PROJECTE INTEGRAL D’ATENCIÓ A LA DISCAPACITAT INTEL·LECTUAL

Projecte inclusiu

Entrevista a Teresa García i Marín & Eugeni Caireta i Sampere a càrrec de Mayte Duarte per presentar el

PROJECTE INTEGRAL D’ATENCIÓ A LA DISCAPACITAT INTEL·LECTUAL

©Setembre del 2015

En el nostre país, i a la societat europea en general, quan neix un nen o una nena, els pares adquireixen uns drets amb aquest nou ciutadà o ciutadana, però també adquireixen unes obligacions que l’administració vetlla per tal que es compleixin i tutela de manera efectiva com a mínim els primers setze anys de la vida de tothom. En primer lloc hi ha unes visites mèdiques, als tres anys comença l’escolarització, que segueix un itinerari marcat obligatori fins els setze anys i de manera post-obligatòria i quasi universal com a mínim fins els vint-i-dos o vint-i-tres anys. Després s’entra en el món laboral i amb l’emancipació al món dels adults on la tutela de l’estat és molt laxa si no és que és inexistent. La societat marca l’edat de divuit anys per a ser un ciutadà de ple dret i és en aquesta edat que cada ciutadà adquireix el dret absolut a decidir sobre la seva vida amb la única obligació del compliment de la llei i la limitació econòmica que puguin tenir.

 En el cas que el nadó que arribi al món tingui una discapacitat intel·lectual els primers anys de vida passen de manera similar a qualsevol altra persona. Els pares tenen la obligació de vetllar pel seu benestar, la seva salut i la seva educació però en aquesta tasca no estan sols ja que compten amb la tutela i el suport de les administracions. Per fer-ho des dels anys ’90 el nostre país s’ha dotat d’un sistema d’educació inclusiva que poc a poc ha anat omplint el nostre país de USEEs als centres educatius on hi ha guanyat tota la societat catalana en general. Els uns han après que poden viure dins la societat, i els altres han après que amb la participació de tothom, la societat és més justa. I tot sense que es confirmessin els prejudicis existents que baixaria el rendiment escolar en general, ans al contrari aquest s’ha fet més ric.

Però un cop acabada la ESO, a un màxim de vint anys. La majoria d’aquests nois no són aptes per a fer estudis post-obligatoris i es troben amb un abisme molt difícil de superar. Hi ha algunes experiències amb PQPIE i PFI a Catalunya però de moment són poques i experimentals. Tanmateix, però, completen una educació que amb l’ensenyament obligatori no s’ha pogut acabar, però segueix restant el problema de la transició al món adult i sobretot de la inclusió laboral.

Fins ara els alumnes que arribaven a l’edat laboral eren educats en escoles especials i se’ls adreçava a centres especials de treball en el millor dels casos o en centres de dia on simplement el que feien era passar l’estona (amb honroses excepcions)  i deixar temps als familiars a completar la seva jornada laboral. Eren considerats com a persones però no com a ciutadans. La societat decidia quina havia de ser la vida que havien de viure, i la gran innovació és fer valoracions per considerar quina és llur vàlua a la societat i cap on se’ls ha d’encaminar.

En el moment en què els alumnes que estan arribant a l’edat laboral ja han estudiat als centres ordinaris, quan han viscut tota la vida en un ambient inclusiu, quan els hem reconegut el dret a l’educació, a l’oci, a no estar-se amagats a casa o a centres especials, ja estem fent tard a que la societat estigui preparada per ser inclusiva en la seva totalitat. Ningú, ni tan sols pares ni tutors, tenen dret a decidir per a ells quina vida volen viure. Tenim persones formades per a treballar en llocs de treball ordinaris i lleis que els afavoreixen, però ningú vetlla per tal que la llei s’acompleixi en aquest aspecte i només s’aplica en la part de les subvencions. Ja fem tard a complir totes les constitucions democràtiques, des de l’americana del 1776 fins la més recent, que proclamen la igualtat de totes les persones.

