LA REINA GINEBRA, IANUA DIABOLI

 

LA CONDICIÓ DECADENT DE LA REINA GINEBRA

EN EL CAVALLER DE LA CARRETA DE CHRÉTIEN DE TROYES I EN LA MORT DEL REI ARTÚS

morgana

El rei Artús amb la fada Morgana descobrint l’adulteri de la reina Ginebra amb el cavaller Lancelot.

La mort del rei Artús. Centre de França (Ahun), c.1470. Bnf, Mss, Fr.116 f. 688v

Abstract:

Aquest article es centra en el personatge femení de la reina Ginebra, esposa del rei Artús en el cercle literari artúric. En aquesta recerca s’ha dut a terme un estudi sobre el tractament de la condició de la dona a través de l’enfocament que Chrétien de Troyes i l’autor anònim de La Mort del rei Artús exposen en les seves novel·les. Les relacions de la reina Ginebra amb el cavaller Lancelot duran al regne de Logres a la seva decadència i destrucció, convertint al personatge femení en un instrument del diable que allunya als homes del Regne de Déu.

Paraules claus: Ginebra, Lancelot, Chrétien de Troyes, dones, literatura

This paper aims to study Guinevere, the Queen consort of King Arthur in the Arthurian literature. The research is about the treatment of the condition of the women from the point of view of Chrétien de Troyes and the anonymous author of La Mort le Roi Artu. The relationship of the Queen Guinevere and Sir Lancelot led to the kingdom of Logres to his own decay and destruction. The female character became a tool that the devil uses to avert man from the Kingdom of God.

Keywords: Guinevere, Lancelot, Chrétien de Troyes, women, literature

La figura de la reina Ginebra, esposa del rei Artús, pren diferents dimensions al llarg dels segles en que s’escriuen novel·les de temàtica artúrica. Hi ha un considerable abisme entre la jove reina Ginebra, dolça i maternal, del Cligès, i la sobirana orgullosa i freda que es deixa entreveure a El Cavaller de la  Carreta (Borodine, 191). En la posterior reescriptura de les novel·les artúriques, per exemple en la Vulgata, i concretament en La mort del rei Artús, la reina Ginebra acabarà convertint-se en la causant de la destrucció del regne de Logres.

Aquesta evolució que patirà la figura de la reina també la patiran altres personatges de la novel·la artúrica, com per exemple la transformació que viuran els cavallers de la Taula Rodona. Però mentre que l’ideal cavalleresc adoptarà un rol celestial, el personatge femení de la reina Ginebra decaurà, sobretot quan són mans clericals i vinculades a l’Església les que reescriuran les històries del món artúric. Per aquest motiu, a continuació s’analitzarà la figura literària de la reina Ginebra en paral·lel amb la literatura llatina eclesiàstica per entendre com és que la seva figura acabarà assolint un rol destructiu, equiparable al paper d’Eva en el relat bíblic, considerada la porta d’entrada del mal al món.

 

L’origen del motiu de la reina Ginebra adúltera:

Els orígens de la llegenda artúrica s’han de situar a la Historia Regum Britanniae de Geoffrey de Monmouth (1135), i és en aquest text on apareix per primer cop el motiu de la reina Ginebra que, essent l’esposa del rei Artús, s’involucrarà en una història d’adulteri amb Mordret, el nebot traïdor d’Artús. El triangle Artús-Ginebra-Mordret torna a aparèixer al Brut de Wace (1155) i en el Brut de Layamon (1200), però és Chrétien de Troyes el que introdueix la modificació fonamental en el relat al substituir a Mordret per Lancelot en el llit adúlter de la reina.

Aquesta nova trama va prendre una gran dimensió a l’Edat Mitjana, sobretot en el cicle de la Vulgata en el que s’assumeix l’amor entre Lancelot i Ginebra com un dels principals temes argumentals del relat. També la Vita Gildae, de Caradoc de Lancarvan (1136), recull aquesta tradició.

