La medicina a la València del s.XV a travès de l’Espill de Jaume Roig (3a part)

 

Xavier Sierra Valentí
Doctor en Medicina
Llicenciat en Humanitats

 

BANYS 

 

La higiene. Els banys.

     La manca d’higiene en el vestir, que no devia de ser rara al segle XV és obertament criticada a l’obra. Quan es casa amb una donzella descriu la seua manca d’higiene en el vestir, dient que no es treia la camisa fins que estava podrida, partida a trossos. En aquest cas la llençava al soterrani i es posava una nova, però sense haver-la mai rentada ni cosida. 

 

“Mig any vestia
una camisa
de sa divisa
gentil brodada
tota clapada
de roges flos;
nunca del cos
sino podrida
troços partida
la.s despullava;
tal la llançava
baix en la cova;
mudava.s nova
quada vestida,
mas no cosida
punt per ses mans”
(II, 2402-2413)

 

     En diverses ocasions s’esmenten, a l’obra de Roig, els banys públics:

 

“Sovint anava
de nit al nou
bany d’en Çanou
o d’en Suau”
(II, 2650-2653)

 

     Sabem que els banys d’en Sanou, a València, eren a la parròquia de Sant Llorenç. Pel que diu l’Espill, devien haver-se acabat d’inaugurar en aquell temps. Quan fa als banys d’en Suau, eren probablement els que han arribat fins els nostres dies amb el nom de “Banys de l’Almirall” i que per cert, conserven algunes de les poques romanalles d’arquitectura musulmana a València.

 

     Tal com ens refereix l’Espill, l’assistència als banys públics era una pràctica bastant habitual. A les cases privades, el bany era excepcional, fins i tot entre les classes altes. El rei Pere el Gran estava tan content de posseir una banyera romana de pòrfid (present del seu almirall Roger de Llúria, com a part del botí de les seves correries per la Mediterrània) que va disposar enterrar-se en ella, convertint-la així en la seua urna funerària, com es pot veure al monestir de Santes Creus.

 

     Així que la gent freqüentava els banys públics, regits generalment per moriscos o jueus. De fet es conserven diversos establiments medievals d’aquestes característiques a la Corona d’Aragó. A part dels banys esmentats de València podem recordar els de Palma de Mallorca, Besalú, Girona i Barcelona [45]. També hi ha constància documental de que hi havia cases de banys a Montblanc [46 – 47], Caldes d’Estrac (documentats el 1309 [48], 1310 [49] i 1335 [50] ), Morvedre (1314 [51] ) i Tortosa (1315 [52] ). L’estructura i ús dels banys durant el periode medieval era similar a la de les termes romanes, és a dir, solien disposar de sales d’aigua freda (frigidarium), d’aigua tèbia o de vapor (tepidarium) i banyeres d’aigua calenta (caldarium). La funció dels banys no era només higiènica i terapèutica, sinò sobre tot social i festiva. En els vestuaris es podia cantar i ballar i es feien massatges, sobre catifes, com feien la muller i les veïnes del protagonista:

 

“en lo palau
de despullar
vereu ballar,
en bels tapits
ahucs, salts, crits,
ab ses veynes”
(II, 2654-2659)

 

     Durant els banys era freqüent servir vi, menjars i pastissos, tal com es pot veure reflectit en algunes miniatures, entre les que destaca l’obra de Pietro da Eboli “De virtutis Balneorum puteolanis”, o en alguns “Llibres d’hores”, cosa que coincideix amb la descripció de l’Espill, on hi trobem tot el menú de volateria, feta en estofat o julep, i els ous, cuinats amb espècies com gingebre o pebre:

 

“perdius, gualynes,
pollets petits,
juleps, solsits,
ous ab gingebre,
los dus ab pebre”
(II, 2660-2664)

 

     Els vins que hi apareixen son el vi grec, el claret i la malvasia, i tota mena de pastissos i confitures.

 

     El resultat dels banys era deixar la pell fina i olorosa. La dona del protagonista, en tornar dels banys li recrimina que ell és tan poc sensible que no sap reconèixer per la olor i el tacte de la seua pell que ella ve dels banys:

 

“Si may guosava
dir d’on venia,
’Com?’, responia
ab gran furor,
‘en la color
no u conexeu?
No merexeu
Semblant tendror
Ni tal olor
Vos, en groser!’ ”
(II, 2708-2717)

 

     A part dels usos esmentats, els banys eren usats, de vegades, amb finalitat terapèutica, com per exemple, els casos d’infertilitat, com veurem més endavant. D’altres vegades eren reputats els banys termals: el rei Joan I enviava als d’Arles un criat seu malalt [53] o l’any 1400, el rei Martí acudí als banys de la Garriga per intentar guarir-se una febre quartana [54]. Quan la infanta Isabel es casà a València amb el comte d’Urgell, va anar a un bany abans del casament (1407) [55].

