Les creences religioses a la baixa edat mitjana.

La Mort i el més enllà.

En un món sotmès a canvis, l’actitud tradicional davant la  mort, durant segles o mil·lenis, apareix com una massa d’inèrcia i de continuïtat. La mort és, alhora, familiar, propera, atenuada i indiferent. Per ser contraria a l’actitud actual, la mort fa por fins el punt de que la ignorem, Philippe Ariès l’anomena “la mort domesticada”.

La mort s’espera al llit i constitueix una cerimònia pública i organitzada per el propi moribund, que la presideix i coneix el seu protocol. La cambra passa a ser un indret públic i s’entra en ella lliurement. Era molt important que els pares, amics i veïns estiguessin presents, així com els nens. La mort era pedagògica.

Destacava la simplicitat amb la que els ritus de la mort eren acceptats i celebrats, de manera cerimonial, però sense caràcter dramàtic, sense excessiu impacte emocional.

Un altre aspecte que destaca era la coexistència dels vius amb els morts. Malgrat la familiaritat amb els morts els antics temien la proximitat amb ells i els mantenien en indrets allunyats. Una de les finalitats dels cultes funeraris era impedir als difunts que tornessin per pertorbar la pau dels vius.

Per això, tan la Llei de les XII Taules, a Roma, com el Codi Teodosià,  prohibeixen els enterraments in urbe, a l’interior de la ciutat. Per això també els cementiris estaven situats fora de les ciutats. Malgrat tot, els morts va acabar per entrar a les ciutats, gràcies a una nova costum, procedent no tan del cristianisme com del culte als màrtirs. Els màrtirs eren enterrats a les necròpolis extraurbanes, comuns als cristians i als pagans. Els indrets venerats dels màrtirs varen atreure alhora les sepultures. Perquè la “sang dels sants purifiqués les animes i els emparés mitjançant la aliança de la tomba”. Aquesta associació va començar en els cementiris extramurs sobre l’indret de professió de fe del sant, és va construir una basílica, on hi servien uns monjos, al voltant de la qual els cristians varen voler ser enterrats. Les excavacions han desvetllat: amuntegaments de sarcòfags de pedra en diversos estrats, envoltant particularment l’àbsida més proper a l’indret de la professió de fe. Aquest amuntegament  certifica el desig de ser enterrat al costat dels sants, ad sanctos. Fins el punt que arriba el moment en que desapareix la distinció entre els suburbis on es trobaven els ad sanctos i la ciutat, que no havia deixat de ser un indret prohibit per les sepultures. Sense diferències entre església i cementiri.

Els cementiris a l’Edat Mitjana i encara en els segles XV i XVI fins l’època de les Llums eren un pati rectangular de l’església, de la qual un mur ocupava generalment un dels quatre costats. Els altres tres sovint tenien arcades. Damunt d’aquestes galeries les osseres on es dipositaven els ossos i els cranis es disposaven artísticament. Les despulles dels morts més rics eren enterrades a l’interior de l’església sense tenir gaire importància el lloc concret mentre que fos a prop dels sants. La resta de la població era enterrada en grans fosses comunes anomenades “fosses dels pobres”. No impedint per això que les esglésies es convertiren en llocs públics.

Després es va decidir construir cases i habitar-les, el cementiri va passar a designar, no un barri, però si un grup de cases que gaudien de certs privilegis fiscals i senyorials, per acabar per convertir-se en un lloc de trobada i reunió.

Durant el segle XIII i XV hi ha concilis en els que es prohibeix ballar o jugar al cementiri, o a l’església, so pena d’excomunió. És a finals del segle XVII quan es comença a considerar poc convenient la coexistència entre els vius i els morts.

Durant la Baixa Edat Mitjana, a partir dels segles XI-XII totes aquestes idees i costums si bé no van ser interrompudes  ni anul·lades, si que van ser modificades. Fins ací l’home experimentava en la mort una de les grans lleis de l’espècie, i l’acceptava amb naturalitat. Ara s’introduiran una sèrie de fenòmens nous que provocaran la preocupació per la singularitat de l’individu: el judici final que s’acabarà traslladant a la cambra del moribund.

