MACHIAVELLI 6.0

MACHIAVELLI  6.0

466px-Portrait_of_Niccolò_Machiavelli_by_Santi_di_Tito

Niccolò Machiavelli de Santi di Tito (1536–1603) Palazzo Vecchio

 

Tots hem escoltat la paraula maquiavèl·lic com un terme pejoratiu, present en el nostre imaginari col·lectiu i atribuït als que s’identifiquen amb una doctrina malèvola o immoral. Tant mateix, expressions com que “la fi justifica els mitjans” que no trobarem pas al Princep o “més val ser temut que estimat” són cites de Niccolo Machiavelli i que, contrari al que se sol creure no pregonava pas una conducta amoral del poder: va saber distingir en la seva obra entre aquells mitjans d’adquisició de poder legítims (que són els que esdevenen del valor i la fortuna) i aquells il·legítims com ho són els que arriben al poder per mitjà de crims i maldats.

Machiavelli  ha estat alhora  controvertit i en certa manera desconegut i, és a les beceroles  del segle XXI, que la força i la influència del seu pensament segueixen vigents i les seves obres són objecte de debat que no llangueix amb el pas del temps. Fins i tot podríem dir que la política actual és fruit d’aquest apassionat antagonisme entre maquiavèl·lics i antimaquiavèl·lics. No només ha estat llegit i interpretat des de diverses perspectives, fins i tot, en posicions oposades. Admirat per uns, qualificat com a mestre del mal, per altres.

Machiavelli (1469 – 1527), en El Príncep del que celebrem els 500 aniversari ens va ensenyar que el poder no és una possessió divina ni assegurada per sempre. Ans al contrari, és una realitat molt més flexible i volàtil; que permet que un simple home amb “virtus” el pugui conquerir, capturar, exercir, ampliar… fins esdevenir “príncep nou”.

 

Filòsofs i nombrosos intel·lectuals s’han ocupat del nostre autor: Strauss, Marx, Croce, Althusser, Oakeshott, Merleau-Ponty, Hannah Arendt, Wolin, Gramsci, Toulmin, MacIntyre, Bobbio, Rafael Del Àguila, entre tants altres. Els seus denominadors comuns han estat justificar o explicar el pensament polític de Machiavelli, potser, perquè ens va llegar massa antinòmies i incògnites que encara perduren.

La visió antropològica del secretari florentí és pessimista, homes que quan no combaten per necessitat ho fan per ambició. La por, la violència i les passions són presents en la vida política i és la pròpia necessitat la que obliga els homes a actuar bé i a col·laborar entre si. Però a més, la virtú i la Fortuna juguen un paper fonamental en la seva teoria política perquè l’experiència humana està regida per les dues. La virtú és considerada com una energia excepcional i una habilitat estratègica per dominar la Fortuna, deessa romana que va derivar en un símbol de inconstància, de designis capritxosos i, de vegades, cruels. La Fortuna, doncs, és assimilada a la incertesa, a la contingència, als riscos i a la indeterminació que presideixen les vides humanes. La idea de Fortuna a Machiavelli es refereix a la incapacitat de l’home per controlar tot sent en conseqüència l’inesperat un aspecte essencial de la vida política.

Cover page of 1550 edition of Machiavelli’s Il Principe

Cover page of 1550 edition of Machiavelli’s Il Principe

Com va assenyalar Machiavelli

“Mai hi ha opcions segures perquè l’ordre de les coses comporta que amb prou feines quan tractes d’evitar un inconvenient ja s’ha presentat un altre” (El Príncep, XXI).

Una de les idees de Machiavelli més controvertides ha estat aquella que considera l’autonomia de la política respecte de l’ètica. Les lleis de la política són independents de les normes morals, és a dir, separa el que ha de ser del que és: sorgint així el naixement de la Ciència Política. Des d’aquesta posició neutral i asèptica intentaria analitzar i objectivar els esdeveniments polítics al marge de consideracions ètiques. Així podem assenyalar que el seu ensenyament i el seu saber polític esdevenen reversibles: servirien tant als tirans com als governants justos.

Podríem dir que subministra una teoria que relaciona fins i mitjans però, a més a més, destaca que el bé pot provenir del mal i a l’inrevés. Qualsevol mitjà per immoral o cruel que pugui semblar, és legítim si amb ell s’aconsegueix la finalitat política suprema que és la seguretat, la pau i l’autonomia.