Introduint-se en el cicle literari de la Vulgata (c. 1225-1237), en la primera novel·la, Lancelot propre, l’amor de Lancelot i Ginebra neix amb l’ajuda de Galahot de les Illes Llunyanes, que els hi facilita la primera trobada amorosa, en el que els amants es donen el primer petó. A la Queste de Saint Grraal queda clar que la raó del fracàs estrepitós de Lancelot en la recerca del Graal es deu a la seva relació adúltera amb Ginebra, una relació que l’autor de la Queste no dubte en classificar de pecaminosa. Així mateix, en la Mort le roi Artu es fa a la reina responsable directe de la ruïna del món artúric (Alvar, 126-8).

Els amors de la reina Ginebra i el cavaller Lancelot en Chrétien de Troyes:

Com s’ha dit anteriorment, Chrétien de Troyes (c.1135-c.1183) va ser el primer autor  que va involucrar al cavaller Lancelot amb la reina Ginebra en la seva novel·la El Cavaller de la Carreta (1176-1181).

Chrétien comença la seva obra literària presentant la cort del rei Artús, en aquesta presentació la reina Ginebra és raptada per Meleagant (vv.30-223). Lancelot anirà a salvar a la reina per l’amor secret que li professa, iniciant així la seva queste. Al llarg del relat, Lancelot ha de superar la imperfecció que l’allunya de l’ideal cavalleresc: el seu orgull de cavaller el fa dubtar en si li convé pujar a la carreta que li proporcionarà a l’endemà informació sobre el que li ha ocorregut a Ginebra o si prefereix conservar el seu honor i no pujar-hi (vv.356-359). Aquesta imperfecció s’exterioritza amb un debat intern que té el cavaller entre Reisons i Amors, Raó i Amor. El quid de la qüestió és que el perfecte fin amant no es qüestionaria mai cap acte per la seva dama, per molt perjudicial que li fos, quelcom que Lancelot no segueix. En el debat intern del cavaller Lancelot, Amor és qui  finalment guanyarà i fa pujar al cavaller a la carreta “i ell salta, sense importar-li la vergonya, ja que Amor ho mana”(vv.372-375).

L’amor que Lancelot professa cap a Ginebra es podria considerar la representació de l’ideal trobadoresc sobre el comportament de l’amant vers la seva dama en el roman courtois: la sincera i fidel submissió a la seva domna. Per això, caldria considerar que Chrétien de Troyes segueix les regles del joc de la fin’amor i exalta l’amor extramatrimonial com el marc ideal pel seu desenvolupament. Però el que l’autor intenta representar en el Cavaller de la Carreta no és la fin’amor trobadoresc, sinó que el que realment es descriu en la novel·la és el “servei d’amor”, caracteritzat com un amor furtiu, on la dama és superior al seu amic, i en ocasions injusta i capritxosa. Per conquerir-la, el cavaller i amant haurà de realitzar totes les proeses que el seu estatus li permeti (Borodine, 188-9).

En altres romans de Chrétien de Troyes, l’autor caracteritza l’amor com una virtut ennoblidora de la vida sentimental, en la que la dona és pura i concedeix al cavaller la seva identitat. Però això no es reflecteix en El Cavaller de la Carreta, on s’idealitza l’amor segons aquella qui l’inspira, la reina Ginebra, esposa del rei Artús, amant de Lancelot, el qual no pot assolir la seva identitat com a cavaller ja que la manca d’esposa no li proporciona cap posicionament en la cort.

En aquesta novel·la, Chrétien no presenta a una Ginebra pura, ans el contrari, sovint es comporta de manera despietada, orgullosa i capritxosa. Per exemple, en l’escena en que Lancelot, després de lluitar per primer cop contra Meleagant per l’alliberament de la seva senyora, li demana al rei Baudemagus que el porti amb la reina, aquesta el menysprearà:

“Senyor, no pot agradar-me. La seva presència no m’interessa en absolut.”