 

     Segons Arnau de Vilanova, els adults s’haurien de banyar quatre vegades al mes, amb aigua dolça en la qual s’hagi posat camamilla (Matricaria camomilla) o malva (Malva sylvestris). La primera herba conforta els membres i treu la fatiga, mentre que la segona tempera la sequedat dels membres. El bany s’ha d’allargar fins que apareguin rugositats a la polpa dels dits. Després del bany convé una fricció amb oli d’ametlles dolces perquè els membres quedin hidratats. També recorda que rentar els peus conserva la vista i la oïda i que s’ha de fer sovint, fregant-los, abans de sopar. Aconsella banyar el cap almenys una vegada a la setmana, no tardant, però, més de vint dies.

 

 

L’envelliment

     Una de les finalitats dels banys – i dels cosmètics que allà s’administraven – era la de mantenir la pell en bones condicions i lluitar contra el procès d’envelliment. De fet, a l’Espill trobem una bona descripció de l’envelliment de la pell:

 

“La vella fembra
del cos no.s menbra:
tendra la pancha
ab plechs com mancha
ab semblant pell
com terçanell
o chamelot ,
parra bossot
buyt la mamella,
put-li l’axella,
cap alquenat ,
ffront estirat,
no tendra dens:
conta los bens
no los seus anys.”
(I, 1175-1189)

 

També tenim la pròpia descripció de l’autor, vell i malalt, en el prefaci:

 

“en lo meu llit,
prou envellit
antic de dies
per malalties
molt afligit,
vell, enllegit,
per molts greus mals,
ires i tals
ja consumit”

 

     Per descriure finalment com alguns vells, malgrat el seu estat, encara cauen prendats dels encants de les dones i són víctima d’elles. 

 

  

metge

 

Els metges.

     Un dels defectes que Jaume Roig retreu a les dones és que no miren per la salut dels seus marits i no segueixen el consell dels metges:

  

 “Mai lo consell
del metge tenen;
elles s’entenen;”
*
“metges demanen,
mas del que manes
mai ne fan res”

  

     En general, l’Espill parla dels metges amb respecte, no fent-los subjecte de les seves sàtires i ironies. No només es refereix a la seua funció diagnosticadora i guaridora, sinò també a la preventiva:

 

“¿No’s dit al doble
metge pus noble
lo preservant
que lo curant
lo mal que veu?”

 

     Els metges, a l’època, eren laics (el papa Honori III prohibí explicitament als clergues exercir la medicina) . Es llicenciaven a les Universitats, on obtenien el títol de mestre en medicina. El títol de doctor es reservava, en principi, pels professors universitaris. Un cop llicenciat el metge, era lliure d’exercir el seu art on li semblava. També apareixen els metges municipals, que tindran cura de les normes higièniques i de l’atenció dels malalts pobres i els càrrecs de metges reials, com Arnau de Vilanova. Com hem vist, el propi Jaume Roig havia almenys ocasionalment, atès a personatges de la casa reial. l’any 1461, sota el regnat de Joan II, s’institueix a València el càrrec de protometge, que posteriorment Ferran el Catòlic implantaria a la Corona de Castella.

 

     Els metges vestien robes talars, és a dir: una túnica llarga fins els peus amb mantell o gramalla que penjava del coll o del muscle esquerre deixant lliure el braç dret, i amb una caputxa o bonet. Es dirigien a les farmàcies personalment, on indicaven els medicaments a donar senyalant-los amb la punta d’un bastó [56]. No és fins el Renaixement quan apareixen les primeres receptes escrites (del llatí “recipe”, rep). Durant l’Edat mitjana, doncs comença la separació formal entre metges i apotecaris. Metges i apotecaris solien vestir robes que distingien la seua professió (per evitar els intrusos que intentaven practicar la medicina extra-facultativa).

 

     Els apotecaris també apareixen en la obra de Roig, i també són tractats de forma respectuosa, encara que una mica tentats per l’esperit de lucre, com l’apotecari dels banys del llibre II. La farmacia era, com la medicina, una de les arts majors més considerades, i les farmàcies, frequentades també pels metges, eren centres de investigació i de intercanvi d’informació científica.

 

     Sabem que els apotecaris valencians havien d’èsser examinats per poder exercir, segons disposició d’Alfons el Benigne (1329) i de Martí l’Humà (1403). Els examens eren fets per dos metges examinadors i dos apotecaris. El 1411 es crea a valència la càtedra de “Cirogismes”, que fa oficials per primera volta a Espanya els estudis de Farmàcia. A més, els apotecaris valencians es distingiren sempre per la seua gran activitat, pel que a mitjans del s.XV demanaren a Maria d’Aragó constituir-se en Col.legi. El 20 de març de1441, s’els concedí un Privilegi perquè ho fèssin, explicitant que “els majorals del Col.legi es renovèssin tots els anys el dia de Santa Maria Magdalena” 23. Aquesta santa fou també declarada, en 1443, patrona del Col.legi valencià d’apotecaris, i també hi figura en el segell oficial del Col.legi. La Farmàcia valenciana visquè en el segle XV una època d’esplendor, seguint moltes indicacions establertes per Arnau de Vilanova i enriquint-les amb la nova relació amb la farmàcia italiana.

