Les Creus del terme

LA CREU  -inscrita, pintada o esculpida-  és un dels símbols més antics creats  per l’home. Com creu senzilla o monumental, la trobem formant part del paisatge en tota la geografia  ibèrica,  en els  atris d’esglésies,  al centre de places, en els encreuaments de camins, en altells o enmig dels camps.  Es tracta d’un element de culte ancestral que ha arribat fins als nostres dies per transmetre’ns i llegar -nos el sentir religiós i històric dels nostres avantpassats.

Així,  mitjançant  diversos materials  -pedra, fusta, ferro-  i  diferents  formes i caràcters diversos (senzilla, llaurada, clavada, sobre pedestal, amb capella, amb imatges, etc.), La creu s’ha anat adaptant a les creences de cada lloc, acompanyant i acollint a viatgers i caminants.

Ruthwell_002.jpg ‎(300 × 450 pixelů, velikost souboru: 23 KB, MIME typ: image/jpeg)

Creu de Ruthwell.

L’origen de les nostres creus de pedra  les  hem de  cercar  a les Illes Britàniques, en l’art celta d’aquesta regió. Les primeres creus d’aquesta categoria que es van erigir van ser les anomenades creus altes (també anomenades outas o clavades) irlandeses i anglosaxons  als segles  VII  i  VIII, entre les que destaquen dues de les més antigues, la creu escocesa de Ruthwell  i l’anglesa de Bewcastle  ambdues datades al segle VII.

El fet que Irlanda no patís de prop la invasió de l’Imperi Romà va afavorir que aquest poble conservés moltes de les seves tradicions antigues, tant socials com culturals. A aquest factor caldria unir la lenta i progressiva conversió al cristianisme de la seva societat en uns segles de perill caracteritzats per les invasions bàrbares. Tot això va fer que els monjos celtes d’aquesta regió, aliens  als successos exteriors, continuaran amb la seva vida monàstica de recolliment i guarda de la riquesa espiritual i artística que, més tard, es difondrà per l’Europa occidental i arribarà a la nostra Península a través del cicle carolingi.

El cicle carolingi forma part, com el cicle de Breton , els cicles de la literatura, el caràcter èpic-cavalleresc,  al voltant de la figura solemne de Carlemany i celebrar les seves gestes i les dels seus fidels paladins ,  (Chanson de Roland),  amb èxit considerable entre el final de l ‘ XI i el segle XII. La influència de  l’art celta de les Illes Britàniques sobre les creus de l’art continental europeu queda patent en dos fets importants: d’una banda el naixement de les creus altes a Europa com assimilació dels menhirs i l’altra, el renéixer d’una escultura des de les creus anglo-irlandeses que posteriorment es desenvoluparà i florirà amb l’art romànic. Fins aquí venim parlant de les creus altes o creus clavades amb un possible origen a les Illes Britàniques, però també cal esmentar les creus monumentals proveïdes de grades, conjunts erigits sobre uns esglaons i amb altres elements que li són característics i que daten del segle XIV, l’origen el podem trobar en les creus aixecades en els camps germans i que s’introdueixen a Espanya a través del cicle Bretón.  El cicle bretó està basat en la seva major part en el folklore celta. El poeta principal va ser Chrétien de Troyes, que va viure a finals del segle XII. Els seus poemes versen principalment sobre el semilegendari rei Artur d’Anglaterra i els seus nobles cavallers.

Les primeres creus que arriben a la península Ibèrica daten del segle VII, període en què molts monjos bretons i irlandesos es van instal · lar a la zona nord amb la intenció d’evangelitzar aquest territori.  La difusió de la religió per part d’aquests monjos es va veure afavorida per les comunicacions marítimes, ja que les comunitats del nord peninsular van mantenir un continu contacte tant amb la seu de Armòrica-Bretanya francesa-com amb la de les Illes Britàniques.  L’origen del Camí de  Santiago  és molt antic, ja que es tracta d’un camí  transitat per totes les civilitzacions al llarg de la història, orientat cap al punt on es posa el sol. D’aquesta manera, anterior a aquest, ja va existir la ruta que anava des de Roma fins al final de la terra (Finis Terrae) fonamentat en la idea d’una terra plana.

