La foto amb Obama va sortit moguda

obama_zapatero_efe_1

 

     Lo que anava a ser la gran noticia del dia, per qüestions de barroeria política van fer que els rumors sobre la crisi de Govern va cristal•litzar totes les noticies. “La foto amb Obama va sortit moguda”. Perquè ? Els ciments trontollaven en una crisi de Govern, i Jose. L. Zapatero decideix encarar la crisi econòmica, no amb gestors sinó amb pesos passats de la política. El Gabinet es polititza, encara que pels nomenaments fets sembla que no hi ha “cantera”. No es tria els millors, ni no els més lleials políticament. El jovent no esta per la política?. O, potser no es aquesta la política que desitja ocupar, o, el poder que desitja tindre?, com diria J. M. Vallès. Penso que tenen que fer la cabriola de desenvolupar un programa polític de progrés, però en un marc econòmic retrògrad i de concentració de riquesa i poder de decisions econòmiques.

 

     En un temps de crisi com l’actual, ha arribat la crisi del jove polític com a vocació?. Com diu Josep Maria Vallès [1], cuando se interpreta el poder como un recurso, se tiende a percibirlo como una cosa que se tiene o se posee: , Por tanto, la cuestión importante en politica es cómo apoderarse del poder, si se acepta la redundancia. Es vol posseir aquesta mena poder? O bé encara queda el recurs de dir “sacrificar-se pel seu país”.

 

     En el pensament de Max Weber, l’home polític es l’home d’acció, el que delimita la ètica pròpia d’una determinada activitat, com comenta [2] La moral del hombre de acción es ciertamente la moral de la responsabilidad, (….). Entrar en politica es participar en conflictos en los que se lucha por el poder, el poder de influir sobre el Estado y, a través de el sobre la colectividad.

 

     Aquesta noció de Weber, de que la democràcia com a mecanisme òptim per a la selecció i legitimació dels líders politics es desenvolupada per J. Schumpeter, que fa una critica a la teoria clàssica de la democràcia que suposa que els governants actuen per a dur a terme la voluntat del poble, allò que alguns diuen “el benestar social”. Ell nega la possibilitat d’una voluntat general i del bé comú i considera que tots dos pilars de la teoria clàssica tenen els peus de fang. En la mesura que el benestar té diverses significacions per als diferents individus i grups, és necessària construir una concepció mes realista de la democràcia [3]. Donat que no hi han metodologies per esbrinar realment quina es la voluntat social del poble.

 

     Respecte a la teoria clàssica, Schumpeter veu que l’afirmació de que el poble té una opinió definida i racional sobre tota qüestió singular i elegeix als seus representants per cuidar que aquesta opinió es posi en practica fa que proposi, al igual que Weber, la inversió de l’ordre per col•locar en segon lloc la decisió de les controvèrsies per l’electorat i, en primer lloc, l’elecció dels qui han d’efectuar la decisió, d’aquesta manera aporta la figura del caudillatge polític. En un regim democràtic, per a Schumpeter, la política es converteix inevitablement en una cursa on els líders tenen un paper prioritari. Schumpeter considera que, de fet “la voluntat popular” o necessitats d’un grup poden romandre latents durant dècades i només adquireixen significat polític quan son incorporades a un programa dins de la competència electoral d’un líder [4]. Encara que no ho reconeix explícitament, Shumpeter rescata la concepció weberiana del carisma i afirma que la capacitat per guanyar una posició de caudillatge polític està associada a un cert grau d’energia personal i també d’altres aptituds.

 

     Mes recentment, Robert A. Dahl, parla de un govern de tutors [5], on exposa que caldria adoptar un procés jeràrquic, en el que determinats dirigents serien els que prenguessin les decisions. En el caso ideal, tal vez conformarian un pequeño grupo dotado de extraordinario conocimiento y virtud.

 

     Com ja podeu saber, Larry M. Bartels , a partir de l’actual crisi, ens parla de la democràcia cruament desigual, en mans dels grups de pressió i, els lobbies empresarials, on ja la coincidència entre les preferències dels senadors americans i les preferències dels ciutadans estan ordenades segons els seus ingressos.

 

     Lluny del concepte de Weber sobre l’estat com aproximació sociològica, per Bartels cal el retorn de l’Estat com aquest ideal que esta per la protecció dels ciutadans [6]. A mesura que la crisi financera i econòmica global es fa mes profunda i més greu, així com la falta d’aquell líder carismàtic, hem de pensar amb alguns topics , entre els quals hi ha el paper de l’Estat, i el seu intent d’arribar a aquesta maximització del benestar social, fet impensable fa pocs anys, o amb l’anterior legislatura.

 

     Margaret Thatcher ja va llançar fa 30 anys els primer trets en l’atac contra l’Estat, i en aquells moments, politics, empresaris i economistes van apuntar el dit al Govern, que van considerar la font de gairebé tots els problemes que tenia l’economia. En aquelles dates, els votants tenien bones raons per donar suport als politics que prometien limitar el paper de la burocràcia governamental, i donar a les empreses mes llibertat per créixer. Darrera la demagògia, hi havia els interessos d’aquells que, mentre prometien que la marea en alça aixecaria totes les naus, estaven, en realitat, intereresats a donar més marge a les grans empreses. Alliberant-les així d’importants obligacions cap a la societat i desmantellant la xarxa de seguritat social, que protegia els treballadors britànics.

