La mort i els rituals funeraris a l’antic Egipte

En la civilització egípcia, la mort és considerada una alteració en l’ordre de l’univers, una manifestació del caos que s’ha de reconduir cap a l’ordre còsmic. També és una peça que trenca amb la ordenada  mentalitat egípcia, i per això és necessari un element que restauri l’ordre còsmic. Aquest ordre es restaura fent tornar a l’individu a la vida, però fer-ho no és fàcil, sinó que es necessiten una sèrie de rituals per assegurar-ne la seva supervivència.  Els vius són els que han d’assegurar les diferents formes de vida eterna. Ian Shaw i Paul Nicholson [1] (2004) diuen que hi ha diferents maneres d’assegurar-la: exercici de la pietat als deus, el procés de momificació i la provisió d’estatuetes i altres elements funeraris -ushabti o shawabti [2]- , però també n’hi han d’altres ben importants com l’obertura de boca i la psicostasia.

Els egipcis, com tots els éssers humans sentien dol quan algú moria, però per ells era més important restaurar l’equilibri de la terrible pèrdua, perquè la mort era un esdeveniment molt gran i caòtic, i a l’antic Egipte no hi havia lloc per al desordre -caos- que la mort representava.  La mort física d’un home era tant sentida en les societats de discurs mític com en les societats de discurs lògic, la diferència només radica en la manera de veure les coses entre una societat i l’altra. H. Frankfort [3] (2004), posa un exemple de caos en la mort dient: La muerte del rey indicaba que los poderes del mal habían empezado a dominar temporalmente…”. Shaw i Nicholson (2004) identifiquen el caos amb el Nun, l’oceà primordial.

El déu dels morts és Osiris, i tothom qui moria s’identificava amb Osiris, però això no va ser sempre així. En l’època predinàstica, és creia que en Occident es trobava la mort. En morir, els egipcis deien que el transpassat se’n havia anat amb el cap d’occident -Osiris, el que està enterrat en el Castell Blanc [4] -. Osiris, era el que governava a tots els que estaven a occident: els morts, però també era considerat el déu de la fertilitat. Josep Cervelló (1996) també apunta que Osiris representa un conjunt de creences còsmiques i soteriològiques [5]. A partir de la Dinastia III [6] és quan la figura d’Osiris pren més força, i tothom qui traspassa la vida s’acaba identificant amb Osiris. En un principi només s’identifiquen amb Osiris la reialesa, però més endavant també s’acaben identificant els particulars. En canvi, no tothom podia ser identificat amb Osiris, només aquells justos de cor, marcats per la virtut i el bé, i per això era necessari el ritual de la psicostasia [7]. El lloc on solen anar els difunts és al camp dels joncs. [8]

Abans d’entrar en detall sobre els diferents rituals, és important examinar els components dels que està formada la persona i per quins canvis ha de passar , per assegurar la seva supervivència en el més enllà i que la seva ànima no es perdi per sempre més.  Els egipcis creuen que l’essència de la persona està composta de diferents elements que es mantenen units mentre l’individu és viu, però que es separen en morir. Per una banda, tenim la força vital de la persona o “Ka”. El ka és el que distingeix una persona viva d’una que no ho està, però la força vital segueix estant viva després de mort. Aquests és un element que sorgeix en el moment que neix la persona i està integrada en ella com el seu doble. El Ka és el sustent de la persona, per tant un cop ja resideix en el món ctònic, el ka torna al cos, i requereix el mateix sustent que quan estava viu [9], per això s’ha d’alimentar i fer-li ofrenes d’aliments o representacions en les parets d’imatges o objectes per a alimentar-lo. La representació del ka en jeroglífic són dos braços alçats, segons Collier i Manley [10] (2003) que estan dotats d’una potència màgica per a rebutjar qualsevol influència maligna.