Machiavelli era conscient que el mal és el mal i la violència és violència però no ignorava que per mantenir-se al poder, amb la bondat no n’hi ha prou i de vegades cal ser dolent per assegurar la comunitat política. Per això, en política un ha de jutjar pels resultats de les accions perquè no hi ha un tribunal transcendent al qual recórrer.

Machiavelli ens transmet un republicanisme viu, centrat en el poble i de la llibertat. Com a defensor de la comunitat política reivindica el bé comú i un model de ciutadà republicà virtuós i compromès amb la seva pàtria. La primera exigència per ell és conservar l’estat ben ordenat per sobre de qualsevol altra circumstància. La pèrdua d’autoritat de l’estat, de l’eficàcia de les lleis o la corrupció són amenaces sempre latents que destrueixen la vida en comú, la grandesa cívica i erosionen la capacitat executiva dels estats.

La prova de la democràcia és la seva capacitat per processar el conflicte i tornar-lo a la societat com a unitat de l’Estat . Si això passa, la democràcia fa possible el canvi sense violència .

Democràcia i república són, avui en dia, un binomi inseparable que podem comprendre gràcies a les bases posades per Machiavel li. Aquest binomi és la democràcia representativa En forma clàssica, la premsa jugava el paper d’intermediació entre la societat i el poder polític, transmetent les crítiques, sentiments i opinions recollides de la comunitat per influir en la confecció del ” interès comú”. Malgrat això , la revolució tecnològica que va començar amb la ràdio, va seguir amb la televisió i es projecta cada cop més cap als mitjans digitals van dislocar completament aquesta funció. No tan sols per raons tècniques, sinó perquè, com diria McLuhan ” el mitjà és el missatge “, és a dir, la tecnologia determina la manera en què ens comuniquem. I això inclou una tendència a la concentració monopolista, igual que va passar amb la premsa: el negoci va entrar en conflicte amb l ‘”interès comú”; en invertir el “missatge”.

D’aquí la necessitat de pensar la democràcia representativa de manera àmplia, com un sistema en què no només es tria a persones, sinó a les idees i les polítiques de les que són portadores. I aquí es fa present el descrèdit de la política. Els ciutadans es troben una vegada i una altra amb què els elegits traeixen els electors, amb què els partits polítics tenen interessos que els allunyen de la societat, amb què el que es diu a les campanyes és invertit una vegada que s’ocupa el poder, amb que el poder, fins i tot en la democràcia, se surt de mare constantment i no poques vegades reverteix la seva finalitat de servir a l’interès comú.

Per bé o per mal, només en el sistema democràtic és possible canalitzar el conflicte sense violència, només s’hi pot edificar una república, i únicament a través de la democràcia és factible construir l’Estat com a veritable unitat. La realitat contemporània llança múltiples reptes en això. Un d’ells és el de conservar o construir estats democràtics en un món travessat transnacionalment per les més diverses forces, de les quals és impossible i il·lusori aïllar-se. Per tant:

La presència de Machiavelli al nostre segle continuarà potent perquè el seu retrat de les passions humanes aconsegueix identificar perquè, tant ahir com avui, els éssers humans, condicionats per la necessitat i la immediatesa, cerquem la llibertat i la felicitat de manera infatigable.

Però Machiavelli, ens recorda que mai hi ha conquestes definitives, que si es baixa la guàrdia torna la barbàrie i que les coses han de renovar-se perquè puguin durar. La seva visió política de la realitat ens parla d’assumir dos elements clau com són el conflicte i la incertesa, sempre presents en la vida pública.

L’actualitat de Machiavelli ens recorda la necessitat de revitalitzar la nostra praxi democràtica, l’afirmació del cívic com un a priori de la nostra vida en comú, la conveniència de mantenir i respectar institucions que vivifiquin la vida ciutadana, alhora que ens alerta de manera insistent sobre els perills de la corrupció perquè arrasen la vida activa i impossibiliten construir la ciutadania necessària i solvent  per a les societats contemporànies.

Machiavelli ha estat considerat en alguns àmbits acadèmics com el que va obrir el camí als drets individuals i a la moderna democràcia.

