La medicina a la València del s.XV a travès de l’Espill de Jaume Roig (1a part)

L'Espill

 

Introducció

     L’Spill o Espill, també conegut com a Llibre de les dones, o Llibre de consells és una obra de profundíssim realisme, que dibuixa una fantàstica visió de la societat de la València del s. XV. Encara que es considerà un llibre autobiogràfic, no és probable que ho sigui, tot i que Jaume Roig i incorporà diverses vivències personals, cosa que fan que la obra sigui un fidel testimoni del seu temps.

 

 

     Jaume Roig fou metge i descendent d’una família de metges. Pere Roig i Jaume Roig, avi i pare del poeta també foren metges. Això dòna una especial dimensió als diversos comentaris mèdics continguts a l’Espill, que adquireixen una precisió i uns detalls que probablement, no foren consignats tan acuradament per un autor aliè a la professió mèdica. Per això hem cregut d’interés estudiar aquests aspectes de l’obra, tan abundosos i interessants.

 

     De la biografia de Jaume Roig cal destacar que nasqué, probablement a començaments del s. XV, a la ciutat de València. Podem presumir que estudià medicina a Lleida, ja que era una important facultat de medicina d’aquell temps. Es probable que seguís després estudis de medicina a París. Aquestes hipòtesis es sustenten també per les descripcions que fa en el seu llibre d’ambdues ciutats, que demostra conèixer bé.

 

     Roig tornà a València al voltant dels 32 anys. Probablement, el pertànyer a una reputada família de metges va ajudar-lo en situar-se professionalment a la ciutat. El 1434 el Consell de la Ciutat el va anomenar examinador de metges, càrrec que durava un any. Jaume Roig va ocupar repetidament eixe càrrec, la darrera en 1477. 

 

     Hi ha qui sostè que la vinguda de Jaume Roig a València obeí a un manament de la reina Maria, muller d’Alfons el Magnànim, que volia fer-lo el seu secretari i el seu metge particular. El que és cert és que assistí com a metge a la reina el 1457, trobant-se a Segorb d’una malaltia que altres metges havien considerat perillosíssima i a l’any següent, també a Segorb, d’una ferida causada per una caiguda.

 

    L’any 1450 rep dels jurats l’administració de l’hospital d’en Clapés, i més endavant fou un dels administradors de l’hospital dels Ignoscents, folls e orats (que després fou Hospital General). Més tard, el 1456 és elegit conseller de la ciutat.

 

    En rebre aquest darrer nomenament ja era probablement, vidu. Jaume Roig s’havia casat a poc d’arribar a València amb Isabel Pellicer, però l’últim document en que es parla d’ella està datat l’any 1455. En un altre document de l’any 1456, ja no s’esmenta.  És doncs en la seva època de viduïtat quan Jaume Roig escriu l’Spill o Llibre de les dones, a la vila de Callosa, en una propietat del seu nebot Baltasar Bou, on s’havia refugiat d’una epidèmia que flagel.lava la ciutat de València. 

 

    Al seu retorn a la capital, seguí visitant malalts i curant dels establiments benèfics. Vivia en una casa del carrer Cordellats, ben a prop d’on estarien la Llotja de la Seda i del Consolat de Mar, que encara no eren bastits. El que sí que era a prop era el Mercat, que anomena tantes voltes als seus escrits.

 

    Un dia de primavera sortí de la ciutat amb uns amics. Passat el poble de Benimàmet, Jaume Roig volgué descavalcar de la seva mula i es donà un gran cop al cap, i perdè el coneixement. Uns dies després, el 4 o 5 d’abril de 1478, moria a la seva casa de València.

 

    L’Espill és una obra sobre les dones, misògin i immisericorde. Només dues dones es lliuren de les àcides diatribes de l’autor: la seva dona, Isabel Pellicer, i la Verge Maria. Escrit en un estil festiu i sarcàstic, amb un vers cantarí i divertit, alerta dels perills que comporta la relació amb les dones, amb una clara intenció moralitzant. La vivacitat de la obra ve donada, per una banda per el ritme frenètic de la mètrica (molt característica de l’autor i que ha estat anomenada codolada o noves rimades), l’amenitat de les anècdotes i per un marcat realisme que es fa palès en les acurades descripcions i en els detalls històrics i geogràfics, d’absoluta precisió, i que donen a l’obra una frescor i un colorisme poc habitual. El llibre està escrit en primera persona i molts dels detalls són vivències personals de l’autor, el que ha fet que fos considerat de vegades, com autobiogràfic. Alguns autors han considerat la obra de Roig com un precedent de la novel.la picaresca castellana, que tant es va prodigar al s. XVI.

 

    L’obra consta d’un poema introductori i de 4 llibres. Al prefaci l’autor explica el projecte de la seua obra i ens revela que la escriu, com ja hem dit, a la vall de Callosa.

 

    El primer llibre tracta de la joventut de l’autor. Mort el seu pare, la mare pren un altre amant i expulsa al protagonista de casa seva. Ell, sense recursos, se’n va a Catalunya on es fa patge d’un bandoler. Al retornar a València, la seva mare el rebutja novament. El seu padrí, en canvi, li dona un cavall i així pot anar, per Tarragona, Barcelona i Montserrat, cap a França. Després d’una estada a París, torna per Gascunya i per Lleida a València. En tot el seu recorregut troba fets on les dones demostren el seu mal instint.

 

    El segon llibre tracta dels matrimonis del protagonista. Primer es casà amb una jove, comprant-li mobles nous, roba finíssima i joies cares. El matrimoni va ser una mena d’infern. Per fortuna, la xiqueta s’havia casat primer amb un altre, i se’n va anar a viure amb ell, pel que es pogué declarar la nul.litat del segon matrimoni. L’autor se’n va anar llavors a Sant Jaume de Galícia com pelegrí, deixant els seus béns a una beguina, amb la que pensava casar-se a la tornada, però no arribà a fer-ho en veure que no era una dona convenient. Es casà doncs, amb una vídua, que simulava embarassos i que acabà penjant-se. Finalment es va mullerar amb una monja novícia, que li va donar un fill que morí per malcurança de la mare, la qual va morir ofegada en un trull.