 

     A l’Espill, trobem una comparació de la ferida de Crist com la farmàcia que tot ho sana, que difícilment podria ser escrita per algú que no fos metge o apotecari,i que demostra l’alt concepte que té Roig de l’art de la Farmàcia, i on apareixen els prelats i dignitats eclesiàstiques com especiers o pimenters, és a dir, els ajudants de l’apotecari diví:

 

“Ubert l’armari
de deïtat,
per pietat
al nou sacrari
antidotari
novell donà,
on ordenà
set medecines
ab set divines,
spirituals,
no naturals
propietats,
ab calitats,
ben divisades
e graduades
a quatre graus
(tres per tres claus,
quart per la llança,
ab sa balança
just tres pesades);
ben dispensades
les cantitats
ab que els prelats
sos ungüentaris
e pimentaris
fessen ungüents
e fins piments
preservatius
e curatius, ratificants
e conservants
la sanitat,
suavitat,
beneita, noble,
salut al poble”

 

     Els metges físics o mestres en medicina, menyspreaven exercir la cirurgia, que era considerat un art inferior, indigne d’un home d’estudis. Generalment, era practicada pels cirurgians. De cirurgians n’hi havia de dues classes. Els superiors havien estudiat als col.legis de cirurgia durant cinc anys, i per tant sabien llatí, com els metges, llengua en la que habitualment s’expressaven. Per això eren anomenats cirurgians llatinistes o cirurgians d’hàbit llarg, doncs, com els metges, vestien robes talars, encara que sense gramalla. Hi havia uns altres cirurgians pràctics, cirurgians-barbers, que no parlaven llatí i als que es reservaven feines de meys importància. Com que no parlaven llatí, sinò que s’expressaven en llengua romanç, s’anomenaven cirurgians romancistes. També es distingien per portar robes curtes pel que també s’anomenaren cirurgians d’hàbit curt. Els cirurgians cumplien les indicacions del metge, com practicar una sagnia, aplicar clistiris o ungüents, aplicar ventoses o sangoneres, treure queixals o tractar fractures i luxacions.

 

     A València el gremi de cirurgians fou fundat el 1310 [57]. A petició dels cirurgians barbers s’establí una lectura de cirurgia en 1462, per la que el Consell de la ciutat nomenà al físic mestre Lluís Dalmau [58].

 

     Ja hem parlat també de les madrines o llevadores, que mereixen menys respecte a Jaume Roig, que les satiritza sovint (potser perquè són dones?) com ja hem vist en tractar dels tractaments d’infertilitat.

 

     Finalment, altres personatges sanitaris que apareixen el l’Espill, com herbolaris o endivinadors, formen part del grup d’intrusos en la medicina oficial, que ja havia estat vilipendiat per la escola salernitana:

 

“Fingit se medicus, quivis idiota, profanus
iudaeus, monachus, histrio, rasor, anus
sicuti Alchemista Medicus fit aut Saponista
aut balneator, falsarius aut oculista
hic dum lucra quaerit, virtus in arte perit”

 

     Els metges no eren tampoc lliures de ser acosats per les dones. L’Espill relata algunes històries en les que unes monges intenten seduir a metges. Són anècdotes còmiques i eròtiques, que recorden les del Decameró de Bocaccio. Una de les històries fa referència a com una monja lasciva tracta a un jove metge, home polit i de renom. Quan el metge arriba, la monja, des del llit li diu que tè un gran mal, i que el metge la guarira, si vol. El metge, desorientat, pregunta a on te el mal:

 

“Hon? – dix lo metge –
es en lo fetge?” (II, 5815-5816)

 

     La monja contesta que no li vol dir i que el metge, per la seua formació, ja ho hauria de saber.