No podem demorar més adaptar la societat per tal que sigui veritablement inclusiva, posar totes les eines per tal que les persones amb discapacitat intel·lectual puguin desenvolupar la vida que decideixin viure. Hem de ser conscients que es trobaran com tothom, amb problemes i inconvenients. És aquí on la societat ha de deixar de ser assistencial, vetllant només pel seu benestar físic i minimitzar l’impacte emocional i econòmic de les famílies. Cal que els ajudem a impulsar el seu projecte vital, a superar els inconvenients que els planteja la vida per desenvolupar-se segons els seus desitjos. I això ho hem de fer en tots els àmbits: el laboral, comprometent-hi administracions i empreses, en l’habitatge, tutelant la vivenda per tal que puguin emancipar-se, ja sigui en parella o amb companys de pis i en tots els aspectes que els ajudin a desenvolupar-se com a persones. En definitiva els hem d’ajudar per tal que visquin la seva vida i no la que els especialistes o seus pares decideixin.

Hi ha institucions privades i fundacions i alguna institució municipal, que fan tasca d’inclusió laboral i també n’hi ha que organitzen tallers ocupacionals (centres especials de treball), però no atenen a tota la gent amb discapacitat intel·lectual adulta. Són institucions privades, que són millor que el no res, però llur tasca és privada i aleatòria. Privada, tot i que amb suport de subvenció pública, vol dir que cadascuna té el seu propi criteri d’actuació, fet gairebé sempre amb molt bona voluntat. Els objectius no són sempre els mateixos i llurs interessos poden arribar a ser contradictoris, arribant fins i tot a ser “guarderies”. I el sistema és aleatori perquè no cobreix a tota la població i a vegades hi ha uns criteris de selecció absolutament cruels i discriminatoris fets per males pràctiques. Se seleccionen als que tenen més possibilitats de treballar ja que un bon nombre d’èxits assegura subvencions pel futur i la supervivència de la institució. Aquest sistema corre un greu perill de convertir-se en un mercadeig amb la discapacitat intel·lectual. Al no haver-hi uns objectius clars per part de l’administració, provoca que les subvencions siguis donades sense criteris massa clars i, malgrat la bona voluntat, se’n perdi molta part pel camí. L’atenció institucional a la gent amb discapacitat intel·lectual adulta és pagar a institucions per tal que facin el que puguin per fer-se’n càrrec i oblidar-se del tema

L’alternativa és fer que el sistema sigui públic i universal. Fora del sistema educatiu o sanitari, la societat no està acostumada a tutelar la vida de les persones, sinó que regula les nostres activitats amb lleis i normatives. En el cas de les persones amb discapacitat intel·lectual això ha de ser diferent. Són ciutadans de la nostra societat com qualsevol altre amb unes característiques que els fan més vulnerables i més incapaços de desenvolupar-se en el món adult. En molts casos la pròpia societat ho admet incapacitant-los i nomenant tutors els pares o gent de confiança si aquests ja no hi són. La reacció de la societat és, dins les possibilitats pressupostàries, donar una subvenció (pensió) i oblidar-se del tema. Pagar una reclusió a casa i llençar les claus per tal que no surtin i no molestin amb el que realment importa que és el món laboral i dels negocis. Actualment les persones amb discapacitat intel·lectual que estan treballant en llocs laborals ordinaris són pocs i mostrats al món com un exemple del que les institucions privades amb suport públic (subvencions) han estat capaces de fer. Són propaganda del que el sistema educatiu i als patrons de les fundacions han fet possible. Aquestes són les conseqüències d’aquest sistema que hem titllat de privat i aleatori.

