La ruta de la seda

           Ens trobem l’any 202 aC, és el moment de la consolidació de l’imperi xinès, desprès de la revolta contra el Quin, per part de la dinastia Han. Els han es van trobar amb un estat únic burocratitzat i centralitzat. Amb un territori articulat mitjançant les carreteres imperials, la Gran Muralla i les  obres hidràuliques. L’estat basat en l’agricultura seguia una economia intervencionista. La victòria de la revolta va ser conseqüència d’una combinació de fets: el descontent popular per l’extrema duresa de les mesures repressives dels governants i l’odi de l’antiga noblesa i els lletrats.

                Les fonts de las que disposem per conèixer els Han procedeixen de Memòries històriques de Sima Qian i la Història dels Han de Ban Gu, juntament amb el corpus literari i filosòfic abundant d’aquells segles. A més de les troballes arqueològiques de les capitals de Chang’an i Luoyang.

L’imperi Han (202 aC – 220) es divideix en dos grans períodes: els Han Anteriors o Occidentals (202 aC – 9), amb capital a Chang’an, i els Han Posteriors o Orientals (25 – 220) amb capital a Luoyang, separats per l’interregne de Wang Mang (9 – 25). En el moment culminant dels Han Anteriors durant el regnat de Han Wudi (140 – 88), es va abolir el dret de primogenitura i obligar a fer el repartiment de l’herència entre tots els fills. Amb una riquesa econòmica basada en una pròspera agricultura que permetia alimentar a una nombrosa població. L’èxit dels Han es deu en gran mesura a la capacitat per a mantenir un equilibri entre els recursos de l’estat i les despeses militars alhora que exercien una política econòmica intervencionista. En augmentar els impostos per mantenir la seva política expansiva va comportar l’empobriment dels camperols y la consolidació dels grans latifundis arrossegant a la ruïna el govern i omplint el país de bandits. Això va provocar el fracassat cop d’estat a principis del segle I de Wang Mang.

Els Han Posteriors traslladaran la capital de Chang’an a Luoyang i reorganitzaran tota la burocràcia, la agricultura i la producció artesanal, s’inventarà el paper i la porcellana i es recuperaran els paràmetres generals de l’expansió xinesa. Però en acabar el segle II, les lluites internes entre diversos grups de pressió (terratinents i eunucs de palau) havien debilitat de tal manera l’aparell de l’estat que aquest es va desfer definitivament el 220. L’eclecticisme és una de les característiques generals de la cultura dels Han. Una de les aportacions més importants és la historiografia que a partir de Sima Qian es desenvoluparà com una de les creacions intel·lectuals més grans del món xinès. Donant-se un canvi en els materials treballats  creixent la importància del jade, la ceràmica i les laques.

La política de l’estat xinès, davant l’amenaça dels xiongnu, va oscil·lar entre la guerra i una política de regals que va omplir de seda les estepes d’Euràsia. És a partir d’aquest moment que la seda, mitjançant els imperis Kushan i Part arriba a l’imperi romà activant-se la ruta de la seda.

La Ruta de la Seda va començar a utilitzar-se cap a l’any 100 aC, Han Wudi va enviar l’expedició de Zhang Qian, amb la informació aportada  Han Wudi de la seva estada a Bactriana, on va descobrir bambús i teixits arribats del Sichuan a través de Birmània i la Índia del nord Wudi va enviar la gran expansió militar que va culminar amb l’establiment dels xinesos a Àsia central i l’articulació d’un tràfic intens de cavalls a canvi de productes agrícoles i artesanals als voltants de la Gran Muralla.

                La nova estabilitat dels territoris y la construcció de noves calçades va permetre el trànsit de nombroses caravanes per rutes que anaven des de Chang’an (actualment Xi’an) a Xina, Antioquia a Síria i Constantinoble (actualment Istanbul, Turquia). El seu nom prové de la mercaderia més prestigiosa que circulava en ella, la seda, la fabricació de la qual era un secret que només els xinesos coneixien, encara que els romans es van convertir en grans afeccionats després de conèixer el secret abans del començament de la nostra era a través dels Parts i que van organitzar el comerç. Molts altres productes transitaven aquestes rutes: pedres i metalls preciosos, teles de llana o de lli, ambre, ivori, laca, espècies, corall i vidre….

La Ruta de la Seda cauria en desús cap el segle V amb l’aparició de l’ islamisme militant i la fragmentació de l’imperi romà, revifant després durant l’imperi mongol al segle XIII. Amb l’augment dels contactes comercials amb l’exterior va arribar a la Xina el budisme, el cristianisme, el maniqueisme i l’ islam.

