Què ens fa lliures?

Libertas est potestas vivendi ut velis (La llibertat és poder viure com vols)

M. T. Ciceró [1]

1. L’home i les formigues

La llibertat és una característica humana. Només l’home és lliure perquè només l’home, a diferència dels animals, és conscient de la seva existència individual.

hormiga

Des de Darwin [2] coneixem que les espècies animals han desenvolupat diversos mecanismes evolutius per tal de sobreviure. L’home, carent de sistemes defensius naturals, ha desenvolupat fonamentalment dos: el sexe (zel continu) que li permet una demostrada continuïtat de l’espècie [3] i l’intel•ligència, que li permet raonar, dissenyar enginys per fer front a les adversitats de la natura, i la capacitat d’optar conscientment entre diverses possibilitats. D’aquesta darrera característica se’n deriva com veiem la possibilitar de ser i de sentir-se lliures, com veurem després.

En canvi, d’altres animals, com els insectes socials (abelles, formigues…) han desenvolupat altres mecanismes evolutius diferents, que també els asseguren previssiblement la pervivència com espècie. Essent aquest l’objectiu, no tenen ni consciència ni cap mena de llibertat individual. L’important en ells és el grup. L’espècie, i no l’individu. Un dels insectes (la reina) s’especialitza en un paper reproductor. Es fecundada per un mascle que a continuació, ja acomplert el seu paper, mor. La reina pon milers d’ous dels que sortiran altres formigues (garantint així, de forma ben diferent que l’home, la pervivència de l’espècie). Però per evitar baralles i agressivitats entre elles és necessari que totes les formigues facin el seu paper de treballadores i que renunciïn a la reproducció. Per tal d’aconseguir això la reina segrega unes substàncies (feromones) que en ser ingerides per les altres formigues les converteix en estèrils i les limita al seu paper de obreres, creant així una especialització laboral i l’establiment de un ordre social incontestable [4]. Així tots els elements de la comunitat estàn abocats al seu paper per tal d’assolir l’objectiu social, sense fissures. Es doncs un model de societat perfecta, model de supervivència, certament sense llibertat, però també sense les tensions, agressivitat i guerres que es dónen en la societat humana.

Però l’home no és un insecte social. Podria ser que si ho fos, la nostra societat fos més estable [5]. Podria ser que l’home hagi evolucionat en un sentit equivocat, desenvolupant mecanismes evolutius defectuosos que possibiliten conflictes amb els propis congèneres: el sexe i l’intel•ligència units a l’agressivitat, són sovint problemàtics. I també la capacitat de decidir, de ser lliures. Una capacitat que comporta una responsabilitat, la possibilitat d’error i de conflictes amb els altres i fins i tot amb un mateix [6]. Més endavant tornarem sobre el tema per a plantejar-nos si són més reeixits els mecanismes evolutius de l’home o dels insectes, sota una perspectiva biologicista, és a dir, tenint com a únic objectiu la supervivència de l’espècie.

2. Què és la llibertat?

L’home es defineix doncs com un ésser intel•ligent i lliure. Són dues característiques pròpies que es retroalimenten. Són característiques pròpies: cap altre animal no és lliure ni intel•ligent. I es retroalimenten, perquè per ser lliure cal ser primer intel•ligent, cal tenir coneixement i reflexió sobre el que es pot triar; i per pensar cal primer ser lliure per triar la línia de pensament sobre la que es reflexionarà [7].

Una de les qüestions més debatudes en la filosofia de tots els temps és la qüestió de la llibertat. En expressió d’Arana [8], la llibertat ha estat sucessivament volguda (Descartes [9]), entesa (Leibnitz [10]), desterrada (Wolff [11]), amagada (Kant [12]), atacada (Schopenhauer [13]), defensada (Bergson [14]), impugnada (Skinner [15]), reivindicada (Popper [16]) o adulterada (Dennett [17]). Ser lliures, el lliure albir, la llibertat constructiva de l’èsser… són conceptes que han ocupat una bona part del pensament dels filòsofs de tots els temps. Però amb la llibertat passa una mica com amb la idea de Déu. Gairebé tothom té idees preconcebudes, que defensa aferrissadament, sense considerar altres posicionaments.