El ba és l’ànima, un element que possibilita el contacte amb el món dels vius. Pot entrar i sortir de la tomba que és la casa on viu el difunt, però sempre necessitarà tornar-hi per a mantindre la seva identitat. La forma del ba és cap d’ocell i cos humà [11]. El ba comprèn tots aquells elements no físics que fan que la persona sigui única, com per exemple la personalitat. En canvi, també es pot trobar el ba en objectes inanimats dotats de poder, o en les manifestacions físiques de determinats déus. Així doncs, la manifestació física d’Osiris serien els fills d’Horus.

Un tercer element és l’aj o esperit transfigurat que es produeix quan ka, la força vital i el ba o ànima s’uneixen. Un cop units el difunt queda integrat en l’ordre còsmic, i això li proporciona una existència duradora i no subjecta a canvi. Un cop el difunt adquireix l’aj se’l defineix com a ésser sobrenatural. Aquest element és molt important, pel que fa a l’ordre còsmic, perquè és quan definitivament s’ha pogut restablir l’equilibri.

Per a que tot aquest procés de transformació sigui efectiu, es necessita d’un cos momificat per a la supervivència del seu Ka, per a que es pugui alimentar -Kau- [12]. El procés de momificació es portava a lloc en dos departaments:en el primer es rentava el cos del cadàver per a purificar-lo, i en la sala adjunta és on es portaria a terme la fase quirúrgica [13]. Un cop s’havia rentat el cos, se’l depilava i es tractava amb natró, una substància que disolt el greix corporal. Després es procedia al secat del cos, normalement amb lli i tinta. Un cop fet aquest pas, es procedia a l’extracció de les visceres. En alguns casos també s’ha vist l’exctracció del cervell pel nas, però normalment no s’extreia del cos, sinó que hi introduïen resines i olis calents o s’afegia una solució de natró a la base del crani. Per a l’extracció de les visceres es feia servir un objecte de sílex amb el que feien una incisió d’uns 10 cm de llargada on extreien els pulmons, el pàncrees, el fetge i les intestins. El cor es deixava en el seu lloc, però si no es trobava en bon estat, s’extreia, s’embalsamava i es tornava a posar a dins del cos. Les visceres eren rentades i es barrejaven amb natró, i una espècie d’alcohol “shedehem” al que se li agregaven herbes aromàtiques. Les visceres es dipositaven als vasos cànops, un recipient on es dipositaven, i que a partir del Regne Mig van passar a tenir forma de cap humà. Aquests vasos cànops es van fer servir des la IV dianstia [14] fins a època romana. En aquests vasos es podien veure les inscripcions dels propietaris i el títol que ostentaven, però també la invocació als quatre fills d’Horus:Imseti, protector del fetge; Hapy, protector dels pulmons, Duamtuef de l’estomac i Quebejsenuf dels intestins. Aquests deus protegien el contingut dels vasos, i com que el que contenen els vasos és part del difunt, també es troba sota la protecció de les quatre deesses funeràries: Isis, Neit, Neftis i Selkis. Seguint amb el ritual de momificació, aquesta pràctica la portaven a terme quatre membres: Un sacerdot representant Anubis [15] i que porta una màscara de xacal.  En segon lloc també hi ha un Canceller diví que fent el rol d’Horus està present en tota la fase d’envenat de la mòmia. Com que tots els rituals funeraris a l’antic Egipte són màgics i religiosos, no poden faltar els sacerdots lectors, que són els encarregats de llegir les fórmules màgiques que acompanyen a les operacions tècniques, i que són indispensables pel difunt. Alguns d’aquests sacerdots de rang més elevat són tractats de fill d’Horus. Finalment tenim els subalterns que són els que se’n encarreguen de tots els preparatius i que no falti de res per a la correcta momificació. Es creu que aquest tipus de pràctiques es realitzaven a prop de la necrópolis, potser perquè després per enterrar-los ho tenien més a prop.

Altres rituals entorn a la mort a part del ritual de la momificació són l’obertura de boca i la psicòstasi, però recordant a Shawn i Nicholson, s’ha de dir que hi han altres rituals no mencionats com la de pintar una iconografia adequada per a la persona difunta, ja que no només s’alimentava de menjar sinó de tots aquells ushebtis -estatuetes, amulets màgics- i representacions de déus que representaven la persona. Així doncs, aquí només veurem en que consistien aquests dos rituals: l’obertura de boca i la psicostasia.