La Ruta de la Seda discorria per l’extrem sud de l’estepa central d’Euràsia, en el punt d’unió de les seques planes i les muntanyes, allí on els corrents de vessament proporcionen un subministrament d’aigua fiable. En aquesta zona ecològica de transició alguns emigrants es van assentar i van fundar ciutats – oasis on els viatgers poguessin descansar, abastir i comerciar. La Ruta de la Seda deu el seu nom al comerç de seda xinesa, producte molt benvolgut en la Roma imperial. Al seu torn, els comerciants duien a Xinesa or, plata i llana.

Poc després de la conquesta romana d’Egipte el 30 aC, les comunicacions regulars i el comerç entre l’Índia, el sud-est asiàtic, Sri Lanka, la Xina, l’Orient Mitjà, l’Àfrica i en una escala sense precedents. Un dels motius de la creixent intensitat d’aquest comerç fou degut a l’ interès de la moda romana per la seda xinesa, tot i que els romans pensaven que la seda s’obtenia d’arbres. Aquesta creença era afirmada per Sèneca en el seu Hippolytus i per Virgili en el seu Georgics. Especialment Plini el vell, que parlant del cuc de seda, escrivia a les seves Històries Naturals: “Teixeixin teranyines, com aranyes, que es converteixen en un material de roba luxós per dones, anomenats seda.” El Senat publicava, en va, uns quants edictes per prohibir els vestits de seda, la importació de seda xinesa provocava una sortida enorme d’or, i es considerava que la roba de seda era decadent i immoral.

         El budisme va ser la primera religió proselitista del món i els seus missioners van viatjar per tot el món comunicant el seu missatge. Per als missioners, com per a tots els altres viatgers, l’únic mitjà viable d’afrontar els perills i dificultats inherents al viatge era unir-se a les caravanes de mercaders. En molts casos els propis missioners eren també mercaders. A mesura que el budisme es va estendre i la tradició de ascetes itinerants va deixar pas a la fundació de monestirs, els seguidors laics que donaven suport econòmicament aquestes institucions eren sovint viatjants de negoci. L’art representatiu budista sembla derivar de les tradicions hel·lenístiques, i nombroses històries gregues apareixerien més tard sota formes budistes índies. Després dels exèrcits d’Alexandre van anar els comerciants i colons grecs els quals van actuar de conductes culturals entre l’Índia, l’Àsia central i el Mediterrani. Els principals transmissors del budisme a Xina van ser els pobles perses de Partia, Bactriana i Transoxiana, l’avantatjosa posició dels quals entre l’est i l’oest els va permetre actuar d’intermediaris al llarg de la Ruta de la Seda.

Les religions de Xina no es van transmetre cap a occident. Com era normal en les creences tradicionals, la major part dels taoistes i confucians no van realitzar proselitisme fora de les fronteres de Xina atès que consideraven les seves idees com íntimament lligades a la cultura xinesa. La poderosa influència dels xinesos sobre altres pobles de l’est d’Àsia es va deure en gran part a que la seva civilització era la més poderosa de l’est asiàtic. Durant els primers segles de l’era cristiana, les disputes doctrinals van dur als cristians orientals a afirmar cada vegada més la seva independència enfront del lideratge del cristianisme mediterrani. A la fi del segle V d. de C., l’Església oriental, amb seu en la capital persa de Ctesifonte, en Mesopotàmia, es va escindir de l’Església de Roma. En l’any 497, un sínode de bisbes orientals va declarar el nestorianisme ( teologia que confirmava la diferència entre la naturalesa humana i la naturalesa divina de Jesucrist) com la seva doctrina oficial.

A principis del segle III, va sorgir altra religió proselitista universal en la zona cultural semítica – persa de Mesopotàmia: el maniqueisme. El seu profeta, Mani, nascut de pares parts pertanyents a una secta bautista judeocristiana, va marxar als vint anys en viatge a la Índia, on també va absorbir diferents influències. La seva religió procedia de tradicions semítiques, perses i índies combinades amb una creença en el gnosticisme (la salvació a través del coneixement secret). Postulava un univers radicalment dual en el qual el bé i el mal es trobaven en constant lluita. Juntament amb certs conceptes budistes tals com la reencarnació, Mani va adoptar l’estructura social en quatre parts del budisme, dividida entre monjos i laics masculins i femenins.

