La medicina a la València del s.XV a travès de l’Espill de Jaume Roig (2a part)

nacimiento-de-la-virgen 

 

La menstruació

 

     Un dels aspectes sanitaris dels que podem trobar testimoni en la obra de Jaume Roig és el de la higiene personal. Tractant-se de l’anomenat Llibre de les dones, es lògic que la higiene menstrual i els aspectes relacionats amb la ginecologia o obstetrícia ocupin un lloc destacat.

 

     La primera muller del protagonista, la donzella, presenta una notòria falta de higiene en el període menstrual, que Jaume Roig subratlla descarnadament, subratllant els aspectes olfactius i la manca d’higiene en l’aplicació de compreses:

 

“ D’altre podia
quan li venia
son ordinari:
sens pus penssar-i
cames e cuxes,
les calces fuxes,
tot se n’omplia;
drap si.s metia,
ab tal olor
he tal color
com Deu se sap,
llançava’l drap
per los racons
davall caxons,
entre la palla”
(II, 2383-2401)

 

     Potser per aquesta manca d’higiene, que devia ser bastant general a la època, i de la olor que d’ella es deriva, en el llibre III es fa esment de que en algunes cultures, com la jueva o en la grega, les dones estan exemptes d’anar a pregar al temple durant el període menstrual.

 

“No dura poc
ser menstruoses,
molt enutjoses
lo quart del mes;
per tant jamés
les dones gregues
monges o llegues
ni les juïes,
uit o nou dies
mentres sang tenen
no van ni vénen
a Déu preger:
al temple entrar
no’ls és permès;
en l’estiu més,
per tant com puden”
(III)

 

     Segueix el llibre III comentant la creença de que el drap usat com compresa menstrual mai més pot usar-se en un altre ús. Aquesta idea màgica de la sang menstrual, encara avui és molt extesa especialment en els medis rurals. A l’Espill es diu que les compreses no poden ser usades després per fer paper; si s’usa com penó d’una galera mai més es tè bon vent; no serveix per ser cremat; si s’usa com bena s’ulcera la ferida o s’hi fan cucs (al.lusió probable a una miasi) . Tampoc serveix per fer fum per espantar les abelles d’un rusc, perquè mata a la meitat de les abelles, ni es bo pels cucs de seda. El fuix menstrual també és usat per fer encanteris i ungüents de bruixes, amb tota mena de pràctiques satàniques.

 

També es fa esment que si una dona menstruant està present a la sala on un home que es fa una sagnia, la sang es coagula i ja no surt, i si són presents quan un metge cura una nafra, trigarà molt a guarir-se o el pacient s’infecta i es mor. Les dones que menstruen sequen els arbres si van pel bosc o maten les herbes que cullen. I si els sobra vi a la copa, s’ha de rentar bé, no sigui que algú en begui.

 

Finalment, i com a colofó d’aquest tabú menstrual, s’acaba dient que si el fluix menstrual toca els genitals a un home, pot succeir-li com a Alexandre (Magne) que segons Jaume Roig va contraure per aquesta causa una malaltia (que suggereix podria ser de transmissió sexual?) de la que va morir. El cert és que Alexandre Magne va morir en plena joventut, als 32 anys, i la seva lubricitat era legendària.

 

 

 

La infertilitat.

 

     El Llibre de les dones fa nombroses referències a les dificultats per quedar-se embarassada, i assenyala que eixos casos poden constituir una autèntica obsessió, i que moltes dones estarien disposades a qualsevol cosa per tenir fills:

 

“Per fills haver
tot frau farien.
Enganarien
lo pare llur”

 

     Quant a la infertilitat, hi trobem referència quan el protagonista pren una vídua de més de quaranta anys. En el text s’assenyala que, a partir d’aquesta edat, disminueix la fertilitat, i ho compara a qui vol empeltar un vell cep:

 