En primer lloc hauriem de definir que entenem per llibertat. La llibertat és la qualitat humana per la que es pot elegir sobre dues o més alternatives, per pròpia decisió i sense imposicions o coaccions externes de cap mena; és a dir la facultat que té l’home per decidir-se com més li convingui. Explicar què és la llibertat no és gens fàcil. Podem entendre la llibertat com una cascada de facultats, una sèrie de fenomens molt complexos, als que sovint s’ha comparat a un laberint inextricable (Erasme). Alguns mites han intentat explicar tant la llibertat humana (Gènesi) com la fatalitat del destí (Èdip).

adam-eve Per analitzar la llibertat podem prendre com exemple el relat bíblic d’Adam i Eva (Gènesi, 3, 1-24) [18]. Segons el Gènesi, l’home es troba des del principi amb el problema de decidir. Déu els prohibeix menjar d’un arbre anomenat, molt encertadament, l’arbre de la Ciència del Bé i del Mal. I ha de triar lliurament entre respectar la prohibició i transgredir-la, fent-se alhora responsable moral de la seva decissió (de passada, diré que sempre m’ha fet gràcia la contraposició de la ciència-arbre versus la fe-paradís, ja des del relat originari)

  • Per començar, cal primer un coneixement de les possibilitats que tenim. Sense coneixement no és possible la llibertat. La llibertat és decidir amb coneixement de causa (Engels [19]). Adam i Eva coneixen perfectament les seves possibilitats: poden menjar el fruit prohibit o estar-se’n.
  • Després ens cal la presència d’un desig. Hem de tenir ganes de que succeeixi alguna cosa. Sense un desig de canvi, res no succeïria mai. Ells desitgen menjar la poma. Segons Spinoza, la llibertat és una il•lusió, ja que es es redueix a la consciència que l’home té del seu desig, si bé desconeix la seva causa [20].
  • A això hem d’afegir l’acció de la fantasia: imaginem que passaria si triessim aquesta possibilitat, adelantant-nos de vegades erradament al seu efecte. El fruit prohibit potser obriria noves possibilitats ocultes.
  • Per tal de fer l’elecció [21] cal primer una consciència, i una reflexió. Bergson deia que la consciència era sinònim d’elecció . Els primers pares saben què significa menjar el fruit i que es un acte que els ha estat explícitament prohibit.
  • Arribats en aquest punt ja és possible una deliberació i emetre un judici [22]. Ells consideren que malgrat tot, la poma té un atractiu important.
  • Esdevé després l’elecció, que es reflectirà finalment en una voluntat: hem de voler que allò passi, ja ho hem decidit. Ho decidim amb nosaltres i per nosaltres [23]. Adam i Eva decideixen i volen menjar-se el fruit prohibit.
  • El darrer pas seria l’acció. Es mengen la poma. Alea jacta est!
  • Tota aquesta cadena d’esdeveniments comporta també conseqüències: la responsabilitat, categoria per la que els homes, en decidir lliurament els seus actes, poden ser jutjats moralment [24]. I així és en el relat bíblic. Déu, conseqüent amb la seva prohibició, els expulsa del Paradís. I d’aquí també es deriven la culpa i l’apenediment. El Gènesi intenta reflectir això en la vergonya que senten Adam i Eva amagant-se i sentint-se despullats.

La llibertat, i l’elecció moral que es fa amb la lliure elecció, fa que l’existència humana tingui un sentit, i fa que l’home sigui qui és, distingint el bé del mal (Epictet [25]). Per Foucault, la llibertat no és mai una meta, un punt d’arribada, sinò més bé un exercici diari i quotidià, un acte de resistència [26]. I fins on som lliures? Segons Stuart Mill, la única justificació per limitar la llibertat d’una persona és evitar que faci mal als altres.

3. L’home no neix lliure

Certament, i seguint aquesta definició, podem veure de seguida que l’home no neix lliure, ja que no neix conscient ni capaç de fer cap elecció. Per ser lliures hem de ser, primer de tot, capaços de ser-ho. Naixem sense que poguem evitar-ho, en un lloc, en un temps, en una família, que condicionaran forçosament el nostre entorn. Merleau-Ponty deia que naixem del món, sense ser sol•licitats, i Sartre deia que l’home està condemnat a l’existència, és a dir, comença a existir malgrat ell mateix, perquè ell no ho ha escollit [28]. Comencem a existir amb condicionants que no depenen de la nostra llibertat. Condicionants que ens segueixen acompanyant durant els primers moments de la nostra vida de forma clara. Som estructures psicològiques i històriques. Rebem amb l’existència una forma d’existir, un estil (Merleau-Ponty) [29].