La nostra societat, dèiem, s’ha de dotar d’un sistema públic i universal. Quan el Departament d’educació, amb un itinerari post-obligatori allargat i millorat, digui que ja no pot fer res per millorar la formació d’una persona amb discapacitat intel·lectual, i per tant la tutela d’aquesta persona  ja no pot ser seguida per més temps per aquest departament, hauria d’entrar sota la tutela del departament de treball, fent aquest pas de manera coordinada

El departament de treball ha de vetllar en primer lloc per assegurar uns ingressos a aquesta persona, ja que és la única manera de garantir l’autonomia tutelada i que no siguin una càrrega per a les famílies. En segon lloc que no caigui en cap període d’inactivitat, ja que es corre un greu risc de desaprendre allò après durant el seu període formatiu, a part de perdre molts hàbits i la possibilitat de caure en depressions o altres malalties mentals que se sumarien a la pròpia discapacitat. En tercer lloc mantenir una formació continuada per tal d’assegurar-nos mantenir i millorar les habilitats i capacitats de cada persona cara el mercat laboral. Finalment, en quart lloc, fer tot el possible per tal que aquesta persona pugui treballar de manera inclusiva en un lloc ordinari, pel qual ha d’estar preparat per fer una tasca eficient i rendible per l’empleador. Aquesta tutela ha de seguir durant tota la seva vida laboral, que vol dir fins el moment de la seva jubilació.

         Per a fer de manera eficient aquestes quatre tasques cal que en els darrers anys de formació de cada noi o noia, el departament de treball comenci a tutelar aquestes persones i es faci un estudi amb el seu perfil amb totes les dades d’interès per atendre aquests quatre objectius i sigui el departament de Treball qui s’ocupi de trobar els centres on fer pràctiques i fer-ne el seguiment conjuntament amb el professorat. Per a fer aquest estudi no n’hi ha prou, com es fa actualment, amb una entrevista única a l’EVO laboral, catalogar a la persona segons grau i adreçar-lo indefectiblement cap a una banda o cap a una altra. Això representa valorar la gent per la seva discapacitat i no per les seves capacitats, posar l’accent en el que el valorador, amb quinze minuts, ha observat que no pot fer, en comptes de ser considerat per les habilitats que tingui i la capacitat d’aprendre que pugui manifestar. La valoració ha de fer feta per gent que el conegui. A la sortida del món educatiu pel professorat ha de passar un expedient a qui hagi de ser que el tuteli dins del Departament de Treball. Aquesta valoració no ha de ser una catalogació de cap on enviem els ajuds que l’estat donarà a aquesta persona, sinó la manera d’ajudar-lo a tenir una vida adulta i plena en tots els sentits.

La nostra proposta és fer una reconversió de tots els centres ocupacionals i fundacions que actualment estan treballant amb aquests aspectes i fer-ne centres de referència per a totes les persones adultes amb discapacitat intel·lectual, atenent aquests quatre aspectes anteriorment esmentats. Quan convingui també es crearan centres públics per tal que l’atenció sigui universal.

Cada persona ha de tenir un centre de referència on s’asseguri el seu benestar laboral i ocupacional, talment com cada ciutadà de Catalunya té un CAP de referència per a ser atès de les seves necessitats de salut. En aquest centre ha de ser avaluat tant en les seves necessitats, com per les seves capacitats i habilitats per encarar una inclusió laboral. Cal vetllar per formar-lo per millorar el seu perfil. Cal mantenir una activitat ocupacional per assegurar-nos que mai es quedin a casa i finalment cal fer una tasca de recerca de feina i inclusió el món laboral ordinari. Aquest darrer aspecte és el que més cal treballar que serà el que ens asseguri la pervivència econòmica del sistema. Cada treballador viurà del seu sou i per tant els seus ingressos deixaran de recaure en els pressupostos públics de manera total o parcial, alliberant recursos per a millorar les miserables subvencions que reben actualment. Tan ells com les famílies augmentaran llurs recursos econòmics  que revertiran en un augment del poder adquisitiu i en l’economia del país en general.

Aquesta és la millor manera d’incloure a aquestes persones a la societat. Això és bo per a ells perquè se senten membres de la societat. Saben que són útils i a part del benestar material els augmenta el benestar emocional. Per a la societat també és bo ja que és la manera d’atendre a aquelles persones que no poden tenir cura d’elles mateixes en comptes de pagar per tal que es facin invisibles. A més és la millor manera de recollir el fruit de la inversió feta durant el període educatiu de la seva vida, alhora que també és la manera més barata de fer-ho.