Va escriure els 26 capítols de l’obra “El Princep” (1539 en un moment de canvi de  paradigma històric. L’home europeu deixava enrere la foscor medieval i s’enfrontava al domini de la nova tècnica renaixentista amb la convicció de que l’home pot construir el món, però també ha de saber explicar-ho. I això és el que fan humanistes com Machiavelli, veure què pot salvar del vell i com actuar davant la novetat. La nova actitud davant la novetat és el principal tema del príncep» .

Quan ell el va escriure, la fortuna havia substituït la providència, el que fa que cada circumstància hagi generar la seva pròpia moral. El que ens proposava Machiavelli  és que “El barquer que coneix bé el riu sap a quines dificultats s’ha d’enfrontar i com sortejar-les”.

Pot servir Machiavelli per interpretar aquest moment de crisi i transformació ?

Eloy García (catedràtic de Dret) aventura un paral·lelisme entre el cinquecento i aquest primerenc segle XXI: «Caigut el mur de Berlín, s’està redescobrint la idea republicana enfront de les ideologies d’esquerra i dreta. La revolució tecnològica, com ho va fer en temps de Machiavelli, ha trencat els nostres paràmetres. Hem vist com el dret ha estat incapaç de contenir el món financer i oferir garanties. La guerra ja no és la guerra. La informàtica ha canviat la relació temps i espai, com va passar al segle XIII pels europeus. Aquest és un canvi radical, tot s’ha quedat vell i mentrestant El príncep segueix essent un text fresc ».

 

Resiliència (Termcat)

  • resiliència, n f

Aptitud per a afrontar amb èxit una situació d’estrès intens i per a aconseguir una adaptació positiva a les circumstàncies desfavorables que se’n deriven.

Tots tenim molt clar a quina Revolució tecnològica va enfrontar-se Machiavelli, però i nosaltres?

LA CIÈNCIA I LA NOVA REVOLUCIÓ Tecnologia

Des del segle XVII , moment en què se situa el naixement de la ciència moderna , el progrés científic ha estat continu. Però serà al llarg del segle XX quan la recerca i l’aplicació tècnica dels coneixements científics es desenvoluparan a un ritme tan accelerat que ha transformat radicalment la vida dels éssers humans. En els últims 20 anys s’han realitzat més descobriments que a la resta de la història de la Humanitat i la incorporació de principis científics a tecnologies aplicables a la vida quotidiana s’està produint a una velocitat incomparable amb la del passat. Aquesta realitat no implica que el judici històric que avui pot fer-se de l’avanç cientificotècnic o la seva valoració moral siguin enterament positius.

CIÈNCIA I PODER

La ciència ha passat progressivament a convertir-se en un factor d’extraordinària influència en l’economia i en les manifestacions socials i polítiques. Al capdavant del món estan situats avui els països que posseeixen una ciència i tècnica més potents. La ciència no és ja una activitat particular, d’escassa publicitat i reduïda ressonància, sinó tot el contrari; forma part de les preocupacions dels Estats, és un ” sector estratègic” i els centres de recerca públics o privats, les “comunitats científiques ” i els seus resultats, s’han convertit en un factor de la vida pública d’extraordinària importància. Són els governs i les grans empreses els únics que la poden finançar per avançar en el camí del descobriment i l’aplicació tècnica de nous coneixements.

La ciència es transforma, i marcadament al segle XXI , en un bé social i econòmic d’extraordinària importància  a més de ser ja des d’antic un bé cultural de gran jerarquia. Mentre el progrés humà no es concep avui sense la ciència i la tècnica, és també clara la seva tendència a la deshumanització i a la mercantilització. És per això que es distancien també perillosament la recerca en la ciència bàsica, que pot no tenir una aplicació immediata – encara que sí la té sempre a més llarg termini- i la recerca en ciència aplicada, que és la que més interès i aplicació de recursos suscita.