 

    El tercer llibre tracta de l’aparició de Salomó a l’autor, que pensava per haver successió, casar-se amb una parenta. És un llibre erudit, on el rei bíblic el dissuadix d’aquesta idea, fent-li veure tots els defectes de les dones, llevat de la Mare de Déu.

 

    En el quart llibre, molt breu, el protagonista renuncia definitivament a nous casaments, visita diversos monestirs catalans i valencians i s’instal.la a ciutat de València. Intenta, però, desagreujar les dones lloant les virtuts de la que fou la seua muller, Isabel Pellicer, que, com sabem, fou l’esposa real de Jaume Roig. És una part contradictòria amb la resta de l’obra.

 

    Pel nostre estudi hem consultat diverses edicions, a cura de Francesc Almela i Vives (1928) [1] , Marina Gustà (1984) [2] i Antònia Carré (1994) [3]  . En la darrera versió, d’edició resumida, hi consta una numeració dels versos. Sempre que citem versos continguts en la edició de Carré, hi adjuntem la numeració que en ella s’usa.

 

Infantesa 

    L’Espill de Jaume Roig comença resumint la infantesa i adolescència de l’autor. Ja des d’el inici es fa esment de diverses dificultats, i ja hi trobem presents, entre d’altres penes, les ferides i les nafres, que devien ser freqüents en els infants d’aquell temps:

“los mes de vint
anys meus millors
ab prous suos
perills, treballs,
nafres e talls
ab mal passi”
(I, 806-811)

 

 

Malalties de transmissió sexual

     Una de les primeres referències mèdiques del I llibre fa esment a una malaltia de la seva mare. L’autor no vol parlar-ne clarament, per no ofendre la memòria de la seva mare, i indica que va ser adquirida pel seu mal viure o per mala sort, però certament de forma injusta. Aquests detalls fan pensar en una malaltia de transmissió sexual, de les anomenades antigament malalties venèries, opinió que també apunta. Antònia Carré [3].

 

“Per llur mal viure
o mala sort,
cert, a gran tort,
per alguns mals
– no vull dir ,
he no.ls declare
per ser ma mare –“
(I, 820-826)

 

    Tradicionalment, les malalties venèries foren amagades i considerades vergonyoses, el que dóna suport a eixa interpretació. En el temps de Jaume Roig no tenim encara evidències clares de que existís la sífilis a Europa. Molts historiadors de la medicina consideren que la sífilis arribà a Europa després del descobriment d’Amèrica [4] , si bé altres pressuposen que existia al Vell Món abans d’aquesta data [5]. El que sí és cert és que la lues no va eclosionar de forma massiva entre nosaltres fins l’epidèmia que aparegué a partir de 1496 [6] , dues dècades després de la mort de Jaume Roig

 

    Per cert, que un dels primers tractats mèdics sobre sífilis el va escriure el valencià Gaspar Torrella, que havia sigut metge del també valencià papa Borgia (o Borja) Alexandre VI. Va ser precisament el papa, i el seu fill natural Cèsar Borgia els que, interessats per la nova malaltia (possiblement per patir-la ells mateixos) van encarregar a Torrella que escriguès un tractat sobre la lues. Encara que Gaspar Torrella feia 10 anys que no exercia la medicina, ja que havia sigut nomenat bisbe de Santa Justa, a Sardenya, el 1497 va publicar el seu llibre que es convertí en un dels primers tractats del món sobre aquesta malaltia [7]. Només dues obres van ser escrites abans: les de l’alemany Grümpeck [8], i la de l’italià Leoniceno [9] . Poc després va aparèixer l’obra de l’espanyol López de Villalobos [10, 11].

 

    El que sí hi havia en el temps de Jaume Roig eren d’altres malalties de transmissió sexual, com per exemple, els condilomes acuminats. Eixes excrecències verrucoses, que afecten generalment els genitals o la zona perianal, apareixen esmentats, per exemple en el “Regiment de Sanitat a Jaume II” d’Arnau de Vilanova, on s’efectua el diagnòstic diferencial entre condilomes anals i hemorroides, amb les indicacions terapèutiques que fan al cas [12]. Els condilomes o fics, són citats també en tractats clàssics del s. XIV com el llibre de cirurgia de Lanfranc, que era una referència habitual [13].

 

    Una altra malaltia de transmissió sexual present a l’Edat Mitjana eren les uretritis. A mitjans del s. XIII i començament del s. XIV es va escampar per França i Anglaterra una epidèmia d’uretritis contagiosa, coneguda com “arsure” i que es caracteritzava per “una calor interna amb excoriació de la uretra”. Potser es refereix a aquesta malaltia Jaume Roig en el llibre III:

 

“Si’t tens per dit
fon foll delit
ab jove, fresca
muller te cresca
e llong temps dure,
io t’assegure
d’estrangulada
e d’ulcerada,
molt prest sens triga
ser ta vexiga
de gran ardor;
dolor cuissor
en l’orinar;
e tremolar
cap, peus e braços
ab cuitats passos;
de poplexia e litargia
ben tost morir”

 

 

    El que és cert es la presència de malalties venèries a la Baixa Edat Mitjana, de les que es tenia la plena idea de contagiositat, encara abans de la teoria de contagi, que no va ser formulada formalment fins a Girolamo Fracastor, al s. XVI. Així Lanfranc, al seu tractat, aclareix que els fics:

 

“apareixen després del contacte amb una dona impura” [14]

 

 

    També es pot constatar que la consciència del contagi de les malalties venèries existia clarament a l’època, pel fet de que la reina Joana I de Provença va instaurar unes normes pel control sanitari dels bordells de la ciutat d’Avinyó l’any 1347. Cada setmana un cirurgià-barber i la patrona del bordell revisaven les dones, i si hi trobaven alguna amb símptomes sospitosos, la separaven. Probablement eixa normativa va ser el primer antecedent històric dels controls sanitaris a les prostitutes [15]. A la corona d’Aragó, la paraula contagione figura literalment escrita en una ordre que el rei Martí adreçà el 20 de novembre de 1401 a les autoritats de Girona perquè expulsessin i castiguessin els lenons o arcavots que – perseguits a València i també a altres ciutats de la Corona d’Aragó, com Saragossa o Barcelona, es refugiaven a aquella ciutat i estenien el mal contagiós que resulta del coit amb prostitutes.