Serà més endavant quan la nostra llibertat es desenvolupi i ens construeixi, fent que esdevinguem allò que volguem ser amb l’ús de la nostra llibertat (Sartre [30]). L’home, èsser intel•ligent, pot plantejar-se sovint què és el que vol fer, triant el propi destí, i ha de crear els seus propis valors: l’home fa valuoses les coses en el moment d’escollir-les. Però està certament condicionat per la seva circumstància (Ortega: Yo soy yo y mi circunstancia y si no la salvo a ella no me salvo yo [31]). Efectivament, no només els condicionants de temps i espai (geografia i història) sinò també diverses influències socials. L’home és un ser social i la opinió dels altres l’influeix, i modifica la seva imago mundi, la construeix a la seva manera. Deia Merleau-Ponty: Aquest món que semblava ser sense mí, que semblava embolicar-me, està creat per mí [32].

4. L’atzar

És en tot cas posteriorment quan l’home adquireix la potestat de ser lliure, és a dir pot prendre decisions que l’afectin personalment. Per prendre decisions cal un coneixement de les possibilitats, de la mateixa manera que prenem un camí i no un altre en una bifurcació. Per això creiem que la consciència i el coneixement (l’arbre de la ciència…) precedeixen sempre la llibertat. Si un no coneix res, si no te cap referència prèvia, cap consciència, difícilment podrà prendre decisions lliures. En tal cas seria l’atzar, i no la llibertat el que guiaria els seus actes.

Ara bé, ens trobem davant d’una de les grans variables que poden condicionar la vida humana (i també les lleis de la natura): l’atzar. Realment l’atzar condiciona la nostra vida? Creiem que en bona part, sí, cosa que feia sentir la nàusea a Sartre [33]. Prenent una concepció biologicista per exemple, l’atzar està present ab ovo, ja que atzar és la combinació genètica de la que som fruit des de la concepció [34]. Atzar és també trobar-nos amb algunes persones que ens influeixen de vegades en la nostra vida i atzar, fins i tot pot ser l’entorn en el que vivim (si ens hem traslladat per una feina, per exemple, una oposició). Molts dels condicionants de la nostra vida són parcial o totalment producte de l’atzar, i no depenen totalment de la nostra llibertat ni de la nostra decisió.

No podem defugir mai l’ara i aquí (hic et nunc) des que naixem en una família, a una ciutat, en un temps determinat. I aquest haurà de ser el nostre punt de partida, així haurem d’acceptar-nos a nosaltres mateixos. Així s’expressa Merleau-Ponty: Es a base de ser sin restricción ni reservas lo que actualmente soy que tengo la posibilidad de progresar; es viviendo mi tiempo que puedo comprender a los demás tiempos, es ahincándome en el presente y en el mundo, asumiendo resueltamente lo que por azar soy, queriendo lo que quiero, haciendo lo que hago que puedo ir más allá. (…) Todas mis acciones y mis pensamientos están en relación con esta estructura, e incluso el pensamiento de un filósofo no es más que una manera de explicitar su presa en el mundo, aquello que él es.

5. La necessitat

També la necessitat ens condiciona. Ja l’atomista Demòcrit (460-370 a.C.), deia que Tot el que existeix al món és fruit de l’atzar i de la necessitat originant el determinisme, teoria per la que tot està ja previst. Parlem de les necessitats humanes, però. Les necessitats biològiques, òbviament ens condicionen totalment: Primum vivere, deinde philosophari. El primer que ens cal és sobreviure. I per això ens cal treballar. Per això la llibertat comença fora de l’esfera de producció material (Marx) [35].

Però també tenim necessitats psicològiques i socials. De tota manera, a part de les necessitats elementals per fer la sobrevivència possible, el concepte de necessitat se’ns fa escàpol. Sentim dir: necessito diners, necessito una casa més gran o necessito anar a comprar roba. Sovint es tracta de necessitats creades. És una necessitat posseïr riqueses? Cal realment tenir un telèfon mòbil de darrer model? Potser hauriem d’analitzar que en la societat occidental actual gastem els diners que no tenim (els manllevem del banc) per comprar coses que no necessitem, que després no tenim temps per saber ni com funcionen i que ni tan sols tenim espai per desar-les. Tot plegat un absurd.