Davant d’aquesta situació, el rei de Gorre s’exclama i li adverteix a la reina Ginebra que la seva actitud és massa orgullosa, aconseguint que Ginebra agraeixi amb recel a Lancelot la seva empresa:

“Sens dubte, el cavaller ha perdut el temps. Pel que a mi respecta, no negaré que no li agraeixo gens-. (…) Però, per turmentar-lo i confondre’l, [la reina] no volgué respondre ni una sola paraula i es retirà a una cambra propera.”

Chrétien descriu a una Ginebra que no desperta cap sentiment ennoblidor ni pur. Tot el contrari, en el monòleg que fa Lancelot, després del intent frustrat de suïcidi al saber que la seva reina estava suposadament morta, diu: “…si jo visc a pesar meu, perquè hauria d’haver mort quan la meva senyora, la reina, em mostrà tan gran odi (…) He jugat aquest joc que tots vituperen [el joc de l’amor], i la meva felicitat, tan dolça, se m’ha tornat amarga melancolia”. Lancelot és un cavaller que preferiria estar mort a haver de patir el menyspreu de la seva dama. I tot i que en la tradició literària ovidiana l’amor porta a la mort, aquesta no és precisament la mort que desitjaria un fin amant, el qual efectivament moriria, però moriria pel debilitament que li produiria el seu sentiment amorós, entès com una malaltia.

Abans de l’episodi esmentat sobre el suïcidi frustrat de Lancelot, arriba a la reina Ginebra que el qui està mort és el seu cavaller de la carreta, però tal i com es descobrirà posteriorment la notícia era un fals rumor. La reina no destaparà públicament els seus sentiments vers el cavaller, però interiorment es culparà de no haver mostrat més mercè cap aquell que la va venir a alliberar i que ella sabia que per sempre l’estimaria. La suposada mort de Lancelot crea en Ginebra una insatisfacció amorosa que la du també a desitjar la mort:

“Dolguda, s’alçà ràpid de la taula i es lamentava quan ningú no la sentia ni l’escoltava. Desitjava tant de matar-se que, sovint, es comprimia la gola.”

Aquest desig de morir de la reina és el resultat de l’amor ovidià, sinó que és la mort per la insatisfacció del desig carnal (Rougemont, 368):

“¡Ai! Com m’hagués reconfortat, com de millor em sentiria, si, abans que morís l’hagués tingut una sola vegada entre els meus braços! De quina manera? Ah, sí, els dos totalment nus perquè fos major el plaer! Ara que ha mort, seria una mala dona si no estigués desesperada fins a morir.”

Chrétien de Troyes deixa de banda la virtuositat de l’amor, allò que el fa pur i perfecte, i converteix l’amor adúlter entre Lancelot i Ginebra en un mer desig carnal entre entre dos éssers imperfectes: una reina adúltera i un cavaller errant. Aquest desvirtuament de l’amor en el Cavaller de la Carreta es deu a que en la moralitat cristiana de Chrétien no hi cabrà cap tipus d’afecció amorosa que no estigui circumscrita en el matrimoni.

La reina Ginebra com ianua diaboli:

El desvirtuament de l’amor entre el cavaller Lancelot i la reina Ginebra tenen com a conseqüència la decadència de la figura de la reina com inspiradora d’aquest sentiment amorós adúlter. Chrétien de Troyes dotarà a la reina Ginebra de certs trets personals negatius (desmesurada, capritxosa, cobdiciosa,…) que es veuran accentuats a La mort del rei Artús. El personatge de la reina Ginebra esdevindrà la porta d’entrada de la crisi i destrucció del món artúric.

Per entendre aquesta evolució, primer cal fer una especial menció a un gènere literari que apareix als volts del 1200 i que converteix la feminitat en una trampa per l’home, en la trampa que el priva de la salvació divina. El vehicle d’aquests conceptes negatius per la condició de la dona serà la literatura llatina escrita principalment per mans eclesiàstiques. Però aquesta visió de la dona no serà innovadora del període medieval, com es veurà més endavant, és un tema palpitant des de l’origen de les primeres doctrines cristianes.

