La Virgen Bollera

 

Aquest article exposa un fenomen antropològic viscut per l’autora en el marc de la Setmana Santa murciana, el passat mes d’abril. Es tracta d’una processó: de la romería de la Virgen del Contrapasmo de la pedania de Llano de Brujas, al nord de la ciutat de Murcia; també coneguda com la “procesión de los gays”. El text explora com aquesta romería s’ha consolidat, d’una banda, com a icona de la comunitat gay i, de l’altra, com a part del patrimoni “oficial” de la Setmana Santa murciana, i com aquesta aparent dualitat de visions del Contrapasmo també es pot concebre com un tot, compost pels múltiples significats i apropiacions identitàries d’aquest ritual, festa o celebració. En definitiva, aquest article pretén aproximar-se al que per l’antropòleg Clifford Geertz seria la “trama semiòtica” oculta darrera la romería del Contrapasmo, i confia transmetre al lector, a través de les descripcions i els intents interpretatius, una comprensió d’aquest fenomen antropològic que permeti copsar-ne tot l’interès.

Imatge de la Verge del Contrapasmo en el seu tron floral, acompanyada dels romeros.

Al fons, el paisatge característic de l’horta murciana.

ORÍGENS: LA HISTÒRIA “OFICIAL”

Totes les fonts indiquen que la talla de la Verge del Contrapasmo, creada al voltant de 1980, és obra de José Cuesta Mañas. Aquest personatge, també conegut com a Pepe Cuesta o Pepecues (com se l’anomenarà a partir d’ara), ha estat tècnic de museus, Delegat per Murcia del Comitè Internacional de Museus, exdirector del Museu Salzillo (amb una important col·lecció de figures relacionades amb la Setmana Santa, les arts sumptuàries, els pessebres, etc.), titular del Departament d’Història de l’Art de la Universitat de Murcia i actual treballador al CENDEAC (Centre d’Art Contemporani). A més de tot això, ha estat des dels inicis, i continua essent, el vestidor i el president de l’associació de la imatge de la Verge. Queda clar, doncs, que la Verge fou creada als anys 80 per un estudiós, historiador de l’art i artesà d’aquest tipus de figures. Però, com s’ho va fer Pepecues per donar a conèixer la seva verge?

La història parteix de la recuperació de la processó del Corpus Christi a la ciutat de Murcia. Com explica el propi Pepecues,

“Esta bella tradición permaneció hasta la década de los 60 del siglo XX, [...] desaparece a raíz de la irrupción en el seno de la Iglesia de los aires de “modernidad” que emanaban [...] de los postulados del Concilio Vaticano II. Después de casi treinta años sin la presencia en las calles de estos tradicionales monumentos, en el año 1988, la Asociación de Nuestra Señora de Contra Pasmo [presidida per ell mateix], recupera esta bella tradición, manteniéndola de forma ininterrumpida hasta el día de hoy[1].”

Pepecues fa referència en aquest article a la tradició de col·locar, al llarg de l’itinerari del Corpus, altars compostos de figures diverses. Així, el culte a la Verge del Contrapasmo s’iniciaria el 1988 amb l’establiment d’aquests altars als carrers més cèntrics de Murcia. I probablement la Verge continuï tenint cada any presència als altars del Corpus. Però, és clar que, en algun moment (impossible de determinar amb exactitud a partir de les fonts), s’estableix la romería a Llano de Brujas, dedicada exclusivament al culte a la Verge del Contrapasmo, i que serà, sens dubte, el que catapultarà definitivament la fama de la imatge. Arrel de la romería, la devoció a la Verge del Contrapasmo va anar creixent, fins al punt que al 2008 la construcció d’una ermita on allotjar-la és anunciada a la premsa:

“Por fin, y tras veinte y ocho años de historia, la Virgen de Contrapasmo permanecerá de forma permanente en la huerta de Llano de Brujas para salir en romería como mandan los cánones: en la segunda octava de Domingo de Resurrección. Ésta es la gran novedad de este año de la Asociación de Nuestra Señora de Contrapasmo que preside Pepe Cuesta. [...] Hasta ahora la imagen permanecía en Murcia en el domicilio particular del presidente de la asociación y sólo bajaba a la huerta para celebrar la romería[2].”