Potser aquesta darrera qüestió es deriva de que ens cal trobar un sentit a la nostra vida, la qual cosa ens permet viure en plenitud. Per les doctrines orientals complir el deure sense egoïsme, evitant l’excès de desig ens fa ser lliures [36]. A Occident, en canvi, sovint es confon sobreviure amb viure. O el que podria ser el mateix, es confon ser i posseïr. Els diners i la propietat es converteixen en alló a que ens agafem per oblidar que no som feliços. I sovint, quantes més coses tenim, menys lliures som: Magna servitus est magna fortuna [37].

6. La difícil conquesta de la llibertat.

La llibertat es pot condicionar, deformar o desactivar en qualsevol pas del seu complicat i laberíntic camí. Això ha donat lloc a la creència en l’ineluctable destí, plasmat en mites com el d’Èdip, condemnat sens remissió a assasinar el seu pare i casar-se amb la seva mare, sense que ell pogués fer-hi res [38].

La llibertat pot condicionar-se des de l’interior pels prejudicis, les creences morals i els tabús. També hi juga un paper molt important el caràcter de cadascú. Nietzche parlava de les tres transformacions. La primera d’elles era la del camell que transporta amb ell la seva pesada càrrega [39]. Un home a qui les seves idees preconcebudes, les seves addiccions o els seus tabús religiosos o socials no el deixen decidir per sí mateix no és plenament lliure [40].

Però també la llibertat es pot modificar des de l’exterior. Són moltes les maneres en que es pot influir de forma directa sobre la llibertat: xantatges, coaccions, imposicions, prohibicions… Però també hi han altres maneres més subtils, de les que potser som menys conscients, com la publicitat reiterada, per exemple. A la nostra societat de consum, on ha triomfat la raó instrumental sobre tota altra forma de pensament (Aufklärung en expressió d’Horkheimer i Adorno [41]) on tot es cosifica, on tot es redueix a l’imperi dels números, la publicitat i la indústria cultural intenten conduir-nos a decisions dirigides des de l’exterior, bé per finalitats ideològiques o econòmiques [42]. Moltes de les anomenades necessitats són necessitats creades, que en alterar el procès de llibertat (provocant i deformant el desig i la fantasia) condicionen les nostres eleccions des del exterior. Aquí se’ns fa present la serp del passatge del Gènesi, prefiguració del primer publicista enganyós (la serp segons el Gènesi era l’animal més astut: Gen 3, 1), que volia fer creure a Adam i Eva que si menjaven del fruit prohibit serien immortals com els àngels (Gen 3, 5). Veiem doncs com la publicitat crea desitjos innecessaris, fantasies probablement inconsistents, produint així el que volguem coses i més coses. A això s’afegeix la publicitat indirecta i les tendències socials, que fan de l’home actual un èsser amb una llibertat minvada i deformada, quan no un perfecte alienat, els homes esclavitzats que ens envolten als que es referia M. Merleau-Ponty.

7. Homo sapiens versus insectes socials.

Així doncs veiem que l’home, que ha desenvolupat la seva intel•ligència (o millor caldria dir racionalitat) en defugir les forces de la natura, que l’espantaven, ha creat enginys i mecanismes molt més temibles (com armes atòmiques o destruccions massives de la natura) que poden posar en perill la seva propia supervivència. Cosa que no fan els insectes socials, que tenen probablement el pervindre molt més assegurat (s’ha demostrat que a l’atoló de Krakatoa, despres de fer-se proves nuclears, havien sobreviscut les formigues). Per tant des d’aquesta perspectiva potser el model evolutiu dels insectes, on es renuncia a la llibertat i a l’individualisme en benefici de la col•lectivitat, carent de lluites socials i d’enginys mortífers és molt més reeixit que el nostre.