Primerament, cal clarificar l’autoria de La mort del rei Artús. Tot i que a les primeres línies del relat s’assegura que l’autor és Walter Map (vv.1-16) es sap que no és certa la seva autoria per dos motius principals que exposa J.Frappier en el seu estudi sobre la novel·la (19-24). Per una banda, W. Map mor aproximadament al 1209 i La mort del rei Artús s’escriu entre 1230-1231 (Frappier, 19), però l’autor real de l’obra, anònim, decideix atribuir-li aquest últim llibre del corpus Lancelot-Graal a Walter Map per donar-li certa aparença d’autenticitat històrica a les aventures que hi va relatar. Per altra banda, no pot ser Walter Map, de nacionalitat anglesa, ja que el no coneixement que presenta l’obra sobre la geografia anglesa és un clar tret identificador de que l’autor de l’obra segurament visqués entre Meaux, a l’Ille-de-France, la Xampanya i la Borgonya, i que no hagués viatjat mai a l’illa anglesa.

Però el que sí es sap sobre aquest autor anònim pel que s’ha pogut extreure de l’obra és que era clerc. Les nombroses lectures que aquest autor anònima va realitzar al llarg de la seva vida es reflecteixen en el relat, com per exemple la llista que exposa sobre tots els herois víctimes de la perfídia femenina: Absalon, Salomó, Sansó, Hèctor, Aquil·les, Paris i Tristany (c.50).

En conclusió, l’autor anònim de la novel·la pertany a l’àmbit eclesiàstic i és coneixedor de la tradició literària llatina, anti-femenina, a més de la seva contemporània en llengua vernacle. Per això és l’autor d’una novel·la artúrica en llengua vulgar, però en la que es plasmaran molts trets característics de la literatura llatina.

A l’Edat Mitjana existien dos paradigmes sobre la concepció de la dona clarament identificats que van entrar a la tradició eclesiàstica: per una banda, hi havia l’idea de la feminitat representada per Eva, esposa d’Adam, i per l’altra, Maria, Mare de Déu.

Per arribar a entendre el motiu pel qual la reina Ginebra es converteix en una de les principals causes de la destrucció del món artúric, cal tenir en compte que el culte a la Verge i el culte a la cavalleria van créixer junts (Power, 20), és a dir, la cavalleria i l’esposa representaven l’estabilitat social a qualsevol cort als segles  XII i XIII. La devoció a la Mare de Déu sovint va ser indistingible de la devoció per la dama mortal per la qual el cavaller lluitava, esdevenint un culte per la dama mundana, molt diferent al que postulava l’Església. El culte per la dama era la contrapartida amorosa del culte a la Mare de Déu: el cavaller era el guanyador de Déu i el de les dames. Aquest va ser el punt de partida cap a la manifestació literària de l’amor cap a la dona de la cort, una enaltiment de la dama massa allunyat de les doctrines de l’Església.

Per aquest motiu, la relació adúltera entre una reina i un cavaller durà a la inestabilitat social a la cort artúrica, i essent una dona l’originaria d’aquesta crisi, aquesta passarà a ser vista com un instrument del Diable, quelcom inferior i diabòlica.

Aquesta visió negativa per la condició de la dona té el seu origen en les paraules de Sant Pau i seran presses posteriorment en els escrits dels Pares de l’Església sobre ètica i monaquisme, considerant a la dona, ianua diaboli (porta del diable), com el pitjor dels obstacles per la salvació de l’ànima i del regne de Logres en aquest cas en concret.

Els de contemptu mundi i la caracterització de la decadència de la feminitat en la reina Ginebra:

A llarg dels segles XII i XIII comencen a proliferar un seguit de texts religiosos, filosòfics i mèdics que denoten el desencantament i l’oposició a l’enaltiment de la dona provocat per la cultura cortès i l’esperit de la cavalleria (Escudero, 284).