I en què consisteix la romería? Va precedida per una missa que, malauradament, no vaig tenir ocasió de presenciar. És curiós, en tot cas, com la premsa fa referència a l’oposició de concepcions sobre aquesta missa entre els assistents:

“La acostumbrada misa que se celebraba antes de la romería se ha trasladado a las 13 horas, en la citada ermita, con el fin de que los fieles que desean seguir la eucaristía, no vean distraída su atención por los que van sólo de fiesta, como sucedía cuando ambas cosas se organizaban por la tarde[3].”

Finalitzada la missa amb el repicar de la campana de l’ermita, la Verge surt de la capella acompanyada pels romeros (parelles gays, famílies amb nens, gent de totes les edats…), els músics de trompetes i platerets, els llimoners de l’horta murciana a una banda del camí i l’ambient festiu característics del Contrapasmo. La processó va efectuant parades a les cases dels veïns, que ofereixen als romeros vi i viandes tradicionals de la regió. Així, els paparajotes (dolços amb fulles de llimoner arrebossades en sucre i canyella), la cascaruja, la carne de membrillo, etc., que s’hi consumeixen, fan que al Contrapasmo hi hagi una referència, a través de la gastronomia, a la identitat murciana tradicional. El recorregut finalitza amb el retorn de la verge a l’ermita, hores després.

 

Imatge de la Verge del Contrapasmo en romería. La “pluja” de pètals de rosa que s’observa a la foto deriva,

molt probablement, de la tradició de llançar-los des dels balcons sobre els altars al Corpus Christi..

ORÍGENS: EL “MITE” GAY

Amb el que hem explicat fins ara, la romería del Contrapasmo pot semblar certament convencional. Però, a diferència d’altres romerías, s’ha convertit en un símbol per al col·lectiu homosexual. L’explicació a aquest fenomen no es troba en cap de les fonts “oficials”: ni a la premsa murciana, ni en cap de les webs dedicades a la Setmana Santa. És per això que citaré la història, amb aire de mite, d’aquesta identitat gay del Contrapasmo tal com l’explica un dels blogs que més clarament s’hi refereix:

“Unos amigos capillitas aficionados a los santos decidieron una tarde casi de cachondeo sacar a una Virgen en romería por los carriles de la huerta y reírse un rato. Tanto se rieron ke al año siguiente lo repitieron. Y al otro, y al otro… así hasta hoy. Lo ke hace de este evento religioso algo especial, único y destroyer es ke los amiguetes ke empezaron esto eran todos maricas. Los siguientes años la romería de la Virgen de Contra Pasmo (¡¡Toma nombre sencillo!!) se convirtió en un reguero de maricones ke ríete tú de Chueca. La pluma sembraba todos los cultivos y había veces ke la Virgen se kedaba sola porke los romeros se perdían entre los limoneros a satisfacer sus instintos más básicos. Los vecinos de la zona se lo tomaron muy en serio, no se coscaban de nada y sacaban viandas al paso de la Virgen. Ahora unas morcillitas, ahora unos paparajotes, ahora un vinito… Total, ke nos plantamos en la actualidad y el número de romeros ha crecido mogollón. Pero mogollón mogollón. [...] Y luego imaginen; por un lado lo fashion, la gomina, las botas de serpiente, por otro, camisa de rayas, pantalones sujetos con cuerda… Aunke no se lo crean, es verdad[4].”

En aquestes paraules podem apreciar tant la força d’aquest “mite” gay (que ha perdurat i s’ha estès amb els anys) com el suposat distanciament, per part de la comunitat homosexual, de la religiositat (de la qual es parla amb to de mofa) de la romería, per apropiar-se, en canvi, del ritual religiós en sentit durkheimià: com a sistema complex i simbòlic i element participatiu que reforça la solidaritat del grup.