Després del descobriment de la tomba de l’apòstol Santiago el Major a Compostela, aproximadament en l’any 820, es crea una ruta de  peregrinació a aquest lloc a fi de venerar les seves relíquies. Es converteix per als cristians en una de les tres peregrinacions més importants, juntament amb la de Roma i Jerusalem.

El continu moviment de pelegrins al llarg de les diferents rutes suposar un fort desenvolupament econòmic i cultural per a la  península Ibèrica. D’aquesta manera, els camins de pelegrinatge es converteixen en una de les principals vies d’entrada al nostre territori d’influències artístiques i religioses procedents de la resta d’Europa.

Les primeres creus no  tenien encara imatges tallades ni columna, es tractava de creus senzilles  -creus clavades-  amb el braç inferior més llarg situat sobre unes grades.

Però a més d’aquestes construccions trobem nombrosos mil·liaris situats al peu de les calçades, elements petris que van servir als romans per indicar o marcar els camins i actualment considerats com els  predecessors de les anomenades Creus de Camino.  Durant el procés de  cristianització, molts d’ells van ser consagrats  mitjançant  de la incisió  de creus sobre les seves inscripcions o mitjançant la col · locació d’aquestes creus en el seu  cim, actuacions dutes a terme, en la majoria dels casos, pels mateixos  pelegrins. Alhora, altres exemplars van ser transformats en monuments  civils o penals (ROTLLOS:  Columnes de pedra o fites de caràcter civil: insígnia d’una vila, delimitació de territori,  signes de jurisdicció o monuments commemoratius de concessió de  condició de vila o “villazgo”  I  PICOTES:  columnes de pedra o fites de caràcter penal amb rematada de 4 mènsules, on s’exposaven els reus i ajusticiats a «deshonra».)

En el decurs del període medieval, les ordres monàstiques que van arribar a la península Ibèrica van portar amb si influències franceses i alemanyes que deixaran la seva empremta en l’art de l’època. Algunes d’elles influiran directament en la ruta

xacobea, com els benedictins amb  les seves  hostatgeries i altres, vinculades a les vies de comunicació com els premostratencs, seran les encarregades d’aixecar creus en els camins, entrades de pobles, monestirs i ermites.

L’ORDRE BENEDICTINA  fundada per Benet de Núrsia  l’any 529, formant la primera comunitat a Monte Casino (Itàlia). Es tractava  d’una ordre basada en una economia tancada per a la comunitat, l’organització  se centrava en l’abadia com a punt d’estabilitat i recolliment. en un  principi, les seves úniques ocupacions eren l’oració i el treball  -ora et labora-,  incloent en aquest últim grup el cultiu dels camps i la tasca intel·lectual de copistes i escriptors.

El primer territori peninsular on s’instaura  aquesta ordre és Catalunya,  segons consta en un document de l’any 822,  però no serà fins als segles X i XI  quan s’estableixen en la resta dels regnes peninsulars.

Serà en el decurs del segle XII que Cluny perd poder dins l’estructura eclesiàstica i es produeix un nou canvi: sorgeix una  ordre més adaptada al moment,  L’ORDRE DEL CÍSTER  o de Sant Bernat. Els seus  ideals de pobresa i de eremitisme per  als monestirs fan que aquests  s’expandeixin per la Península de forma ràpida. El sistema d’aprofitament es basava en el treball conjunt amb tots els membres de la comunitat, els quals sacralitzaven al mateix temps el treball i la relació terra-home.

Les  explotacions rurals van anar  augmentant la productivitat i  a principis del  segle XIII els monestirs cistercencs adopten  ja un sistema feudal i senyorial:  creixen els seus dominis i propietats i el treball dels monjos és realitzat ara  pels pagesos que depenen directament (els de condició servil) o indirectament  (els de condició mitjana amb terres arrendades als monjos) del monestir  per al qual treballen. Al costat de la producció agrícola trobem la ramadera,  molt important també, la vinícola i fins i tot la metal·lúrgica i minera.