Durant tota l’època Medieval es van experimentar canvis en la sensibilitat general de cara a la mort i molt especialment a partir de la gran crisis demogràfica del segle XIV.

Philippe Ariès destaca que ja des de el món carolingi es va produint un fenomen de sensibilització que va donant a la mort individual un valor cada vegada més gran fins arribar a la Baixa Edat Mitjana.  A partir del segle XIII els eclesiàstics varen començar a centrar el seu discurs pastoral en el tema de la mort.

Com ens manifesta J. Le Goff, al voltant del 1300 comença a agafar consistència la teologia del “tercer indret”, que es tradueix tan en una consolidació de la idea del purgatori com en una supervaloració del judici individual en el marc d’una societat en la que cada individu va agafant consciència  del seu propi destí.

És el pas d’una mentalitat transcendentalista cristiano-feudal a un altre esperit més burgès en el qual l’ésser humà s’enfronta a la natura, no mitjançant conceptes apresos, sinó mitjançant les seves pròpies experiències individuals.

Hi ha que ser prudent com E. Mitre davant la data del 1348 com a punt de sortida pel canvi envers a la sensibilitat enfront la mort, ja que juntament amb H. Neveux afirmen que les catàstrofes demogràfiques dels segles XIV i XV no van fer res més que accentuar un tipus d’actituds ja molt desenvolupades en els anys anteriors.

L’Església des de el segle XIII li treu dramatisme al trànsit final imposant la seva pròpia lectura de la mort i tractant de crear un únic model que pogués servir per a totes les condicions socials.

Aquesta recerca del model de la mort cristiana va consistir com a primer pas en diferenciar dos tipus de mort, la corporal o física – la mort primera – i la espiritual o anímica – mort segona – estan aquesta la veritablement terrible, fruit del pecat i castigada amb la condemna eterna.

Però, davant d’aquesta actitud eclesiàstica u oficial envers la mort, el conjunt de la societat oposava d’altres no tan ortodoxes, acolorides en major o menor grau del nou sentiment profà de la vida que envoltava aquesta època i que queda fosa amb la religiositat cristiana vigent i les mentalitats tradicionals.

És acceptat de manera comuna que el segle XIV la concepció religiosa del món, de la vida i de la mort va cedint pas a una altre visió profana segons la qual el trànsit suprem es torna una realitat angoixant.

Davant d’aquesta nova sensibilitat, generalitzable a totes les classes socials i en els dos últims segles de la Edat Mitjana alimentada segurament per la crisis general i les fuetades epidèmiques que sacsejaven Europa, la intel·lectualitat nobiliària va cercar noves vies més profanes el remei per el neguit espiritual, concretament en el culte a l’honor i a la glòria com una mena de immortalitat terrenal.

El culte a la fama és per a molts un consol a brevetat de la vida, una manera profana de alleugerir l’angoixa de la mort. Malgrat que la fama a la Bíblia es condemna repetidament així com per els Pares de l’Església com Sant Agustí.

També conta la perllongació en el més enllà del status social de privilegi. G. Duby ho destaca gràficament “la sociedad de los muertos está tan compartimentada como la de los vivos, jerarquizada, la humanidad pasa al más allá tal cual es, con sus grados, sus dignidades i sus oficios” [1].

Una de les més destacades manifestacions externes seria el gran desenvolupament de la imaginària funerària durant els segles finals de l’Edat Mitjana.

L’estament nobiliari en general sent la necessitat de perpetuar en una societat de vius el seu nivell social aristocràtic.

A més en íntima relació amb les anteriors, troben l’actitud de perllongació ultraterrena dels vincles del llinatge, que es manifesta en la voluntat de proximitat física de les sepultures, optant amb freqüència per l’enterrament al costat dels ascendents patrilineals .

Des de l’antiguitat  clàssica hi havia la concepció de la mort com  anivelladora dels homes, a qui tornava a la igualtat natural amb la que  naixien.

El cristianisme hi havia afegit que amb aquesta igualació quedaven saldades les vanitats humanes i s’obria pas a la justícia divina.