D’altra banda, segons el blog anteriorment citat, l’objectiu amb què s’inicia la romería del Contrapasmo, “reírse un rato”, topa amb els orígens oficials del culte a la Verge: no sembla donar-se la mateixa irreverència envers la religiositat ni en els altars del Corpus Christi ni en l’existència, des dels anys 80, de l’Associació de Nostra Senyora del Contrapasmo, presidida per Pepecues. Això porta a pensar que, molt probablement, Pepecues (creador i propietari de la figura) fos part integrant dels “amigos capillitas maricones” que van decidir iniciar la romería, tot i que aquesta és una qüestió irresoluble (i irrellevant, de no ser per a la reconstrucció històrica) de la investigació. En qualsevol cas, el més sorprenent del personatge de Pepecues és el fet que la seva tasca (més conscient o més inconscient) de “promotor” de la Verge ha derivat, amb els anys, en la instauració de tot un culte a una advocació mariana (creada per ell en tots els sentits: sense un mite preexistent, com és habitual, d’un miracle o aparició) que integra i alhora es bifurca en una devoció en el seu sentit tradicional (vinculada a la religiositat); i en una icona per al col·lectiu homosexual.

Ara bé, el fet que la romería del Contrapasmo veneri una advocació mariana “creada” i que tant la figura de la Verge com la pròpia processó comparteixin un recorregut històric breu, tampoc no és el realment innovador. A L’invent de la tradició [5], l’historiador britànic Eric Hobsbawm ja explica com l’invent de tradicions, tot i ser una constant històrica, apareix més freqüentment en les societats en què “les ràpides transformacions debiliten o destrueixen els patrons socials per als quals les velles tradicions foren dissenyades.” Així, les “tradicions inventades” en els darrers dos segles sorgeixen del “contrast entre el canvi i l’innovació constants de la modernitat i l’intent d’estructurar almenys una part de la vida social [...] com quelcom invariable i impertorbable.” Finalment, Hobsbawn també remarca que “és probablement més difícil d’esbrinar l’origen i evolució de les tradicions parcialment inventades, parcialment evolucionades en grups privats (sense un registre burocràtic del procés).” En definitiva, tot i que a L’invent de la tradició es tracta sobretot la creació de tradicions nacionals (per part d’estats o de pobles sense estat) o de tradicions que cohesionen i identifiquen determinats grups socials (com el moviment social obrer), i no hi hagi cap referència específica d’una “tradició creada” relacionada amb el col·lectiu gay, la hipòtesi de Hobsbawn és perfectament aplicable al Contrapasmo. Recolzant en Hobsbawn podem aportar una explicació antropològica al per què sorgeix aquesta romería: perquè “una part de la vida social” (la que engloba el col·lectiu gay com a “grup privat”), en no identificar-se amb les “velles tradicions”, crea una tradició adaptada o “evoluciona parcialment” un ritual preexistent (el de la romería).

Per aprofundir en la identificació del col·lectiu gay amb el Contrapasmo, és interessat sentir una entrevista, disponible en línia [6], a dos dels assistents, que defineixen la romería com a “muy gay”. És interessant la referència dels testimonis a la missa que, segons fan saber, abans de l’existència de l’ermita s’oficiava “en casa de un vecino”, i també el to burlesc que adopten davant la pregunta sobre la presència de sacerdots (que posa en dubte l’oficialitat religiosa de la cerimònia). Finalment, al·ludeixen a la diversitat de teories sobre l’origen del nom de la Verge, que analitzarem a continuació.

 

Foto dels portadors de la Verge del Contrapasmo, on es pot observar la convivència generacional

i les mostres d’afecte entre els assistents.

ORÍGENS: EL NOM

La web dels Cofrades de Sevilla fa referència a la Cofradia de Bollullos del Condado, de Huelva [7], i el seu culte a María Santísima del Pasmo. En aquesta web hi trobem també la definició de “pasmo” (admiración y asombro extremados que dejan como en suspenso la razón y el discurso) i l’explicació de les diverses referències bíbliques al pasmo de Maria. En aquest sentit, sembla que el pasmo de Maria prové del desmai, relatat en els evangelis apòcrifs, que experimentà la verge en presenciar com el seu fill arrossegava la creu, de camí a ser executat.