Tota aquesta oposició es troba compresa en la tradició literària eclesiàstica dels contemptus mundi. Aquests texts exposaven que el destí de l’ànima consisteix en assolir un estat angèlic per arribar al Cel, i tot allò que és corporal és il·legítim en la mesura en que desvia a l’home del seu únic objectiu, el Regne de Déu. En aquest sentit, tal i com exposa M. Puig en la seva obra sobre literatura misògina medieval (13-9), el rebuig de la carn, i particularment de la vida sexual, s’expressa en vehemència i per això en els contemptus mundi, entre aquelles realitats rebutjades i durament criticades, es troba la dona com la personificació d’aquesta sexualitat negada.

La dona és principalment la gran responsable de tots els mals del món, provoca el desordre, la destrucció i la ruïna, és ella la que ensenya el mal i incita a ell, donat que és malvada i criminal i es troba infectada  per impulsos irresistibles que prenen com a model tots els deshonors i prohibicions. És retratada com superba, venjadora i amb un immens poder per arribar als seus propòsits:

“La dona, dolç mal, amb els seus afalacs destrueix, pèrfida, la ment i la força viril” (Roger de Caen, De vita monachorum, vv.338-339).

Per això, la condició d’un home enamorat es convertia en una malaltia. Una forma d’amor molt diferent de la que havia d’existir entre els cònjuges, la vida sexual dels quals es justificava teològicament amb la necessitat de canalitzar els desitjos carnals cap a la propagació dels éssers humans i es regia cívicament per l’obligació mútua d’acomplir amb el debitum coniugale (Archer, 40).

En aquesta producció llatina, eclesiàstica i anti-femenina es troba reflectit l’esperit ideològic que l’autor de La mort del rei Artús va voler plasmar en la seva obra, en la que, tal i com es pot observar, es troben recollides dites doctrines sobre els vicis de la dona, la condició de l’amant i les conseqüències desatrosses del comportament femení. En La mort del rei Artús, la reina Ginebra tan sols pren la paraula quan l’autor vol deixar constància de la dimensió decadent de la dama: gelosia, desesperació,… i sempre per evocar l’amor que Lancelot experimenta per ella i no pas per exprimir els seus propis sentiments (Santucci, 211).

En una de les primeres escenes del roman, just després del torneig de Wincester, quan la reina pateix una greu crisi de gelosia que li farà despertar desitjos obscurs. Es deu a que Lancelot va portar una màniga d’una altra donzella en el seu casc durant l’assemblea i la reina el voldrà venjar (c.32), prohibint l’entrada a la cort del seu amant suposadament infidel (c.34) fins al punt que ella voldria que el seu cavaller fos recobert de vergonya i deshonor (c.36).

“Tenia un disgust tan gran que no sabia quin consell prendre, al no ser el de la venjança tan aviat com fos possible, de Lancelot o de la donzella, si és que ho podia fer d’alguna forma” (c.32)

És més, l’autor de la novel·la fins i tot caracteritza a la reina Ginebra com l’Eva de la cort artúrica. És evident que l’autor no busca afalagar la imatge de la reina: donaria la seva vida per salvar Lancelot, però sobretot no vol deixar de ser reina, encara que no estimi al rei Artús, tot i que tampoc l’odia, fins i tot ella l’admira i potser el compadeix (Frappier, 331). Ginebra es transformarà en el personatge femení que aparta als homes del camí de la perfecció cap al paradís diví.

És més, per a que no hi  hagi cap altre tipus de lectura sobre aquesta dualitat Ginebra-Eva, l’autor s’afanyarà a representar-la així ja en el primer terç de la novel·la, estigmatitzant a la reina per la resta del relat:

“El matí en el que va arribar el rei a Camelot, el meu senyor Galvany estava menjant amb altres molts cavallers a la taula de la reina; a una habitació, junt a la sala, havia un cavaller s’anomenava Avarlan, que odiava al meu senyor Galvany: havia enverinat la fruita, amb la qual pensava fer-lo morir, però li va semblar que, si li donava a la reina, aquesta la oferiria a aquell abans que a cap altre (…) La reina  va prendre la fruita, sense sospitar res de la traïció, i li va donar a un cavaller que era company de la Taula Rodona, anomenat Geraint de Caraeu; (…) va menjar-la i, tan aviat com el mos va passar pel coll, va caure mort davant la reina i davant de tots aquells que estaven a la taula.” (c.62)