Amb  Freqüència s’ha associat l’expansió del Císter a Espanya  amb la fase de repoblació que  pateix la Península després de la Reconquesta durant  el segle XII i amb l’augment d’espais de cultiu lliures, augmentant així l’explotació de la terra.

garcia1@terra.es.2009

MONASTERI CARTUJA DE MIRAFLORES
garcia1@terra.es.2009

L’ORDRE PREMOSTRATENSE  sorgeix al segle XII a Coucy (França). Fundada  per Sant Norbert en Prémontré l’any 112 (França) seguint les regles  de Sant Agustí, es va estendre per tot  Europa, principalment per les regions  centre-orientals. A la península Ibèrica la primera fundació que té  constància és la del monestir de Retuerta (Valladolid) l’any 1145, amb una  idea similar a la dels cistercencs pel que fa a l’explotació de les terres es  refereix però, a diferència d’aquests, admetent el sistema feudal sense renunciar al  treball directe dels membres de la congregació.

Els premostratencs compten  amb el suport de la noblesa i dels poders polítics, participen en la vida  econòmica de les ciutats i es troben molt vinculats a les vies de comunicació,  especialment al Camí de Santiago.  Aquesta Ordre es va encarregar d’aixecar nombroses creus i creuers en camins,  entrades de poblacions i atris d’esglésies.

Les ordres de monjos mendicants  neixen en un clima religiós d’austeritat,  vida pastoral renovada i ideals de reforma, amb una societat  en procés  de canvi pel que fa a models sociopolítics es refereix. Sorgeixen en un període  en el qual encara es manté en el món rural una organització política d’acord amb els esquemes del feudalisme clàssic, però és a partir d’aquesta data, amb l’auge de les comunicacions, les ciutats i el comerç, quan es qüestiona  aquest sistema i sorgeixen diferents conflictes polítics i religiosos.

Els ordes mendicants  -principalment franciscans i dominics-  varen  revolucionar el sistema monàstic  mitjançant  la renovació del fervor  popular i la lluita contra l’heretgia. Els seus ideals es van basar en dos aspectes   fonamentals: d’una banda la renúncia a tota propietat, vivint només de la   caritat dels fidels, de l’altra, la dedicació a l’apostolat directe amb el poble.  Per dur a terme la seva missió, van situar els convents enmig de les poblacions i no en zones allunyades o aïllades com ho feien les ordres monàstiques.  Van aconsellar a més, aixecar creus en les entrades de les poblacions, en un  primer moment sense imatges, simplement clavades a terra o bé sobre grades, en què el braç vertical inferior feia de columna; més  tard, ja en el segle XIV, creus gòtiques amb la imatge de Crist sobre columnes de pedra i alçades sobre grades. Aquest factor va suposar la ràpida propagació de aquestes construccions, al que es va unir el fet que les ordres mendicants,  a diferència de la resta dels monjos-canonges o clergat secular-no estaven obligades a residir en un lloc fix, ja que van substituir l’antiga stabilitas loci d’els benedictins pel moviment entre els diferents convents. Igual que aquesta última característica, juntament amb el privilegi papal que els permetia predicar i   confessar lliurement per tot Europa, va ajudar a la difusió dels seus ideals de forma  ràpida per tot el territori  espanyol.  A partir del segle XV, els ordes mendicants van inculcar al poble el  por a la mort, entesa aquesta com la possibilitat d’una condemna en  l’ínfern  i no, segons s’havia fet fins aleshores, com l’inici d’una  nova vida. Després van venir totes les controvèrsies religioses amb l’inici  de la Contrareforma (s. XVI) i la petició d’indulgències. Amb els jesuïtes, a  final del segle XVI, sorgeix l’exaltació del Purgatori, la devoció a les ànimes  i la purificació d’aquestes a través de l’oració en senderes  o camins (on  suposava que vagaven les ànimes en pena errants). La idea del Purgatori va quedar  patent en l’art i especialment en l’expansió dels creuers, molts d’ells aixecats per la petició d’indulgències i protecció davant la mort.

CATEDRAL DE TARRAGONA (Catalunya) Original file ‎(2,048 × 3,072 pixels, file size: 2.77 MB, MIME type: image/jpeg); ZoomViewer: flash/no flash

CATEDRAL DE TARRAGONA (Catalunya)

D’altra banda, els creuers, aixecats en  camins, atris d’esglésies o places, s’erigien a petició dels més modests,  convertint-se d’aquesta manera en objectes de culte popular.

Amb les ordres mendicants, els creuers passen de tenir l’antiga funció  de cristianitzar llocs amb reminiscències paganes, a ser elements destinats a  la instrucció religiosa dels fidels.

