La trajectòria antropològica d’en Lluís Mallart (Barcelona, 1932)[1] ha estat marcada per la seva llarga estada entre els evuzok del Camerun. Format acadèmicament a França sota la forta influència de l’estructuralisme, en el camp de l’antropologia, ha realitzat un exhaustiu treball de camp de la societat evuzok durant més de trenta anys. Part de la seva obra es troba dipositada en la Biblioteca del Institut Català d’Antropologia. És el primer antropòleg espanyol especialitzat en l’Àfrica subsahariana. Context pel que hi ha un gran desinterès etnogràfic entre els antropòlegs del nostre país avui en dia.

En aquest llibre, Mallart ens parla del que creu serà el seu últim viatge a l’Àfrica. I fins i tot manifesta que el seu projecte etnogràfic, malgrat no tenir cap de  preparat, sembla ser que en aquest viatge és el control de dades. Aquelles dades a partir de les quals ha anat fonamentant les seves anàlisis i les seves interpretacions, sobretot pel que fa referència al sistema mèdic dels evuzok, nucli central de les seves recerques.

Però el que no deixa de fer en tot moment és reflexionar constantment, amb la perspectiva que li donen quaranta anys d’experiències a l’Àfrica, del que fem a l’Àfrica, sobre l’antropologia, la importància de conèixer l’idioma, les conseqüències econòmiques, polítiques, socials i culturals, de les “bones intencions” i la solidaritat dels blancs. I per això en Mallart ens escriu d’Àfrica dels evuzok, dels bons samaritans, dels espavilats, dels supervivents, de medecina, de bruixeria, del pas de la vida, de viure, del record dels morts…

Sembla que escriu sobre tothom i per a tothom. Però sobre tot escriu per que l’antropologia pugui fer allò que esdevé al marge de la pròpia intenció: no deixar perdre l’herència que ens deixen aquells que ja no hi són.

La primera vegada que en Lluís Mallart va viatjar a l’Àfrica eren temps d’independències i grans promeses. Ara, en aquest darrer viatge descobreix que tot segueix igual sinó pitjor en nom de la globalització i que seguim intentant fer-ho tot per l’Àfrica però sense l’Àfrica.

Mallart considera que qualsevol tros de vida pot ser objecte d’atenció etnogràfica i que de vegades el simple fet de veure, d’escoltar i parlar ja n’hi ha prou. L’etnògraf, ens diu, ha de ser conscient que la seva presència genera unes obligacions, ja que, abans de tot, és un hoste. L’etnografia no pot fer-se sense un mínim d’immersió social, amb alguna cosa més que una simple recollida de dades.

Quan l’autor contempla l’espoliació econòmica i la destrossa ecològica provocada per la desforestació, recorda a Mircea Eliade[2], i reconeix que al darrera d’aquestes accions hi ha un etnocidi cultural. Ja que els evuzok com la majoria de pobles de la terra, han convertit el món vegetal en objecte de reflexió simbòlica, mítica i ritual, de manera que han desenvolupat molts dels temes esmenats per Eliade en la triada pedra-arbre-altar. Sense els grans arbres, la selva perd una part del seu sistema de signes. Mallart considera que la pràctica de l’antropologia esdevé un caràcter especial, ja que sobre el terreny exigeix una certa implicació que seria impossible sense la dita immersió social.

La impressió que més destaca al cap de quaranta anys és comprovar el subdesenvolupament en que l’Àfrica es troba immersa. I sobre tot constatar que la població ha perdut la confiança en allò que denominem el sistema econòmic i polític. Davant del qual es torna a preguntar: – “Què hem fet amb l’Àfrica? I ho resumeix com el fracàs d’una cooperació.

El que la classe política africana, amb complicitat d’un cert occident, hagi transformat el servei públic en una font d’enriquiment personal, ha fet que el primer en fracassar hagi estat el model evolucionista de la civilització occidental. Formant part del fiasco allò que es coneix com a “la cooperació per al desenvolupament” divisa de moltes ONG en les que Mallart no té gaire confiança. També fa un incís envers el que l’antropologia clàssica designa amb el nom de bruixeria : “conjunt de creences estrafolàries o de supersticions”. Les seves recerques han dut a Mallart a la convicció que  darrera d’aquest terme s’amaga: “un sistema de pensament, una visió del món, una forma de pensar que informa molts comportaments i maneres de fer.”(p.133). Considerant fins hi tot que l’estudi de la bruixeria és un capítol de l’antropologia política. Constata que les idees i les pràctiques relacionades amb la bruixeria en lloc de desaparèixer s’han intensificat, ja que en un moment en que la societat experimenta la desestructuració dels seus valors fonamentals,  la bruixeria sigui més efectiva que mai per causar el desordre en la societat. Una de les raons dels nostres fracassos a l’Àfrica és que cap dels nostres models ha pres en consideració l’especifitat social i cultural de l’Àfrica que s’ha volgut modernitzar, consentint la desestructuralització social i cultural d’aquells pobles. Els evuzok afirmen que l’origen dels poders d’aquesta nova forma de bruixeria no és autòctona; que són els blancs els qui l’han introduït al Camerun. Les nostres polítiques heretades de l’època colonial en totes les seves diferents versions han fracassat totes, ja que eren models que no tenien res a veure amb la realitat social i cultural d’aquells pobles que havien estat batejats com a tribus primitives.