L’obertura de boca és l’última cerimònia ritual que es celebrava abans de dipositar el difunt definitivament a la tomba. Els sacerdots eren els qui practicaven l’obertura de boca al cadàver per a assegurar  que aquest a l’altre vida tornés a respirar, caminar, menjar de nou i parlar. El ritual comprèn dues tradicions, per una banda l’animació del cadàver, i l’altra de caire més cultural: l’animació de l’estatueta. En canvi, la fusió de les dues mai va ser complerta. El ritual és un conjunt d’escenes en les que hi intervé un diàleg que és diferent en funció de si es tracta del Baix o l’Alt Egipte. En aquest ritus s’hi poden trobar altres ritus: els introductoris; els d’animació d’estàtues, els de cerimònia de vestidura, el banquet funerari i el ritus de clausura. Les primeres escenes són de purificació i imposició dels objectes sagrats que estaven carregats de poder resurrector sobre la mòmia del difunt. Aquests objectes eren molt diversos des d’armes i bastons de mandat a ganivets i gerres. La escena més important era la imposició sobre la boca del ganivet “peseshkaf”. Les persones presents en aquest acte eren artesans i religiosos. Dins la part religiosa, cal destacar al sacerdot Sem, oficiat per un sacerdot lector que oficiava les fórmules. Quan el difunt acabava de consumir els seus aliments, el sacerdot lector era qui l’invitava a participar del banquet funerari. El sacerdot Imy-is era l’encarregat del culte funerari i de comprovar el destí dels objectes que s’havien de posar a la tomba. Posteriorment també hi participaven els familiars en l’anomenat “el fill ben estimat”, que representava el fill d’Osiris i que etava encarnat per un dels fills del difunt, però si no havia tingut descendència, era el sacerdot Sa-meref qui se’n encarregava. En el ritual també hi havia nou companys que encarnaven als fills d’Horus i eren els que havien de traslladar el sarcòfag. El grup d’artesans eren els qui fabricaven els estatuestes i estaven vinculats a la cerimònia, però no participaven d’ella.

Finalment, l’altre gran ritual és la psicòstasi, Anubis és qui acompanya al difunt a la sala de les dues Maat [16], on es troba el tribunal d’Osiris. Aquest tribunal està compost per 42 déus que jutgen els actes que el difunt havia fet en vida. Cada un dels deus, penalitza una culpa de la seva vida. En aquesta sala, es mesura el pes de l’ànima en la balança de la justícia. En un extrem de la balança es col.loca el cor del difunt, i en l’altre extrem una estatueta de la deessa Maat –la deesa de la justicia-. Podeu veure aquesta representació en la fotografia que encapçala l’article. El cor representa la conciència i la memòria de l’individuu, mentre que la estatueta de Maat –a vegades susbtituïda per la ploma de Maat-, simbolitzen la veritat. En aquest moment, el difunt ha de fer la confessió negativa, mencionant 42 pecats que no ha comès. El escriba Tot és qui pren nota de com evoluciona la balança, si es decanta més cap al cor, perquè els pecats pesen massa, o si es decanta cap a la veritat. Si la balança es decanta cap a Maat, el difunt és just de veu i és admès per Osiris en el camp dels Joncs per a que visqui eternament. En aquest cas, el difunt es dirigeix primer a Osiris i després als 42 membre del jurat. Per altra banda, si el cor pesa massa, degut als pecats, el difunt no podrà ser acceptat per Osiris i viure la vida eterna al Camp dels Joncs, sinó que una terrible bèstica meitat hipopòtam i meitat lleó, el devorarà. Aquesta bèstia anomenada “Ammit” [17] o la devoradora és la que anul.larà el difunt per a tota l’eternitat.