 

     La globalització ha introduït una nova fase en l’assalt a l’Estat, aguditzant la competència en els mercats per a bens, serveis i mà d’obra. Els principis de monetarisme, de la irresponsabilitat amb la societat i amb el medi ambient, i de l’excés de consum i de guanys com a motors de la economia i de la societat van començar a considerar-se un estàndard internacional. De manera creixent, l’Estat va ser desallotjat de les esferes empresarials i financera, i es va quedar pràcticament sense poder de supervisió. Una darrera l’altre es van anar inflant les bombolles i, més tard o més d’hora van esclatar, convertint-se en una sola i enorme bombolla.
En el procés, petits grups de persones van crear fortunes fabuloses, mentre que el nivell de vida de la majoria va continuar estancat en el millor dels casos. El debilitament de l’Estat va permetre una gran onada de frau i corrupció financera, i de la influencia desproporcionada de maquinadors d’empreses, que s’han convertit en gegants burocràcies no governamentals, amb enormes fons i enorme influència política.

 

     El setembre del 2008 va començar la fallida catastròfica de tota l’estructura. L’enfonsament està sepultant els estalvis de milers de persones sota la runa, fent caure així la producció a una taxa sense precedents, i deixant milions de persones sense feina. L’economia esta amenaçada. No obstant, sentim aquells que encara creuen en els poders màgics dels mercats sense regular. Però la gent no espera que aquets sectors aportin solucions. La gent espera que els líders electes actuïn, encara el desencís present respecte al lideratge. Però nomes hi ha una eina. Aquests líders han d’utilitzar l’eina de la intervenció governamental. El Govern no pot fer-ho tot per a tothom, però ha de protegir els ciutadans d’un país de l’atracament a mà armada de les financeres. En la passada cimera dels C-20, es va donar com a gran resultat la supressió del paradisos fiscals, però no era això, calia definir un nou paper per els governs i els organismes internacionals per tal de regular l’economia, construir economies menys militaritzades, que no es basin en l’excés de consum i de guanys, i harmonitzar el creixement amb les preocupacions morals i ambientals.

 

keynes     Com altres economistes. davant la crisi actual, crec que es l’hora de recuperar a Keynes, tant allunyat del estatisme soviètic com del liberalisme tradicional, del primer concepte, Schumpeter considera que les teories de Marx son il•lògiques, obsoletes, científicament errònies i sense interès o aplicació en el món modern [7] , relegant a Marx a l’inframón del pensament econòmic i polític. Com diu a la seva Teoria General, en aquest text en el que marca un equilibri entre sector públic i sector privat és el principal responsable de la prosperitat, la coexistència de l’Estat i de sectors privats organitzats garanteixen el creixement econòmic, però alhora una utilització equilibrada dels recursos i els mitjans [8], ja que entre altres característiques, fins ara, es disposa de grans classes mitjanes, estabilitat social, progrés industrial i tècnic, i un sistema de benestar centrat en l’ensenyament, la sanitat i els serveis socials.

 

     Tenim que tornar a la creació de l’Estat del Benestar keynesià, tot un cicle positiu, tant a nivell econòmic, com social, científic, cultural i polític. Cal agafar, de nou, les seves idees per tornar a fer el cicle igualment esperançador. Seria terrible que aquest monstre fred de l’economia per l’economia [9] es desboqués de nou sense control, seria tant greu com si neguéssim els principis ètics que no consten en cap codi mercantil. Els electors voten politiques, no idees econòmiques més o menys afortunades, amb les arteries escleròtiques de l’actual crisi, encara que el elector sempre votarà el partit que més el benefici, o això cregui. Com fa anys diem a casa nostra, tenim el cor a l’esquerra, però la cartera a la dreta.

 

Notes:

 

 

[1] Vallès ,J.M. “Ciencia politica”, pag.31
[2] Weber,Max, “el politica y el cientifico”,pag 34-36
[3] Schumpeter, J. “La Democràcia com a competència pel caudillatge”, pag. 322-324
[4] Schumpeter, J. Ibidem, pag.345-346
[5] Dahl,Robert, “La Democracia y sus críticos”., pag.103
[6] Basrtels,Larry.”La Democracia desigual”, Pag.284-287
[7] Keynes, .M. “Laissez-Faire and Comunism”, pag. 48
[8] Idem, “ Teoria General”, pag. 32.
[9] Gorbatxov, Mikhail. Xarrada feta el 25 de Maig al New York Times Syndicate
Bibliografia:
Bartels, Larry “La Democracia desigual”.Princeton University-New Jersey (2008)
Dahl, Robert A. “La democracia y sus criticos”. Ed.Paidos,Barcelona ( 1993) 2ª Edición.
Keynes John Maynard. “Ensayos sobre intervención y liberalismo”Ed. Orbis. Barcelona(1985)
Keynes M.J. “Teoria general”. Ed. Orbis, Barcelona (1985)
Keynes,M.J. “ Laissez faire i comunism”. Ed. Orbis, Barcelona (1985)
Schumpeter, Joseph A. “ Capitalismo, socialismo y democracia” Ed. Orbis ( 1983)
Schumpeter, Joseph A. “La democracia como competencia del caudillaje”. Ed. Orbis , Barcelona (1985)
Vallès, Josep M. “ Ciencia Politica.Una introducción”. Ed, Ariel, Barcelona ( 2007)
Weber, Max “El politico y el cientifico”, Ed.Alianza, Madrid, (1975)
(Nota) Els llibres de Ediciones Orbis S.A. formen part del a Col•lecció de Biblioteca d’Economia, que va sortir a la venda durant els anys 1983-1985.

Articulos similares:

Licencia Creative Commons
La foto amb Obama va sortit moguda por Josep Viladot Creus, a excepción del contenido de terceros y de que se indique lo contrario, se encuentra bajo una Licencia Creative Commons Attribution-Noncommercial-Share Alike 3.0 Spain Licencia.

Leave a comment

Add your comment below, or trackback from your own site. You can also subscribe to these comments via RSS.

Your email is never shared. Required fields are marked *

Featuring Recent Posts WordPress Widget development by YD