“E yo se be
en que u perdia
ell’anys havia
quan m’enguani
he la prengui,
quaranta y mes.
La que tal es
ja poch concep
com qui vell cep
empeltar vol
tart n’ha mallol”
(II, 4474-4484)

 

     La dona, com que encara menstruava, esperava que encara podria concebre. La gravidesa no es produïa per manca o excès de pes, ni per cap malaltia,

 

“No romania
per ser molt grassa,
ni magre massa,
ni malaltia
no la retia
parir inhabil”
(II, 4488-4493)

 

     Però com diu el protagonista, era desamable amb ell i deixava poques ocasions per la cohabitació. La dona, preocupada, recorregué a tota mena de recursos: metgesses que l’ajudessin a quedar embarassada (emprenyadores i banyadores), llevadores àrabs, endevines, apotecaris, herbolaris i fins i tot els que elaboraven la triaga:

 

“Ella no dexa
cercar metgesses,
velles urqueses,
emprenyadores ,
les banyadores ,
mores madrines ,
les endevines
he potecaris,
los erbolaris
e triagues,
hon que pogues
remey trobar”
(II, 4526-4537)

 

 

     Tenim ací enumerat gran part del personal sanitari medieval. La obsessió de moltes dones per concebir fills torna a aparèixer en el llibre III, on una dona que no podia concebre perquè un orat l’havia esglaiat (¡?) es torna a demanar ajuda a una metgessa:

 

“Recorregué
a la metgessa;
com a deessa
cert la tenien
les que hi venien”

 

     A l’Edat Mitjana algunes dones exercien la medicina. Més endavant, la medicina va ser exercida només per homes (recordem que les primeres dones que es llicenciaren en medicina en temps moderns ho van fer al darrer quart del s.XIX). Sabem que el 1332 hi hagué una cirurgiana reial anomenada Cahut, de València [36] , però van ser més freqüents les llevadores hebrees, de les que almenys cinc ho foren de la casa reial [37] . És possible que aquest predicament de les llevadores jueves estigués relacionat amb un tractat de ginecologia escrit pel jueu Sheshet Benvenist de Barcelona, a la segona meitat del s. XII. Per un document de 1387 sabem que s’autoritzà a diverses jueves a fer de metgesses. Algunes d’aquestes metgesses o llevadores tenien una formació bàsicament empírica i exercien generalment la obstetrícia i la ginecologia. Moltes eren musulmanes (mores madrines) o jueves que també, com veiem eren sol.licitades per efectuar tractaments d’infertilitat.

 

     Un dels tractaments més usuals era fer banys medicinals a la dona que volia quedar-se embarassada. D’ací es deriva probablement el nom de banyadores que apareix a la obra. La metgessa del llibre III de l’Espill recòrre a eixe mètode per tractar a tres pacients, però el seu mètode fou ineficaç i imprudent, ocasionant la mort de dues de les dones i l’embogiment de l’altra:

 

“A totes tres
en bany les mès,
medicinà
e metzinà;
mai no pariren.
Les dos moriren
en l’endemà;
ella restà
set anys lligada,
morint orada
sense testar.”
(III)

 

     La esterilitat també s’imputava com a causant de dolors paroxístics de matriu:

 

“sino no hi fallen
de mares mals
paroxismals”
(II, 6208-6210)

 

     D’altres vegades era l’home el que presentava impotència o es trobava incapacitat per la cohabitació, cosa que es descriu amb una subtil metàfora:

 

“no pot l’agulla
cosir qu’es roma”
(II, 2770-2771)

 

     És a dir es compara una agulla roma, despuntada, amb la que no es pot cosir, amb un membre viril impotent.

