FRANKENSTEIN EDUCADOR

 

PHILIPPE MEIRIEU

  

(Alès, Gard, 1949). Doctor en Lletres i Humanitats, ha ensenyat tant a l’escola primària com en la secundària. Actualment és professor de Ciències de l’Educació i director de l’ Institut de Ciències i Pràctiques d’Educació i de Formació a la Universitat de Lumière-Lyon 2. Una de les seves grans aportacions al món de la pedagogia d’avui consisteix en la teoria i la pràctica de la “pedagogia diferenciada”. 

Merieu estructura el llibre en sis parts: una breu introducció, tres apartats amb subdivisions, conclusió i bibliografia. 

Merieu a la introducció comença  descrivint Ginebra com la Meca de la pedagogia, donat que grans pensadors van deixar la seva empremta amb postulats que apostaven perquè aquell que arriba al món sigui acompanyat al món, que sigui introduït a aquest coneixement pels qui l’han precedit , que sigui introduït i no modelat, ajudat i no fabricat. 

 Per submergir-se en la pedagogia i l’educació, Merieu mitjançant una sèrie de mites (Frankenstein, Pigmalió, Pinotxo, Metròpolis, Terminator, Robocop  etc.) analitza en detall el fenomen de l’ educació. 

 La pedagogia és una ciència que es centra en estudiar l’educació i s’estructura en tres dimensions: la històrica, que no és analitzada en el llibre, la normativa, en la qual s’explica com es vol fer, per a això, Merieu explica que la poiesis es caracteritza per tractar-se d’una fabricació que s’atura quan aconsegueix el seu objectiu, exemplaritzant-lo amb el mite de Frankenstein. Tanmateix, la praxi es caracteritza per ser una acció que no té més finalitat que ella mateixa, aquí ja no hi ha cap objecte a fabricar sinó un acte a realitzar en la seva continuïtat, un acte que mai acaba de veritat perquè no comporta cap finalitat externa a ell mateix definida amb antelació, per això mateix, segons Merieu, Frankenstein no és un educador, perquè no contempla la praxi. I per últim la dimensió metodològica, que seria com fer-ho, mitjançant la recerca i el coneixement. 

El títol fa referència l’ analogia que hi ha entre el Doctor Frankenstein que va crear un humà a partir de parts d’altres humans partint d’un disseny propi i personal, i la idea que l’educació és com un procés de fabricació, en què el docent és el fabricant/creador i l’educand educat és el producte final. 

La relació de Frankenstein amb el monstre, segons Meirieu, és similar a la que estableix el professor amb l’alumne, el professor voldria que l’alumne portés la seva empremta  i sovint es responsabilitza si no ho aconsegueix, de la mateixa manera que Víctor Frankenstein no deixa de acusar-se a si mateix de totes les malifetes de la seva criatura. Malgrat això si el docent es responsabilitza del seus alumnes està incorrent en una contradicció del tipus d’ aquella en què incorre Frankenstein respecte a la seva criatura: està alliberant-los de responsabilitat quan es tractaria de fer just el contrari, facilitar el desenvolupament d’una persona autònoma i crítica. 

  

  

FRANKENSTEIN, O EL MITE DE L’EDUCACIÓ COM A FABRICACIÓ.

Integrar sempre és una mica de domesticació. Aquest és el preu a pagar perquè et converteixis en membre de la comunitat. El nen necessita ser acollit, que hi hagi un adult que l’ajudi a construir els seus propis sabers. No es pot construir al marge de l’entorn: és aquest el que, en molt gran mesura, el construeix. Educar és introduir a un univers
cultural. Avui vivim una acceleració sense precedents en la història. D’una generació a una altra, l’entorn cultural canvia radicalment. En aquestes condicions d’augment del desfasament entre generacions i de immolació de la transmissió cultural, trobem a adolescents “Bòlid” (Imbert, 1994)[1], sense arrels ni història, dedicats del tot a satisfer
impulsos originals. 

En el mite de l’educació com fabricació de Pigmalión l’”efecte expectativa” determina els resultats que s’obtenen de l’educand i la seva evolució. El mestre decretant que tal alumne és un “bon alumne” i comportant-se amb ell com si fos tal, l’ indueix a modificar el comportament per mostrar-se digne d’aquesta imatge. Tot educador vol donar vida al que fabrica. 

La complicació rau quan el educador vol “fer l’altre”, però també vol que l’altre escapi al seu poder perquè llavors pugui adherir-se a aquest mateix poder lliurement. Vol el poder sobre l’altre i vol la llibertat de l’altre d’adherir al seu poder. Amb Pinotxo escenifica el fet de que de vegades costa de creure que l’altre … pugui existir aquí, davant nostre, resistir-se a la nostra empresa emancipadora i de vegades, fins i tot, patir per culpa seva. Pinotxo, en realitat, està manipulat des de dins. És presoner d’ ell mateix. Està tancat en un dilema infernal: “Donar gust a l’altre o donar-se’l a un mateix”Quan es surt del dilema s’arriba a la “voluntat”, ja no s’és un titella: ja no es respon a les expectatives dels adults, s’escapa del que és previsible, del que tots esperen. 

Amb Pigmalió i amb Pinotxo s’expressa, doncs, una mateixa intenció: accedir al secret de la fabricació d’un ésser humà. Aquest fet queda reflectit en la paradoxa de la “educació com a fabricació” de Hegel[2]. La veritable satisfacció de l’amo fóra que el servidor li saludés com a home lliure, assumir el risc de la llibertat de l’altre. 