ELS NOUS CAMPS DE RECERCA

Els avenços en recerca han estat en els últims anys nombrosos i diversos, havent-se desenvolupat fonamentalment en els àmbits següents :

El camp de la biologia, íntimament lligat a la medicina. Destaquen les investigacions sobre la cèl·lula, amb el desenvolupament de la microbiologia, que han obert un immens camp a la genètica, amb importants aplicacions en l’agricultura, la indústria i la farmacologia. El progrés de l’embriologia ha permès el desenvolupament de tècniques de fecundació artificial i de manipulació genètica. El més transcendental històricament és que, a finals del segle XX, la clonació d’un ésser humà és possible. Els científics estan d’acord que és una assumpte de gran gravetat i coincideixen en la conveniència de la seva ajornament. La major esperança avui és l’aplicació de tot aquest coneixement a la medicina, al diagnòstic i curació de malalties, a la millora de les condicions de vida.

El cervell i la ment humanes, des del punt de vista fisiològic , els progressos en el coneixement dels aparells biològics relacionats amb les facultats racionals – la parla,l’ emoció, l’afectivitat, la creació de representacions, la capacitat lògica, etc. -, És a di , tot el sistema nerviós i el cervell, van rebre un gran impuls en la segona meitat del segle XX. Hi ha una altra qüestió d’importància: el problema de la transmissió dels trets culturals de l’home. Els camins essencials d’aquest coneixement s’orienten cap a l’anàlisi de fins a quin punt les funcions pròpiament ” humanes ” de l’home, el món dels comportaments racionals, poden ser explicades per la biologia, per allò que és comú a tots els éssers vius, o poden explicar-se pel procés d’aprenentatge típicament humà que constitueix la cultura. Una altra qüestió és el desenvolupament d’una ” ment” en cada home i el seu funcionament. La ment humana es basa en l’activitat del cervell però no es confon amb ell. Avui s’han descobert certs mecanismes químics o elèctrics relacionats amb l’activitat del cervell però el coneixement de com es forma la ment humana és un pas més enllà de tot això. Va ser el desenvolupament de la ciència de la computació i dels programes per a màquines informàtiques el que va fer adonar-se que la programació d’un artefacte per a processar informació, seleccionar-la, emmagatzemar-la i efectuar càlculs té una certa similitud amb alguns models de fenòmens fisiològics o psicològics. D’aquí la idea que la ment humana opera com una màquina informàtica, és a dir, que la clau del seu funcionament és la recepció i el processament de la informació.

L’electrònica i la informàtica. El descobriment de l’electró en 1895 i, en les primeres dècades del segle XX, l’emissió i recepció d’ones hertzianes possibilitar la transmissió d’informació a distància, primer amb la ràdio després amb la televisió. Els progressos en la física de l’estat sòlid, accelerats per la Segona Guerra Mundial, van desembocar en la fabricació en sèrie de components electrònics com els transistors (1948) o aparells com el radar, els microscopis electrònics o la multitud d’aplicacions dels raigs làser. L’ús dels nous components, i especialment de circuits integrats o microprocessadors, ha permès la fabricació massiva de nous aparells d’ús domèstic  que en pocs anys han inundat els països desenvolupats (reproductors de cassets o discos compactes, ordinadors, fax , telefonia mòbil , etc.).

La revolució digital: Internet. El 1951 es van posar en marxa les primeres computadores als EUA, que realitzaven 2.000 operacions per segon. El 1964 ja feien tres milions d’operacions. A la dècada dels setanta, la invenció del microprocessador va permetre el desenvolupament de la microinformàtica, la gran revolució tecnològica de la dècada dels vuitanta, que va donar lloc a l’aparició de l’ordinador personal i a la introducció generalitzada de la informàtica en la vida quotidiana de els ciutadans. Però entre totes les prestacions de l’ordinador es destaca segurament l’impacte de la informatització sobre les comunicacions immaterials, les que porten notícies, dades, textos i ordres a través d’un sistema. Una característica inconfusible del segle XX, però sobretot dels anys 80 i 90 és el procés que implica la comunicació social digitalitzada, la realització d’operacions en “temps real”. La història d’Internet és significativa doncs va néixer, com tants altres avenços, de les necessitats i previsions militars. El seu origen és l’ ARPANET, una xarxa creada a mitjans dels anys 70 per unir els ordinadors militars dels Estats Units per poder preveure que hi hagués un atac o error que pogués destruir informació. Dels mitjans militars va passar als civils i el seu ús ha anat creixent de forma espectacular en la dècada passada. No hi ha cap dubte respecte que la connexió a Internet s’ha convertit avui en un element bàsic d’una immensa majoria de les activitats de la vida econòmica, social i científica.