Per aconseguir-ho hi ha eines que fins ara no s’han fet servir que podrien ser molt útils. La llei obliga a les empreses de més de 50 treballadors a tenir contractat un 2% de la plantilla amb certificat de discapacitat, o a compensar aquesta manca amb una compra a proveïdors de centres que ocupin gent amb discapacitat. Això s’incompleix més vegades que no es compleix, incomplint-se fins i tot en moltes administracions. Aquesta llei ha de ser l’eina principal per a millorar llur inclusió laboral.

         Tanmateix considerem que aquesta llei hauria de ser modificada. Les mesures compensatòries que contempla haurien de ser eliminades o minimitzades al màxim, ja que en comptes de promoure la inclusivitat laboral fa que els empleadors l’esquivin complint-la amb un compromís que manté els treballadors amb disapacitat intel·lectual segregats en els CET. Així mateix en un entorn empresarial com el del nostre país on predominen les petites i mitjanes empreses que no arriben als 50 treballadors, considerem que caldria augmentar el percentatge a un mínim 4 per cent més un 1 %  reservat només a treballadors amb discapacitat intel·lectual que també podrien ocupar si l’empleador ho considerés oportú, qualsevol plaça de treballador amb discapacitat. Això comprometria a les empreses de 25 treballadors en comptes de les de 50, amb el qual augmentarien molt les places reservades en el nostre país, atès el teixit empresarial que tenim. Així mateix caldria mantenir el 5 % d’obligació que tenen les administracions a les quals també caldria augmentar un 1 % reservat només a treballadors amb discapacitat intel·lectual.

Sense cap voluntat sancionadora es podria aconseguir que les empreses acceptessin treballadors amb discapacitat. Un cop detectat pels butlletins de cotitzacions socials de les empreses quines no tenen treballadors amb discapacitat, caldria posar-s’hi en contacte reclamant-los la necessitat de complir amb aquesta obligació. Se’ls oferiria ajud per a trobar gent amb discapacitat amb el perfil adequat, un integrador laboral durant un temps que calgui i un seguiment d’aquest treballador per detectar al llarg de tota la relació laboral qualsevol problema que pogués sorgir i trobar-ne solucions. Cal recordar a més a més que un treballador amb discapacitat té les cotitzacions socials molt subvencionades, amb el qual el cost laboral baixa i per tant augmenta la productivitat. Complir aquesta llei i tenir treballadors amb discapacitat no ha de ser cap rèmora per a l’empresa empleadora, sinó que ha d’esdevenir una oportunitat social amb millora del rendiment econòmic.

Els primers empleadors a qui caldria recordar aquesta obligació són les diverses administracions públiques i totes les empreses de caràcter públic. També es podria posar com a requisit per a tots els proveïdors que es presentin als concursos públics el compliment d’aquesta llei. Finalment caldria buscar a tota l’empresa privada afectada, és a dir que tingui més de cinquanta treballadors. Si hi hagués algú que manifestés clarament de paraula o de fet, la voluntat d’incomplir aquesta llei seria el moment d’amenaçar amb sanció i si hi hagués persistència, de sancionar.

Abans de descartar a un jove per a la seva inclusió laboral cal que la societat s’asseguri que les capacitats d’aquest jove són insuficients i que el que no és insuficient és la mentalitat dels valoradors públics o dels caps de personal. Hem de tenir molt present, per això hi insisteixo, que l’alternativa és molt cara per a la societat. Que una feina a temps parcial ens estalvia a tots mitja subvenció i tenir-la a temps total ens l’estalvia tota.

Malgrat tots els esforços formatius hi ha gent amb discapacitat intel·lectual que és de molt difícil integració laboral en un lloc de treball ordinari, però que poden fer treball en centres ocupacionals. I també n’hi ha que ni tan sols poden treballar en centres ocupacionals. Cal però que aquests centres no siguin la manera d’aparcar i amagar a la gent amb discapacitat intel·lectual, de manera que es doni un descans a les famílies, sinó que siguin la manera de dinamitzar-la. Quan algú ha de ser atès per benestar social és un fracàs de la societat, de manera que quan algú es vegi abocat a un centre ocupacional, serà perquè Ensenyament i Treball no ha pogut fer res més per ell. Benestar Social és un pal·liatiu molt necessari per no deixar ningú fora de la societat, però no serà mai una cura.