Però els homes n’estan molt, de la seva intel•ligència. També ho estan, de la seva llibertat. Però la seva llibertat queda sovint anorreada per la massiva publicitat comercial (i també ideològica) que ja forma part del paisatge habitual de la societat occidental i de la que molt pocs individus malden per sostreure’s. Foucault deia que la nostre subjectivitat no la fem nosaltres, sinò que ens la imposen, ens la creen les estructures de poder, per tal de seguir perpetuant el poder.

La vida de les formigues obreres, condicionada per les feromones de la reina, ens sembla, des d’una perspectiva antropocèntrica, el més clar exemple d’alienació. Ara bé, la vida humana en la societat occidental de començaments del s.XXI no és gaire diferent. No xuclem hormones com les formigues obreres, és cert, però veiem la TV. No ens tornem estèrils, però ens trobem amb una total esterilitat de pensament. No fem fileres per carregar gra pel formiguer, però treballem tot el dia per tenir diners per consumir incansablement. La moda i el consumisme ens domina. Els centres comercials són els nous formiguers. La publicitat impera sobre una societat alienada, que ja ha superat, en molts aspectes de molt el Brave new world (Un món feliç) d’Aldous Huxley [43].

Qui doncs, és realment lliure? Sabem que la perfecta llibertat no pot existir del tot, però almenys ens queda la voluntat d’intentar-ho. És a dir: és lliure aquell que vol ser lliure, com deia Merleau-Ponty: La teva llibertat no pot voler-se sense sortir de la seva singularitat i sense voler la llibertat. Podriem dir també, aquell que decideix per sí mateix. Aquell que deslliurat de prejudicis i temors interns, defuig també les coaccions i cants de sirena de l’exterior. Resposta que no és per cert, gaire nova. A les Sàtires d’Horaci a hi trobem: Quisnam igitur libier? Sapiens sibi qui imperiosus [44]. És a dir: és lliure el que sap governar-se a sí mateix.