 

 

 

Embarassos, parts i cesàries

 
 

 

 

 

 

 

 

  

     A l’època no es tenien les idees massa clares sobre la reproducció. Si bé es coneixia que la durada de l’embaràs era de deu mesos lunars, s’admetia amb facilitat que la durada podia ser més, o menys, depenent de les influències astrals i d’altres circumstàncies. Fins i tot es creia en la possibilitat de la generació espontània, que no fou desmentida fins als treballs del florentí Francesco Redi (1626-1697), el 1668 [38] . Roig no creu en la generació espontània i se’n burla d’algunes històries que circulaven al respecte:

 

“Una, banyada,
en comú bany,
tornant ab guany,
dix s’emprenyà
quant se banyà,
cert sens marit
e sens delit
que ella sentís.
Abenroís,
que hu descriví,
algun matí
ho somià.”

 

     Continua després mantenint que per que es produeixi l’embaràs cal primer un contacte fecundant amb un home:

 

“Ab cossiguelles
o no sé com,
mas no sens hom
ni sens plaer,
fills saben fer;
ab natural
o manual
cert instrument
forçadament
se han de obrir
ans del parir”

 

     També recull la història d’una morisca que, set anys després de tenir el marit absent, jurava que havia infantat un fill d’ell. Roig, incrèdul i burleta, ens ho relata aixina:

 

“Com Déu no hu vol,
Si’s prenys d’un sol
o d’altres mes
al setèn mes
e uit o nou,
e si no’s mou
de deu fins onze,
si hu creus catorze
e més encara,
per çuna e xara
dona morisca
set anys s’arrisca
restar prenyada,
descompanyada
del marit seu.
Vengut si’l veu,
qu’es sua jura
la criatura;
dins ha dormit
fins l’ha sentit.
Bon creure hu fa.”

 

     A continuació es comenta el conegut episodi de l’engendrament del rei Jaume I , fruit d’una sola relació sexual esporàdica entre els seus pares, Pere el Catòlic i Maria de Montpeller, tal com ve referit a la Crònica de Jaume I i es posa com exemple de que cal almenys un contacte fecundant per produir l’embaràs.

 

     Les llevadores o madrines eren les encarregades de certificar que una dona estava embarassada. Això era útil per exemple en els casos de condemnes a mort, ja que la llei no permetia executar a dones gràvides, fins que no haguès nascut el nadó. A l’Espill es refereix el cas d’una dona que, cada vegada que l’anaven a executar, alegava que estava embarassada. Al final, quatre llevadores la van mirar i van declarar sota sagrament que la dona no estava embarassada:

 

“quatre madrines
la remiraren
he deposaren
ab sagrament
concordantment
no ser prenyada”
(II, 3470-3475)

 

     La dona va ser penjada, però en veure gran moviment al seu ventre, tement que estiguès realment gràvida, es va practicar la cesària, i es va veure que estava prenyada. Les llevadores, doncs, havien mentit. Sembla ser que aquest episodi és en certa manera, autobiogràfic. Jaume Roig va haver de participar com a metge, en la realització d’una cesària d’un cas semblant, per manament judicial. Amb una certa amargura recorda la sensació que sens dubte va tenir en aquella ocasió davant de la doble mort (la mare i el fill) deguda a la falsa certificació de les llevadores:

 

“Molts més parira
sino morira!
Tanbe.s morí
-dins- lo fadrí,
sens batejar”
(II, 33497-3501)

 

 

 

Avortament

 

     La interrupció voluntària de l’embaràs estava expressament prohibida per la religió, i això tant als cristians com als jueus i musulmans, pel que l’avortament devia ser efectuat de forma discreta i dissimulada. Malgrat això, l’Espill comenta força casos d’avortament, que no devia ser inusual en aquell temps.

 

     La beguina del llibre II, per exemple, queda embarassada de bessons, i amb certes preses diabòliques, és a dir, preparats o substàncies avortives, es provocà l’interrupció de l’embaràs.