 

 

Tuberculosi 

    Seguint amb els versos de l’Espill, el protagonista ens relata que el seu pare va ser de jove, “hètich” que s’ha d’interpretar en el sentit de tuberculós.


“jove, fon hètich.
En fi frenetich,
axi mori “
(I, 827-829)

 

    La tuberculosi estava molt escampada a l’època, com a conseqüència de la malnutrició de les classes baixes (i també de la poc adient alimentació de les classes altes). Al llarg de l’Espill trobem diverses cites de malalts de tuberculosi, amb el nom de tísics o hètichs.

 

    Afectava tant els pulmons, com els ossos (mal de Pott) i sovint, la pell. La forma òssia, que afecta un 5-7 % dels casos no tractats [16], és la més fàcilment comprovable paleopatològicament per examen dels ossos dels cementiris, i permet afirmar que la incidència de tuberculosi augmentà força a les ciutats. El seu increment es dóna de forma directament proporcional a la progressiva urbanització del del territori [17]. Els retaules gòtics ens han deixat nombroses mostres de coixos i de persones amb deformitats òssies, de les que probablement una bona part siguin imputables al mal de Pott.

 

    La forma més coneguda de tuberculosi cutània eren les escròfules (tuberculosi amb afectació dels ganglis cervicals), i es creia que els reis de França i d’Anglaterra tenien el poder de curar-les imposant les mans als malalts. El ritual, que s’anomenà “toc reial”, aplegava gran nombre de malalts en lloc i dia determinats. Eduard I va tocar 1736 malalts entre els anys 1289-1290; 983 malalts entre 1299 i 1300; i 1219 durant 1303 i 1304. El rei imposava les mans als escrofulosos, dient “El rei et toca, Déu et cura” [18] . Al príncep de Viana, que era descendent per part de mare dels reis de França, se li atribuïa eixe poder, i durant la seua estada a Barcelona es concentrà als escrofulosos a la Catedral perquè els imposés les mans. Referències d’aquesta pràctica apareixen també en algunes tragèdies de Shakespeare.

 

    Finalment, el pare del protagonista es tornà frenetich, és a dir, va perdre la raó, tema sobre el que tornarem més tard.

 

 

Paludisme 

    Després de mort el seu pare, la seva mare prengué nou company i expulsà al seu fill de casa, amb molt poques pertinences. Convertit en rodamón, caigué malalt al cap de poc temps. Encara que el text no aclara, de moment la naturalesa del mal, assenyala que cursava amb calfreds i probablement febre (la gran fretura). Per versos posteriors sabem que es tractava de paludisme, que devia ser molt comú a València en aquell temps, i de la que ni tan sols es lliuraven els reis [19]. Una carta del rei Martí l’Humà, fa referència a haver patit una febre quartana:

“L’altre jorn, per no recordar dela molestia i anug del nostre accident dela guartana…” [20]

 

    La extraordinària freqüència de la febre quartana es constata en el llibre III de l’Espill, on es posa com un exemple de malaltia habitual:

“Qui vol tenir
e cosceir
elles malsanes
de ses quartanes
o altre mal”

 

    El paludisme, com podem veure en el text de l’Espill, era considerada una malaltia greu:

“La gran fretura
prest m’atangue,
e.m reprengue
gran malaltia”
(I, 912 – 915)

 

    La família no es va volguer fer càrrec del tractament del malalt, ni volgueren acollir-lo a casa seua:

“mare ne tia
no m’acolliren,
ni may bolliren
ordi per mi”
(I, 916 – 919)

 

    L’ús de l’ordi (Hordeum vulgare) era amb finalitats dietètiques, usat en general per tractar els malalts i donar-los forces per afrontar la malaltia. També podia ser usat amb finalitat medicinal, i era indicat sobre tot en transtorns gastro-intestinals infantils. No ens consta que fos particularment indicat en els processos febrils, però és possible que el narrador de l’Espill, encara jove, recordés les seves malalties de la infantesa i com havia sigut tractat anteriorment per la seva mare o la seva tia.

 

    L’ordi figura en la farmacopea del “Llibre de les medecines particulars” de Ibn-Wafid. Del metge àrab Ibn-Wafid al-Lahmi (999-1069) sabem que va viure i morir a Toledo [21]. El seu llibre segueix bàsicament les fonts de Al-Kindi, amb clares influències d’Hipòcrates, Dioscòrides, Galèn, Rhazès, Ishaq al Israeli i Avicenna, entre d’altres. El seu tractat, escrit originalment en àrab (va ser traduit a la nostra llengua a finals del s.XIV per un traductor anònim [22]. És molt probable que considerant alguns modismes usats en la traducció, el traductor fos un valencià [23].

 

 

Malalties psiquiàtriques.

    Ja hem vist com, en els primers versos, el protagonista comenta que el seu pare va morir frenetich, és a dir, boig. No és la única vegada que apareixen bojos o orats en el Llibre de les dones. En el llibre tercer, una dona no pot concebre, perquè “un orat la havia esglaiat”.

