inexplicables pels egipcis en el sí del seu sistema cultural. En el pensament egipci antic, el poder màgic-heka formava part de l’ordre creat i, de fet, la seva aparició marca l’ inici de la natura. En  la fórmula 261 dels Textos dels Sarcòfags el déu Heka, personificació del ‘poder màgic’, declara la seva preeminència i anterioritat per damunt dels altres déus (CT III, 382e-384 c). En el procés de la Creació, el seu rol és el d’activar l’energia vital de cada ésser permetent així la seva creació al so de la paraula del creador. Per als egipcis heka era, doncs, la quinta essència de la natura.

A l’antic Egipte, la màgia no era blanca ni negre sinó neutre; el seu caràcter depenia de la seva finalitat i no d’una qualitat intrínseca. La màgia existí a Egipte des dels orígens de la civilització i no és pertinent parlar d’una oposició entre religió oficial i màgia ja que fins i tot els textos funeraris més antics, els Textos de les Piràmides, contenen fórmules màgiques contra les mossegades de serps. De fet, els textos màgics eren un part essencial de la religió egípcia i formaven part dels arxius dels temples. Diversos rituals màgics es realitzaven als temples per al bé col·lectiu i el manteniment de l’ordre còsmic com ara el ritual de picar la bola (B.Porter- R.L.B. Moss II, 1972, 73 (5-7)). Tot i això encara s’escriuen alguns llibres sobre religió egípcia sense prendre en consideració la màgia.

Una altra idea errònia, fonamentada en una concepció occidental, es basa en l’oposició entre “màgia” per a fins individuals i “religió” per al bé col·lectiu.  En tombes de particulars s’han trobat amulets d’ús personal amb textos de rituals realitzats al temple. Un mateix text màgic, doncs, podia funcionar al temple per al bé col·lectiu i en contextos privats amb una finalitat individual. La màgia egípcia, amb el seu ritual, permetia lluitar contra els enemics còsmics i polítics però també protegir un home, dona o nen del comú. En aquest sentit era present en totes les capes de la societat i en diferents contextos: els temples, l’Estat i la vida quotidiana de la població. En definitiva, la màgia formava part de les creences dels antics egipcis, de la seva cosmovisió: per a ells era tant real i veraç com ho és per nosaltres avui la Física (fig. 1).

 

Fig. 1 Ritual del reompliment de l’ull-udjat.  (fotografia de N. Torras).

 

Les connotacions i prejudicis que la nostra civilització occidental té envers el concepte de màgia, però, han estat un obstacle per a la comprensió clara i objectiva del fenomen i n’han retardat la recerca científica. És a partir dels anys setanta que alguns investigadors com S. Sauneron (1970) o J.F. Bourghouts (1978), inicien la traducció crítica de textos màgics – alguns dels quals havien estat reproduïts en facsímils però fins aleshores mai estudiats ni traduïts. Als anys vuitanta augmenten els articles i les publicacions de textos màgics -fet que culmina amb el primer col·loqui dedicat a la ‘màgia’ celebrat a Milà l’any 1985 i organitzat per A. Roccati. A partir d’aquí surten monografies com la de Y. Koenig (1994) o la de R.K. Ritner (1993) i alguns investigadors es llencen a l’estudi de papirs màgics demòtics, grecs i coptes. L’estudi de la màgia progressa, doncs, però queda molt per fer. Hi ha nombrosos textos màgics encara inèdits i altres que només ens son coneguts a través de facsímils, restant a l’espera d’un ardit investigador que en faci la traducció. Finalment, l’any 2000 el museu del Louvre munta una exposició dedicada a heka i es celebra, en el marc d’aquesta exposició, un col·loqui organitzat i coordinat per Y. Koenig.

 

QUÈ ÉS HEKA?

Heka és un concepte complexa. La millor manera d’aproximar-nos-hi és a partir de les diferents referències que sobre heka trobem a les fonts antigues. Mitjançant aquesta aproximació textual veiem que, en context diví o en món funerari, heka és equivalent a una força, una energia. E. Hornung (1992, 189) parla del camp de força que generen els déus: un camp de força específic que envolta cada divinitat i en el qual opera la força-heka que tindrà un efecte (una acció) sobre els humans o els objectes que es trobin en el seu radi d’acció. Com a força, doncs, és quelcom neutre i dependrà de com s’utilitzi. Tenim una representació d’aquest camp de  força creat per la màgia en la vinyeta corresponent a la desena hora del Llibre de les Portes (BPf341-45). Apareixen unes divinitats antropomorfes  i uns babuins aguantant unes xarxes, dins i sobre les quals el text ens diu que hi ha la màgia que empren per protegir Re del seu enemic Apofis durant el viatge nocturn del sol. La xarxa és la representació material d’aquest camp de força.