 

“ella vilment
se troba prenys
poch mes o menys
de huns tres meses;
ab certes preses
de diablures,
dos criatures
se feu sortir
he abortir
secretament”
(II, 4132-4141)

 

     Per tal d’avortar, les dones prenyades recorrien a mètodes tals com apretar-se el cinturó, o bé a saltar i fer altres exercicis violents, o privar-se de menjar. Altre mètode era introduïr-se alguna peça llarga de metall, com per exemple una clau:

 

“Més imprudents
e necgligents,
ben indiscretes,
cinyen-se stretes,
ballen a salts,
fan los llits alts
e grans tapins;
e per bocins,
si’ls miraran,
s’afollaran
si prest no’n mengen,
e sino’s vengen
de qui’s discorden,
e si no morden
al frare’l coll,
anant en foll
estropessant
e molt usant
amprar la clau
(lo que bé’ls plau)
sovint s’avorten.”

 

     Però no n’hi havia prou amb aquestes maniobres. També calia dissimular. Els metges de l’època diagnosticaven l’embaràs (i molts processos patològics) per la uroscòpia, és a dir per la observació de la orina del pacient. Les dones que volien avortar, enganyaven al metge entregant-li la orina d’una veïna enlloc de la seva pròpia. També es prestaven a tota mena de pràctiques mèdiques que poguessin debilitar-les (purgues, sagnies..) per tal de afavorir l’avortament.

 

“Si lo que porten
les vergonyoses
e rabioses
no’ls plau mostrar,
per avortar
cubertament,
mas ferament,
metges demanen
e los enganen,
mostren orina
d’altre veïna,
tots mals atorguen
perquè les porguen,
sagnies facen
que hu arrabassen
ballesta’ncollen
perque s’afollen”

 

     L’ocultació de l’embaràs – i de l’avortament – era un imperatiu especial en les religioses. A l’Espill es comenta la història d’una monja que, sabent-se embarassada, prengué una dosi excessiva d’abortiu, que resultà fatal:

 

“Una sagrada
monja prenyada
superbiosa
molt desitjosa
que s’afollàs,
féu curt lo pas,
prengué bevenda
de una tenda
no prou fornida;
errà la mida;
enmetzinada
morí sobtada
sens dir ‘Jesús’.
No’n diga’m pus.”

 

     Si l’embaràs no desitjat no es pot resoldre amb avortament, el fill pot morir-se en les primeres setmanes de vida, cosa que no devia ser difícil en aquells temps de mortalitat infantil elevada. La mare pot col.laborar, com maliciosament suggereix Roig , si nodreix malament al xiquet, o si el desatèn durant les malalties infantils, de les que l’Espill menciona especialment la pigota (verola) i la rosa .

 

     La verola, malaltia que era anomenada pigota en la València d’aquell temps, és una malaltia vírica força temible i molt extesa a l’època. De totes les malalties era la de mortalitat més elevada en èpoques en les que no hi havia epidèmia de pesta [39] . Fins el s. XVI va ser especialment una malaltia infantil, cosa que coincideix amb les consideracions de Jaume Roig. Es caracteritzava per un exantema successiu de pàpules, vesícules, pústules i crostes que deixaven cicatrius residuals. La major part de la població n’havia estat afecte, pel que era difícil trobar una persona que no presentés marques de verola a la pell. Tan difícil era, que aquest fet s’usava com a distinctiu quan es cercava un malfactor, assenyalant que no tenia marques de pigota a la cara.

 

     La rosa, s’identifica amb la rubéola, encara que en aquell temps era encara confosa sovint amb el xarampió, i per aquesta causa és possible que Roig es referís a qualsevol de les dues. Si bé el metge àrab Rhazès havia efectuat el diagnòstic diferencial dels exantemes infantils [40] , la plena diferenciació no es produí fins el s.XVIII, per part de metges alemanys, pel que rebé el nom de xarampió alemany [41] . Sigui com sigui, les malalties exantemàtiques infantils representaven una important causa de mortalitat al s. XIV.

 

     Més greus són les acusacions que Jaume Roig fa de parricidi al que recorren algunes mares.