 

    Els folls devien ser abundosos en els carrers de la València del s. XV. Fra Joan Gilabert Jofré, frare de l’Orde de la Mercè, va presenciar el 24 de febrer de 1409 mentre anava a la Catedral a predicar com un foll era burlat i maltractat pels carrers de València per un grup de xiquets. Impressionat per aquest fet, va exposar en un inspirat sermó la necessitat de crear un hospital on s’acolliren “tots els folls e ignoscents, de forma que no anàssen per la ciutat i no poguessin fer mal ni a ells se’ls poguès inferir…” [24]. Eixes paraules impressionaren a un escrivent anomenat Llorenç Salom, que va presentar la idea de crear l’hospital de folls i va aconseguir el vot de 10 ciutadans mercaders. Al cap d’un any el papa Luna, Benet XIII els atorgà una butlla i – poc després – el rei Martí els concedí un privilegi reial, per fundar l’Hospital d’Ignoscents, Folls e Orats, que fou el primer manicomi que hi haguè al món [25]. Jaume Roig va ser un dels seus administradors.

 

 

Malalties fingides. Patomímies.

    Jaume Roig també descriu a les dones que fingeixen malalties, per tal de llevar-se tard o de restar al llit:

“los jorns feyners
entre semmana
may era sana;
al llit s’estava;
ella.s levava
tocades deu” (II,2506-2513)

 

    L’abadessa, aconsella a la monja a fer-se la malalta, i li suggereix aparentar i imitar diverses malalties, arribant fins i tot a un incipient càncer de mama:

“no prou hoyr,
al cap dolor
he baticor
esmortiments,
afollaments,
mal de neulella,
en la mamella
no hulçerat
mas començat
cançer tenir”
(II, 6032-6041)

 

    A continuació li dóna instruccions per alterar la orina, i fer que els metges, que generalment diagnosticaven per uroscòpia, s’equivoquessin:

“’Molt pots fingir
ab gentil art:
secret, a part,
met en l’orina
cendra, farina,
oli, calç, llet,
algun ququet
chich del forment” (II, 6042-6049)

 

    De tota manera, aquesta pràctica té els seus perills. Els metges vells i experts no es poden enganyar fàcilment. En canvi, es pot usar amb metges joves, sense prou experiència:

Fes cautament
metge sabut,
practich, astut,
vell, no la vega:
Si la menega
coneixeria,
divulguaria
ton artifici.
Metge novici,
llanguotegat
he ben paguat,
te planyera
he complaura:
per son jovent
no prou sabent
s’enguanara
publicara
que tens grans mals”
(II, 6050-6067)

 

    Finalment, si tot falla, es poden imitar els símptomes de la malaltia (patomímia), que van des de l’aplicació de substàncies càustiques (all, cantàrides, mostassa) per produïr butllofes a la pell, o produir-se petites erosions bucals per simular una hemoptisi:

“Si tot te fall
ffaxa.t hun all
o porçelletes :

ffan banbolletes ;
tanbé mostalla
lo cuyro talla,
color altera;
pebre ulçera,
polvoritzat,
sobreposat
a hon se vulla;
ab un’agulla
te pots punxar
lo paladar
secretament:
poras sovent
ab sech tosir
sanch escopir;
de tisiguea
o d’etiguea
por mostraras” (II, 6073-6093)

 

    En canvi, l’advertida abadessa li recomana no fingir símptomes més clarament objectivables, com la febre:

“ffebres tenir
no.s pot cobrir,
conexersia
be tal falsia” (II, 6099-6102)

 

 

Malalties cutànies

    També trobem a l’Espill referències a algunes malalties cutànies. A la tercera part del llibre III, s’encoratja a sortit de la vall de calamitats del pecat i les passions humanes. I que millor per simbolitzar això que algunes repulsives malalties de la pell?

“ix d’aquest fang
on jaus mullat
de sangs sullat,
tinyes e ronya.
Tu sens vergonya
en lo fangàs
ple d’albaraç
me par hi jagues
ab altres plagues
prou verinoses
e doloroses
e no les sents.”

 

    Més endavant es citen les úlceres:


“úlcera lleja
e corrosiva
de vida’t priva”

 

    Al llibre III es comenta que l’ús continuat de sabates estretes pot ocasionar callositats o ulls de poll:

“sabata streta,
qui par ben feta
al mirador
e fa dolor
e ulls de poll
al peu del foll”

 

    També hi trobem la cura miraculosa de la lepra de Naamán, extreta de l’antic Testament, que el profeta Eliseu curà recomanant set banys al riu Jordà. L’exègesi actual de la Bíblia creu que aquesta afecció de Naaman podria ser identificada amb la psoriasi.

 

“Com acordà
duc Naaman,
al riu te man
llebrós, mesell,
te faces bell,
fent-hi set banys”

 

    A l’Espill també es fa referència de que el protagonista es desposa amb una “muller barbuda” (II, 4234-4237; II, 4407-4411). Encara que alguns comentaristes, com Antònia Carré pensen que és en sentit figurat, i que cal entendre-ho com una dona madura, també es podria interpretar com un cas d’hirsutisme o hipertricosi. Roig acaba fent referència a la dita “Dona barbuda, de lluny se la saluda”.

 

 

Altres alteracions i patologies

    A l’Espill trobem també citades altres malalties o alteracions, com per exemple, la gota, podagra o poagra que es cita diverses voltes:

“be viu en pressa
nunca li fall
afany, treball,
pena, dolors –
lo puagros,
flach corredor”
(II, 5575-5581)

 

    La gota era ben coneguda des de temps antics, i ja la trobem citada a l’Antic Testament. S’han pogut trobar destruccions dels metatarsians amb presència de cristalls d’àcid úric en esquelets de període romà a Gloucester, Anglaterra , i en primitius cementiris cristians d’Egipte . De la seua presència a l’Edat mitjana en conservem diversos testimonis, essent denominada generalment poagra o podagra, ja que la forma més freqüent era l’atac dolorós del peu.