La cursa espacial , iniciada als anys 50 va llançar als homes a la conquesta de l’espai més enllà de l’atmosfera. La realització d’estacions orbitals i l’enviament de sondes interplanetàries (a Mart, Saturn, Venus, Júpiter …), que permeten avançar en el coneixement de l’Univers .

L’AMENAÇA A LA BIOSFERA : EL PROBLEMA ECOLÒGIC .

Un dels problemes més greus és precisament el que es diu en termes generals ” ecològic”. ” La humanitat s’enfronta a tres crisis alhora: la minva de la reserva d’energies no renovables a la Terra, una perillosa acumulació de gasos d’escalfament global i un declivi constant de la diversitat biològica. Amb aquest recompte tan senzill i gràfic s’expressa el que constitueix avui el “problema ecològic”, és a dir, el problema creat pel constant i important deteriorament de les condicions mediambientals en la Terra. Aquest procés és a causa de l’acció de l’ home amb el seu incessant i immoderat consum de recursos no renovables i la producció de matèries.

L’ IMPACTE DELS NOUS MITJANS DE COMUNICACIÓ

El progrés tecnològic ha permès una veritable revolució en les formes i l’abast de la informació. L’acció dels mitjans de comunicació s’ha popularitzat i mundialitzat, incidint en les activitats econòmiques, en la vida política o en els hàbits culturals. Si l’aparició de l’escriptura i més tard de la impremta van significar en el passat la possibilitat de l’expansió i la transmissió del coneixement , el segle XX i XXI ha conegut, amb el desenvolupament dels mitjans de comunicació, un salt de conseqüències comparables.

Com ja hem dit avenços com els microxips, de mida petita i gran capacitat de dades als quals se sumen recursos visuals i auditius, han permès la comunicació mitjançant sistemes interactius, que poden rebre i emetre missatge. S’ha fet possible enviar informació instantània a milers de persones, salvant totes les distàncies del planeta. Les noves xarxes de comunicació com és el cas d’Internet posen a disposició dels usuaris gran quantitat d’informació i permeten la posada en marxa del correu electrònic.

Tot això ha fet possible una veritable explosió de la comunicació. La televisió retransmet en directe guerres, esdeveniments esportius o successos polítics. Els intercanvis financers, les operacions de Borsa o els tràmits bancaris, es realitzen per ordinador en breus segons d’un país a un altre del món. Les vídeo – reunions per satèl·lit es generalitzen a les grans empreses i entre la comunitat científica. En resum, les autopistes de la informació, veritables rutes que interconnecten i acceleren les comunicacions, guanyen espai i transformen el món en el que hem anomenat  una aldea global.

Però en aquesta comunicació massiva el característic no és que els successos es difonguin instantàniament a milions de persones; el característic és el pseudoaconteixement: un succés que no seria tal si no fos perquè es retransmet per ràdio,  televisió i sobretot per les xarxes socials. És més, el públic entén de seguida el codi que les coses no succeeixen fins que no surten a les notícies. La versió de la realitat que donen els mitjans adquireix tal crèdit que se superposa fins i tot al que puguin dir d’aquesta realitat els testimonis, les víctimes, els jutges…

I és aquí que vull retornar a Machiavelli :

En 1498, sense experiència política ni influències, va arribar a la cancelleria de Florència a tan sols 20 dies de l’execució de Savonarola, el seu treball consistia a demanar informació i redactar informes sobre els fets militars i polítics que poguessin afectar la nova república. Com si d’un blogger d’avui en dia es tractes.

Va ser mitjançant aquesta tasca que Machiavelli va advertir la feblesa de Florència envers dels altres estats d’Europa i va concloure que la força dels Estats resideix en la seva potència militar.

Estem en mig d’un procés constituent, i en la nova Revolució del segle XXI el que para Machiavelli representava la potència militar avui dia la representa la societat civil que es nega a participar del pensament únic i a ser tractada com una massa alienada del sistema[1]. Per empoderar-se de la “massa”  cal tenir credibilitat i per aconseguir-la cal fer servir la coherència. La xarxa no tan sols permet l’accés a la informació i a les fonts, també permet contrastar-les o fer circular i escampar tot tipus de “rumorologies i fal·làcies” fins a ser cregudes com a certeses de manera exponencial.