És probable, doncs, que Pepecues s’inspirés en el pasmo de Maria per a batejar la seva creació, però també és fàcilment atribuïble un segon matís semiòtic al nom de Contrapasmo. En un article sobre iconografia mariana[8], Pepecues diu:

“Así, encontramos que en los últimos años del siglo pasado hay en la ciudad de Murcia [...] más de doscientas imágenes marianas [...], con más de setenta títulos y advocaciones diferentes. De todas ellas, y especialmente de las más antiguas, se cuentan historias de prodigios obrados por mediación de dichas imágenes.”

La referència a aquests prodigis encaixa amb l’explicació donada per la persona que em va fer saber l’existència de la romería, segons la qual el nom de Contra Pasmo es referiria a les habilitats curatives de la Verge contra el paludisme, endèmic fins fa no gaire a l’horta murciana. En efecte, “pasmo” és un mot polisèmic, que tant pot referir-se al tètanus, com al paludisme, com a qualsevol malaltia infecciosa i, en un sentit encara més ampli, a “efecto de un enfriamiento[9]”.

Podem pensar, doncs, que el creador de la Verge del Contrapasmo, coneixedor de les finalitats curatives de les figures de culte marianes, volgués atribuir a la Verge, batejant-la amb el nom de Contrapasmo, aquest tipus de propietats que, a més, l’emparentarien amb les advocacions més antigues. Reprenent Hobsbawn, “tota tradició inventada empra la història com a força legitimadora de les seves accions i com a ciment per a la cohesió de grup”. Així, el nom de Contrapasmo atribueix a la Verge, de creació recent, una història (inventada, és clar, i fonamentada en la tradició agrària de l’horta murciana) com a curadora del paludisme que, d’una banda, la legitimaria com a advocació mariana i, de l’altra, cohesionaria i augmentaria el grup de devots.

Però, a més, en un sentit simbòlic i probablement inconscient, els altres dos possibles significats del nom (contra el desmai i contra el refredament) reforcen l’apropiació per part del col·lectiu gay de la Verge del Contrapasmo com a símbol d’identitat. La primera, perquè pot associar-se a una reivindicació de la normalitat de les tendències sexuals: l’homosexualitat no ha de provocar desmai. La segona, aporta al nom un matís semiòtic de la idea d’integració: l’homosexualitat no ha de provocar refredament, ben al contrari, és en la calidesa de l’acolliment dels altres on rau la manera d’integrar-se al si de la comunitat.

 

L’ELEMENT MUSICAL

Apenas puede imaginarse una fiesta sin canto, música, danza, sin ceremonia, con contextura visible, sin signos externos y plàstica.[10]”

La música a la romería del Contrapasmo, la barreja de tipus de composicions que se sent tocar i cantar, és un clar reflex de la integració de les diferents identitats culturals que hi participen. Als anys 80, un dels creadors més influents de la movida, Pedro Almodovar, musicava les seves pel·lícules amb pasodobles i cobles, creant un vincle generacional entre la cultura tradicional de les àvies i les mares de l’època i la nova cultura moderna que incloïa la identitat gay. Els pasodobles del Contrapasmo continuen aquesta referència cultural múltiple (a la identitat tradicionalista, a la identitat gay i a la identitat nacional espanyola) iniciada als anys de la movida.

 

A la romería, la figura de la verge, al fons, conviu amb la bandera espanyola

i és acompanyada per assistents de les més diverses edats.