El clergat de base oposa a la tràgica idea de la mort una actitud religiosa, devota i esperançadora en la vida ultraterrena, arribant a adoptar una actitud sorneguera fins arribar a l’exageració. La mort sorgeix com una alliberació per tots aquells que no senten gaire estimació a la vida tal i com és oferta a l’home a la terra. Així, l’estoic veu en la mort l’oportunitat de que el seu jo espiritual s’alliberi de les irracionals exigències del cos; per el místic és el desitjat tràngol que podrà permetre la unió amb Déu. La mort és també alliberadora per el desesperat.

A la societat mitjana e inferior es poden distingir dos conjunts socials: les classes urbanes acomodades i el comú de la població.

Les classes urbanes acomodades es podria dir que varen passar de la resignació a la por.

El canvi va consistir essencialment en l’abandó de la visió dominant que imperava de la mort, concebuda com una realitat natural, per altre que apareix com quelcom temut i quotidianament pròxim.  Aquesta nova visió de la mort comporta anar d’una actitud de resignació fatalista esperançadora i completament passiva a una altre molt activa de temor a la mort i al Judici de Déu, en la que el sentiment de responsabilitat individual i la interiorització de l’experiència mortal juguen un paper molt destacat. Per tot això es generalitza la pràctica testamentària.  La seva primera funció és la reordenació del trasbalsament que produeix la perduda d’una persona en el teixit familiar i social, amb la finalitat d’evitar possibles conflictes en el futur i vetllar per l’estabilitat del grup familiar.

És conegut el paper de l’Església que va impulsar la difusió de la pràctica testamentària i la seva pruïja en garantir el compliment de les disposicions. Per això és en els testaments on millor es pot observar la influència de la idea i el sentiment de la mort en la canalització dels béns cap a les institucions eclesiàstiques, mitjançant l’elecció de sepultura, els sufragis per l’ànima i els llegats piadosos.

També es van produir canvis en el ritual funerari. En els esmenats testaments es fan constar detalls post mortem: la vestimenta del mort, el transport en baiard o taüt , l’indret de la sepultura i en ocasions la decoració de la tomba o capella.

És l’interès per la codificació dels ritus i costos de les exèquies segons la categoria social del difunt, el que permetrà a cada un abandonar el mon terrenal en el mateix estat i condició en que havia viscut en ell.  A la segona meitat del segle XV apareixerà una tendència cap a una major senzillesa en les exèquies.

L’augment de les peticions que rebutjaven la sumptuositat i l’ostentació serà la primera manifestació d’un canvi de mentalitat: la mort deixaria de ser un acte públic i social per convertir-se en una experiència, una vivència personal i privada, ja que cadascú mor no en funció del seu paper social sine segons els seus sentiments i creences intimes.

En l’elecció de la sepultura, les comunitats regulars o seglars encarregades de vetllar per l’ànima del difunt tenen  que complir una sèrie de requisits morals e intel·lectuals indispensables. El testador escull amb molta cura els beneficiaris eclesiàstics de les seves peticions de vetllar per la seva ànima,  en funció de les seves qualitats morals i espirituals.

La Verge passa a ser d’advocada celestial a mitjancera misericordiosa davant de Déu o Crist, el que ha de ser relacionat amb el desenvolupament del culte marià.

Hi ha una visió més individualitzada de la vida i també de la mort que comporta un profund sentiment de temor cap a ella mateixa. La noció de responsabilitat vers els propis pecats, la interiorització del sentiment religiós, porten a la consideració de la mort com una experiència personal per la qual hi ha que preparar-se durant tota la vida, que inspira temor i espant i davant la qual la religió es presenta com l’única via de salvació.

Malgrat que la mort va deixant de considerar-se com un acte públic i  social, mostra d’ostentació i sumptuositat, les classes acomodades semblen no voler renunciar-hi del tot a la diferenciació externa..

El poble baix continua aferrat a pràctiques heretades per cultures anteriors que barregen sense cap tipus de selecció amb formes i creences cristianes, sense fixar-se en les contradiccions que implica, amb la finalitat d’apaivagar la seva por ancestral.

La por també convertia el memento mori en una veritable obsessió, es temia la mort sobtada, el propi enterrament, el Judici final, el destí del mort errant. A idea de que ningú tenia assegurada la salvació, juntament amb la brevetat de la vida de l’època, portaven al home medieval a la recerca de la major protecció possible.