 

“Mas si’ls fa nosa
lo fill qu’és nat
e n’han mal grat,
no’ls plau que vixca.
d’ells fan perixca
bollit, cremat,
nu, soterrat.
Altres ofeguen,
en mar los neguen,
en pous e rius
ne llancen vius
sens batejar;
d’ells fan menjar,
tallats a trossos,
a porcs e gosos
malignament”

 

     Altres vegades, per dissimular el delicte, cerquen circumstàncies que puguin semblar fortuïtes, com deslligar el cordó umbilical per produïr la mort per dessagnament:

 

“Necligentment
altres devoren
e los açoren
per malandreça;
llur sang se vessa
pel meliquet
restar fluixet;
troben-ho mort.”

 

     Finalment, algunes recòrren a deixar-los sense cobrir, o a intoxicar-los amb medecines, o bé a abandonar-los a la porta de la Seu o als hospitals:

 

“Altres molt fort
esembolcant;
altre enconant
ab medecines,
pus ver metzines;
altres desvien,
los quals envien
secretament;
e nuament
als espitals,
o als portals
de la Seu posen”

 

     L’abandó dels nadons als hospitals era un fet bastant habitual. Tant, que al costat de la porta hi havia, de vegades un torn on dipositar-los amb discreció i garantia de que la institució se’n faria càrrec. Alguns convents i esglèsies tenien funcions similars. La gran quantitat d’expòsits i les dispeses que la seva criança amb dides generava, eren com ja hem vist una de les més importants partides que havien de suportar els hospitals.

 

 

 

Malformacions congènites

 

     L’Espill recull un mite molt extès adès i ara, sobre les malformacions infantils, i per les que s’imputa a les accions o predisposicions de la mare en el moment de la concepció les possibles malformacions dels seus fills. Per exemple, es cita el fet de no netejar-se després del contacte fecundant, o el mirar “pintures lletges”, o pensar en determinats animals. Encara ara, en les creences populars continua present la idea de que els angiomes dels fills és producte d’una enveja o d’un desig no satisfet de la mare durant l’embaràs. Per eixos motius , segons diu Roig

 

“no serà cuita
prou la llur sang.
De pare blanc
hauran fill negre;
de sa i alegre,
de seny catòlic,
fill malencònic
e maníac;
de hom fort
fill flac,
desfigurat,
lleig, morfeat .
Per falliment
de llur sement
tant indigest,
ixen de sest;
fan-ne sens braç
u gran cabàs
d’ells capdins pits,
hermafrodits
altres sens ses,
altres sens res,
sens peus e mans;
e dos germans
abdós pegats,
d’ells encegats
nats sords e muts;
d’ells paren bruts.”

 

     Si bé alguns dels casos exposats en aquest paràgraf només fan referència a trets del caràcter (malenconia, mania…) , d’altres són descripcions de malformacions congènites de diversa gravetat, entre les que podem reconèixer casos de focomèlia, hermafroditisme, acefàlia, agenèsia de diversos òrgans, bessons siamesos, ceguesa i sordomudesa congènita.

 

 

 

Lactància

 

     L’alletament també es tractat en l’Espill. Per altra banda, era un costum força generalitzat. Roig critica que moltes mares defugen la lactància natural per tal de conservar la bellesa dels seus pits, donant els seus fills a dides estranyes i compara aquesta actitud amb la del cucut, que posa els seus ous en els nius d’altres ocells:

 

“més per deport
e gallardia,
per fidalguia,
la més part d’elles,
per llus mamelles
servar gentils,
tenen per vils
mares que crien;
sa carn avien,
dides hi lloguen,
sos fills alloguen
com la cuquella
(sos ous posa
en nius estranys)”