La gran majoria dels textos i pintures maniquees existents actualment procedeix dels monestirs del segle X de la regió de Turfan, en l’oest de Xina. Els monestirs maniqueus, com els budistes, obtenien el gruix del seu finançament de donacions de seguidors laics, especialment comerciants. En l’oest, els missioners maniqueus van presentar la seva religió com una forma més autèntica del cristianisme. Quan el cristianisme es va convertir en la religió oficial de l’Imperi romà en el 313, els maniqueus van ser perseguits com heretges. Al començament del segle VII va sorgir l’ islam en l’oest d’Aràbia. El profeta Mahoma, el seu fundador, va començar la seva carrera com viatjant de negocis. Segons el seu model, en l’ islam es concedeix un estatus més elevat a les professions comerciants que en altres tradicions culturals. Les missions comercials àrabs van arribar A Xinesa pocs anys després de la mort de Mahoma. El mercader persa, durant molt temps un símbol del folklore xinès, es va convertir en una imatge islàmica, encara que els xinesos no feien diferència entre els comerciants musulmans i els jueus.

Durant l’hegemonia dels mongols en els segles XIII i XIV, prosèlits de totes les creences occidentals van ocupar diferents llocs a Xina. Amb la caiguda de la dinastia mongol Yuan en 1368, el període de pau que tant havia afavorit el comerç transasiátic va tocar a la seva fi. Trencades les seves connexions amb els centres culturals a Occident, el zoroastrisme, el judaisme, el maniqueisme i el cristianisme van anar desapareixent de l’escena en l’est d’Àsia. Només el budisme s’havia adaptat i integrat prou com per a seguir sent una força viva dintre de la societat xinesa. Sis-cents anys després, el llegat de la Ruta de la Seda pot trobar-se en forma d’incisions en algunes roques, en antics temples budistes o tombes de terra. La Ruta de la Seda també va llegar creences espirituals que van arribar a convertir-se en “religions mundials” transmeses per les caravanes del comerç entre Orient i Occident, que arribarien a difondre’s a través del temps i de l’espai per tot el món.

                Els canvis produïts en les relacions de l’imperi dels Han amb els seus veïns i el desenvolupament econòmic també van comportar la disgregació progressiva de la classe que havia promogut la potència xina en època de l’emperador Wu (141 – 87), la dels soldats camperols i petits agricultors.

                A mitjan segle XIX, el geòleg alemany Ferdinand von Richthofen  va ser el primer en anomenar Ruta de la Seda a la trama de vies de comunicació que van connectar la immensitat de la zona eurasiàtica.

Bibliografia 

  • Foltz, Richard. Ensayo Históricos de Encarta. Microsoft ® Encarta ® 2007. © 1993–2006 Microsoft Corporation.
  • Espejo Muriel, Carlos, Evolución y declive del estado centralizado chino. Iberia 2(1999) 11-32.
  • HOPKIRK, P. (1997) Demonios extranjeros en la ruta de la seda. Barcelona, Laertes, pp. 29-54
  • BOULNOIS, L. (1967). La ruta de la Seda, Barcelona: Aymá. Pp. 17-20, 47-55,
  • GERNET, J. (1991). El Mundo chino. Barcelona: Crítica. pp. 112-127

Més informació;

 

Articulos similares:

Licencia Creative Commons
La ruta de la seda por Mayte Duarte Seguer, a excepción del contenido de terceros y de que se indique lo contrario, se encuentra bajo una Licencia Creative Commons Attribution-Noncommercial-Share Alike 3.0 Spain Licencia.