Ara bé, en el món del déus i dels difunts, heka també pot ser considerada com una substància. En alguns textos egipcis com ara els Textos dels Sarcòfags (CT V, 391j, CT VII, 238e) es diu que heka pot ser empassada o menjada i que està dins del cos, a les entranyes. Un cop empassada, es transforma en un saber íntim i personal que s’empra com a arma i escut. Empassar-se heka significa enfortir i desenvolupar aquest poder màgic que no es cedirà mai i que només es podrà transmetre d’entranya a entranya (D. Meeks-C.F. Meeks, 1994, 143-144).

S. Sauneron (1966) defineix heka com “l’energia activa de l’univers” de la que els déus n’estan impregnats i J. P. Corteggiani (2007, 218-219), com la “força màgica de l’energia vital”. Els homes poden emprar aquesta “energia-coneixement”: el creador els n‘ha deixat fer ús per tal de poder-se defensar dels perills a la terra. En un passatge de l’Ensenyament per Merikare s’és dit que Re ha fet per als homes la màgia com a arma per a pal·liar els cops dels esdeveniments, d’allò sobre el qual cal estar alerta, tant de nit com de dia (Papir Pétersbourg 1116A, 136). La humanitat pot doncs, gràcies a heka, atenuar els efectes dels esdeveniments nefastos. La utilització de heka per part dels homes requereix una habilitat que es deriva d’una tècnica precisa. En un text gravat sobre una estela conservada al museu del Louvre (C14),  l’escultor Irtysen (ca.1900 a.C.) – després de descriure les seves competències en el domini artístic i tècnic – declara: “en quant a tot heka, en tinc el domini, la mestria. En tot això jo no he estat superat, soc un artesà que excel·leix en aquesta habilitat”.

 

TÈCNIQUES, OBJECTES I FÓRMULES

La màgia egípcia es fonamenta en dos principis de la màgia simpàtica definits per J.G Frazer  (1981) a finals del segle XIX. El primer d’ells és que tot semblant suscita o actua sobre el seu semblant i el segon, que dues coses que han estat en contacte en un moment determinat continuen actuant una sobre l’altre fins i tot quan aquest contacte ja no existeix, de tal manera que la part pot valdre per la cosa tota sencera. El ritual màgic egipci parteix, doncs, d’aquests dos principis (el de l’analogia i el de la contigüitat) i consta de dues parts consecutives o simultànies: el ritu oral i el ritu manual. El mag utilitza reculls de formules màgiques adaptades al cas que està tractant; la recitació d’aquestes fórmules és el que correspon al ritu oral. Generalment aquestes formules “a dir” son seguides d’una cosa “a fer”, que és el que correspon al ritu manual. A més, el mag pot emprar una figureta intermediària, és a dir, l’animació d’un cos subsidiari que esdevé un “agent executor del mag”. Es tracta d’un tècnica coneguda, principalment, a través de la literatura. Recordem, per exemple, el cocodril de cera que ajuda al marit enganyat en el cèlebre conte del papir Westcar (Pap. Westcar 2,15-4,7).

 

El ritu oral

Dins del ritu oral, el mag empra diverses tècniques que van des de la transferència d’un esdeveniment particular a l’esfera de l’arquetip, a l’ús d’imatges divines, passant per les amenaces prospectives contra les divinitats.