 

    També es comenten els roncs, que avui relacionem amb certes alteracions otorinolaringològiques o amb alteracions del vel del paladar:

“si s’adormia
tantost roncava.
Molt m’enutjava
cascuna nit”
(II, 2374-2375)

 

    També es refereix enuresi nocturna, possiblement com a conseqüencia de transtorns urològics o psiquiàtrics:

“Sovint al llit
se orinava
he freçejava
(tant y sovint
lo llit podrint)”
(II, 2378-2379)

 

    L’Espill també cita malalties hepàtiques, apoplexies, taquicàrdies, així com els desmais, curats amb banys i amb els consells d’un metge:

“ab bons conforts,
he valent metge,
son mal de fetge
he batiments,
esmortiments
he la flaquea
sino bravea
tot l’als cura.”
(II, 4663-4669)

 

    La icterícia es citada en el llibre III, com a càstig als avariciosos:

“tens icterícia,
per avarícia,
groc tot lo cos”

 

    Finalment, en el llibre III, trobem una gran relació de diversos malalts, que imploren la curació a Jesucrist:

“Ab fe sancera,
sords, muts, llebrosos,
secs, tremolosos,
orbs així nats,
tròpics inflats ,
tísics febrosos,
los puagrosos,
coxos, artètics,
folls e frenètics
subets, litàrgics,
hètics, miràrquics,
mentres visqué
e li plagué
quants hi venien
tots obtenien
llus sanitats.”

 

    Hi ha al llarg de l’obra cites de molts altres símptomes o malalties, però bastin els textos aportats a tall d’exemple.

 

 

Els hospitals medievals a València.

    Al llibre I, el protagonista, malalt i desvalgut, es va dirigir a l’hospital de’n Clapers. Aquest hospital estava situat fora dels murs de la ciutat de València:

 

“Tiri cami
ffora.l portal
ves l’espital
d’en Clapes dit”
(I, 920-924)

 

     L’hospital de’n Clapers era un dels petits hospitals de la ciutat de València. Havia sigut fundat en el segle XIV per Bernat de Clapers. Sabem que el propi Jaume Roig, en va ser l’administrador durant molts anys. La seua missió, tal com va disposar el seu fundador era l’assistència de malalts pobres i necessitats. Eixa era la principal missió dels hospitals medievals, que eren generalment finançats per institucions cíviques o eclesiàstiques.

 

    A València hi havia diversos hospitals d’aquesta mena. Molts d’ells havien sigut fundats ja en el segle XIII, després del Repartiment, com l’hospital de Sant Vicenç Màrtir, fundat pel mateix Jaume I; el de Sant Joan de Jerusalem, que pertanyia als cavallers de l’Orde de St. Joan; el de Sant Guillem, fundat per Guillem Escrivà; el de Sant Antoni, dedicat a malalts del “mal de Sant Antoni”, que probablement era l’ergotisme, i que estava a càrrec dels frares antonians; l’hospital dels folls; el de Santa Llúcia, també anomenat de la Reina perquè havia sigut fundat per Donya Constança, vídua del rei Pere III el Gran d’Aragó, i destinat a malalts, orfes, i expòsits.

 

    Finalment, cal esmentar l’hospital de Sant Llàtzer, per leprosos, i que estava situat extramurs, en el camí de Sant Julià, que posteriorment fou anomenada carrer de Murviedre i després carrer de Sagunt, i que era un camí que seguia la famosa via Augusta, via romana que anava des de Roma a Cadis, passant separada del centre de la ciutat a l’altre ribera del Túria [27], com comentà Rodrigo Pertegás :

“En la parte derecha del Turia, al norte de la ciudad, junto al camino a Cataluña, enclavada en la zona de extensas y feraces huertas y fincas de recreo de la época musulmana que se extendían desde la Zaidia y Marchalenes hasta el Real” [28]

 

    D’eixe hospital tenim notícia des de 1254, any en el que Arnau de Cardona deixà en testament a l’hospital un llegat de deu lliures valencianes.

 

    Al segle XIV es van fundar cinc hospitals més, entre ells el ja anomenat hospital de’n Clapers, esmentat a l’Espill. A més, cal mencionar el de Santa Maria dels Baquins, fundat per Ramon Guillem Català el 1333, per donar assistència als Homes de Penitència, que eren els germans terciaris de Sant Francesc; el de Capellans Pobres, degut a la Comfraria de la Mare de Déu de la Seu, el 1356; el de’n Conill, destinat als peregrins, i fundat per Pere Conill el 1397; i el de’n Bou, per socòrrer els pobres pescadors malalts, segons disposició de Pere Bou el 1399.

 

    A partir de finals del s. XIV sorgeix una presa de consciència de la societat i dels poders públics que comencen a entendre la sanitat com una funció social. A més de la nova concepció pre-renaixentista de l’assistència sanitària, els petits hospitals de la ciutat van començar per aquesta època un procés unificador, causada per una banda per les dificultats financeres del municipi i d’altres institucions que destinaven partides pel seu manteniment. La tendència unificadora donaria lloc poc després, a la reabsorció de la majoria d’aquests hospitalets en un “Hospital General”, més gran, capacitat i amb més recursos econòmics i tècnics i que es plasma en el nou Hospital d’Ignoscents, Folls e Orats, que en absorbir els altres hospitals ja existents (La Reina, En Clapers, St. Llàtzer, St Vicenç, En Conill, En Bou, etc…) aviat passaria a denominar-se Hospital General. La concepció i creació d’aquest hospital i del seu suport és ja totalment burgesa i no hi participa el clergat ni la noblesa.

 

    Un procés similar al de València es va produir coetàniament en altres ciutats de la Corona d’Aragó, com per exemple a Barcelona, on es va fundar l’hospital general de la Santa Creu, segons una butlla del papa Benet XIII datada el 1401, promulgant-se l’any 1417 les Ordinacions per les que es regiria l’hospital [29]. D’aquests documents resultà la unificació de diversos hospitals municipals i eclesiàstics, amb l’excepció de l’hospital de Santa Margarida o de Sant Llàtzer, que per ser dedicat als leprosos, es va mantenir independent per continuar assistint de forma separada els afectes de lepra, malaltia reputada en aquell temps com molt contagiosa.