Sant Domingo  de Guzmán va fundar l’Ordre de Predicadors a Tolosa l’any  1207 i poc més tard, Innocenci III va reconèixer la constitució del Ordo fratum praedicatorum, malgrat l’acordat en el IV Concili del Laterà per no fundar  noves ordres. La introducció d’aquesta  ORDRE  DELS DOMINICS  a la Península es produeix  inicialment pels regnes d’Aragó, Castella i Lleó, creant -se la província d’Espanya l’any 1221 al costat de les altres quatre  en què es divideix l’ordre dominica després del Capítol de Bolonya d’aquest mateix any. Es tracta d’una ordre de caràcter eminentment clerical i acollida a les regles de Sant Agustí.  Cal destacar la gran difusió dels creuers gràcies a  Sant Vicent Ferrer, dominic que va iniciar el seu apostolat a València, la seva ciutat natal,  per passar després a Aragó i Catalunya. Des d’aquest últim territori es dirigiria  cap a  la Provença, Itàlia, Savoia, Suïssa i Holanda, per després tornar de nou  a França i divulgar la seva fe a Bretanya durant dos anys. Des d’allà portaria a Espanya  la influència francesa dels seus creuers.  Visitant  Santiago de Compostel·la l’any  1412,  aconsellant  aixecar creus en les entrades de les ciutats, amb la mateixa funcionalitat  que les creus de terme valencianes erigides després de la Reconquesta.  En  molts d’aquests creuers podem apreciar una clara influència dels calvaris bretons.

L’ORDRE FRANCISCANA va ser fundada per Sant Francesc d’Assís a 1208. Igual que els dominics, la seva  vida girava al voltant de les predicacions  itinerants,

Cruz Gótica de REDUEÑA, s. XIII-XIV.

Cruz Gótica de REDUEÑA, s. XIII-XIV.

acompanyades per una pobresa  absoluta. Els ensenyaments d’aquests monjos es van difondre amb molta rapidesa. En 1517, el  papa Lleó X els va fraccionar en dos grups d’acord al seu estil de vida i pastoral: els conventuals, als que estava permès posseir béns en la comunitat  i els observants, seguidors fidels de la doctrina inicial de Sant Francesc.

La mística franciscana va convertir el crucifix  al·legòric en un element amb contingut dramàtic, és a dir, transformar  el dogma en drama i podríem  aventurar-nos a dir que el culte a la creu monumental va ser instituït pels  seguidors de Sant Francesc d’Assís, que van aixecar creus davant de tots els seus  convents.

L’expansió cap al nord i occident europeu d’aquesta nova mística  es va realitzar al llarg dels tres segles següents a la fundació de l’ordre.

A Espanya aquest culte a la creu monumental va ser introduït pels monjos franciscans  al segle XVII amb una funció didàctica i d’ensenyament  religiós,  sent les mateixes institucions religioses les que encarreguen l’erecció d’aquests monuments.

És  important assenyalar referent a això, la possible vinculació de les vies de comunicació amb la fundació dels seus convents (molts d’ells coincidents  amb antigues rutes romanes). Els camins es converteixen en referents de la difusió  dels seus ideals de pobresa i caritat, resultant ser autèntics eixos religiosos  amb innombrables creus i creuers protectors dels caminants. Però no   només aquestes creus es van situar en els camins o en els límits de les poblacions,  sinó també en les línies divisòries de les feligresies controlades per la seva Ordre.  Segons explica la tradició, a Monforte de Lemos, Lugo,  quan un feligrès desitjava ser  enterrat en aquest cementiri, el seu cos era traslladat fins al creuer, punt  on es cedia als franciscans encarregats de donar-li sepultura. Més tard  aquest  creuer es convertiria en punt de reunió i comerç, on s’intercanviaven  cereals, blat de moro i llegums.

Pel que fa a la marcació viària, el seu origen es remunta a la prehistòrica.  Les primeres senyalitzacions dels camins consistir en una sèrie de  esteles i fites,  com el deixant de Solana de Cabanyes, en Logrosán (Càceres), en què apareix la representació gravada d’un guerrer al costat d’altres objectes i que s’ha interpretat com el personatge protector o guardià del territori que  delimita aquest element.  Més tard apareixeran els marcatges celtíbers dels Framontanos, pastors que senyalitzaven els camins pels quals transitaven, amb unes fites en forma d’animals, els anomenats verros.  El cristianisme, per la seva banda, va sembrar  de creus els camins per a la protecció dels caminants, pastors i els seus ramats.