La tècnica del trasllat o transferència es basa en el principi de l’analogia i implica transferir la situació viscuda pel pacient que visita el mag, al món dels déus. L’esdeveniment pertorbador -posem per cas una picada d’escorpí – altera l’ordre normal de les coses i l’egipci ho percep com una manifestació de les forces negatives del caos. La primera tasca del mag serà la de convertir aquest esdeveniment pertorbador i isolat en quelcom comprensible tot cercant un paral·lel en el món dels déus, de la mitologia, de l’arquetip. El mag és, en certa mesura, una font de referències arquetípiques. D’aquesta manera el pacient, desorientat pel que li acaba de passar, troba una explicació al seu mal. En comparar-lo amb un esdeveniment ja conegut, el mag fa comprensible l’esdeveniment ocorregut de tal manera que -igual que en aquell cas arquetípic la situació tingué un final feliç- també ara el pacient trobi la seva curació. En aquest moment l’esdeveniment s’ha transformat: ha deixat de ser un fet isolat i inexplicable per passar a l’esfera del col·lectiu. Un altre aspecte d’aquest trasllat és la implicació dels déus: en tant que l’esdeveniment pertorbador amenaça l’ordre del món terrenal, amenaça també, en certa mesura, l’ordre diví. Transferint el problema al món dels déus, es capta l’atenció d’aquests que passen a interessar-se pel cas del pacient i a considerar-lo com quelcom que els concerneix directament.

Reintegrant l’esdeveniment concret a l’esfera de l’arquetip, s’actua sobre la psique del pacient. Donant una explicació mitològica al seu mal, el mag intenta anar a la font, a l’origen de l’esdeveniment pertorbador. El pacient aleshores reviu la història però a través d’una narració mítica assumida per la col·lectivitat de la qual n’extreu la possibilitat de curació o solució al seu problema. És una tècnica similar a l’ emprada en psicoanàlisis actual: el malalt reviu la situació traumàtica, origen del seu problema, guiat pel psicoanalista abans de superar el seu problema definitivament (Y. Koenig, 1994, 59).

Durant el ritual màgic, el pacient és identificat amb la divinitat implicada en l’esdeveniment mitològic i sovint és el mag qui s’identifica, també, amb una divinitat determinada en el moment de pronunciar les fórmules màgiques. No hem de prendre a la lleugera aquesta consubstancialitat home-déu: no és una simple forma literària (Zivie-Coche, 2006, 177). El mag pot proferir amenaces contra les divinitats en el transcurs del ritu oral perquè les fórmules que empra són considerades d’origen diví i perquè ell mateix comparteix aquesta naturalesa divina. D’amenaces se n’han documentat principalment de dos tipus diferents: les que impliquen una catàstrofe còsmica que pot dur a la fi del món i les que comporten sacrilegis contra els déus i els seus santuaris (Y. Koenig, 1994, 69) . Un cas conegut és el conjur per afavorir el part d’una dona que ja ha sortit de comptes (PLeiden I 348 [34] vs. 11, 2-8). S’identifica a la dona que ha de parir amb Isis, la gran deessa maga, i es diu que si els déus no l’ajuden a infantar l’ inundació del Nil no arribarà al seu temps, el sol no s’aixecarà més i no es faran ofrenes als déus d’Heliòpolis.

Es tracta, però, d’amenaces prospectives, conjecturals: si finalment tot acaba bé l’amenaça s’esvaeix i tot torna a la normalitat. No hem d’oblidar que l’objectiu d’aquestes amenaces és la de captar l’atenció dels déus i implicar-los/forçar-los a actuar perquè intervinguin en la curació o solució del problema.

Finalment, recitar la fórmula en presència d’una o vàries imatges divines podia amplificar-ne el seu poder, augmentar-ne la força i, per tant, l’eficàcia. Això és així perquè en aquesta cultura la imatge està lligada “consubstancialment” a la cosa,  no hi ha separació entre el significant i el significat. En la mentalitat egípcia antiga la imatge – ja sigui sota la forma de pintura, escultura, relleus o signes jeroglífics- activada a través dels rituals, convoca i capta l’essència d’allò que representa. Per aquest motiu, alguns amulets-talismà que ens han arribat fins avui dia consisteixen en una sèrie de siluetes de divinitats pintades sobre un papir verge enrotllat i penjat al coll sobre les quals calia dir les fórmules màgiques (Y.Koenig, 1994, 79-82).