About Mayte Duarte

Nascuda a la Ciutat Comtal i en ple fenòmen Baby Boom (1962). Hi ha qui ha anomenat a la meva generació com a la Generació X. La meva opinió és que va ser una generació ni millor, ni pitjor..diferent. Vàrem trencar totes les prohibicions, ho vam provar tot, el món era quelcom que volguéssim que fos, tant sols depenia de nosaltres, tot estava per fer. El món actual en el que ens trobem és el resultat d’aquesta inabastable equació canviant. Crec que realment pertanyo a una generació que som energia pura en transformació constant. No teníem res, ho vàrem construir tot, no tot serveix i no tot es pot tenir al mateix moment. Hem estat binaris en costant desenvolupament. Un retret? Molts han estat pares sense deixar de ser fills i ara en paguem la factura, es passa del prohibit prohibir a prohibir i regular-ho tot. Amb els nostres antecedents no ens pertoca ser paternalistes. Toca tornar a començar, tornar a construir, assumir errades i responsabilitats i seguir caminant... Encara vull ser la primera Psicohistòriadora del planeta, terraformar les galàxies i contemplar amb bona companyia la multiplicitat de plans d’un univers fractal. Encara vull ser Leonardo da Vinci, quant sigui gran. Sí, jo també vull ser gran i, el meu somni segueix ple de llambordes. www.mayteduarte.com MAYTE DUARTE SEGUER, 07/05/1962 - Humanista Llicenciada en Humanitats en l’àmbit dels Estudis Culturals i l’antropologia religiosa amb una tesina sobre la significació simbòlica de l’arquetip del Drac “El Drac a Catalunya: Presència i evolució del Drac en el Bestiari català”. La seva experiència inclou investigació i recerca antropològica de la civilització catalana, documentant i estudiant la imatge del Drac en la cultura catalana com a significatiu tret identitàri. Cursant Màster de Ciutadania i Drets Humans a la UB amb el seu treball sobre “L’homo tecnològicus: què és lo humà?” Dedicada a la creació, gestió, promoció i difusió de cultura catalana arreu del món vinculada al territori, mitjançant programació i desenvolupament d'activitats destinades al consum cultural. Implicant dites accions culturals amb les xarxes socials mitjançat l'ús de les TIC'S 4.0. • Arqueologia experimental, didàctica de la prehistòria y evolució humana. Fundación Atapuerca y Sierractiva. Març 2011 • Formació de formadors: capacitació digital i creació de materials per a la didàctica presencial i a distància o E-learning. • Community Manager. Administració diversos grups a Facebook, Google+, blogger, twitter... • Creadora de diversos blogs (Project Scheherezade, Dracmaycat, Drako Teksilo, Reflexions des de Tràntor, Mayte Duarte o Lo Drac dixit entre d’altres). • Articulista, reportera i col·laboradora de la revista CATALONIA de l’AICS-American Institut for Catalan Studies) de Huston, Texas. En format digital i paper. www.aicsusa.org-http://aics-catalonia.blogspot.com.es/- https://issuu.com/cataloniamagazine • Enllaç cultural de l'entitat AICS (American Institut Catalan Studies) de Huston, Texas. www.aicsusa.org • Col·laboradora de Llegeix B@rcelona. • Editora i articulista de la revista digital d’humanitats SÀRASUATI-ISSN:1989-654X www.sarasuati.com • Membre del Grup Internacional de Recerca Cultura, Història ì Estat (GIRCHE) de la Universitat de Barcelona (UB). • Sòcia de l'Ateneu Barcelonès amb seu al carrer de la Canuda 6, 08002 Barcelona. • Sòcia i Secretaria del Liceu Joan Maragall de filosofia amb seu amb seu a l'Ateneu Barcelonès. http://liceu-joanmaragallfilosofia.blogspot.com.es/ • Membre de l'AELC (Associació escriptors en llengua catalana) amb seu a l'Ateneu Barcelonès. Secretaria del Liceu Maragall de Filosofia amb seu a l'Ateneu Barcelonès. http://liceu-joanmaragallfilosofia.blogspot.com.es/ • Membre del Circulo Holmes, Associació espanyola d' Amics de Sherlock Holmes. • Vocal de la Junta Directiva de la FIEC - Federació Internacional d'Entitats Catalanes. • Fundadora i presidenta de Dracmaycat. www.dracmaycat.com • Col·laboradora com experta en els treballs d’Adequació de qualificacions professionals del Catàleg de Qualificacions Professionals de Catalunya de l'Institut de Qualificacions Professionals de la Generalitat de Catalunya 2014/2015/2016. • Fundadora i presidenta de l'entitat Project Scheherezade pel rescabalament del coneixement femení que per tradició ha estat de transmissió oral. http://projectscheherezade.blogspot.com.es/ • Autora del relat "Boletaire" del Llibre Crims Nostrats d'Edicions Xandri a cura de JR Aramadàs. ISBN XX- 978-84943157-3-2. Barcelona 2015. • Sòcia fundadora i Cap de premsa i comunicacions de l’entitat SOS a la Capacitat intel·lectual, 2015- • Editora de Dracmaycat Edicions amb les publicacions Sherlock&Dragon ISBN 9788461627615 i Cultural is Political ISBN 9788461765102 Mails de contacte: mduarte@dracmaycat.com – mayteduarte62@gmail.com – mduarte@uoc.com

Leave a comment

Add your comment below, or trackback from your own site. You can also subscribe to these comments via RSS.

Your email is never shared. Required fields are marked *

Featuring Recent Posts WordPress Widget development by YD