En aquestes últimes dècades les tecnologies han canviat fins i tot la nostre manera de percebre el món que ens envolta i la realitat a nivell neurològic,  descobrint que en la biologia el poder tampoc és el que sembla.

Per acabar em vull remetre a les paraules d’en Gonçal Mayos ens recordava des d’aquestes parets i blogs personal i del Liceu Maragall de Filosofia amb seu a l’Ateneu barcelonès que:

Machiavelli reclamava “un príncep nou” però també una nova política i un nou tipus de polític i de ciutadà. Dient adéu a la vella política patrimonialitzada per uns pocs, amb absurds arguments biològics, naturals i teològics. I saludava una nova política feta per humans i per a humans–res més que homes, si bé alhora “massa humans”, com diria Nietzsche-. Una política on –en principi, de iure, de facto i inclús com a exigència- tots som cridats.”

[Mayos, G. Liceu Maragall,  Ateneu, Curs 2013/14 Poder(s)]

Bibliografia:

Machiavelli, Niccolò. El Principe.  Ediciones AKAL, 2000

Brey, A., Innerarity, D. Mayos. G,  Et Al. La sociedad de la ignorancia. Península, 2011.
Borges Horta, Josè Luiz & Duarte,Mayte. Reflexões sobre a Didática 2.0. REVISTA GIZ, nº1, October 17, 2011.
Webgrafia:
http://www.termcat.cat/
http://www.elperiodico.com/es/noticias/ocio-y-cultura/maquiavelo-conversacion-con-siglo-xxi-2457075

http://goncalmayossolsona.blogspot.com.es/2014/01/maquiavel-nova-politica.html

http://reflexionsdesdetrantor.blogspot.com.es/2014/02/homo-tecnologicus-del-logos-al-twitter.html

 

 

 


[1] L’ alienació és un fenomen no ‘innat’ en les persones, de disposició psicològic-mental. És una forma d’adaptació, acceptació, separació i alineació del individu amb la seva realitat. A nivell social: que va de la mà amb la manipulació social, l’aniquilació cultural, la dominació política i l’opressió de la persona o col·lectiu alienat. Pot considerar-se un entrenament, ensinistrament, adaptació, o derivació a un pensament o propòsit que torna a les propietats i aptituds de l’home, en alguna cosa independent d’ells mateixos i que domina sobre ells.

 

Articulos similares:

    Sin coincidencias

Licencia Creative Commons
MACHIAVELLI 6.0 por Mayte Duarte Seguer, a excepción del contenido de terceros y de que se indique lo contrario, se encuentra bajo una Licencia Creative Commons Attribution-Noncommercial-Share Alike 3.0 Spain Licencia.