 

“’Adivinau!
Tant hi penssau?
Be sou mal practich
Mes que flematich ’” (II, 5823-5826)

 

     I hi afegeix, amb picardia “que no tindrà mai suc si no esberla i prem la taronja”. Davant de l’impassibilitat del metge, li diu, despectivament, que sembla ser com Josep l’egipci, i que ella es creia que era valencià, en una al.lusió a la castedat de Josep, que va renunciar a tenir contacte carnal amb la dona de Putifar, que se li oferia:

 

“Vos Josef sou
l’egipcia,
valencia
ffosseu cuydava”. (II, 5836-5839)

 

     Una altra monja consulta al mateix jove metge per un mal en el ventre, dient-li que li ha de mostrar l’orina. Ja ha sigut tractada per la llevadora, però ella no s’en fia del tractament:

 

“mostrar-vos he
un jorn l’orina
ja la madrina
m’a dat ventoses
son enutjoses;
pus no m’i fiu
de vos confiu” (II, 5846-5852)

 

     Quan el metge va a la seua cambra ella es desfaixa i li mostra continuament els pits i els mugrons. Quan el metge veu la intenció de la monja, reclama anar per feina, i examinar l’orina:

 

“Ell conexia
be que volia;
dix: ‘Espachem,
qu’a fer avem;
a-y orinal?’ ” (II, 5865-5869)

 

     La monja, llavors, diu no tenir molèsties aquell dia, però, acosant-lo, el persegueix i l’abraça, i en l’intent es van caure per les escales. La monja es fèu un tall a la galta i així acabà tenint mal de veres.

 

 

UROSCOPIA

 

 El diagnòstic: la uroscòpia

     En el seu llibre “De cautelis medicorum”, Arnau de Vilanova exposà la manera de fer el diagnòstic servint-se de l’observació del pols i de l’orina.

 

     En comentar els casos d’avortament ja hem esmentat uns versos que feien referència a l’ observació de l’orina o uroscòpia:

 

“metges demanen
e los enganen,
mostren orina
d’altre veïna
tots mals atorguen
perquè les porguen,
sagnies facen
que hu arrabassen”

 

     Val la pena que tornem sobre ells per fer ací alguns comentaris amb relació amb la uroscòpia, les purgues i les sagnies.

 

     La observació de les característiques organolèptiques de la orina era una de les poques exploracions (juntament amb la observació del aspecte del pacient i la qualitat del pols) en la que basaven el seu diagnòstic els metges medievals.

 

     La orina era recollida en recipients de vidre, i examinada a la llum, observant detingudament el color, la densitat, la transparència i la presència de concrecions, sediments, turbolències i floculacions; posteriorment era examinat la seua olor i –fins i tot – el seu sabor, cosa que permetia, per exemple, el diagnòstic de possibles casos de diabetis. Els metges experts, mitjançant la uroscòpia podien deduir no només el diagnòstic del pacient, sinò també la seva edat i el seu sexe.

 

     Per ser l’orina el resultat de la filtració dels quatre humors corporals (segons la teoria humoral: sang, bilis negra, bilis groga i flema) es considerava que expressava les alteracions patològiques de tot el cos. El seu color era degut a les qualitats primàries “actives” (fred i calor): quanta més calor, més fosca era la orina. Es distingien fins a 20 graus diferents. De les qualitats primàries “pasives” (sequetat i humitat) depenia l’anomenada substància, el que hui diriem concentració. Quan més sec era l’humor, menys espessa (concentrada) era l’orina. Es podien distingir 5 graus de concentració. Una matèria morbosa, seca i calenta com la còlera, donava orina fosca i poc concentrada [59].

 

     Seguint les normes de l’analogia, els metges relacionaven les quatre capes en les que es disposava la orina en un vas amb les quatre regions corporals: el circulus, o capa més alta, que donava informació sobre la patología del cap; la zona següent (superficies), al pit; la tercera (perforatio) corresponia a les vísceres abdominals i finalment, la capa inferior (fundus) als òrgans genitourinaris.

 

     La uroscòpia era la exploració més important d’aquell temps i es va convertir gairebé en un símbol de la pràctica mèdica. En les “Ordinacions“ del rei Pere el Cerimoniós es disposava que cada matí dos metges devien examinar la orina del rei. El 1367, el mateix rei escrivia a Ramon de Peguera des de Saragossa:

 

“…vostra letra havem rebuda per la qual nos havets fet saber que la Reyna companyera nostra no ha hauda la cessió tan fort com solia amb be però no esta sens febra e a ora de completa los metges nos son tenguts tan pagats de la seua orina com solien. Per que volem eus manam que encontinent sapiats ens façats saber si los metges son de opinió que la dita orina sia senyal pijor que no es millorament lo afflaquiment de la febra…” [60]

 

 

Medicaments i cosmètics

     Quan el nostre home pren una donzella en matrimoni, al començament del llibre segon, destaca entre les seves pertinences diversos cosmètics i “mig cofre amb la seua clau”. Més endavant sabrem que el cofre contenia diversos medicaments i més cosmètics, i que venia a ser un tipus de necesser. Moltes substàncies de les esmentades podien ser emprades tant com medicaments com amb finalitat cosmètica. Cal tenir en compte que, al s. XV, la cosmètica i la medicina anaven de la mà, i que per exemple els principals tractats de medicina tenien un o més capítols dedicats als cosmètics.