El més important és que no es caigui en períodes d’inactivitat, així que el centre ha de tenir una activitat ocupacional. L’objectiu d’aquesta activitat no és acollir-hi tota la gent amb discapacitat que atengui ni tenir un rendiment empresarial (tot i que han de fer productes i serveis per a vendre a tercers) sinó pal·liar els períodes d’inactivitat, sigui per la cerca de la primera feina o sigui en períodes d’atur.

Finalment per tal que la gent adulta amb discapacitat intel·lectual pugui desenvolupar-se plenament en la nostra societat cal poder facilitar-los una vida autònoma que no depengui exclusivament de les capacitats econòmiques de la família. Aquí sí que el departament de benestar Social ha de pal·liar la situació de vulnerabilitat d’aquesta gent i cal que es desenvolupin pisos tutelats amb l’objectiu que els adults amb discapacitat intel·lectual puguin viure en parella si és el cas o amb altres companys de pis.

Per a nosaltres la vida d’un nadó amb discapacitat intel·lectual ha de ser una vida  amb un seguiment de l’administració pública fins que es mori. Per aconseguir-ho cal que tota l’administració actuï conjuntament, cal que els diversos departaments prenguin les seves responsabilitats, però que ho facin absolutament coordinats. Cal que els neonatòlegs passin els seus informes als pedagogs de parvulari, que aquests els passin a primària i als responsables de les USEE, que aquestes es coordinin amb les USEE de secundària i amb els responsables dels PQPIE i PFI. Fins aquí l’administració més o menys funciona

Però a partir d’aquí cal, tal i com hem dit, que el Departament de Treball col·labori amb les pràctiques laborals amb els PFI, els pedagogs han d’ensenyar i els especialistes en treball han de portar les pràctiques, seguides per integradors laborals, estudiant la possible contractació posterior. També han d’assenyalar les mancances de cada persona per tal que puguin ser treballades pels educadors del PFI. A partir que els joves arribin a una edat en que el departament d’ensenyament no pugui fer res més per a ells, cal que tinguin un centre de referència on tinguin l’expedient complet i vetllin per la seva salut laboral. Han de ser ells qui han de decidir l’orientació de la vida adulta de cadascuna de les persones amb discapacitat intel·lectual en cada moment, tenint en compte la opinió de les famílies i sobretot la de les mateixes persones afectades, coordinats amb el departament de salut que els atengui, detectant impediments de salut que el departament de treball siguin incapaços de detectar, o vetllant per tal que no se’n posin d’irreals per part dels familiars o cuidadors que vulguin tramitar-los pensions. També cal que es coordinin amb benestar social per tal d’assegurar-los que tinguin una vida el menys depenent possible de les famílies o tutors. Això vol dir trobar una xarxa de pisos tutelats per tal que puguin desenvolupar llur vida autònoma.

Finalment la darrera part de la seva vida ha d’estar tutelada per Benestar Social amb l’atenció de la vellesa. Cal tenir molt en compte que l’envelliment de les persones amb discapacitat intel·lectual molt sovint és precoç, motiu pel qual les barreres d’edat per accedir a una jubilació hauria de ser flexible, atenent més a les característiques de cada persona que no pas als principis jurídics laborals generals.

         Tot això cal que sigui liderat per l’administració desenvolupant-ho en les lleis i normes corresponents. L’atenció de les persones amb discapacitat intel·lectual és un dret d’aquestes, però també és un deure de la societat. Cada persona ha de ser atesa independentment de la situació familiar. Cal un sistema que sigui públic i sobretot universal, altrament no acompliríem la igualtat de drets de totes les persones que proclama la constitució del 1978, l’estatut del 2003 i qualsevol constitució del món que tingui el mínim sentit democràtic.