 

mare_de_deu_de_la_llet_-_ramon_de_mur     Ja hem vist, en parlar dels hospitals, que era habitual la pràctica de l’alletament per part de dides, a la que es dedicava una bona part del pressupost hospitalari. Efectivament, les dides estaven pagades segons unes condicions estipulades. Els contractes de les dides estaven contemplats per la llei (ja en el Fur de Terol de 1177, Alfons II d’Aragó va dictar alguna disposició per evitar que les dides enganyessin les criatures que alletaven). Segons un Privilegi de València del 1321, una dida no podia tenir relacions carnals amb un home sota pena d’ésser passejats nus tots dos i flagel.lats. Fins a nosaltres han arribat exemples dels sal.laris que es pagaven a les dides, que variaven segons els llocs i la durada de l’alletament: sis lliures per nou mesos menys tres dies a Barcelona i cinc lliures per un any, més un vestit, una camisa i unes sabates, a Tremp [42] . Les dides que prestaven serveis a la casa reial sovint es beneficiaven de donacions de terres. La preocupació dels reis per la lactància dels seus fills es pot veure en documents com una carta en la que Pere el Cerimoniós parla de que “la llet de la nudriça de Barchínona era empedera” (causava restrenyiment) i que cal buscar una de nova [43]  o una altra on Joan I demana al mestre en Medicina Ramon Querol que cerquin dides pel seu fill [44] .

 

     A l’Espill també trobem el testimoni del canvi de dides, si les dides desatenen les seues obligacions o la llet no era prou bona:

 

“Sovint revida
mudar de dides:
quantes parides
de poch trobaren
s’i remudaren.
Una dorm massa,
l’altre llet grassa,
blava, cerosa,
he l’altr’ayguosa,
altra cabruna”
(II, 5214-5223)

 

     També es comenta com cal que sia l’alimentació de les dides per assegurar que tinguen llet abundant i de qualitat:

 

“ab almorzars
he berenas,
turmes , resoles
he lleteroles ,
fformatges freschs,
moschats e grechs
he forts fins vins
que tots matins
ffeya tastar,
li feu guastar
la bona llet”
(II, 5233-5243)

 

     De tota manera, el nadó, sotmés a tants canvis de llet acaba per emmalaltir:

 

“Lo pobrellet
pres-lo l’espasme,
barretes , asme,
alfereçia ,
epilençia
he molt alforro ;
torçe lo morro,
ague bocatge
he foch salvetge,
nunca dormí.”
(II, 5244-5253)

 

     La mare, espantada, intenta fer-li biberons i crida a llevadores que li donen mil remeis i ho atribueixen a les bruixes, però ningú se n’adona que l’han canviat de dida quaranta voltes:

 

“De perguamí
li feu mamella .
Ella y apella
moltes madrines:
mil medeçines
meneschalies ,
he burleries;
unten e faxen,

sovint desfaxen,
suor li tasten:
ara salada,
ades gelada;
troben que bull;
ffan-li per ull.
Res no profita.
Prenen sospita
si u han fet bruxes:
en pits e cuxes
blavos trobaven”
(II, 5254-5273)

 

     Finalment, el procès, iniciat amb tants canvis de dida i seguit amb els contradictoris consells d’uns i altres, acaba amb la mort del nadó. La mare desconsolada, acaba reconeixent que el xiquet ha mort per no haver practicat la lactància natural:

 

“Diu: ‘mon fillet,
si de ma llet
yo natural
he maternal
l’agues nodrit,
certes, podrit
ell ja no fora’”
(II, 5301-5307)

 

     Roig és del parer que els nadons s’assemblaran més a la dida que els alleta que als seus pares naturals, i que és per tant un gran perill confiar-los a dides amb defectes que podrien condicionar la manera de ser del nen en el futur:

 

“Pijor fan dides
mal comedides
did’anbriaga
lo txic ne plaga;
e la bagassa,
semblant atrassa;
dida juïa
pauruc lo cria;
la poc sabent
fa’l ignocent;
qui no té llet,
flac e magret,
de fam lo mata,
femta de rata,
txintxes menjant,
cristall portant
o caramida,
si d’altre dida
qui la furtà
menjant d’un pa
la llet no cobren”