La figura femenina quedarà retractada en la imatge d’Eva, causa del pecat original, de la caiguda de la humanitat… de la caiguda del rei Artús i del regne de Logres. L’única via que pot contemplar és el de la penitència, retirar-se a un convent per netejar les seves culpes i per no seguir fent caure als homes a les seves trampes d’amor, per no allunyar-los de la salvació i la perfecció celestial.

En resum, en el Cavaller de la Carreta, Chrétien de Troyes utilitza la figura de la reina Ginebra per configurar el sentit de l’obra que Maria de Xampanya li va encarregar, la reina Ginebra farà de suport de la història. En aquest sentit, Chrétien presenta en una obra inacabada la història del cavaller Lancelot, eternament errant, a la recerca de la seva identitat, la qual no pot trobar ja que la dona que li pot proporcionar és ja l’esposa d’un altre, precisament la del rei Artús.

És evident que Chrétien de Troyes sent un cert rebuig cap a la idiosincràsia que exposa en el seu roman sobre l’amor allunyat del matrimoni i l’acompanyarà amb grans dosis de moralitat cristiana i crítica cap al comportament dels amants. Des d’aquesta perspectiva, la reina Ginebra funcionarà com la “domna” de la lírica trobadoresca, però lluny de representar la perfecció de les virtuts corteses, Ginebra es converteix en el recipient de les exageracions i defectes de la dama adúltera; serà tan sols Lancelot qui la veurà com el fruit perfecte de tots els ideals cortesos.

Com ja s’ha dit, en aquesta primera obra on s’introduiran les relacions adúlters del cavaller Lancelot i la reina Ginebra, és on es trobaran els primers símptomes de la futura decadència i destrucció del regne artúric a través dels obstacles que Lancelot es troba al llarg de l’aventura… el seu desig és perillós. No obstant, en aquest moment, la figura de la reina és un personatge silenciat i la seva presència està justificada per donar-li el sentit al text que Maria de Xampanya va encarregar a Chrétien de Troyes. Així doncs, la reina Ginebra es podria considerar un mer suport textual, però amb certa intencionalitat moralitzant.

Però en la reescriptura de la història a través de la Vulgata, el personatge de la reina Ginebra prendrà una altra dimensió. Continuarà sent un personatge silenciat, tanmateix el seu paper en l’obra serà cabdal, la seva figura és necessària per justificar la fi del regne de Logres. Quan el rei Artús coneix la traïció de Lancelot i Ginebra, es veu precipitat a la destrucció del seu regne: anirà en busca dels amants per ajusticiar-los, i mentrestant el seu fill incestuós, Mordret, li prendrà el tro. Aquestes circumstàncies durà al rei i als seus cavallers a enfrontar-se a un seguit de batalles que acabaran amb la mort i la desmitificació del rei Artús i dels cavallers de la Taula Rodona.

En aquest marc, s’ha de situar la figura de la reina Ginebra, configurada com una Eva que a través dels seus enganys i vicis durà als homes a cometre greus errors que els allunyaran de la seva fi celestial de l’ideal cavalleresc del miles Christi.

El personatge novel·lesc de la reina Ginebra, i les conseqüències que aporten els seus amors adúlters a La mort del rei Artús, és la transcripció pràctica de les doctrines misògines que es recullen a la literatura llatina medieval escrita per mans que pertanyen als clergues de la institució eclesiàstica. A partir d’un text que es vol transmetre com el vertader final del regne d’Artús, s’hi trobaria reflectit el que realment pot aportar l’amor per una dona i les relacions carnals amb aquestes; i qui seria el millor exemple per ser el recipient d’aquests vicis? La reina Ginebra com expressió màxima de la feminitat en la novel·la artúrica al ser l’esposa del propi rei, d’aquell rei que es busca desmitificar, per tant, qui millor per dur a la decadència la imatge d’un heroi que no sigui la seva esposa? Així doncs, Artús haurà de ser inclòs a la llarga llista d’herois perjudicats des de l’antiguitat per l’amor a una dona que els va portar a la perdició.