 

     Entre les substàncies amb ús cosmètic o medicinal esmentades a l’Espill, hi trobem:

Almesc. molla d’almesc. Secreció olorosa de sabor amargant, produïda pels fol.licles prepucials del gat mesquer o per les glàndules perianals de determinades gacel.les. És constituït per substàncies odoríferes, muscona, colesterol, greixos, ceres i albúmines. És emprat en medicina com antispasmòdic, estimulant difusiva i també en perfumeria. La substància pura encara s’usa avui en dia en cosmètica popular al Marroc i altres països.

 

Aloes. L’àloe és una planta (Aloe barbadensis, Aloe vulgaris) amb virtuts farmacològiques conegudes des de temps antics (India, Egipte, Grècia clàssica…) De les seves fulles s’extreu el sèver, substància reïnosa i amargant, que també pot usar-se com medicament ja que té virtut catàrtica i estimulant. Abu Mansur recull el seu ús en el tractament de diverses malalties: neteja de flemes l’estòmac, el cap i les articulacions, elimina l’estasi sanguínia al fetge, i guareix les fístules i úlceres de l’anus i del penis. A més s’usava per a eliminar la bilis groga. Com que netejava el cap i el cervell d’humors nocius, es creia que exercia a més un efecte tonificant a sobre dels nervis oculars i augmentava l’agudesa visual. També s’havia emprat com a purgant a l’estrenyiment crònic. També s’usava a l’amenorrea i dispèpsia crònica [61]. Hui s’usa més l’espècie Aloe vera, que per ser originària d’Amèrica Central no podia usar-se a l’època de Jaume Roig, i que és molt usada actualment amb finalitat cosmètica. Els àloes apareixen en diverses farmacopees valencianes, com el “Llibre de les medecines particulars” i a la còpia valenciana del “Macer”, farmacopea del s.XV, basada en els textos de Dioscòrides i Plini .

 

Ambre. Substància de consistència cerosa, de color gris fosc i d’olor de mesc, que es troba en el tub digestiu dels catxalots i d’altres cetacis marins, que l’expel.leixen junt amb les substàncies fecals. També es pot trobar en masses de 15-20 quilos surant en els mars tropicals, com a resultat de l’acció gàstrica dels catxalots sobre els cefalòpodes, que són els components bàsics de la seva alimentació. L’ambre gris està compost bàsicament de colesterol i ambreïna (alcohol triterpènic tricíclic, de fòrmula C30H52O). S’usa per l’elaboració de perfums, com a fixador i com a tintura. També s’havia usat a l’Edat Mitjana com afrodisíac.

 

Benjuí. Es tracta d’un bàlsam aromàtic, tret per incissió de un arbre de l’Índia (Styrax benzoin). S’usa en cosmètics, medicaments i vernissos.

 

Ginebre. Es coneix com a ginebre o ginebró les baies d’un arbust perenne de les coníferes (Juniperus oxycedrus), que creix freqüentment en terrenys pedregosos. Tè propietats diürètiques, estomacals i estimulants. L’oli de ginebreda pot aplicar-se tòpicament en èczemes crònics i altres afeccions cutànies. També pot usar-se per l’elaboració de preparacions per la pell i el cabell destinades a disminuïr la seborrea. El ginebre és citat al “Llibre de les medecines particulars”

 

Gingebre. Planta aromàtica de l’Índia (Zingiber officinale), estimulant i carminativa. És citat al “Llibre de les medecines particulars” d’Ibn Wafid.

 

Girofle. Citat al “Llibre de les medecines particulars” i a la còpia valenciana del “Macer”. (Espill, II, 2518-2521)

 

Plantatge. Planta de les plantaginàcies (Plantago lanceolata) escampada arreu, rica en tanins i emprada en decuit , junt amb malva i cascalls, per combatre les inflamacions de les mucoses, principalment de la boca i gola i contra el mal de queixal. A l’Espill és usada per mitigar l’inflamació vulvar de la dona que es fingeix posseïda pel dimoni per dissimular el seu desvirgament :

 

“Such de plantatge
Crech la.n guarí”
(Espill II, 3267-3268)

 

És citat com plantadge al “Llibre de les medecines particulars”, Plantatge a la còpia valenciana del “Macer”, i com Plantaginis a la “Officina Medicamentorum” farmacopea publicada al’any 1606 a València.

 

Ruda. Planta de les rutàcies (Ruta graveolens), que conté un oli essencial, citat al l’Espill. Era usat en les malalties dels ulls, i també com estomàquic i abortiu. Citat al “Llibre de les medecines particulars”, a la còpia valenciana del “Macer”, i també a la “Officina Medicamentorum”.