 

El ritu manual

El ritu oral (la recitació de la fórmula) és seguit del ritu manual, és a dir, de l’acció a fer. Sovint ens han arribat només els objectes emprats en el  decurs dels ritus manuals però desconeixem com es realitzaven. Els investigadors fan mans i mànigues per poder plantejar una teoria sobre la natura màgica d’un objecte i el ritu manual associat a ell. De totes maneres, ens hi podem aproximar a través d’un estudi aprofundit de cada objecte així com del ritu oral que el precedia, sempre i quan s’hagi conservat. Si es tracta de guarir una malaltia, el ritu manual pot consistir en l’aplicació d’un ungüent o remei mentre es recita la fórmula màgica. En aquests casos el ritu manual pot ser, doncs, simultani o fins i tot precedir al ritu oral.

 

Alguns objectes emprats als ritus manuals

Els ivoris màgics, també anomenats bastons màgics, eren objectes de protecció. Amb una llargada aproximada de 50 cm per una amplada de 5 cm com a màxim, es fabricaven a partir dels ullals inferiors dels hipopòtams. El costat superior era convex mentre que el costat inferior era pla. Al recto s’hi gravaven representacions de genis i divinitats de caràcter apotropaic. L’estudi de les inscripcions del verso ha demostrat que aquests objectes estaven destinats a protegir les parteres i els infants de poca edat, especialment dels animals verinosos i en particular de les serps. Existeixen diverses hipòtesis sobre l’ús que podrien haver tingut aquests objectes que es podrien haver emprat en el decurs d’una dansa apotropaica o bé col·locat sobre el ventre de la partera i de l’infant durant la nit (Y. Koenig, 1994, 93-98). Una altra hipòtesi considera que amb la punta més fina de l’ivori es dibuixaria un cercle al voltant del llit de la mare i/o del fill, creant així un espai de protecció.  Sigui com sigui, els ivoris màgics s’utilitzaren a Egipte almenys fins a principis del Regne Nou.

Nombrosos amulets – tals com l’ull-udjat, l’escarabat-kheper (fig 2), el pilar-djed o el signe de la vida-ankh - haurien format part de ritus manuals i acompanyat a les persones en la seva vida terrenal així com als difunts en el més enllà. Les virtuts d’un amulet li eren comunicades per la seva forma (principi de l’analogia), però també pel material del què estaven fets així com pel color. Un exemple d’amulet per a la protecció del mal d’ull són les tabletes amb la representació de set ulls-udjat. Sembla ser que calia veure el líquid que havia estat en contacte amb aquests ulls-udjat per tal d’alliberar-se del mal ull (CT IV, 345g-i). La creença en el mal d’ull s’aplicà, principalment, al mal ull d’Apofis (la serp que amenaça la barca solar). El mal ull d’Apofis el trobem mencionat per primera vegada als Textos dels Sarcòfags, redactats entre finals del Primer Període Intermediari i el Regne Mitjà. Aquest text explica que Apofis escull el precís moment de la posta solar per agredir el déu sol. Aleshores Set -que forma part de l’equip de viatge de la barca solar- lluita contra l’ull de la serp. Aquest text és un dels testimonis més antics de Set com a defensor del déu solar. No obstant, les mencions del mal d’ull són més explícites a partir del Tercer Període  Intermediari. Es crearan nom propis fent referència a la protecció per part d’una divinitat determinada contra el mal d’ull.

 

Fig.2 L’escarabat encarna el pas de l’estat passiu, latent, a l’estat actiu.  (fotografia de N. Torras).

 

Un tipus particular d’amulets són els “talismans nominatius”. Es tracta de petits textos, molt nombrosos a Egipte entre els segles X i VIII a.C., que -en format de carta -s’adreçaven a homes, dones o nens de les capes populars de la societat. Escrites per sacerdots, tenien com a expedidors els déus de Tebes -Amon, Mut i Khonsu- o altres divinitats  molt venerades tals com Isis i Horus. Els egipcis creien que les calamitats podien ser enviades per les divinitats. Una manera d’evitar-les era portant a sobre un d’aquests petits papirs màgics en els quals una divinitat determinada assegurava la protecció de la persona citada en el text contra tots els mals llistats a la carta. Aquests mals solen ser qüestions tant quotidianes com ara un accident, una picada d’animal verinós, malalties, estralls causats per la caiguda d’un mur, malsons, etc.