Les  primeres creus clavades van ser les  a  les Illes Britàniques com a resultat de la evolució dels menhirs i que més tard es van estendre per França, Espanya i Itàlia gràcies als monjos irlandesos. Ja dins de la península Ibèrica, les  diferents ordres monàstiques i el moviment de gent al llarg de les diverses vies de comunicació van suposar el mitjà de difusió d’aquests elements artístics.

També és important destacar que el caràcter etnogràfic que presenten  aquestes creus de pedra permet analitzar les diferents formes de vida de la població, seus usos i costums. Així, la funcionalitat d’aquests conjunts monumentals  ve determinada per la ubicació dels mateixos.

La creu de terme  -o creu caminal-  és un tipus de fita o molló, amb  simbologia clarament religiosa, col·locada antigament a l’entrada de les ciutats o viles, com a

CREU DE LES PARELLADES by Teresa García Marin

CREU DE LES PARELLADES
by Teresa García Marin

mostra de pietat per part del poble i per fomentar la religiositat dels viatjants. Les creus de terme són creus monumentals de pedra situades a la vora dels camins amb la funció de delimitar el territori i atorgar-li alhora una certa protecció espiritual. Però  no sempre indiquen exclusivament, i com el seu nom pot portar a creure, el punt on finalitza una vila o ciutat. En definitiva, no es tracta de fites que delimiten els termes municipals, sinó punts de benvinguda des de la vessant més religiosa. Generalment consisteixen en una columneta que s’alça sobre un pedestal o un basament poligonal graonat, coronada per un nus o llanterna que sosté una creu de pedra esculpida.

Aquest monument que a Catalunya solen anomenar-se “pedró”, en València “peiró”, en el sud de Aragó “pairón”  i en la resta de Espanya “Cruz de término” o “humilladero”  (comunidors), consisteix generalment en unes graderies de planta circular o poligonal sobre les quals s’eleva un fust rematat en nus, macolla o capitell, que sustenta la creu de pedra llaurada en canteria. Generalment té per una de les cares de la creu la imatge d’un Crist crucificat i per l’altre la imatge de la Verge o algun sant.

Va ser antic costum en el Regne d’Aragó elevar creus en commemoració de dates o esdeveniments, o com a simples testimoniatges de pietat cristiana, generalment al costat dels camins, i de vegades enfront de monestirs i  ermites. I és que, no satisfets els cristians de la Reconquesta amb elevar temples, ermites i cenobis, erigien aquests “humilladeros”  (COMUNIDORS)  en camins, partions, promontoris, calvaris i per onsevulla.

De creus se’n poden trobar de diverses tipologies; més o menys treballades, més o menys altes, etc. Però totes elles estan plenes de simbolisme, d’història i cultura que s’ha anat conservant als pobles de generació en generació. En principi van ser senzills monuments i van acabar per ser veritables obres d’art  -majoritàriament gòtiques i renaixentistes, si bé també, i en menor proporció, se’n troben de barroques-  que van immortalitzar els noms de mestres picapedrers. Totes, però, tenen temes molt genèrics i acostumen a estar decorades amb temes com la Crucifixió i la Verge o amb motius heràldics,  en un intent d’instruir els viatgers. A partir del segle XV, es va començar a protegir les creus amb una teulada, normalment de quatre vessants, sostinguda per pilars i anomenada creu coberta.

Alguns pobles llevantins les acullen sota templets o baldaquins i el Diumenge de la rosa, primer del mes de maig, els mossos i zagales les adornen amb rams, corones i garlandes perdurant així poètiques tradicions populars.