 

     La primera esposa del protagonista de l’Espill usa sutge, terra de terrissa, i rovell d’ou com cosmètics de color per pintar-se la cara. (II, 2526- 2537). També usa perfums (II, 2546-2549)

 

 

La virtut terapèutica de les pedres

     Apart de la terapèutica d’origen vegetal -àmpliament utilitzada- i d’alguns remeis d’origen animal –no tan freqüents- s’usaren a l’època tractaments de substàncies minerals. De vegades, aquests tractaments eren incorporats a les diverses preparacions farmacèutiques (beuratges, ungüents, etc.) però altres vegades es creia que el contacte amb diverses pedres produïa un benefici per la salut. A l’Espill trobem exemples d’aquesta creencia màgica, i es cita la suposada virtut guaridora de safir, l’ús de perles i or fi per prevenir taquicàrdies, cristall de roca per garantir la lactància, i cresòlica pels còlics:

 

“porten safir
per llur guarir;
per baticor,
perles, fin or
de vint-i-tres
quirats, poc més;
per lo ventrell,
coral vermell;
la llet si’ls fall
porten cristall
e per la còlica
porten cresòlica”
(III)

 

     Segons sostenia el farmacòleg àrab At-Tamimi, l’or exercia un efecte tranquil.litzant sobre els colèrics, que havien de contemplar-lo i donar-li voltes a les mans.

 

     La creència màgica de la guarició pel contacte de pedres precioses o semiprecioses estava molt extesa a l’Edat mitjana. La trobem en molts textos mèdics, com en la obra de Santa Hildegarda de Bingen [62], per exemple. També existien llibres específics on es comentava les suposades propietats curatives de portar a sobre diverses pedres, i que eren anomenats “lapidaris”. El més famós dels lapidaris era el “Liber lapidum seu de gemmis” escrit al s.XI pel bisbe Marbod de Rennes, en el qual es descriu la propietat meravellosa, física, mèdica o endevinadora de seixanta pedres. Una bona part del llibre està tret de la “Història Natural” de Plini el Vell. Un altre dels lapidaris coneguts era “Les virtuts de les dotze pedres”, manuscrit que es conserva a la Biblioteca de la Ciutat de València. Un altre llibre que dedicava una bona part a les propietats de les pedres era el “De propietatibus rerum” de Bartomeu l’Anglès o Bartomeu de Glanville, que visquè i escriví aquest llibre al s. XIII, rebent la influència dels franciscans d’Oxford. Aquest llibre fou demanat dues vegades pel rei Martí l’Humà i figurava a l’inventari de llibres del príncep de Viana.

 

     A part les esmentades per Jaume Roig, coneixem d’altres pedres a les que la credulitat medieval, atribuïa poders guaridors. Una de les més reputades era la banya d’unicorn (possiblement banya de rinoceront), reputada contra les intoxicacions, en un temps en el que l’ús del verí era bastant corrent. Així es pot veure en una lletra que el primogènit del rei Pere el Cerimoniós escriví a la seua neboda, la Infanta de Sicília per fer-li arribar un tros del preuat remei:

 

“Lo primogenit.
Cara neboda: sanxo maça, familiar vostre, nos ha pregat de part vostra ques trametessem duna Banya dunicorn que nos havem, la qual val contra verí, per la qual cosa, neboda cara, vosen trametem ./. tros dins la present, lo qual e la meytat delqual, ha aytal e axi gran virtut, com tota la romanent. “
[63]

 

     Joan I també tenia gran fe en la pedra beztar (bezoar, concreció litiàsica que es troba a l’estòmac d’alguns ungulats, constituïda per un nucli de pèls o fibres vegetals rodejat de precipitacions calcàries). Segons les idees de l’època permetia d’eliminar els verins de l’organisme degut a la seua acció diaforètica. El pacient enverinat devia ingerir-ho o, en el cas de mossegades verinoses, aplicar bezoar pulveritzat a sobre la ferida. Com podem veure, Joan I la recomanà a la seva filla, la infanta Joana, Comtessa de Foix :

 

“Lo Rey Daragó.
Molt cara filla; Mossen Jacme, scrivà, sen torna devès vós per lo qual vos trametem una pedra apellada betzar e una lengua de serp, que son bones a metzines e verí..”
[64]

 

     L’ús de les pedres es podia completar amb encanteris i fetilleries o amb les influències astrològiques que tant de predicament tingueren en aquell temps, i que eren indestriables de moltes pràctiques mèdiques.

 

A voltes no n’hi havia prou de guarir una malaltia pel sol contacte amb la pedra, sinò que calia pulveritzar-la i beure-la en llimonades o altres preparacions:

 

“Portant turqueses,
caen bé steses,
sanes se lleven,
les pedres beven
polvoritzades,
e llimonades
e restaurant,
alquermes tant
que no’ls profiten
ans se n’enfiten.