 

 

L’hospitalització. Dieta dels hospitals.

    Però tornem als petits hospitals desperdigats per les ciutats, i concretament, a l’hospital valencià de’n Clapers. És molt probable que el gran nombre de pacients i els escassos recursos destinats a la assistència condicionèssin considerablement les seves prestacions.

 

    Els hospitals vivien de les seves rendes, que altrament eren desiguals d’un hospital a l’altre. En alguns dies senyalats hi havia qüestacions a diverses esglèsies, que solien fer alguns homes de les confraries vinculades a l’hospital, vestits amb caputxes amb els distintius dels hospitals ben visibles. Era tradicional destinar la captació del divendres sant per proveir de flassades i matalassos. També s’acceptaven donacions en espècies: pa, sucre, verdures, robes…

 

    Una bona part del seu pressupost es devia dedicar a les contínues obres de manteniment i ampliació o la considerable dispesa en dides, per alletar els nadons abandonats o amb problemes.

 

 

    A més, cal tenir present la possible rapacitat o la corrupció d’algunes persones encarregades d’aquestes institucions, cosa que s’ha pogut documentar, per exemple, a l’hospital de Sta. Eulàlia del Camp de Barcelona, on l’administrador Bertomeu Descoll, jugador de daus, malgastà els diners de l’hospital, vengué les seues propietats i empenyorà els llençols, enfonsant la institució en la misèria [30]. Jaume Roig, que com a administrador de l’hospital d’en Clapers, devia conèixer aquesta situació, aprofita per fer el seu sarcàstic comentari:

“Aquella nit
la spitalera
-ffalsa ronçera-
ella i sa mossa
perçint e bossa
ffins al coto
del meu gipó
me scorcollaren;
puys no trobaren
ni un diner sols,
dix: Sense llançols
huy dormireu,
dema us n’ireu
vos a captar;
no pot bastar
aquest spital,
ni te cabal
per mantenir
ni llits fornir
per a tants pobres;
per fer les obres
he tantes dides,
no y basta.n vides.
no portau taça
ni carabaça,
barça, cerro?
En un porro
aygua beureu,
ffoch, sal aureu,
he sols l’estatje,
pa, companatje
vi, si n’voleu,
que us ne çerqueu!”
(I, 924-956)

 

    Com es pot veure, en tractar-se d’un malalt sense diners, l’hospital només es fa càrrec de l’estància mínima: estada en una sala acondicionada amb foc, sal i aigua, beguda en porró, per falta de posseir cap recipient propi. En canvi declina la manutenció, massa costosa.

 

    En els hospitals es solia fer un sol victu (dinar) al dia, tots els malalts junts en la mateixa taula, i solia ser entre l’hora de tèrcia (9 del matí) i migdia La base de l’alimentació en els hospitals, i en general, de tota la població, era el pa. La ració de pa solia ser abundant (unes 18 unces, és a dir, a prop del mig quilo per persona). Per algunes pintures murals de la època sabem que el pa podia ser de dos tipus: un inflat amb llevat, gros i rodó com l’anomenat pa de pagès, i un altre de més cuit i tallat a trossos allargats – de tradició musulmana -, com si fos una coca [31].

 

    El pa es complementava amb l’anomentat companatge, és a dir, el que acompanyava al pa: un tall de cansalada, formatge, peix salat, nous, olives… De vegades, la ració de pa i companatge era substituïda per una ració d’escudella o cuinat.

 

    No faltava mai en la dieta habitual el vi, segons la tradició mediterrània. Això, com podem veure era també vàlid pels hospitals, i sovint s’atribuïen al vi virtuts curatives. Per tal de garantir la seves virtuts, el vi, almenys en teoria, havia de ser fort i no aiguat. Solia distribuïr-se un mig litre per persona i dia, llevat del Dijous i el Divendres Sants, dies en que no s’en donava, o del Dissabte de Glòria, dia en que es repartia habitualment mitja ració.

 

    De tota manera, l’hospitalera aclara al nostre malalt, carent de recursos, que caldrà que es busqui la forma de manutenció, ja que l’hospital no podia fer-se càrrec d’aquesta dispesa. En aquestos casos els malalts havien de recòrrer a la mendicitat, i per tant calia que anèssin a captar. Eren els pobres ostiatim, que anaven pidolant de porta en porta, per garantir la seva manutenció.

 

    El narrador aclareix per fi que la malaltia patida era paludisme (febre terçana) i dona indicacions de la dieta que va poder fer com convalescent a l’hospital.

“A Deu plague
que no m.tingue
molt la terçana:
una semmana
hi mengi blets,
cols e brots fets
prou ansalada,
may carn cuynada.
Sorti del llit
e mig guarit,
jo me.n parti”
(I, 957-967)

 

    Probablement la dieta estrictament vegetariana era condicionada per la precària situació situació econòmica del protagonista de l’Espill, ja que generalment, els convalescents que s’ho podien permetre eren nodrits amb productes càrnics. Ens han arribat documents d’alguns hospitals d’aquell temps, pels que sabem que alguns dies es donava la quinta part d’una lliura carnicera de carn de corder, vedella o bou. També podem veure en diversos retaules gòtics de la època en els que es representa escenes del naixement de la Mare de Déu, escenes molt realistes que ens dónen a entendre com les dones després del part eren confortades amb brous de carn, volateria i ous [32], cosa que segurament també es feia en alguns casos de convalescència. Els dies d’abstinència, però, la carn era sempre substituïda per una ració de peix, formatge o ous.

 

    No faltaren, però a l’Edat Mitjana, defensors de la dieta vegetariana, com féu el propi Arnau de Vilanova en el Tractatus de esu carnium on defensa la dieta estrictament vegetariana dels cartoixans [33]. Si bé hem d’entendre aquesta obra arnaldiana més com la defensa d’un sistema penitencial (la perpètua abstenció de menjar carn que fan els cartoixans) que com una dieta adient per a tothom.