D’altra banda, les esteles d’Horus sobre cocodrils, freqüentment utilitzades en el darrer mil·lenni a.C., eren objectes emprats per a protegir o guarir una persona que havia estat víctima d’un animal verinós. El seu nom deriva de les representacions gravades en el recto d’aquests objectes: un jove Horus dominant animals perillosos i dempeus sobre un parell o més de cocodrils. D’esteles n’hi havia de grans -com ara l’estela de Metternich de 84 cm d’alt, de mitjanes (uns 30 cm) i de petites (5-30 cm). Algunes d’elles tenen un forat en la part superior gràcies al qual es podien penjar al coll. Alguns investigadors han suposat que, quan el mag anava a casa d’un pacient, les portava penjades com un instrument més entre els utensilis emprats en els rituals màgics. Les esteles més petites podrien haver funcionat com a amulets (A. Gasse, 2004,15).

L’ús d’aquests objectes està lligat a la llegenda d’Horus, fill d’Isis i Osiris i perseguit pel seu oncle Set, assassí del seu pare. Isis i Horus s’amaguen de Set en les maresmes del Delta. En un moment d’absència de la seva mare, l’infant Horus és picat per un escorpí. Amb els seus crits de dolor, Isis fa aturar la barca de Re en el moment en què passava per aquell indret. Aleshores Thot baixa de la barca i amb la seva màgia i el seu saber cura a Horus. Des d’aleshores Horus esdevé l’arquetip del que venç el verí i els animals verinosos i, per tant, el salvador. Les esteles d’Horus estaven inscrites i decorades en el recto, verso, als costats i fins i tot a la base. La màscara de Bes, a la part superior de les esteles, allunya les bèsties perilloses i els éssers malèfics gràcies al seu aspecte terrorífic i al poder hipnòtic de la seva mirada.

Com s’utilitzaven? Les esteles es submergirien en aigua en unes piques inscrites amb fórmules màgiques. Aquesta aigua adquiria el poder màgic de les fórmules i les imatges divines amb les quals havia estat en contacte.  Aquest líquid hauria de ser begut pel pacient que havia de guarir, així, de les picades d’animals verinosos. També és possible que hi intervingués un contacte per fregament degut a que algunes d’aquestes esteles presenten una forta erosió – especialment a la part frontal, és a dir, a la cara d’Horus. No sabem si era el mag el que tocava l’estela o si aquesta es posava en contacte amb el pacient en el lloc on tenia la picada, per exemple. Algunes peces mostren molta erosió, fet que pot indicar que foren usades un gran nombre de vegades. Un mag podia heretar una estela d’un altre mag de manera que aquesta passaria a formar part del seu material “de treball” (A. Gasse, 2004, 22).

Aquestes esteles guaridores eren encara més eficaces per a una persona quan s’integraven en la seva estàtua ja que aquesta es trobava, d’alguna manera, investida per la màgia dels seus textos. Recordem que, en el pensament egipci antic, l’estàtua era l’alter ego de la persona. Aquestes “estàtues guaridores” es solien col·locar en una capella del temple també coberta de fórmules màgiques com la capella de la dinastia XXV o XXVI al temple de Mut a Karnak (Y. Koenig, 1994, 112). Hom es curava de les picades bevent l’aigua que havia estat vessada sobre la estàtua i l’estela i recollida en unes conques als seus peus també cobertes d’inscripcions màgiques. Tota la superfície d’aquestes estàtues estava decorada amb textos o imatges menys la cara, mans i peus del personatge. També s’ha trobat un sòcol d’estàtua guaridora al «sanatorium» de Dendara però allí el procediment era una mica diferent: el pacient s’havia de banyar en l’aigua que havia estat en contacte amb les fórmules màgiques enlloc de beure-se-la (Y.Koenig, 1994, 113).

 

UN RITUAL MÀGIC PARTICULAR: EL RITUAL D’EMBRUIX

Un ritual màgic específic que es practicava a Egipte és el ritual d’embruix. La majoria d’exemples que en tenim provenen de l’esfera de l’Estat i dels temples, on era utilitzada per a mantenir l’ordre i lluitar contra els enemics còsmics i polítics. Els enemics de Re i els enemics del faraó eren, de fet, assimilats els uns als altres en tant que ambdós volien alterar, per la força, l’ordre establert. Per a lluitar contra un o l’altre s’usava, doncs, la mateixa tècnica i amb la mateixa finalitat.