Front la por a la mort el més característic de la resposta popular va ser una profunda irracionalitat, molt arrelada que es posa de manifest en una sèrie d’actituds de temor que poden veure’s reflectides en el gènere literari conegut com les Danses de la Mort.

Dansa de la Mort de Verges

Les danses macabres representaven el caràcter incoherent i contradictori mostrat per els sentiments i pensaments del home del segle XV, dividit entre les seves ganes de viure i gosar i el temor del més enllà.

Com assenyala J. Saugnieux “el que és macabre reposa sobre la il·lusió de semblar d’alguna manera la vida després de la mort”, així, ‘Edat Mitjana identifica brutalment ambdues, posant en els cadàvers la sensibilitat dels vius i imaginant-los sotmesos a tot tipus d’emocions.

En els estrats més baixos de la societat es caracteritza la barreja de la pietat cristiana amb costums i tradicions supersticioses i paganes.

La Pesta que es considerà com un càstig diví i la pietat es va convertir en el mitjà que més es va fer servir per les masses envers les desgracies en general i les epidèmies de Pesta en particular, mostrant una gran varietat en referència a les seves manifestacions: indulgències, rogatives i almoines, eren les més comunes. Es feien actes públics d’exaltació religiosa en els que el poble hi participava al complert com és el cas de les processons. Desenvolupant-se també espectaculars actes caritatius en els que es repartien considerables sumes de diners entre els captaires i els pobres.

Tot això comportava la generalització d’un ambient d’emotivitat que portava a sentir amb més intensitat i passió totes les experiències de la vida. Gran part de la crueltat i la violència, així com de la pietat i l’alegria de finals del segle XIV i del XV només es pot comprendre dins del marc de la Pesta i la possibilitat d’una mort sobtada i dolorosa.

El profund sentiment de temor que envaeix a les masses, dóna peu a les actituds irracionals tant en el recurs cap a les supersticions i manifestacions apocalíptiques de pietat, com la violència sobre grups marginals o exclosos de la fe oficial, sovint animades per l’acció populista dels predicadors.

La mort es presenta a l’home com un fet que transcendeix el que és exclusivament natural o fisiològic.  A través del temps i de les cultures l’home ha atribuït múltiples significats, símbols i representacions per poder atorgar un sentit coherent al fet inevitable i angoixant de la seva fi.

Sembla ser una capacitat de l’home el prendre consciència del sentit de la mort. No tan sols  la coneix i n’és conscient durant tota la seva vida, sinó que a més a més la representa

tombe-chopin

mitjançant ritus funeraris, li rendeix culte, creu en una vida després de la mort, en la resurrecció o la reencarnació.  La mort física es veu trasbalsada per el que significa la mort com esdeveniment sociocultural.

En l’actualitat tenim una visió que en podríem denominar “la mort prohibida” , però no es deu només al “desencantament social” com ja va assenyalar Max Weber, per parlar de la progressiva secularització de la societat occidental. La pressa de consciència mitjançant la ciència i la medicina del concepte del cos humà, així com la noció de persona, malaltia, mort, són factors determinants.

Els fenòmens de la vetlla i del dol ens permeten endinsar-nos en les conductes centrades en el pas de la vida cap a la mort. Entre els anys 1930 i 1950 es va produir un canvi en l’indret on es produeix la mort: s’universalitza el costum de morir en un hospital quan ha estat impossible realitzar una curació del pacient.

Un ja no es mor a casa seva, amb els seus éssers estimats i coneguts al seu voltant. Ara es mor a l’hospital i per regle general acostuma a ser a soles.  I malgrat en principi, que l’hospital és el lloc on hi ha més garanties de tenir millors atencions, passa de tenir una funció exclusivament guaridora a ser l’indret privilegiat i socialment acceptat per morir.

La mort, en un hospital deixarà de tenir un caràcter de cerimònia ritual, presidida per el malalt, al costat dels parents i amics i passarà a ser un fenomen tècnic.

El dol alhora deixarà de ser aquell període de temps estipulat per manifestar el respecte al difunt que exigeix la societat, sinó que per el contrari es minva, s’escurça, gairebé s’elimina.