BIBLIOGRAFIA

 ALVAR, C.; Breve diccionario artúrico. Madrid : Alianza, cop. 1997

ANDREAS CAPELLANUS, The art of courtly love / [trad:] J.J. Parry. New York: Columbia University Press,  1941 (Reprinted: New York: Norton, 1969.)

ARCHER, R.; Misoginia y defensa de las mujeres : antología de textos medievales. Madrid : Cátedra : Instituto de la Mujer ; València : Universitat de València, cop. 2001

BÄHLER, U.; “Lire le prologue du Chevalier de la Charrette a Donner du sens” a Actes du colloque international organisé par l’Association Suisse de Sémiotique (ASS/SGS), Zurich, 11-12 abril 2003; Ursula Bähler, Evelyne Thommen et Christina Vogel (éds), Paris, L’Harmattan, 2005 (collection « Sémantiques »), pp. 145-164

BORODINE, M.; La Femme et l’amour au XIIe siècle : d’après les poèmes de Chrétien de Troyes: Slatkine Reprints, 1967

ESCUDERO, J.A.; “Cristina de Pizan y la sinrazón de la misoginia” a Diálogo filosófico, n.59, 2004 (Exemplar dedicat a: Mujer y Salud), pp. 275-294

FRAPPIER, J.; Étude sur La mort le roi Artu : roman du XIIIe siècle, dernière partie du Lancelot en prose. Genève : Droz, 1961 (2e éd. rev. et augm)

LOOMIS, R.S.; Celtic myth and Arthurian romance. New York [etc.] : Haskell House, 1927

POWER, E.; Medieval women. Cambridge : Cambridge University Press, 1975

PUIG, M.; Poesía misógina en la Edad Media latina : ss. XI-XIII. Barcelona : Universitat de Barcelona, Publicacions, 1995

ROUGEMONT, D.; El amor y Occidente. [trad: Vicens, A.] Barcelona : Kairós, 1993

SANTUCCI, M.; “Amour, aimer dans La mort le roi Art” a La Mort du roi Arthur ou Le crépuscule de la chevalerie / études recueillies par Jean Dufournet, avec la collaboration de Nelly Andrieux-Reix … [et al.] Paris : Champion, 1994

ZADDY, Z.P.; “Le Chevalier de la Charrete and the De Amore” a Studies in medieval literature and language in memory of Frederick Whitehead / [editors:] W. Rothwell … [et al.] Manchester [etc.] : Manchester University Press : Barnes & Noble, 1973

Articulos similares:

Licencia Creative Commons
LA REINA GINEBRA, IANUA DIABOLI por Ana Calm, a excepción del contenido de terceros y de que se indique lo contrario, se encuentra bajo una Licencia Creative Commons Attribution-Noncommercial-Share Alike 3.0 Spain Licencia.

About Ana Calm

Ana Calm Martínez. Medievalista. Llicenciada en Història en l’especialitat d’història medieval a la Universitat de Barcelona. He realitzat el màster oficial de Cultures Medievals (UB), centrant les meves recerques en temes socio-culturals de l'Edat Mitjana. Especialitzada en la interpretació històrica de la condició de la dona a través dels documents literaris de l’època tant en llengua llatina com en llengua vernacle –novel•la artúrica i lírica trobadoresca. Acostumo a realitzar les meves investigacions seguint les directrius de l’École des Annales. També he participat en vàries campanyes d'excavació arqueològica prehistòrica i medieval per Catalunya.

Leave a comment

Add your comment below, or trackback from your own site. You can also subscribe to these comments via RSS.

Your email is never shared. Required fields are marked *

Featuring Recent Posts WordPress Widget development by YD