Fig. 3 Pobles enemics d’Egipte representats en forma de captius, lligats per impedir la seva capacitat d’acció. (fotografia de N.Torras).

 

El ritual d’embruix es fonamenta en el principi de l’analogia. La tècnica emprada és la creació d’una figureta que suscitarà l’ésser que representa. La figureta d’embruix permet donar forma visible, concreta i tangible a l’enemic, fet essencial per a poder lluitar millor contra ell. Ara bé, aquesta representació tangible de l’enemic es farà sempre reduint-lo a l’ impotència, impedint la seva marxa i la seva capacitat d’acció, lligat, en postures de genuflexió etc. (fig. 3).

Fig. 4 Figureta d’embruix

Tot i així es representarà en plena integritat física. Els cops o mals que rebrà, s’infligiran a través del ritu manual amb l’objectiu de neutralitzar o eradicar l’amenaça. Per a total seguretat escrivien el nom de la persona a qui anava dirigit el ritual (fig. 4). A l’antic Egipte, el nom propi era considerat una part de l’essència de la persona, és a dir que participava del seu ésser- motiu pel qual escriure el nom d’una persona sobre la figureta d’embruix suscitava i convocava la persona mateixa (principi de la contigüitat).

Un exemple d’embruix practicat als temples el trobem al papir Bremmer-Rhind (J. Lustman, 1999). El manuscrit data del segle IV a.C. tot i que el text s’hauria compost abans. El ritual, destinat a protegir Re de l’enemic còsmic Apofis, implicava un seguit d’accions a fer: escopir sobre la figureta d’Apofis, trepitjar-la, colpejar-la amb un arpó i finalment cremar-la. La silueta d’Apofis podia ser modelada amb cera vermella o dibuixada sobre un papir verge. Aquest ritual s’acomplia varies vegades al dia (fins a sis vegades!). Així doncs, el ritual d’embruix era una part important del culte oficial. Aquests rituals tenen també un interès polític en tant que, com hem comentat abans, els enemics de les divinitats són assimilats als enemics del faraó.

 

La defensa del país: el cas de la fortalesa de Mirgissa

Els anomenats “textos d’execració”, escrits sobre figuretes, estaven destinats a neutralitzar els enemics de l’Estat. Es tracta de llistes d’enemics interiors del país, exteriors, difunts, somnis, complots, conflictes i rebel·lions. Aquestes llistes eren regularment actualitzades, posades al dia per part de l’administració. Coneixem el cas de Mirgissa, fortalesa, vila i necròpolis a l’actual Sudan, a l’alçada de la segona cascada.

A uns metres de la fortalesa es trobaren quatre estatuetes inscrites i diversos vasos de color vermell, alguns d’ells també inscrits i llençats al fons d’un clot. El més intrigant del cas és que el text (datat de la dinastia XII) que està inscrit sobre els vasos és el mateix que el de les estatuetes i que aquestes últimes són de calcària, una pedra introbable a la regió. Això significa que aquestes figuretes foren enviades a Mirgissa per l’administració central amb els seus textos inscrits i que, posteriorment, els mateixos textos es recopiaren sobre els vasos (Y. Koenig, 1994, 138). El conjunt fou trencat i enterrat en el decurs d’un ritual que els especialistes encara no saben com funcionava. Els textos de les figuretes consisteixen en llistes d’enemics organitzats de la següent manera: en primer lloc la secció núbia indicant els prínceps nubis amb la seva filiació completa. Acabada la secció núbia, venia la secció asiàtica, la líbia i en darrer lloc, l’egípcia.  Finalment, els morts egipcis i un paràgraf citant “les coses nefastes” com ara les males paraules, els malsons…

Tal com hem comentat, les llistes eren regularment posades al dia, fet que significa que l’administració central estava al corrent de tota evolució interna que es produís entre els caps locals: es sabia qui hi havia al capdavant de les diverses regions d’aquests països i qui eren els seus familiars. Aquests textos, escrits per l’administració central, foren enviats a la fortalesa de Mirgissa amb un objectiu: reforçar a través de la protecció màgica, la defensa militar del país. Per una fórmula final, anomenada fórmula de rebel·lió, sabem, però, que l’embruix envers aquests personatges només es faria efectiu en cas que la rebel·lió es produís: era, doncs, un ritual de caràcter preventiu.