 

Així, l’himne de la romería, una cançó de Manolo Escobar de la qual s’ha adaptat la lletra, és una perfecta mostra de la diversitat de referències culturals del Contrapasmo. Si observem la lletra de Ni se compra ni se vende de Manolo Escobar, reivindica l’amor de veritat (“el cariño verdadero”). A més, podem descobrir-hi una crida a la insubordinació contra les pressions i exigències de la societat a l’hora d’escollir l’amor que li atorga cert potencial d’identificació amb el col·lectiu homosexual. I encara té cabuda una altra interpretació, que relacionaria aquesta crida a l’amor amb el cristianisme i amb la festa litúrgica tal com els entén el filòsof cristià Josef Pieper. Pieper[11] defineix la festa com una manifestació de riquesa existencial, perquè la renúncia al sou d’un dia de treball que s’efectua en assistir a la festa és empesa essencialment per l’amor. Així, la festa és un acte contemplatiu en què l’alegria dels participants prové de la manifestació d’aquest amor, perquè “la alegría es la respuesta de un amante a quien ha caído en suerte aquello que ama”. Segons Pieper, aquest amor (manifestat en “la fiesta litúrgica” com a “forma más festiva de la fiesta”) és clarament cristià, remet a la celebració de l’existència del món i a la glorificació de Déu com a creador. I, tanmateix, trobem una reivindicació de l’amor pur, vertader, tant en la lletra de la cançó original d’Escobar com en la del propi himne del Contrapasmo (on la Verge és tan preuada que, com l’amor, no es pot comprar amb diners). En definitiva, no resulta estrany que la reivindicació d’aquest amor “de veritat” es trobi en l’himne d’una festa que, per aberrant que pugui semblar (per la seva vinculació amb el col·lectiu gay) a segons quins sectors de la cristiandat, és, com a mínim, d’inspiració litúrgica i cristiana. Si s’ha partit d’una interpretació més gay o més cristiana de la lletra a l’hora d’escollir aquest himne per al Contrapasmo és, però, fins a cert punt irrellevant, i probablement el “mèrit” de l’himne és precisament el fet d’evocar ambdues interpretacions alhora.

 


Lletra de la cançó original de Manolo Escobar i de l’himne del Contrapasmo.

 

Ara bé, un altre dels hits de la romería és l’A quién le importa [12] d’Alaska i Dinarama, element musical en què la referència a la movida dels 80 es fa totalment explícita. Perquè, si bé les manifestacions d’Stonewall en defensa dels drets civils dels homosexuals daten de 1969, a Espanya, la dictadura va frenar aquest moviment i, concretament en el terreny musical, els anys de la movida i els diversos grups d’Alaska van ser un autèntic referent a l’hora d’estendre i promoure les reivindicacions dels homosexuals. Així, no hi ha cap mena de dubte que la presència de l’A quién le importa al Contrapasmo es deu al vincle d’aquesta cançó amb la reivindicació històrica dels drets del col·lectiu homosexual.

 

VISIONS I APROPIACIONS DEL CONTRAPASMO

L’antropologia ha explicat tradicionalment l’existència de pràctiques màgiques i religioses en les diferents cultures per la creença dels pobles que aquestes pràctiques propicien la consecució dels objectius desitjats. Així, la romería del Contrapasmo, com a pràctica religiosa (o, si més no, d’inspiració litúrgica) aglutina, com hem vist, els desitjos de consecució d’objectius de diversos col·lectius:

D’una banda, l’objectiu dels “devots tradicionals” de la Verge del Contrapasmo (en un sentit religiós, similar al del fidel a qualsevol altra imatge de culte i que, evidentment, pot integrar persones homosexuals) té com a particularitat la celebració, és a dir, el que  Pieper definiria com l’afirmació de la creació i l’existència del món, o el que Antoni Ariño[13] entén com “l’expressió pràctica i la simbolització gratificant del valor, sacralitat o transcendència que el subjecte celebrant atorga a l’objecte celebrat.” Ariño, però, també remarca que, “en contextos on impera la racionalització, la historicitat, la secularització i la individualització”, la sacralitat del ritu és “fràgil i difusa”. És a dir, tant Pieper com Ariño estarien d’acord en què els participants devots a la romería del Contrapasmo celebren la sacralitat (més o menys difusa) de la Verge i realitzen el que en terminologia cristiana és un acte eucarístic o d’acció de gràcies a la divinitat.