NOTES A PEU DE PÀGINA
[1] Les persones eren les encarregades de cuidar dels seus difunts i dona’ls-hi menjar. Si això no era possible, un sacerdot feia la tasca de guaitar pel mort.
[2] Els ushabti o shawabti, es refereix a les figuretes funeràries, que van fer aparició durant el Regne mig. Normalment eren d’aspecte mumiforme derivades de les escultures funeràries del Regne Antic. Etimològicament ushebti vol dir “aquell que respon”, i així es va generalitzar l’ús d’aquest terme en l’Època Tardana. La finalitat d’aquestes estatuetes era evitar que el difunt tingués excessos de treball en el Més Enllà.
[3] Veure el capítol 8 “La sucesión real” de H. Frankfort (2004) Pag. 33 i 125 on s’explica el fenomen del caos. Shaw i Nicholson (2004) pag. 265, també l’identifiquen amb el Nun -una divinitat que personifica l’oceà primordial.
[4] El castell blanc està situat a Menfis, i representa el lloc mític on està enterrat Osiris. Recordo que Osiris és un déu, i només va existir en la mitologia egípcia, no pas com a personatge històric. Veure capítol 2, pags. 48 a 59 de H. Frankfort
[5]  J. Cervelló (1996) pag. 60, cita 98 -segon paràgraf-, i pag. 141, cita 248 -primer paràgraf-
[6] Entre el 2686 – 2613 aC
[7] Ritual funerari que consisteix en la pesar el cor. S’explica cap a final de l’article.
[8] El jonc és el símbol de l’Alt Egipte, perquè Osiris pertanyia a Abidos tot i que més tard -mitològicament- Frankfort digui que es va enterrar a Menfis
[9] Requereix aliments
[10] Veure Collier i Manley (2003)
[11] Opere citato 10
[12] Kau, plural de Ka
[13] es fa una incisió a la part esquerra per a extreure les vísceres que seran gaurdades en els vasos cànops
[14] Segons Shaw i Nicholson entre el 2613-2494 aC
[15] Anubis és un déu xacal, mitològicament Anubis era qui menjava les visceres del difunt
[16] Maat és la deessa de la justícia
[17] Ammit era una bèstia que devorava aquells que no eren justos de cor i no mereixien estar entre el camp dels Joncs amb Osiris, de manera que perdien la vida eterna.

DICTIOGRAFIA:
BIBLIOGRAFIA:
  • SHAWN, I y NICHOLSON, P. Diccionario Akal del Antiguo Egipto. Ed. Akal S.A. Madrid, 2004
  • FRANKFORT, H. Reyes y Dioses. Alianza Editorial. Madrid, 2004
  • CERVELLÓ, J. Egipto y África. Ed. Ausa. Sabadell, 1996
  • COLLIER, M. Y MANLEY, B. Introducción a los jeroglíficos egípcios. Alianza Editorial. Madrid, 2003

IL.LUSTRACIÓ:
  1. Representa el ritual en el que es jutja el cor del difunt.

Articulos similares:

Licencia Creative Commons
La mort i els rituals funeraris a l’antic Egipte por Elena Moragas Pascual, a excepción del contenido de terceros y de que se indique lo contrario, se encuentra bajo una Licencia Creative Commons Attribution-Noncommercial-Share Alike 3.0 Spain Licencia.

About Elena Moragas Pascual

Sóc tècnica en Gestió administrativa i Grau superior en Restauració per ESHTSI (Escola Superior d'Hosteleria i Turisme Sant Ignasi Sarrià). Actualment compagino la meva feina amb els estudis de psicologia i Humanitas a la UOC. Sóc col.laboradora de radio a Radio Martorell. El motiu pel que estic aquí es perquè em fascina el món antic, descobert per primer cop l'any 2006 on la concepció del món que coneixia va canviar radicalment la meva visió de veure i viure la història. Sens dubte aquest ha estat un fet que ha marcat la meva vida acadèmica.

One Comment

  • 29 abril 2013 | Permalink |

    It’s difficult to find experienced people in this particular topic, however, you sound like you know what you’re talking about!
    Thanks

Leave a comment

Add your comment below, or trackback from your own site. You can also subscribe to these comments via RSS.

Your email is never shared. Required fields are marked *

Featuring Recent Posts WordPress Widget development by YD