L’origen de les creus de terme és incert però sempre se situaven al costat d’un camí per tal de donar la benvinguda o acomiadar els transeünts que havien passat per la població en qüestió. Moltes vegades, a les ciutats  emmurallades, les creus delimitaven la separació entre la vila (nucli interior de les muralles) i el terme (part de fora de les muralles).

http://provenzana.blogspot.com.es/2010/10/la-creu-de-terme-de-provencana.html

La Provençana,

Veiem el que deien a “La Tradició Catalana” sobre les creus caminals:  L’origen d’aqueste creus se pert també  en la foscor del temps, començant, no obstant, á aparexer a França en lo segle X u XI, essent probable que aleshores estesen recovertes per un sostre. La “Creu coberta”, vora Barcelona, que s’alçava en lo caminal de Madrit, en lo punt hon pren origen lo d’Hospitalet, á un quart de llegua de la Porta de Sant Antoni, fou construhida per la ciutat de Barcelona. Se comença la fábrica en 1573 y s’acabá en 1575. Fou destruida en 1823: pero l’Ajuntament maná restaurarla al any següent, com ho testificava la inscripció grebada eb son pedestal que deya: “Monumento que, erigido por la piedad barcelonesa en M.D.I.XXV, respetado en la guerra de la ndependencia, asoló el furor revolucionario en M.D.CC.CXXIII. Reinando Fernando VII, el Deseado, Q.D.G., restablece el Ayuntamiento real y perpetuo de la ciudad de Barcelona. MDCCCXXIV”.

Les creus de terme que assenyalaven els límits dels termes parroquials van ser un costum introduït al segle XIV. La divisió del territori en municipis al segle XVIII les va respectar, però els va treure protagonisme. El geògraf i historiador Francesc Carreras Candi en relaciona a Barcelona onze d’antigues, que van anar desapareixent. Algunes han conservat el seu record en el nom dels carrers, com és el cas de la Creu dels Molers, al Poble Sec, i de la Creu Coberta, a Hostafrancs o a Santa Eulàlia  Hospitalet La Provençana,

Més info:

Plaza Beltrán, Marta   Origen, vías de penetración y expansión de cruces y cruceros en la Península Ibérica. Hispania Sacra, LXV. 131, enero-junio 2013, 7-28, ISSN: 0018-215-X, doi: 10.3989/hs.2013.001

Serra Busquets, Joan. Creu de s’Ullastre. Carpe Diem, Nº 24 Edición trimestral. Revista de gnomónica, Diciembre 2007.

http://historiageneral.com/2009/07/04/breve-historia-de-los-celtas/   09/12/2014 11:15

http://creusdeterme.blogspot.com/   09/12/2014 11:08

http://creusdetermellucmajor.balearweb.net/   09/12/2014 10:59

https://lhospitaletdellobregat.wordpress.com/2010/11/17/arxiu-historic-de-santa-eulalia-de-provencana/  09/12/2014 10:48

http://provenzana.blogspot.com.es/2010/10/la-creu-de-terme-de-provencana.html   09/12/2014 11:18

Articulos similares:

Licencia Creative Commons
Les Creus del terme por Mayte Duarte Seguer, a excepción del contenido de terceros y de que se indique lo contrario, se encuentra bajo una Licencia Creative Commons Attribution-Noncommercial-Share Alike 3.0 Spain Licencia.