 

    Les verdures constituïen, de tota manera, un menjar econòmic i eren molt consumides en la Baixa Edat Mitjana. Com el mateix text ens aclareix les cols eren possiblement les verdures més habituals en la dieta. En un estudi de la dieta dels aliments repartits als pobres, segons els apunts del llibre de comptes d’un almoiner, destaquen les cols (278 dies a l’any) seguits dels espinacs (47 dies) i de les carabasses (2 dies) [34].

 

    Podem comparar l’alimentació dels pobres de l’hospital amb la de la gent del carrer, que el mateix protagonista de l’Espill ens comenta que fa al final de la seua vida: tres dies en setmana, carn magra, tres dies més, peix, i els divendres, dia de dejuni penitencial, pa i aigua. De tota manera assenyala que quan no es troba bé (sic), pren pa i vi negre (trobem altra volta el poder sanador del vi):

 

“Dijous, diumenge
he dimarts menge
carn sense greix,
los tres jorns, peix
l’u, aygua y pa.
Si no.m trop sa,
Pa y vi vermell”
(IV, 15799-15805)

 

 

Verins i somnífers

    A la segona part del I llibre, el nostre protagonista arriba a Barcelona, i refereix haver presenciat la detenció de Na Forciana. Amb aquest nom al.ludeix a Sibil.la de Fortià, probablement empordanesa (el text aclareix que era catalana), que va ser primer l’amant del rei Pere III el Cerimoniós, casant-se amb ell el 1377, i convertint-se en la seva quarta i darrera muller. Enemistada amb els seus fillastres, Joan i Martí, que la consideraven ignorant i afavoridora de la enemistat dels infants amb el rei. A resultes de la guerra del rei contra el comte d’Empúries, l’infant Joan va culminar la ruptura amb son pare. Tement la revenja del seu fillastre, Sibil.la fugí, però va ser detinguda, acusada de lesa majestat i d’haver abandonat malalt, al seu marit, el rei, després d’intentar enverinar-lo i de perpetrar furts al palau:

 

“Ab prou de mal
he malaltia,
llexat havia
abandonat
son senyor rey
-propi marit-
mig mort al llit
enmetzinat
he fetillat
seguons se deya
“ (I, 1346-1357)

 

    També se l’acusava d’intentar enmetzinar contínuament els seus fillastres i la seva nora, intentant amb enganys que el rei els desheretés per traidors i així veure regnar els seus fills:

 

“Altre tal feya
a sos fillastres
e mals empastres
contra sa nora,
hunt punt ne hora
nunca sessant;
lo Rey ginyant
ab frau i enguan,
major Johan
– apres Rey fon –
Marti, seguon,
sos fills abdos
com ha traydos
deseretas;
sols prosperas
ella y els seus,
ffent-los ereus
de sos regnats”
(I, 1358-1375)

 

    Després de la detenció, la reina va ser reclosa al castell de Montcada. Dos dels seus acompanyants, Berenguer d’Abella i Bartomeu Llunes foren executats el 1387, mentre que ella i el seu germà foren perdonats gràcies a l’intercessió del papa d’Avinyó Climent VII, de qui Sibil.la havia estat sempre partidària des de que s’havia obert el Cisma, si bé hagueren de renunciar a les donacions que el rei els havia atorgat, a canvi d’una renda anual. Sibil.la es recloí al convent de framenors de Barcelona, on morí el 1406 . La història de Sibil.la de Fortià, que relata Jaume Roig és una prova de la verosimilitud de tot el que ens testimonia l’Espill.

 

    Al llibre III també es fa esment d’un altre enverinament històric, aquesta volta a Castella:

 

“Cert bé tingué

iniqua fúria
e gran luxúria
una en Castella
reïna vella,
mare del rei,
cercant remei
a sa calor,
per foll amor
d’un tagarí,
donant verí
al rei fill seu”

 

    Roig també fa esment de l’ús de somnífers, com els que usa una burgesa parisina per fer dormir al seu marit i poder trobar-se amb Jaume Roig per una cita amorosa, però la dosi excessiva acabà produint la mort del marit:

 

“Ffeta l’ampresa,
ordena presa
aquella nit
a son marit
perque dormis.
Com ho sentis
En la sabor,
“beveu senyor
-dix- l’ipocras.”
Com se.n calas
una gran tassa
-ell begue.n massa-
lo fort dormir
ffon tost morir”
(I, 1541-1554)

 

    L’hipocràs esmentat en el text era una beguda cordial composta de vi, sucre, canyella, ametlles dolces i altres ingredients. Era sovint recomanada pels metges, i prenia el seu nom d’Hipòcrates. Quan el servei i els veïns descobreixen el cadàver, la dona intenta explicar, plorant, la mort sobtada del seu marit per un excés en el menjar i el beure, que li ha produït un atac d’apoplexia:

 

“molt sospirant
dix, alt plorant:
“D’un gras porçell
e vi novell
a molt tragat,
e s’ofegat
d’apoplexia”
(I, 1571-1577)

 

    La majoria de veïns la creuen, i a més en la época no es disposa de proves toxicològiques que puguin demostrar l’enverinament:

 

“No.s poch cobrir
tant prest morir
he fort desastre
no llexas rastre
de gran sospita”
(I, 1593-1597)

 

    Malgrat tot, finalment, per la insistència d’un fill bord que tenia el difunt, la dona fou detinguda i condemnada pel Parlament a ser soterrada viva, amb el mort a sobre. I després, desenterrada, torturada i cremada públicament.