 

     Aixina, les llimadures d’or es bevien dissoltes en líquids per tractar les cardiopaties, la malenconia i l’epilèpsia [65]. Naturalment, la coneguda misogínia de Jaume Roig aprofita per destacar que les dones no paren mai esment en el cost d’aquests caríssims remeis:

 

No stan pel cost,
Sols vinga tost:
Los marits paguen”

 

     Comentarem finalment que, a més de les pedres citades a l’Espill, es creia que el safir, era útil per les ferides intestinals i per l’equimosi de l’escleròtica (amb aquesta indicació va ser tractada la infanta Matha d’Armagnac); el diamant i el topazi estaven indicats per hepatopaties; les perles eren cordials; les maragdes afrodisíaques, etc.. A les pedres vermelles (robí, hematites, corall…) se les atribuïa el poder de tractar malalties hemorràgiques (hemoptisi, úlcera hemorràgica, hemorroides, transtorns menstruals…) A més dels ser usades com guaridores, diverses pedres eren emprades per foragitar el diable, fer avorrir o estimar, navegar sense perills, guanyar batalles… La pedra més desitjada fou la pedra filosofal, que intentaren conseguir sense èxit alquimistes i metges, i que devia convertir en or tot alló que tocava.

 

 

La terapèutica: purgues, clistiris, sagnies i triaga.

     A més d’els tractaments farmacològics esmentats, diverses actuacions terapèutiques estaven en boga a l’època. Purgues, clestiris i sagnia ajudaven a purificar el cos dels mals humors. La triaga era la suprema apel.lació en casos desesperats.

 

     Les purgues eren un tractament habitual. La evaqüació del contingut intestinal, bé amb purgues o, menys sovint, amb vomitius era un recurs habitual per aquest tipus de malaltia. La elecció dels remeis evaqüants es feia en funció de la localització de la matèria pecant.

 

     Per l’evaqüació també es recorria sovint als clistiris, clisters o enemes. A l’Espill, trobem citats els clisters, i fins i tot es citen com a penitència de confessió. Un confessor, esglaiat pels pecats d’una monja que l’intenta seduir, es declara incapaç d’albsoldre-la dient:

 

“tanta dolor
dels peccats vostres:
mil paternostres
ni vint psaltiris
trenta cristiris,
no us bastaran.
Deu vos coman”
(II, 5770-5776)

 

     Les sagnies eren molt utilitzades.. La pràctica de la flebotomia, ja propugnada per Galèn, es va anar complicant, i s’incidia una vena o una altra depenent de l’òrgan al que es volguès beneficiar, a les influències astrològiques, etc. Era molt conegut l’homunculus de la sagnia, representació de les venes del cos humà que indicava quina era la seua relació amb els òrgans possiblement malalts.

 

     Mitjançant la sagnia es perseguía buidar la sang de la matèria pecant, és a dir, la causant del procès patològic, separant aquesta matèria de l’òrgan malalt. Des de temps antics es diferenciava la revulsió, és a dir la secció de la vena en un punt del cos llunyà de l’òrgan malalt, generalment en el costat oposat del cos, de la derivació (usada menys sovint), o obertura d’una vena propera a l’òrgan afectat.

 

     El malalt que devia ser sotmès a una sagnia era objecte d’una acurada i laboriosa preparació, i també d’un periode de repós després d’efectuada la intervenció del cirurgià. Moltes persones sanes es sotmetien també a sagnies, per prevenir la malaltia. De vegades, també s’embenaven els membres a sagnar, per evitar hemorràgies massa abundoses.

 

     La sagnia podia ser efectuada a les venes i a les artèries (a l’Edat mitjana, les artèries s’anomenaven “venes pulsàtils”) de les mans, retroauriculars, a les venes del cap, a les del coll. Generalment, però es feien a la zona de flexió del colze (venes mitjana cefàlica i mitjana basílica). La sagnia del braç dret evaqüaria la sang del fetge i la del braç esquerre la de la melsa. Hi havia èpoques de l’any que la sagnia era més favorable (d’abril a juny), però alguns dies era inconvenient, per la influència de la lluna (dies 5, 15, 20, 25 i 30 de cada mes).

 

     La quantitat de sang extreta era molt variable. Des de sagnies ínfimes, d’unes poques gotes de sang, fins a l’obertura de grans vasos amb una pèrdua sanguínia que posava al pacient a punt del col.lapse.

 

     No sempre però, es practicava una flebotomia. De vegades, la sang s’extreia provocant epistaxis amb llancetes a les foses nasals, o aplicant sangoneres o ventoses. La pèrdua de sang que eixes tècniques provocaven es considerava suficient per la eliminació dels mals humors.