———————————————-

[1] Ciceró M.T. Paradoxa Stoicorum 5, 1, 1 Citat per: Valentí E. Aurea dicta. Dichos y proverbios del mundo clásico. Ed. Crítica. Barcelona, 1987. (p.381)
[2] Darwin Ch. On the origin of species : by means of natural selection on the preservation of favoured races in the struggle for life. The Heritage Press, New York, 1963.
[3] Morris D. The Naked Ape: A Zoologist’s Study of the Human Animal Dell Pub Co, 1999
[4] Fernández F. (ed.). 2003. Introducción a las Hormigas de la región Neotropical. Instituto de Investigación de Recursos Biológicos Alexander von Humboldt, Bogotá, Colombia.  (consulta: novembre 2006)
[5] Freud S. El malestar en la cultura. Alianza Editorial. Madrid, 1970.
[6] Jaisson P. La hormiga y el sociobiólogo. Fondo de cultura económico. México, 2000.
[7] Dennett D.C. La evolución de la libertad. Ed. Paidós. Barcelona, 2004.
[8] Arana J. Los filósofos y la libertad. Necesidad natural y autonomía de la voluntad. Ed. Síntesis. Madrid, 2005.
[9] Descartes, R. Los principios de la filosofía. Ed de G. Quintás. Alianza Editorial. Madrid, 1995.
[10] Leibnitz G.W. Escritos en torno a la libertad, el azar y el destino. Ed de C. Roldán. Tecnos. Madrid, 1990.
[11] Wolff Ch. Pensamientos racionales acerca de Dios, el mundo y el alma del hombre, así como de todas las cosas en general. Trad de A. González. Akal. Madrid, 2000.
[12] Kant I. Crítica de la razón práctica. Trad. De E. Miñana y M. García Morente. Espasa Calpe. Madrid, 1975.
[13] Schopenhauer A. El mundo como voluntad y representación. Trad. De E. Ovejero. Porrúa. México, 1983.
[14] Bergson H. La energía espiritual. Trad. De M. L. Pérez. Espasa. Madrid, 1982.
[15] Skinner B.F. Más allá de la libertad y de la dignidad. Trad. De J.J. Coy. Fontanella. Barcelona, 1973.
[16] Popper K. El universo abierto. Un argumento a favor del indeterminismo. Trad. De M. Sansigre. Tecnos. Madrid, 1986.
[17] Dennett D.C. Tipos de mentes. Hacia una comprensión de la conciencia. Debate. Madrid, 2000.
[18] Bíblia de Montserrat. Gènesi, 3, 1-24 (Consulta: novembre 2006)
[19] http://www.ucm.es/info/bas/es/marx-eng/78ad/78AD.htm (consulta: desembre 2006)
[20] Spinoza Las cartas del mal. Folios ed. México, 1986.
[21] Bergson H. La conciencia y la vida. Dins de: Bergson H La energia espiritual. Espasa-Calpe. Madrid, 1982.
[22] Bilbeny N. El laberint de la llibertat. Edicions 62. Barcelona, 1990.
[23] Frankfurt HG. The importance of what be care about. Cambridge University Press. Cambridge, 1988.
[24] Bieri P. El oficio de ser libre. Ed. Ariel. Barcelona, 2002
[25] Epictète. Entretiens. Dins de: Les stoïciens. Ed. Gallimard. La Pléiade. Paris, 1962.
[26] Foucault, M. L’Herméneutique du sujet. Cours au Collège de France. 1981-1982, Gallimard, Seuil, París, 2001, p. 238.
[27] Stuart Mill J. Sobre la libertad, Alianza Editorial. Madrid, 1970.
[28] Sartre JP. El existencialismo es un humanismo. Edhasa. Barcelona, 1999
[29] Merleau-Ponty, M. Phénoménologie de la perceptión, Gallimard, Paris 1945
[30] Sartre JP. L´être et le néant. Essai d´odontologie phénomenologique, París 1943.
[31] Ortega y Gasset J. Meditaciones del Quijote. Ediciones Catedra. Madrid, 1984.
[32] Merleau-Ponty, M. Sentido y sin sentido, 1948.
[33] Sartre J.P. La nausée. Gallimard/Folio. Paris, 1972.
[34] Monod J. El azar y la necesidad. Tusquets Editores. Col. Cuadernos ínfimos, 100. (Trad. F. Ferrer Lerin) Barcelona, 1989
[35] Marx K. El Capital (6 volums). Llibre III. Traducció i edició a cura de Jordi Moners. Barcelona: Edicions 62, 1983.
[36] Bhagavad Guita. Traducció i comentaris de M. Gandhi. Ed Kier. Buenos Aires, 1969.
[37] Seneca L.A. Ad Polybium de Consolatione. Dins de: Seneca L.A. Consolacions. Fundació Bernat Metge. Barcelona , 1925.
[38] Graves R. Los mitos griegos. Ariel. Barcelona, 1984.
[39] Nietzche F. Asi habló Zaratustra. Alianza Editorial. Madrid, 1979.  (Consulta: novembre 2006)
[40] Freud S. Totem y tabú. Alianza Editorial. Madrid, 1970.
[41] Horkheimer M. Adorno Th. Dialéctica de la Ilustración. Ed. Trotta. Madrid, 2006.
[42] Zamora J.A. Th. W. Adorno. Pensar contra la barbarie. Ed. Trotta. Madrid, 2004.
[43] Huxley A. Brave New World. (Consulta: novembre 2006)
[44] Horaci. Sàtires 2, 7, 83. Citat per: Valentí E. Aurea dicta. Dichos y proverbios del mundo clásico. Ed. Crítica. Barcelona, 1987 (p.383)

Articulos similares:

Licencia Creative Commons
Què ens fa lliures? por Xavier Sierra Valenti (Dr. en medicina y licenciado en Humanidades), a excepción del contenido de terceros y de que se indique lo contrario, se encuentra bajo una Licencia Creative Commons Attribution-Noncommercial-Share Alike 3.0 Spain Licencia.

About Xavier Sierra

- Llicenciat en Medicina. Universitat Autònoma de Barcelona - Especialista en Dermatologia. Universitat Complutense de Madrid. - Doctor en Medicina. Universitat Complutense de Madrid. - Llicenciat en Humanitats (UOC, 2009) Idiomes: Català, castellà, francès, italià, anglés i gallec Ha publicat diversos llibres d'Història de la Medicina y ha col·laborat habitualment en publicacions periòdiques generals i especialitzades tant a Espanya com a altres països.

Leave a comment

Add your comment below, or trackback from your own site. You can also subscribe to these comments via RSS.

Your email is never shared. Required fields are marked *

Featuring Recent Posts WordPress Widget development by YD