About Mayte Duarte

Nascuda a la Ciutat Comtal i en ple fenòmen Baby Boom (1962). Hi ha qui ha anomenat a la meva generació com a la Generació X. La meva opinió és que va ser una generació ni millor, ni pitjor..diferent. Vàrem trencar totes les prohibicions, ho vam provar tot, el món era quelcom que volguéssim que fos, tant sols depenia de nosaltres, tot estava per fer. El món actual en el que ens trobem és el resultat d’aquesta inabastable equació canviant. Crec que realment pertanyo a una generació que som energia pura en transformació constant. No teníem res, ho vàrem construir tot, no tot serveix i no tot es pot tenir al mateix moment. Hem estat binaris en costant desenvolupament. Un retret? Molts han estat pares sense deixar de ser fills i ara en paguem la factura, es passa del prohibit prohibir a prohibir i regular-ho tot. Amb els nostres antecedents no ens pertoca ser paternalistes. Toca tornar a començar, tornar a construir, assumir errades i responsabilitats i seguir caminant... Encara vull ser la primera Psicohistòriadora del planeta, terraformar les galàxies i contemplar amb bona companyia la multiplicitat de plans d’un univers fractal. Encara vull ser Leonardo da Vinci, quant sigui gran. Sí, jo també vull ser gran i, el meu somni segueix ple de llambordes. www.mayteduarte.com MAYTE DUARTE SEGUER, 07/05/1962 - Humanista Llicenciada en Humanitats en l’àmbit dels Estudis Culturals i l’antropologia religiosa amb una tesina sobre la significació simbòlica de l’arquetip del Drac “El Drac a Catalunya: Presència i evolució del Drac en el Bestiari català”. La seva experiència inclou investigació i recerca antropològica de la civilització catalana, documentant i estudiant la imatge del Drac en la cultura catalana com a significatiu tret identitàri. Cursant Màster de Ciutadania i Drets Humans a la UB amb el seu treball sobre “L’homo tecnològicus: què és lo humà?” Dedicada a la creació, gestió, promoció i difusió de cultura catalana arreu del món vinculada al territori, mitjançant programació i desenvolupament d'activitats destinades al consum cultural. Implicant dites accions culturals amb les xarxes socials mitjançat l'ús de les TIC'S 4.0. • Arqueologia experimental, didàctica de la prehistòria y evolució humana. Fundación Atapuerca y Sierractiva. Març 2011 • Formació de formadors: capacitació digital i creació de materials per a la didàctica presencial i a distància o E-learning. • Community Manager. Administració diversos grups a Facebook, Google+, blogger, twitter... • Creadora de diversos blogs (Project Scheherezade, Dracmaycat, Drako Teksilo, Reflexions des de Tràntor, Mayte Duarte o Lo Drac dixit entre d’altres). • Articulista, reportera i col·laboradora de la revista CATALONIA de l’AICS-American Institut for Catalan Studies) de Huston, Texas. En format digital i paper. www.aicsusa.org-http://aics-catalonia.blogspot.com.es/- https://issuu.com/cataloniamagazine • Enllaç cultural de l'entitat AICS (American Institut Catalan Studies) de Huston, Texas. www.aicsusa.org • Col·laboradora de Llegeix B@rcelona. • Editora i articulista de la revista digital d’humanitats SÀRASUATI-ISSN:1989-654X www.sarasuati.com • Membre del Grup Internacional de Recerca Cultura, Història ì Estat (GIRCHE) de la Universitat de Barcelona (UB). • Sòcia de l'Ateneu Barcelonès amb seu al carrer de la Canuda 6, 08002 Barcelona. • Sòcia i Secretaria del Liceu Joan Maragall de filosofia amb seu amb seu a l'Ateneu Barcelonès. http://liceu-joanmaragallfilosofia.blogspot.com.es/ • Membre de l'AELC (Associació escriptors en llengua catalana) amb seu a l'Ateneu Barcelonès. Secretaria del Liceu Maragall de Filosofia amb seu a l'Ateneu Barcelonès. http://liceu-joanmaragallfilosofia.blogspot.com.es/ • Membre del Circulo Holmes, Associació espanyola d' Amics de Sherlock Holmes. • Vocal de la Junta Directiva de la FIEC - Federació Internacional d'Entitats Catalanes. • Fundadora i presidenta de Dracmaycat. www.dracmaycat.com • Col·laboradora com experta en els treballs d’Adequació de qualificacions professionals del Catàleg de Qualificacions Professionals de Catalunya de l'Institut de Qualificacions Professionals de la Generalitat de Catalunya 2014/2015/2016. • Fundadora i presidenta de l'entitat Project Scheherezade pel rescabalament del coneixement femení que per tradició ha estat de transmissió oral. http://projectscheherezade.blogspot.com.es/ • Autora del relat "Boletaire" del Llibre Crims Nostrats d'Edicions Xandri a cura de JR Aramadàs. ISBN XX- 978-84943157-3-2. Barcelona 2015. • Sòcia fundadora i Cap de premsa i comunicacions de l’entitat SOS a la Capacitat intel·lectual, 2015- • Editora de Dracmaycat Edicions amb les publicacions Sherlock&Dragon ISBN 9788461627615 i Cultural is Political ISBN 9788461765102 Mails de contacte: mduarte@dracmaycat.com – mayteduarte62@gmail.com – mduarte@uoc.com

Leave a comment

Add your comment below, or trackback from your own site. You can also subscribe to these comments via RSS.

Your email is never shared. Required fields are marked *

Featuring Recent Posts WordPress Widget development by YD