No podem permetre que la nostra vida social es vegi interrompuda, per culpa de la mort, ni tan sols un moment.

La mort enfronta l’home a la més gran de les seves perdudes: la perduda de la individualitat.

Aquesta perduda és l’essència de l’actitud i representació humana davant la mort que posa de manifest el dolor davant la perduda i els seus mecanismes personals i socials de resolució, l’obsessió davant la mort i la negativa moderna d’acceptar-la.

Avui en dia destaquen tres característiques enfrontades a les que es varen imposar gairebé durant dos mil anys malgrat tots els canvis soferts en l’últim mil·leni: la negació, la simplificació i el silenci.

L’home no tan sols és un èsser social, és també un ésser històric, subjecte al canvi i la transformació.

Durant dos mil·lenis a l’Occident cristià la visió de la mort ha sofert profundes variacions, en la mateixa mesura en que també han canviat les nostres formes de vida, costums , així com les nostres creences. Tant com la visió del món o de nosaltres mateixos envers l’univers.

Notes:

[1] G. Duby, Europa en la Edad Media. Barcelona 1990 p.163.

Bibliografia:

 

ARIÈS Philippe, El hombre ante la muerte. Taurus, Madrid, 1983.

ARIÈS Philippe, Historia de la muerte en occidente, Barcelona 2000, El Acantilado.

LE GOFF, Jacques, El nacimiento del purgatorio. Taurus, Madrid, 1985.

LE GOFF, Jacques, El hombre medieval, Alianza, Madrid, 1995.

LE GOFF, Jacques, Historia de la vida privada, Vol. II, DUBY Georg, Taurus, Madrid, 2001.

MITRE Emilio, Historia de la Edad Media en Occidente, Cátedra, Madrid, 1999.

MITRE Emilio, La muerte vencida. Imágenes e Historia en el Occidente medieval (1200-1348), Madrid 1988.

CLARAMUNT, Salvador, La muerte en la Edad Media. El Mundo urbano, “Acta Medievalia” 7-8, 1985, pp. 205-218.

CORDEN, E; ILLIA, E; MONTEVECHIO, B. El duelo y el luto. Etnología y psicología de los idearios de la muerte. Runa (XXI) Archivos para la ciencia del hombre, buenos Aires, 1994.

www.luciernaga-clap.com.ar/articulosrevistas/10calidadvida.

www.monografias.com/trabajos13/vidaymu/vidaymu

www.artehistoria.com/historia/contextos/1334

www.cervantesvirtual.com/historia/textos/medieval/baja_edad_media



Articulos similares:

Licencia Creative Commons
Les creences religioses a la baixa edat mitjana. por Mayte Duarte Seguer, a excepción del contenido de terceros y de que se indique lo contrario, se encuentra bajo una Licencia Creative Commons Attribution-Noncommercial-Share Alike 3.0 Spain Licencia.