D’altra banda, l’objectiu del col·lectiu gay participant al Contrapasmo respon millor a la noció de “ritualització” (que emfasitza la indeterminació i vaguetat del concepte “ritual”) proposada per C. Bell:

“La ritualització és la producció de la diferenciació, unes vegades per mitjà de la formalitat i reiteració i d’altres per mitjà de la innovació radical[14].”

És a dir, que la tradició preexistent de les romerías, “ritualitzada” (en una barreja mesurada entre “formalitat” i “innovació”), en la romería de la Verge del Contrapasmo (apropiada com a icona gay) facilita l’objectiu de diferenciació (o, encara més, d’exaltació de la diferència) i, alhora, permet visibilitzar el col·lectiu homosexual.

I, a més dels objectius que puguin voler veure acomplerts devots i homosexuals, el Contrapasmo, com a ritual que pertany a la vida pública, pot ser i ha estat emprat, igualment, amb fins polítics. Trobem una mostra clara de politització del Contrapasmo en un fragment del blog anteriorment citat:

“Por cierto ke premio p´al SOE municipal ke lo llenó to [el recorregut de la romería] de carteles con banderitas arco iris, anunciando un mitín de la candidata (la Alarcón; tiene buena pinta) p´al público gay este Jueves 26 en el 12 y Medio, a las 10′30. ¿¿¿Se lo pueden creer??? Un mitín pa maricones!!! En Murcia!!!!!”[15]

Però no totes les visions polítiques són tan explícites sobre la participació del col·lectiu gay al Contrapasmo com la de la candidata socialista de 2007. De fet, des de la web de l’ajuntament de Murcia no es fa cap menció al Contrapasmo, i el posicionament dels mitjans de comunicació mira d’eliminar la identificació dels gays amb la romería. La vinculació del col·lectiu gay al Contrapasmo es veu reflectida únicament als blogs i llocs web més personals, i no pas en cap dels mitjans oficials.

 

FESTA, RITUAL I DIMENSIÓ SIMBÒLICA

Podem definir el Contrapasmo com un ritual, i també com una festa. La frontera entre aquestes dues nocions, com mostren els treballs d’Ariño i de Pieper, és més fina del que sembla. La diferència més gran entre la teoria d’ambdós autors es troba en el fet que, per Pieper, qualsevol festa parteix necessariament del culte

“No sólo, pues, la fiesta religiosa, sino también la mundana, tienen sus raíces en el culto. Separada de él [...] acontece algo artificial, una confusión.[16]”

i, per molt que una festa pugui ser mundana, mai serà profana:

Hay fiestas mundanas, pero no profanas”. [...] “La fiesta sin dioses es un absurdo.[17]”

Ariño, en canvi, fa referència a la funció comunicativa i simbòlica del ritual, i adverteix que la sacralitat “fràgil i difusa” que es dóna “en contextos on impera la racionalització” (com els contextos urbans actuals) pot comportar fins i tot el caràcter profà del ritual i de la festa:

El ritu és comunicació. Consisteix en formes fixes de comunicació que adquireixen una eficàcia màgica; comporta una dimensió simbòlica. [...] El ritu [...] en contextos on impera la racionalització [...] es refugiaria en una hierofania fràgil i difusa, però que [...] respon a les mateixes finalitats de sempre: la constitució i la reproducció d’identitats, [...] la consagració del sentit, encara que aquest ara sigui profà.[18]”

Així, tot i que les visions d’ambdós autors no són excloents, en la definició de festa aportada per Ariño, més àmplia, tenen cabuda tots els matisos interpretatius i funcions simbòliques associades al Contrapasmo:

“[La festa] cultiva la paradoxa en barrejar en una síntesi, no exempta de tensió, el ritu i el lloc, la cerimònia i la diversió, el respecte a la tradició i l’espontaneïtat, el que és espiritual i el que és corporal, el que és íntim i el que és públic.”