 

      La retirada de la llet era per una dida un evident perill d’acomiadament, i el mateix podia aplicar-se a la dida amb llet poc abundant. Per això algunes dides recorrien a fraus o enganys, com el de mullar els bolquers, per demostrar que els xiquets orinaven prou (senyal de que havien mamat suficient). També, per acallar els plors dels infants que es quedaven amb gana, els feien dormir donant-los a beure infusions de cascall (Papaver somniferum):

 

“Si tots los fall,
¡quants ab cascall
per fer dormir
los fan morir
o’ls fan dements!”

 

     L’administració d’infusions de cascall als xiquets per afavorir la son, pràctica certament perillosa, ha estat molt comú al nostre país fins a temps ben recents. També és habitual en zones rurals posar cascalls a sota del coixí dels xiquets insomnes.

 

     Com veiem, Jaume Roig era un decidit partidari de la lactància materna. Com a demostració plena d’aquesta afirmació, només cal veure com parla de la lactància de la Mare de Déu:

 

“La humanal
e paternal
mare parida
verge fon dida;
verge tendrera,
verge lletera,
verge nodrí
lo txic fadrí,
petit fillet.

E ab la llet
celestial
e virginal
pròpia d’ella,
ab sa mamella
de cel umplida,
fins que cumplida
hac la infantea,
ab gran aptea
e carament
abundantment
lo alletà”

 

     No hi ha cap dubte que és tota una apologia de la lactància materna.

 

 

 

Bibliografia
[36] Arxiu Corona d’Aragó. Reg. 486, f. 12
[37] Cardoner i Planas A. Seis mujeres hebreas practicando la medicina en el reino de Aragón. Sepharad. Madrid, 1949
[38] Redi F. Esperienze intorno alla generazione degli insetti. Firenze, 1668.
[39] Carmichael AG. Diseases of the Renaissance and Early Modern Europe. A: Kiple KF. The Cambridge World History of Human Disease. Cambridge University Press. Cambridge, 1993.
[40] Sierra X. Historia de la Dermatología. Mra Creación y realización editorial. Barcelona, 1994
[41] Kim-Farley RJ. Rubella. A: Kiple KF. The Cambridge World History of Human Disease. Cambridge University Press. Cambridge, 1993.
[42] Cardoner i Planas A. Història de la Medicina a la Corona d’Aragó. Ed. Scientia. Barcelona, 1973.
[43] Arxiu Corona d’Aragó. Reg. 1138, f.17 vº, 22 juliol 1351
[44] Arxiu Corona d’Aragó. Reg. 1956, f.24 vº, 25 febrer 1389

 

 

Articulos similares:

Licencia Creative Commons
La medicina a la València del s.XV a travès de l’Espill de Jaume Roig (2a part) por Xavier Sierra Valenti (Dr. en medicina y licenciado en Humanidades), a excepción del contenido de terceros y de que se indique lo contrario, se encuentra bajo una Licencia Creative Commons Attribution-Noncommercial-Share Alike 3.0 Spain Licencia.

About Xavier Sierra

- Llicenciat en Medicina. Universitat Autònoma de Barcelona - Especialista en Dermatologia. Universitat Complutense de Madrid. - Doctor en Medicina. Universitat Complutense de Madrid. - Llicenciat en Humanitats (UOC, 2009) Idiomes: Català, castellà, francès, italià, anglés i gallec Ha publicat diversos llibres d'Història de la Medicina y ha col·laborat habitualment en publicacions periòdiques generals i especialitzades tant a Espanya com a altres països.

Leave a comment

Add your comment below, or trackback from your own site. You can also subscribe to these comments via RSS.

Your email is never shared. Required fields are marked *

Featuring Recent Posts WordPress Widget development by YD