About Mayte Duarte

Nascuda a la Ciutat Comtal i en ple fenòmen Baby Boom (1962). Hi ha qui ha anomenat a la meva generació com a la Generació X. La meva opinió és que va ser una generació ni millor, ni pitjor..diferent. Vàrem trencar totes les prohibicions, ho vam provar tot, el món era quelcom que volguéssim que fos, tant sols depenia de nosaltres, tot estava per fer. El món actual en el que ens trobem és el resultat d’aquesta inabastable equació canviant. Crec que realment pertanyo a una generació que som energia pura en transformació constant. No teníem res, ho vàrem construir tot, no tot serveix i no tot es pot tenir al mateix moment. Hem estat binaris en costant desenvolupament. Un retret? Molts han estat pares sense deixar de ser fills i ara en paguem la factura, es passa del prohibit prohibir a prohibir i regular-ho tot. Amb els nostres antecedents no ens pertoca ser paternalistes. Toca tornar a començar, tornar a construir, assumir errades i responsabilitats i seguir caminant... Encara vull ser la primera Psicohistòriadora del planeta, terraformar les galàxies i contemplar amb bona companyia la multiplicitat de plans d’un univers fractal. Encara vull ser Leonardo da Vinci, quant sigui gran. Sí, jo també vull ser gran i, el meu somni segueix ple de llambordes. www.mayteduarte.com MAYTE DUARTE SEGUER, 07/05/1962 - Humanista Llicenciada en Humanitats en l’àmbit dels Estudis Culturals i l’antropologia religiosa amb una tesina sobre la significació simbòlica de l’arquetip del Drac “El Drac a Catalunya: Presència i evolució del Drac en el Bestiari català”. La seva experiència inclou investigació i recerca antropològica de la civilització catalana, documentant i estudiant la imatge del Drac en la cultura catalana com a significatiu tret identitàri. Cursant Màster de Ciutadania i Drets Humans a la UB amb el seu treball sobre “L’homo tecnològicus: què és lo humà?” Dedicada a la creació, gestió, promoció i difusió de cultura catalana arreu del món vinculada al territori, mitjançant programació i desenvolupament d'activitats destinades al consum cultural. Implicant dites accions culturals amb les xarxes socials mitjançat l'ús de les TIC'S 4.0. • Arqueologia experimental, didàctica de la prehistòria y evolució humana. Fundación Atapuerca y Sierractiva. Març 2011 • Formació de formadors: capacitació digital i creació de materials per a la didàctica presencial i a distància o E-learning. • Community Manager. Administració diversos grups a Facebook, Google+, blogger, twitter... • Creadora de diversos blogs (Project Scheherezade, Dracmaycat, Drako Teksilo, Reflexions des de Tràntor, Mayte Duarte o Lo Drac dixit entre d’altres). • Articulista, reportera i col·laboradora de la revista CATALONIA de l’AICS-American Institut for Catalan Studies) de Huston, Texas. En format digital i paper. www.aicsusa.org-http://aics-catalonia.blogspot.com.es/- https://issuu.com/cataloniamagazine • Enllaç cultural de l'entitat AICS (American Institut Catalan Studies) de Huston, Texas. www.aicsusa.org • Col·laboradora de Llegeix B@rcelona. • Editora i articulista de la revista digital d’humanitats SÀRASUATI-ISSN:1989-654X www.sarasuati.com • Membre del Grup Internacional de Recerca Cultura, Història ì Estat (GIRCHE) de la Universitat de Barcelona (UB). • Sòcia de l'Ateneu Barcelonès amb seu al carrer de la Canuda 6, 08002 Barcelona. • Sòcia i Secretaria del Liceu Joan Maragall de filosofia amb seu amb seu a l'Ateneu Barcelonès. http://liceu-joanmaragallfilosofia.blogspot.com.es/ • Membre de l'AELC (Associació escriptors en llengua catalana) amb seu a l'Ateneu Barcelonès. Secretaria del Liceu Maragall de Filosofia amb seu a l'Ateneu Barcelonès. http://liceu-joanmaragallfilosofia.blogspot.com.es/ • Membre del Circulo Holmes, Associació espanyola d' Amics de Sherlock Holmes. • Vocal de la Junta Directiva de la FIEC - Federació Internacional d'Entitats Catalanes. • Fundadora i presidenta de Dracmaycat. www.dracmaycat.com • Col·laboradora com experta en els treballs d’Adequació de qualificacions professionals del Catàleg de Qualificacions Professionals de Catalunya de l'Institut de Qualificacions Professionals de la Generalitat de Catalunya 2014/2015/2016. • Fundadora i presidenta de l'entitat Project Scheherezade pel rescabalament del coneixement femení que per tradició ha estat de transmissió oral. http://projectscheherezade.blogspot.com.es/ • Autora del relat "Boletaire" del Llibre Crims Nostrats d'Edicions Xandri a cura de JR Aramadàs. ISBN XX- 978-84943157-3-2. Barcelona 2015. • Sòcia fundadora i Cap de premsa i comunicacions de l’entitat SOS a la Capacitat intel·lectual, 2015- • Editora de Dracmaycat Edicions amb les publicacions Sherlock&Dragon ISBN 9788461627615 i Cultural is Political ISBN 9788461765102 Mails de contacte: mduarte@dracmaycat.com – mayteduarte62@gmail.com – mduarte@uoc.com

Leave a comment

Add your comment below, or trackback from your own site. You can also subscribe to these comments via RSS.

Your email is never shared. Required fields are marked *

Featuring Recent Posts WordPress Widget development by YD