Lluís Mallart

Mallart descobreix o bé gairebé intueix, que hi ha una altre Àfrica que no necessita cap ajuda. Que n’està farta. Què el que necessita és respecte, consideració i potser una altra manera de concebre la solidaritat per part nostra.

Aquesta Àfrica és crítica, insatisfeta, que, des de l’àmbit de la marginalitat on es troba, cerca camins alternatius i crea petites xarxes de comerç, inventa noves associacions en les quals els aspectes socials es reestructuren per adaptar-se a les noves condicions de vida. Els rols s’intercanvien i són les dones les que troben  una economia alternativa, sense cap ajuda de les ONG.

Mallart durant tota l’obra no deixa de preguntar-se, que hi fem a l’Àfrica?

És cert que l’actualitat social que vivim avui en dia, fa que ens oblidem de les responsabilitats contretes amb alguns pobles al llarg de la història. Però el que és pitjor és quan les recordem i decidim posar-hi remei decidint com tenen que ser a partir d’ara aquestes relacions, com sempre sense preguntar a les parts implicades ni tan sols si volen aquest canvi. La cultura occidental sempre s’ha considerat posseïdora de la gran veritat i melic del món. Amb els moviments globalitzadors les diferències entre el desenvolupament i el subdesenvolupament cada vegada són més grans, però de segur que trobarem la manera de “salvar-los” tan si volen com si no i a més, de manera rendible.

• Mallart Guimerà, Lluís, OKUPES A L’ÀFRICA, Edicions La Campana. 1a Edició gener 2001.

[1] Antropòleg. Fundador d’Agermanament, se n’anà al Camerun l’any 1961 en qualitat de missioner i romangué entre la tribu Evuzok fins el 1968. Aquell mateix any se n’anà a París a perfeccionar els seus estudis d’antropologia i obtingué el doctorat el 1971. És professor a la Universitat de Nanterre i especialista en antropologia religiosa i mèdica. Entre les seves publicacions cal destacar: Un poble africà: etnologia i pastoral (1971), Médecine et pharmacopée Evuzok (1977), Ni dos ni ventre. Religion, magie et sorcellerie Evuzok (1981) i Sóc fill dels Evuzok (1993). La classificació i l’emmagatzematge de la documentació etnogràfica que ell mateix anà recollint en el seu treball de camp entre els evuzok als arxius de la biblioteca del Laboratori d’Etnologia i Sociologia Comparada de la Universitat de Nanterre ocupà gran part de la seva activitat Professional als anys noranta. Posteriorment ha publicat Okupes a l’Àfrica (2001), una punyent crítica al colonialisme i al paper exercit pels missioners en el continent africà, i La Forêt de nos Ancêtres (2003), una monografia en dos volums sobre el sistema mèdic i el saber botànic dels evuzok. La Generalitat de Catalunya li reconegué la seva tasca científica mitjançant l’atorgament de la Medalla Narcís Monturiol (1995).

[2] Mircea Eliade (1907-1986) fou un estudiós romanès especialitzat en mitologia i història de la religió. Gran coneixedor d’idiomes i amb formació en filosofia, va divulgar i analitzar relats i símbols relacionats amb les creences del món europeu i oriental.

Destaca especialment el seu concepte de sagrat, és a dir, el valor excepcional que una cultura atorga a un símbol o ritus pel seu caràcter sacre, que permet la transcendència. Aquest caràcter de sagrat és el que uneix diverses religions i actes culturals, que analitza a les seves obres seguint els mètodes del comparatisme.

Articulos similares:

• Moon: Redescubriendo el futuro [I] escrito el 18 Julio 2010 por Fernando Rafael Criado Antonio
• Reseña de “La sociedad de la ignorancia”. escrito el 31 Diciembre 2009 por Revista de Humanidades Sárasuatī
• Los Nuer escrito el 15 Febrero 2010 por Mayte Duarte
• ELS PATHAN escrito el 7 Marzo 2010 por Mayte Duarte
• El cor de les tenebres escrito el 14 Marzo 2010 por Mayte Duarte
• La ruta de la seda escrito el 23 Mayo 2010 por Mayte Duarte
• Etnografía sonora. Reflexiones prácticas (I) escrito el 14 Diciembre 2009 por Miguel Alonso Cambron

The OKUPES A L’ÀFRICA by Mayte Duarte Seguer, unless otherwise expressly stated, is licensed under a Creative Commons Attribution-Noncommercial-Share Alike 3.0 Spain License.