 

CONSIDERACIONS FINALS

Hem vist que heka es pot definir com una força dinàmica, capaç d’actuar seguint els principis de la màgia simpàtica sobre una situació donada o sobre una persona. Per a activar aquesta força és necessari el ritual màgic que implica la recitació d’una fórmula seguida, o simultània, d’una acció a fer. El ritual màgic tenia com a objectiu captar l’atenció dels déus –éssers carregats de poder màgic- i provocar la seva intervenció en els afers humans. Activar heka, però, requeria destresa o habilitat en el ritual i accés  a les fórmules màgiques. Com a força era quelcom neutre, amoral, un do dels déus que els homes podien utilitzar per a defensar-se contra els esdeveniments nefastos. En aquest sentit no era ni blanca ni negra però podia ser utilitzada per a fins bons o dolents.

Els egipcis creien en el poder d’aquesta força màgica, amb ella reduïen el caos, pal·liaven els esdeveniments nefastos de la vida, guarien malalties, restablien i mantenien l’ordre, es protegien dels enemics… En el seu sistema cultural, en el seu univers mental, heka funcionava. Fins a tal punt era present en les seves vides que podem afirmar que el seu era un pensament màgico-religiós. En paraules de J.F. Bourghouts els egipcis creien que:

«…partint d’una situació donada, un resultat serà provocat per mitjans simbòlics en aquest món o en el més enllà gràcies a una força moralment neutre, mística que pot ser posada al servei de l’home així com emprada per éssers sobrenaturals.» (J.F. Bourghouts, 1980, 1138)

Malauradament, fins no fa gaire, els prejudicis dels investigadors envers aquesta matèria han fet que els textos màgics fossin considerats com un gènere inferior, fet que ha entorpit la comprensió del fenomen. Avui en dia, però, pràcticament tothom comprèn que la màgia formava part de la cosmovisió dels egipcis, de la seva manera d’entendre, viure i explicar el món. Esperem que aquest article contribueixi, encara una mica més, a prendre consciència d’aquest fet ja que de la correcta comprensió del lloc que ocupa el pensament màgic en aquesta cultura, en deriva la nostra percepció de la civilització egípcia en el seu conjunt.

 

REFERÈNCIES BIBLOGRÀFIQUES

  • Bourghouts, J. F., Ancient Egyptian Magical Texts. Nisaba, 9. Leiden: E.J. Brill, 1978.
  • Bourghouts, J.F., “Magie” a W. Helck i E. Otto, eds. Lexikon der ägyptologie. Vol.  3, 1137-1151. Wiesbaden: O. Harrassowitz, 1980.
  • Corteggiani, J.P., L’Égypte ancienne et ses dieux. París: Fayard, 2007.
  • Dunand, F. i Zivie-Coche, C., Hommes et dieux en Égypte. 3000a.C.-395 p.C. 2ª ed. París: Cybele, 2006.
  • Frazer, J. G., Le Rameau d’or. Vol. 1,Le roi magicien dans la société primitive . Tabou et les périls de l’âme. Col.lecció Bouquins. París:  R. Laffont,  1981 (1a ed. anglesa 1890) .
  • Gasse, A., Les stèles d’Horus sur les crocodiles. París: Réunion des Musées Nationaux,  2004.
  • Hornung. E., Les dieux de l’Égypte. L’Un et le Multiple. París: Flammarion, 1992 (1ª ed. alemanya 1971).
  • Koenig, Y., Magie et magiciens dans l’Égypte ancienne. París: Pygmalion, 1994.
  • Lustman, J., Étude grammaticale du papyrus Bremner-Rhind. París: Lustman 1999.
  • Meeks, D. i Chr. Favard-Meeks, La vida cotidiana de los dioses egipcios. Colección Historia, 16. Madrid: Ediciones Temas de Hoy, 1994 (1ª ed. francesa 1993).
  • Porter, B.- Moss, R.L.B., Topographical Bibliography of Ancient Egyptian Hieroglyphic Texts, Reliefs, and Paintings. Vol. 2, Theban Temples. 2ª ed. Oxford: Clarendon Press, 1972.
  • Ritner, R.K., The Mechanics of Ancient Egyptian Magical Practice. Studies in Ancient Oriental Civilization, 54. Chicago: The Oriental Institut of the University of Chicago, 1993.
  • Sauneron, S., “Le monde du sorcier dans l’Égypte ancienne” a Le monde du Sorcier: Égypte, Babylone, Hittites, Israël, Islam, Asie Centrale, Inde, Népal, Cambodge, Vietnam, Japon. Sources Orientales, 7, 27-65. París: Éditions du Seuil, 1966.
  • Sauneron, S., Le papyrus magique illustré de Brooklyn. Wilbour Monographs, 3. Nova York : The Brooklyn Museum, 1970.