 

 

 

(…)

Treball guardonat amb el Premi Roel de l’Institut Mèdic Valencià al 2002

 

 

 

Bibliografia

[1] Roig J. Llibre de les dones o Spill. Edició a càrrec de Francesc Almela i Vives. Ed. Barcino. Barcelona, 1928.
[2] Roig J. Espill o Llibre de les dones. Edició a cura de Marina Gustà. Ed.62. Barcelona, 1984
[3] Roig J. Espill. Versió a cura d’Antònia Carré. Ed. Teide. Barcelona, 1994
[4] Quétel C. History of syphilis. Polity Press. Oxford, 1990.
[5] Isla Carande E. La leyenda negra y el mal francés. Ed. Ares. Madrid, 1945.
[6] Sierra X. Historia de las E.T.S. En: Vilata JJ. Enfermedades de transmisión sexual. JR Prous. Barcelona, 1993.
[7] Torrella G. Tractatus cum consiliis (contra) pudendagra, seu morbum gallicum. Roma, 1497.
[8] Grümpeck J. Tractatus de pestilentiale scorra sive mala de Frantzos, 1496
[9] Leoniceno N. De morbo gallico. Milà, 1497.
[10] López de Villalobos F. El Sumario de Medicina con un tratado sobre las pestíferas buvas. Salamanca, 1498
[11] Sierra X. Homenaje a López de Villalobos. V Centenario del Tratado de las Pestíferas Bubas (1498). Ed. Saned. Madrid, 2000
[12] Vilanova A. Obres Catalanes (Vol II: Escrits mèdics). Ed. Barcino. Barcelona, 1947.
[13] Sierra X, García Perez A. Historia de la infección por VPH: De los ficus al VPH. Datos para la historia de los condilomas acuminados. A: Palacio V. Infección VPH en el área genital. Clínica, diagnóstico y tratamiento. 3M. Madrid, 2000.
[14] Lanfranc. Practica seu ars completa chirurgiae, Tract 3, doct 2, cap 11.
[15] Fabre D. Traité des maladies vénériennes. Ed. Baillière. Paris, 1848.
[16] Steinbock RT. Paleopathological diagnosis and interpretation: Bone diseases in ancient human populations. Sprinfield. Illinois. 1976.
[17] Violé O’Neill Y. Diseases in the Middle Ages. A: Kipple KF. The Cambridge Word History of Human Diseases. Cambridge University Press. Cambridge, 1993: 270-279
[18] Sierra X. Dermis y Cronos. Ed. Planeta. Barcelona, 1995.
[19] Roca JM. La medicina catalana al temps del rei Martí. Fidel Giró, impressor. Barcelona, 1919.
[20] Arxiu Corona d’Aragó: r.2,243, f.146g.
[21] Jahn I, Löther R, Senglaub K. Historia de la Biología. Ed. Labor. Barcelona, 1990.
[22] Ibn-Wafid. Llibre deles medecines particulars. Trad. catalana. Manuscrit. Biblioteca Capitular de la Seu de Saragossa, còdex 3180.
[23] Vernia P. La farmacopea valenciana. Burriana, 1981
[24] Cantó i Blasco F. Fray Juan Gilabert Jofre. Impr Casa Beneficencia. Valencia, 1884.
[25] Peset. Bosquejo de la historia de la medicina de Valencia. Ed. Ferrer de Orga. Valencia, 1876.
[26] Wells C. A paleopathological rarity skeleton of Roman date. Medical History 1973, 17: 399-400.
[27] Terencio de las Aguas J. La lepra. Pasado, presente y futuro. Generalitat Valenciana. València, 1999.
[28] Pertegás R. Hospitales de Valencia en el siglo XV. Valencia, 1927
[29] Roca JM. Ordinacions del Hospital General de la Santa Creu de Barcelona (any MCCCXVII) copiades textualment del manuscrit original i prologades per Joseph Mª Roca. Fidel Giró, Impressor. Barcelona, 1920.
[30] Baucells i Reig J. Els monestirs del bisbat de Barcelona durant el pontificat de Ponç de Gualba (1303-1334). II Col.loqui del Monaquisme Català. Poblet, 6, 181-187, 1972.
[31] Bertran i Roigé P. El menjador de l’Almoina de la Catedral de Lleida. Notes sobre l’alimentació dels pobres lleidatans el 1338. Ilerda, 40, 89-122, 1979.
[32] Pendàs M, Pedemonte L, Puy M, Sierra X. La vida quotidiana a l’Edat Mitjana a través de l’art gòtic. Ed. Vicens Vives. Barcelona, 2000.
[33] Paniagua JA. Abstinencia de carnes y medicina (El Tractatus de esu carnium de Arnau de Vilanova). A: Paniagua JA. Studia Arnaldiana. Trabajos en torno a la obra médica de Arnau de Vilanova, c.1240-1311. Fundació Uriach. Barcelona, 1994.
[34] Batlle C. L’assistència als pobres a la Barcelona medieval. Dalmau, ed. Barcelona, 1987.
[35] Tasis i Marca R. Pere el Cerimoniós i els seus fills. Ed. Teide, Barcelona 1957.

Articulos similares:

Licencia Creative Commons
La medicina a la València del s.XV a travès de l’Espill de Jaume Roig (1a part) por Xavier Sierra Valenti (Dr. en medicina y licenciado en Humanidades), a excepción del contenido de terceros y de que se indique lo contrario, se encuentra bajo una Licencia Creative Commons Attribution-Noncommercial-Share Alike 3.0 Spain Licencia.

About Xavier Sierra

- Llicenciat en Medicina. Universitat Autònoma de Barcelona - Especialista en Dermatologia. Universitat Complutense de Madrid. - Doctor en Medicina. Universitat Complutense de Madrid. - Llicenciat en Humanitats (UOC, 2009) Idiomes: Català, castellà, francès, italià, anglés i gallec Ha publicat diversos llibres d'Història de la Medicina y ha col·laborat habitualment en publicacions periòdiques generals i especialitzades tant a Espanya com a altres països.

Leave a comment

Add your comment below, or trackback from your own site. You can also subscribe to these comments via RSS.

Your email is never shared. Required fields are marked *

Featuring Recent Posts WordPress Widget development by YD