 

De la sagnia diu Arnau de Vilanova, en la seua obra “De flobothomia”:

 

“sincera la ment, enforteix la memòria, neteja la bufeta, asseca el cervell, escalfa la medul.la, obre la oïda, disminueix el llagrimeig, calma la fatiga, arregla l’estòmac, augmenta ço propi, expulsa ço estrany i allarga la vida”

 

     Jaume Roig cita les sagnies al seu llibre, com en aquest passatge que recomana dues sagnies per any per remei de concupiscència, i així mantenir-se allunyat de les dones:

 

“usa lo bany;
rep cascun any
sagnies dues”

 

     Finalment, quan cap remei era capaç de solventar les malalties es recorria a la triaca magna o triaga. A les seves variants també es donaven noms ampul.losos, com la triaca d’Andròmac, o triaga de Nicandre. Era aquest una complexa fòrmula magistral galènica de una gran quantitat de components, sovint més de setanta. Un dels components essencials era la carn d’escurçó. Solia donar-se en casos desesperats, especialment en els enverinaments. De la triaga es deia que la inventara Andròmac, metge de Neró.

 

La complicació mateixa d’aquesta complexa fòrmula requeria, de vegades la participació d’apotecaris superespecialitzats (els anomenats triaguers) que apareixen citats en alguns passatges de l’Espill.

 

* * *

Conclusió

      Hem fet aquest periple mèdic de la mà de Jaume Roig i el seu Espill. Creiem que és un magnífic retaule que ens trasllada a la València del seu temps i ens permet, amb el seu fidel testimoni, conèixer com eren les malalties que afligien als valencians, com s’organitzava la pràctica de la medicina, com es feien els diagnòstics i els tractaments. Poques obres són al mateix temps tan gran exponent de mordacitat, diversió i realisme. Poques també, són tan marcadament misògines. Però sobre tot poquíssimes són les obres literàries escrites per un metge en fingida primera persona que reflecteixin tan bé la medicina i l’art d’observar la vida i la mort, la patologia i les passions, en una dissecció quasi anatòmica.

 

 

Bibliografía
[45] Martinell C. Los baños medievales en el Levante español. 1944.

[46] Arxiu Corona d’Aragó. Reg. 201, f.53 vº

[47] Arxiu Corona d’Aragó. Reg. 217, f. 188 vº

[48] Arxiu Corona d’Aragó. Reg. 778, f. 89

[49] Arxiu Corona d’Aragó. Reg. 274, f. 37

[50] Arxiu Corona d’Aragó. Reg. 536, f. 62

[51] Arxiu Corona d’Aragó. Reg. 211, f. 183 vº

[52] Arxiu Corona d’Aragó. Reg. 211, f. 328

[53] Arxiu Corona d’Aragó. Reg. 1888, f. 24 vº

[54] Arxiu Corona d’Aragó. Reg. 2243, f. 99 vº

[55] Arxiu Corona d’Aragó. Reg. 4512.

[56] Castiglioni A. Histoire de la Médecine. Ed. Payot. Paris, 1931

[57] Arxiu Corona d’Aragó. Reg. 207, f.204 vº

[58] Vives i Lièrn: Las casas de los Estudios en Valencia. Vda. De E. Pascual. València, 1902.

[59] Diepgen P. Historia de la Medicina. 2ª edición. Ed. Labor. Barcelona, 1932

[60] Arxiu Corona d’Aragó. Reg. 1126, f.27 vº, 13 juny 1346

[61] Corachan M. Diccionari de Medicina. Salvat ed. Barcelona, 1936.

[62] Hildegarda de Bingen. Causae et curae. Liber compositae medicinae de aegritudinum causis, signis et curis. Trad alemanya de J. Bühler, 1922.

[63] Arxiu Corona d’Aragó. Reg. 1657, f. 24 g.

[64] Arxiu Corona d’Aragó. Reg. 1968, f. 48 g.

[65] Schönfeld J. Farmacia islámica medieval. En: Pötzsch R. La farmacia: impresiones históricas. Ed. Roche, Basilea, 1996.

 

 

 

Articulos similares:

Licencia Creative Commons
La medicina a la València del s.XV a travès de l’Espill de Jaume Roig (3a part) por Xavier Sierra Valenti (Dr. en medicina y licenciado en Humanidades), a excepción del contenido de terceros y de que se indique lo contrario, se encuentra bajo una Licencia Creative Commons Attribution-Noncommercial-Share Alike 3.0 Spain Licencia.

About Xavier Sierra

- Llicenciat en Medicina. Universitat Autònoma de Barcelona - Especialista en Dermatologia. Universitat Complutense de Madrid. - Doctor en Medicina. Universitat Complutense de Madrid. - Llicenciat en Humanitats (UOC, 2009) Idiomes: Català, castellà, francès, italià, anglés i gallec Ha publicat diversos llibres d'Història de la Medicina y ha col·laborat habitualment en publicacions periòdiques generals i especialitzades tant a Espanya com a altres països.

Leave a comment

Add your comment below, or trackback from your own site. You can also subscribe to these comments via RSS.

Your email is never shared. Required fields are marked *

Featuring Recent Posts WordPress Widget development by YD