I tanmateix, Pieper, malgrat que (probablement per la seva condició de creient) distingeix entre “festa religiosa” i “festa mundana”, destaca d’ambdues categories de festa la capacitat d’eliminació de les diferències socials i la fraternitat com un dels seus elements necessaris:

“[La festa] es un asunto público, que afecta a la comunidad política; [...] se eliminan las diferencias sociales; [...] la paz social y política, la “fraternidad”, ciertamente, es uno de los frutos o también una de las condiciones de la fiesta.[19]”

CONCLUSIONS

Fins aquí s’ha ofert, prenent com a punt de partida la teoria de Hobsbawn, una explicació antropològica de per què sorgeix el Contrapasmo, com a tradició inventada o parcialment evolucionada. Centrem-nos ara en la dimensió simbòlica del ritual a la què apuntava Ariño, amb un repàs previ de les propietats dels símbols:

“Compartir símbols és un dels vincles culturals més forts. Els símbols són complexos perquè abracen molts significats, i poden comunicar-los a la vegada. Els nostres pensaments i reaccions poden saltar d’un a altre d’aquests significats, fins i tot inconscientment[20].”

El Contrapasmo, com a ritual amb una dimensió simbòlica associada, ofereix una trama complexa de significats que, si hom hi assisteix, pot percebre simultàniament. A més, aquestes múltiples apropiacions simbòliques de la Verge, de la festa, de la tradició… creen lligams culturals forts entre la diversitat de col·lectius que hi participa, que es veu immersa en la simbologia mixta, compartida i aglutinadora de l’heterogeneïtat de la romería.

El que realment crida l’atenció del Contrapasmo és, doncs, més enllà del fet que sigui una tradició inventada, el resultat d’aquesta “creació”: la fusió i la integració d’identitats diverses que genera. Independentment que es pugui classificar de festa litúrgica, mundana o profana (quan no de totes tres coses alhora), el valor afegit del Contrapasmo és, seguint Pieper, l’eliminació de diferències socials i polítiques que comporta, la condició prèvia de fraternitat per a la seva realització.

No es pot preveure en què evolucionarà el Contrapasmo: si es consolidarà com a “romería gay”, si s’oficialitzarà o si mantindrà la seva ambigüitat característica. De moment, l’interès etnològic d’aquesta festa de breu recorregut resideix en la unió de referències simbòliques que s’hi dóna (a les processons i romerias de Setmana Santa, a la tradició i la identitat murcianes, a la identitat nacional espanyola, a la marxa de l’orgull gay, a la movida i als 80…).

 

Notes:

* El títol del present treball s’inspira en la fraseMirala, mirala, mirala ,mirala…la Virgen del Contrapasmo….ya se la ve llegar…entre espinas..pero no las de Cristo…ella no lo queria…ella era bollera…”) d’aquest blog: Virgen del Contrapasmo [en línia]. El Asteroide. [Data de consulta: 21 d’abril de 2010]. <http://elasteroidedelfarero.blogspot.com/2007/05/virgen-del-contrapasmo.html>

[1] Los altares del Corpus: una tradición recuperada [en línia]. Murcia Nazarena. [Data de consulta: 20 d’abril de 2010]. <http://usuarios.multimania.es/murcianazarena/altares_corpus_contrapasmo.htm>

[2] La Virgen del Contrapasmo estrenará ermita en el llano de Brujas [en línia]. La Verdad. [Data de consulta: 20 d’abril de 2010]. <http://www.laverdad.es/murcia/20080404/murcia/virgen-contrapasmo-estrenara-ermita-20080404.html>

[3] La romería del Contrapasmo parte esta tarde de la ermita de la Virgen en Llano de Brujas [en línia]. La Verdad. [Data de consulta: 20 d’abril de 2010]. <http://www.laverdad.es/murcia/v/20100418/murcia/romeria-contrapasmo-parte-esta-20100418.html>

[4] Contra Pasmo [en línia]. Planeta Murciano. [Data de consulta: 21 d’abril de 2010]. <http://www.planetamurciano.com/?p=63>

[5] HOBSBAWN, E. J.; RANGER, T., The Invention of Tradition, Cambridge: Cambride University Press, 1988.