PROPOSTES

  • Quan neix un bebè amb discapacitat intel·lectual la societat ha de tenir clar i l’administració ha d’assumir, que cal tutelar tota la seva vida:
    • Liderat el Departament d’Ensenyament durant la seva formació, coordinat amb el Departament de salut i en els anys finals amb el de Treball
    • Liderat el Departament de Treball durant la seva vida adulta, coordinat amb el departament de salut i el de Benestar Social
    • Liderat el Departament de Benestar Social en la seva vellesa després de la jubilació, coordinat amb el departament de la salut i tenint en compte que la vellesa per la gent amb discapacitat intel·lectual no depèn necessàriament de l’edat
  • Cal allargar l’edat en la que els nois i noies queden abocats al món laboral, dissenyant per a ells una formació post-obligatòria que incideixi
    • Habilitats i coneixements directament relacionats amb el món laboral amb pràctiques a l’empresa de manera creixent
    • Habilitats i coneixements per a poder viure una vida el més autònoma possible, maneig de diners, tenir cura d’un mateix, ser autònoms per moure’s amb transport públic…
  • En una edat no inferior a 23 anys es pot passar a la tutela del departament de Treball adscrivint-lo a un centre que vetlli pel seu benestar laboral. Aquest centre ha de ser públic i l’atenció ha de ser universal. En tot cas es pot concertar amb centres i fundacions existents a l’actualitat que facin aquesta tasca, però sempre oferint un servei públic i universal.
  • Els criteris per atendre cada persona han de ser resultat de tot el seu expedient vital, més que no pas una valoració puntual feta per un desconegut. Caldrà que es posi més atenció en les seves capacitats que no en allò que és incapaç de fer
  • S’atendrà a les persones adultes amb discapacitat intel·lectual seguint els següents criteris i procediments, dictats per l’administració:
    • Assegurar uns ingressos mínims a tothom per a la vida autònoma, procurant que surtin de manera prioritària del seu treball en un lloc de feina ordinari.
    • Assegurar-se (a no ser que els metges ho contradiguin) que cap persona es quedi a casa cobrant la seva subvenció entrant en un procés de degradació i desaprendre tots els coneixements i habilitats adquirits fins el moment.
    • Procurar amb tots els mitjans que es tinguin a l’abast, que cada persona tingui el seu lloc de treball:
      • Fent una recerca de llocs disponibles a les administracions, empreses públiques i privades, assegurant-se que compleixin la llei que exigeix un 2% de treballadors amb discapacitat a les empreses de més de cinquanta treballadors. En aquesta recerca també tindran especial cura a informar dels diferents avantatges en cotitzacions socials i fiscals que tenen aquestes persones, fent quan sigui possible quadres de rendibilitat
      • Acompanyant el procés d’inclusió amb integradors laborals, ajudant a la persona amb discapacitat intel·lectual a incorporar-se al nou lloc de treball, així com ajudar als seus nous companys a saber tractar-lo i a incorporar-lo com qualsevol altre company. Cal que l’aportació del treballador al seu lloc de feina sigui eficient i rendible per l’empresa, només així ens assegurarem l’èxit del procés d’inclusió
      • Fer un seguiment continuat de cada treballador, amb contactes periòdics amb ell, amb els seus encarregats i si s’escau amb la família. Mai ni el treballador, ni l’empresa ni la família han de tenir la sensació que estan sols en la inclusivitat laboral. Cal tenir present que sempre serà molt més barat el treball amb suport que la subvenció del treballador.
      • Mentre una persona amb discapacitat intel·lectual en edat laboral no tingui feina cal vetllar per tal que sigui una persona activa, ja sigui treballant en un centre ocupacional, o sigui completant la seva formació de manera continuada, de la mateixa manera que es fa amb la resta d’aturats
      • El centre ocupacional cal procurar que sigui un trànsit cap a un treball en centres ordinaris i mai la fi de l’itinerari. Cada vegada que una persona tingui el centre ocupacional com a final d’itinerari abans de la jubilació, serà considerat com un fracàs del sistema, i per tant dels seus gestors.
  • Per assegurar la viabilitat econòmica d’aquests centres cal que els ingressos d’aquestes persones surtin bàsicament del seu treball, de la inclusió laboral, primera i preferent opció en tots els casos, i en segon lloc de la feina feta i facturada en els centres ocupacionals. L’administració només haurà de subvencionar per a completar els ingressos que aquests dos conceptes no puguin cobrir, tot i assegurant sempre la viabilitat d’aquests centres-servei. És molt important que no se subvencioni a ningú per quedar-se a casa (a no ser que sigui per prescripció mèdica).
  • Finalment cal que tot això quedi plasmat en una llei promulgada pel Parlament per tal d’assegurar que l’atenció a les persones amb discapacitat intel·lectual sigui pública i universal i no depengui de bones voluntats subjectes a arbitrarietats en els procediments de selecció i en les subvencions.