About Mayte Duarte

Nascuda a la Ciutat Comtal i en ple fenòmen Baby Boom (1962). Hi ha qui ha anomenat a la meva generació com a la Generació X. La meva opinió és que va ser una generació ni millor, ni pitjor..diferent. Vàrem trencar totes les prohibicions, ho vam provar tot, el món era quelcom que volguéssim que fos, tant sols depenia de nosaltres, tot estava per fer. El món actual en el que ens trobem és el resultat d’aquesta inabastable equació canviant. Crec que realment pertanyo a una generació que som energia pura en transformació constant. No teníem res, ho vàrem construir tot, no tot serveix i no tot es pot tenir al mateix moment. Hem estat binaris en costant desenvolupament. Un retret? Molts han estat pares sense deixar de ser fills i ara en paguem la factura, es passa del prohibit prohibir a prohibir i regular-ho tot. Amb els nostres antecedents no ens pertoca ser paternalistes. Toca tornar a començar, tornar a construir, assumir errades i responsabilitats i seguir caminant... Encara vull ser la primera Psicohistòriadora del planeta, terraformar les galàxies i contemplar amb bona companyia la multiplicitat de plans d’un univers fractal. Encara vull ser Leonardo da Vinci, quant sigui gran. Sí, jo també vull ser gran i, el meu somni segueix ple de llambordes. www.mayteduarte.com MAYTE DUARTE SEGUER, 07/05/1962 - Humanista Llicenciada en Humanitats en l’àmbit dels Estudis Culturals i l’antropologia religiosa amb una tesina sobre la significació simbòlica de l’arquetip del Drac “El Drac a Catalunya: Presència i evolució del Drac en el Bestiari català”. La seva experiència inclou investigació i recerca antropològica de la civilització catalana, documentant i estudiant la imatge del Drac en la cultura catalana com a significatiu tret identitàri. Cursant Màster de Ciutadania i Drets Humans a la UB amb el seu treball sobre “L’homo tecnològicus: què és lo humà?” Dedicada a la creació, gestió, promoció i difusió de cultura catalana arreu del món vinculada al territori, mitjançant programació i desenvolupament d'activitats destinades al consum cultural. Implicant dites accions culturals amb les xarxes socials mitjançat l'ús de les TIC'S 4.0. • Arqueologia experimental, didàctica de la prehistòria y evolució humana. Fundación Atapuerca y Sierractiva. Març 2011 • Formació de formadors: capacitació digital i creació de materials per a la didàctica presencial i a distància o E-learning. • Community Manager. Administració diversos grups a Facebook, Google+, blogger, twitter... • Creadora de diversos blogs (Project Scheherezade, Dracmaycat, Drako Teksilo, Reflexions des de Tràntor, Mayte Duarte o Lo Drac dixit entre d’altres). • Articulista, reportera i col·laboradora de la revista CATALONIA de l’AICS-American Institut for Catalan Studies) de Huston, Texas. En format digital i paper. www.aicsusa.org-http://aics-catalonia.blogspot.com.es/- https://issuu.com/cataloniamagazine • Enllaç cultural de l'entitat AICS (American Institut Catalan Studies) de Huston, Texas. www.aicsusa.org • Col·laboradora de Llegeix B@rcelona. • Editora i articulista de la revista digital d’humanitats SÀRASUATI-ISSN:1989-654X www.sarasuati.com • Membre del Grup Internacional de Recerca Cultura, Història ì Estat (GIRCHE) de la Universitat de Barcelona (UB). • Sòcia de l'Ateneu Barcelonès amb seu al carrer de la Canuda 6, 08002 Barcelona. • Sòcia i Secretaria del Liceu Joan Maragall de filosofia amb seu amb seu a l'Ateneu Barcelonès. http://liceu-joanmaragallfilosofia.blogspot.com.es/ • Membre de l'AELC (Associació escriptors en llengua catalana) amb seu a l'Ateneu Barcelonès. Secretaria del Liceu Maragall de Filosofia amb seu a l'Ateneu Barcelonès. http://liceu-joanmaragallfilosofia.blogspot.com.es/ • Membre del Circulo Holmes, Associació espanyola d' Amics de Sherlock Holmes. • Vocal de la Junta Directiva de la FIEC - Federació Internacional d'Entitats Catalanes. • Fundadora i presidenta de Dracmaycat. www.dracmaycat.com • Col·laboradora com experta en els treballs d’Adequació de qualificacions professionals del Catàleg de Qualificacions Professionals de Catalunya de l'Institut de Qualificacions Professionals de la Generalitat de Catalunya 2014/2015/2016. • Fundadora i presidenta de l'entitat Project Scheherezade pel rescabalament del coneixement femení que per tradició ha estat de transmissió oral. http://projectscheherezade.blogspot.com.es/ • Autora del relat "Boletaire" del Llibre Crims Nostrats d'Edicions Xandri a cura de JR Aramadàs. ISBN XX- 978-84943157-3-2. Barcelona 2015. • Sòcia fundadora i Cap de premsa i comunicacions de l’entitat SOS a la Capacitat intel·lectual, 2015- • Editora de Dracmaycat Edicions amb les publicacions Sherlock&Dragon ISBN 9788461627615 i Cultural is Political ISBN 9788461765102 Mails de contacte: mduarte@dracmaycat.com – mayteduarte62@gmail.com – mduarte@uoc.com

Leave a comment

Add your comment below, or trackback from your own site. You can also subscribe to these comments via RSS.

Your email is never shared. Required fields are marked *

Featuring Recent Posts WordPress Widget development by YD