[6] Contrapasmo 2008 [en línia]. Youtube. [Data de consulta: 20 d’abril de 2010]. <http://www.youtube.com/watch?v=PFHRB9XJ0LU&feature=related>

[7] El pasmo, una singular advocación mariana [en línia] Cofrades de Sevilla. [Data de consulta: 21 d’abril de 2010]. <http://cofrades.pasionensevilla.tv/profiles/blogs/el-pasmo-una-singular>

[8] Iconografía de las imágenes milagrosas de la virgen en la ciudad de Murcia (Siglo XVIII) [en línia] Revista virtual de la Fundación Universitaria Española. [Data de consulta: 21 d’abril de 2010]. <http://www.fuesp.com/revistas/pag/cai0331.html>

[9] Pasmo [en línia] Real Academia Española [Data de consulta: 21 d’abril de 2010]. <http://buscon.rae.es/draeI/SrvltConsulta?TIPO_BUS=3&LEMA=pasmo>

[10] PIEPER, J, Una teoría de la fiesta, Madrid: Rialp, 2006.

[11] PIEPER, J, Una teoría de la fiesta, Madrid: Rialp, 2006.

[12] Al següent vídeo s’aprecia l’eufòria que desencadena entre els assistents: Contrapasmo 2007 – A quien le importa. [en línia]. Youtube. [Data de consulta: 20 d’abril de 2010]. <http://www.youtube.com/watch?v=jarLLeBKwFs&feature=related>

[13] ARIÑO, A, “Festa i ritual: dos conceptes bàsics”. Revista d’Etnologia de Catalunya (núm. 13, pàg. 8-17), 1998.

[14] ARIÑO, A, “Festa i ritual: dos conceptes bàsics”. Revista d’Etnologia de Catalunya (núm. 13, pàg. 8-17), 1998.

[15] Ver para creer [en línia] Planeta Murciano [Data de consulta: 21 d’abril de 2010]. <http://www.planetamurciano.com/?p=605>

[16] PIEPER, J, Una teoría de la fiesta, Madrid: Rialp, 2006.

[17] Ibídem

[18] ARIÑO, A, “Festa i ritual: dos conceptes bàsics”. Revista d’Etnologia de Catalunya (núm. 13, pàg. 8-17), 1998.

[19] PIEPER, J, Una teoría de la fiesta, Madrid: Rialp, 2006.

[20] BOHANNAN, PAUL, Para raros, nosotros, Madrid: Akal, 2009.

Articulos similares:

Licencia Creative Commons
La Virgen Bollera por Albin Mengual, a excepción del contenido de terceros y de que se indique lo contrario, se encuentra bajo una Licencia Creative Commons Attribution-Noncommercial-Share Alike 3.0 Spain Licencia.

About Albin Mengual

Nascuda el 1983, des de 2005 sóc dissenyadora gràfica i des de 2008, eterna estudiant. He treballat durant cinc anys al tercer sector, en una ONG dedicada a la democratització de les institucions internacionals. Durant aquest temps he ampliat coneixements en la creació i gestió de projectes de disseny gràfic (imatge corporativa, publicacions, il·lustració...) i comunicació. Actualment, curso el Grau d’Humanitats a la UOC. Sóc del parer que l’enriquiment intel·lectual és com un pou sense fons, només que a mesura que hi caus tot es veu més clar… Quan tinc una estona, també intento aprendre a pintar a l’oli. M’interessen: la creació i gestió culturals, la cooperació i els projectes artístics, i estic oberta a una àmplia varietat de col·laboracions academico-professionals.

Leave a comment

Add your comment below, or trackback from your own site. You can also subscribe to these comments via RSS.

Your email is never shared. Required fields are marked *

Featuring Recent Posts WordPress Widget development by YD