          Una nació que aspira a ser, que vol disposar d’un estat propi, cal que es doti amb les eines suficients per no deixar cap ciutadà de banda. No n’hi ha prou amb amagar allò que no ens agrada i tapar-ho amb diners per calmar les consciències de polítics i votants Cal que integrem a tothom a la societat, tal i com ordenen el nostre sistema jurídic bàsic i el de tot el món democràtic. Tothom ha de donar a la societat segons la seva capacitat, cal però que organitzem les oportunitats i si aquestes no hi són cal provocar-les. Aquest no és només un projecte per a atendre a la gent amb discapacitat intel·lectual sinó que hauria de ser un projecte de país per tal que ningú, pel sol fet de la seva condició, sigui considerat ciutadà de segona, que ningú, per bona voluntat que tingui, es cregui amb el dret de decidir la vida que ha de viure una altra persona. Un país en el que es decideixi deixar les persones amb discapacitat intel·lectual sense algun dels drets bàsics dels ciutadans hauria de ser considerat com un país en el que no val la pena de viure-hi.

 Teresa García i Marín & Eugeni Caireta i Sempere

©Setembre del 2015

https://www.youtube.com/watch?v=RX3UrQjIijI

Articulos similares:

    Sin coincidencias

Licencia Creative Commons
PROJECTE INTEGRAL D’ATENCIÓ A LA DISCAPACITAT INTEL·LECTUAL por Mayte Duarte Seguer, a excepción del contenido de terceros y de que se indique lo contrario, se encuentra bajo una Licencia Creative Commons Attribution-Noncommercial-Share Alike 3.0 Spain Licencia.