 

Peus de les Figures:

  1. Fig. 1 Ritual del reompliment de l’ull-udjat. Fase lunar ascendent. L’ull-udjat simbolitza la plenitud. Portant-lo com a amulet els egipcis asseguraven la seva integritat física. Les parts de l’ull-udjat servien per escriure les fraccions i les fases de la lluna – que creix fins a assolir la plenitud. Temple de Dendara (fotografia de N. Torras).
  2. Fig.2 L’escarabat encarna el pas de l’estat passiu, latent, a l’estat actiu. En tant que portador d’una energia renovada preludi de tota existència,  l’escarabat també esdevé la imatge del déu sol a l’alba (Khepri). Temple de Karnak (fotografia de N. Torras).
  3. Fig. 3 Pobles enemics d’Egipte representats en forma de captius, lligats per impedir la seva capacitat d’acció. Sòcol de colós al temple de Luxor (fotografia de N.Torras).
  4. Fig. 4 Figureta d’embruix. El text escrit al pit ens indica que es tracta d’un difunt anomenat Henuy fill d’Antef. Museu del Louvre (fotografia de N. Torras).

Articulos similares:

Licencia Creative Commons
Heka, “Poder Màgic” a l’antic Egipte. por Núria Torras Benezet, a excepción del contenido de terceros y de que se indique lo contrario, se encuentra bajo una Licencia Creative Commons Attribution-Noncommercial-Share Alike 3.0 Spain Licencia.

About Núria Torras Benezet (egiptòloga i llicenciada en Història)

Egiptòloga, llicenciada en Història. Va cursar l’especialització en els Programes de doctorat de l’ École Pratique des Hautes Études (EPHE), del Collège de France i de l’Institut Catholique de París. Obtingué el Diploma d’Estudis Avançats (DEA) en Arqueologia i actualment finalitza la Tesi doctoral. Col•labora amb el centre d’egiptologia Wladimir Golénischeff (EPHE) de París i és professora del Postgrau en Egiptologia a l’ Institut d’Estudis del Pròxim Orient Antic de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB). Està especialitzada en geografia sagrada, religió i màgia a l’antic Egipte. És també consultora d’Història Antiga als Estudis d’Humanitats de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC). Ha estat coautora i coordinadora de diversos materials didàctics a la UOC i autora d’articles científics en Història i Egiptologia.

5 Comments

  • Sarah
    2 marzo 2011 | Permalink |

    Bon dia,

    Em dic Sara i sóc una gran aficionada a la història i cultura egipcia, i és per això que m’agradaria estar al corrent dels articles que vostè publica per saber cada dia una mica més d’aquesta cultura tant misteriosa.

    Gràcies.

    Cordialment,

    Sara Miró.

  • David Tura
    25 abril 2011 | Permalink |

    Felicitats, Núria; un article realment interessant.

    David Tura

  • Maialen
    12 noviembre 2011 | Permalink |

    Hola, me llamo Maialen, y para el colegio tengo que hacer un trabajo para catalan sobre el libro, he entrado en esta pagina web para saber que quiere decir la palabra HEKA.

  • 12 noviembre 2011 | Permalink |

    Garcias!

  • 17 enero 2012 | Permalink |

    Hola Núria, ara que s’ha acabat l’assignatura m’he llegit el teu article tranquil.lament. és molt interesant. Aprofito per a felicitar-te , ets molt bona consultora !!.He gaudit molt de l’assignatura . Estaré al corrent dels teus articles, m’encantat la cultura egipcia. Moltes gràcies.

    Mª Carmen Gonzalez Pazos

Leave a comment

Add your comment below, or trackback from your own site. You can also subscribe to these comments via RSS.

Your email is never shared. Required fields are marked *

Featuring Recent Posts WordPress Widget development by YD