About Mayte Duarte

Nascuda a la Ciutat Comtal i en ple fenòmen Baby Boom (1962). Hi ha qui ha anomenat a la meva generació com a la Generació X. La meva opinió és que va ser una generació ni millor, ni pitjor..diferent. Vàrem trencar totes les prohibicions, ho vam provar tot, el món era quelcom que volguéssim que fos, tant sols depenia de nosaltres, tot estava per fer. El món actual en el que ens trobem és el resultat d’aquesta inabastable equació canviant. Crec que realment pertanyo a una generació que som energia pura en transformació constant. No teníem res, ho vàrem construir tot, no tot serveix i no tot es pot tenir al mateix moment. Hem estat binaris en costant desenvolupament. Un retret? Molts han estat pares sense deixar de ser fills i ara en paguem la factura, es passa del prohibit prohibir a prohibir i regular-ho tot. Amb els nostres antecedents no ens pertoca ser paternalistes. Toca tornar a començar, tornar a construir, assumir errades i responsabilitats i seguir caminant... Encara vull ser la primera Psicohistòriadora del planeta, terraformar les galàxies i contemplar amb bona companyia la multiplicitat de plans d’un univers fractal. Encara vull ser Leonardo da Vinci, quant sigui gran. Sí, jo també vull ser gran i, el meu somni segueix ple de llambordes. www.mayteduarte.com MAYTE DUARTE SEGUER, 07/05/1962 - Humanista Llicenciada en Humanitats en l’àmbit dels Estudis Culturals i l’antropologia religiosa amb una tesina sobre la significació simbòlica de l’arquetip del Drac “El Drac a Catalunya: Presència i evolució del Drac en el Bestiari català”. La seva experiència inclou investigació i recerca antropològica de la civilització catalana, documentant i estudiant la imatge del Drac en la cultura catalana com a significatiu tret identitàri. Cursant Màster de Ciutadania i Drets Humans a la UB amb el seu treball sobre “L’homo tecnològicus: què és lo humà?” Dedicada a la creació, gestió, promoció i difusió de cultura catalana arreu del món vinculada al territori, mitjançant programació i desenvolupament d'activitats destinades al consum cultural. Implicant dites accions culturals amb les xarxes socials mitjançat l'ús de les TIC'S 4.0. • Arqueologia experimental, didàctica de la prehistòria y evolució humana. Fundación Atapuerca y Sierractiva. Març 2011 • Formació de formadors: capacitació digital i creació de materials per a la didàctica presencial i a distància o E-learning. • Community Manager. Administració diversos grups a Facebook, Google+, blogger, twitter... • Creadora de diversos blogs (Project Scheherezade, Dracmaycat, Drako Teksilo, Reflexions des de Tràntor, Mayte Duarte o Lo Drac dixit entre d’altres). • Articulista, reportera i col·laboradora de la revista CATALONIA de l’AICS-American Institut for Catalan Studies) de Huston, Texas. En format digital i paper. www.aicsusa.org-http://aics-catalonia.blogspot.com.es/- https://issuu.com/cataloniamagazine • Enllaç cultural de l'entitat AICS (American Institut Catalan Studies) de Huston, Texas. www.aicsusa.org • Col·laboradora de Llegeix B@rcelona. • Editora i articulista de la revista digital d’humanitats SÀRASUATI-ISSN:1989-654X www.sarasuati.com • Membre del Grup Internacional de Recerca Cultura, Història ì Estat (GIRCHE) de la Universitat de Barcelona (UB). • Sòcia de l'Ateneu Barcelonès amb seu al carrer de la Canuda 6, 08002 Barcelona. • Sòcia i Secretaria del Liceu Joan Maragall de filosofia amb seu amb seu a l'Ateneu Barcelonès. http://liceu-joanmaragallfilosofia.blogspot.com.es/ • Membre de l'AELC (Associació escriptors en llengua catalana) amb seu a l'Ateneu Barcelonès. Secretaria del Liceu Maragall de Filosofia amb seu a l'Ateneu Barcelonès. http://liceu-joanmaragallfilosofia.blogspot.com.es/ • Membre del Circulo Holmes, Associació espanyola d' Amics de Sherlock Holmes. • Vocal de la Junta Directiva de la FIEC - Federació Internacional d'Entitats Catalanes. • Fundadora i presidenta de Dracmaycat. www.dracmaycat.com • Col·laboradora com experta en els treballs d’Adequació de qualificacions professionals del Catàleg de Qualificacions Professionals de Catalunya de l'Institut de Qualificacions Professionals de la Generalitat de Catalunya 2014/2015/2016. • Fundadora i presidenta de l'entitat Project Scheherezade pel rescabalament del coneixement femení que per tradició ha estat de transmissió oral. http://projectscheherezade.blogspot.com.es/ • Autora del relat "Boletaire" del Llibre Crims Nostrats d'Edicions Xandri a cura de JR Aramadàs. ISBN XX- 978-84943157-3-2. Barcelona 2015. • Sòcia fundadora i Cap de premsa i comunicacions de l’entitat SOS a la Capacitat intel·lectual, 2015- • Editora de Dracmaycat Edicions amb les publicacions Sherlock&Dragon ISBN 9788461627615 i Cultural is Political ISBN 9788461765102 Mails de contacte: mduarte@dracmaycat.com – mayteduarte62@gmail.com – mduarte@uoc.com

Leave a comment

Add your comment below, or trackback from your own site. You can also subscribe to these comments via RSS.

Your email is never shared. Required fields are marked *

Featuring Recent Posts WordPress Widget development by YD