Frankenstein són els qui confonen l’educació amb l’omnipotència, no suporten que l’altre se’ls hi escapi i volen dominar completament la seva “fabricació”. Fabricar un home i abandonar-lo és córrer el risc de fer-ne un monstre. Ningú s’ocupa de la seva educació i es comet el gran error de confondre fabricació i educació. L’educació és plena de “calamitats” perquè és una aventura imprevisible en què es construeix una persona, una aventura que ningú pot programar. 


 

A MEITAT DEL RECORREGUT:

 

PER UNA VERITABLE “REVOLUCIÓ COPERNICANA” EN PEDAGOGIA .

Meirieu considera que la veritable “revolució copernicana en pedagogia” no és un puericentrisme ingenu, no és una “fabricació” per acumulació de coneixements o per hàbils manipulacions psicològiques, sinó  la construcció d’un ésser per sí mateix a través de la verticalitat radical dels interrogants que planteja la cultura en la seva forma més elevada (Meirieu, 69-70). Per aconseguir-ho cal tenir en compte: 

  • Renunciar a convertir la relació filial a una relació de possessió.
  • Reconèixer al que arriba com una persona que no puc modelar al meu gust.
    El normal en educació és que l’altre es resisteixi, s’amagui o es rebel·li per recordar-nos que no és un objecte en construcció sinó un subjecte que es construeix. Això ens pot portar al dilema d’excloure o enfrontar-se, dimitir o entrar en una relació de forces. L’exclusió és sempre un signe de fracàs.
  • La transmissió de sabers suposa una reconstrucció, per part del subjecte, de sabers   i coneixements que ha d’inscriure en el seu projecte.

L’activitat del mestre ha d’estar subordinada al treball i als progressos del alumne. La lògica que presideix l’ensenyament no és, la que presideix l’aprenentatge: ensenyar és exposar el que s’ha descobert, són reconstruccions a posteriori, aprendre és prendre informació de l’entorn en funció d’un projecte personal. 

  • Tot aprenentatge suposa una decisió personal irreductible del que aprèn.
    Encara que de vegades hagi de renunciar a ensenyar, no s’ha de renunciar mai a “fer aprendre”. Una dificultat és que la instrucció és obligatòria, però no tenim poder sobre la decisió  d’aprendre, decisió totalment imprevisible.
  • No confondre el no-poder de l’educació en la decisió d’aprendre i el poder que sí té sobre les condicions que possibiliten aquesta decisió. “Fer lloc al que arriba i oferir mitjans per a ocupar “.
  • Inscriure en el si de tota activitat educativa la qüestió de l’autonomia del subjecte.
    Per això s’ha de precisar quin àmbit d’autonomia es vol desenvolupar, quin nivell de autonomia es pretén assolir i de quins mitjans es disposa per arribar a això. La escola ha de tenir per objectiu l’autonomia dels alumnes en la gestió dels seus aprenentatges.
  • Assumir “la insostenible lleugeresa de la pedagogia”. El pedagog no actua més que sobre les condicions que permeten al que educa actuar per si mateix.

LA PEDAGOGIA CONTRA FRANKENSTEIN.
 

“Fer-ho tot sense fer res” (J. J. Rousseau)[3] 

J. J. Rousseau

Aquest és el principi d’una “pedagogia de les condicions”: organitzar l’ambient vital per tal que el nen estigui el més estimulat  possible. Mentre el nen no està educat, no pot triar els seus fins d’aprenentatge ni decidir què és important per a ell. Aquí hi ha la veritable diferència entre un nen i un adult. L’adult tria ell mateix què aprendre de manera que en el veritable sentit del terme, no ha de ser, no pot ser educat (Arendt, 1989)[4]

L’educador no sempre aconsegueix que l’altre faci el que ell considera que li convé. Però cal resistir-se a la temptació d’eradicar la resistència, perquè és un signe de que aquí hi ha algú. Per això els pedagogs han elaborat mètodes per “individualitzar l’ensenyament  introduint l’expressió” pedagogia diferenciada “. Ja no es tracta de democratitzar l’accés a l’escola, cal democratitzar també l’èxit. En realitat la pedagogia diferenciada convida a que cada vegada que apareix una resistència a la “Transmissió” es modifiqui el context i les activitats. 

Per desfer del paradigma de “l’educació com a fabricació” s’ha d’ instal·lar la preocupació en el poder emancipador dels aprenentatges i de voluntat de permetre a aquell que sap que sàpiga que sap, que sàpiga per què serveix el que sap, què pot fer amb això i on pot utilitzar-lo, a quines preguntes respon el que sap, com podrà fer-ho seu, desviar per crear solucions noves i proferir paraules inèdites davant situacions imprevistes. Aquesta exigència requereix una preocupació constant per “tendir ponts” entre el que s’ha après a classe i la realitat psicològica, social, tècnica i cultural en què viu el nen. La vida és “desordre”, els  aprenentatges escolars han de ser “ordenats”. Però el cosmos posa ordre al caos i no es construeix com un altre món al seu costat. La qüestió està en transformar el “caos” en cosmos” i no que l’escola construeixi un cosmos juxtaposat al caos i l’alumne visqui entre dues cultures que coexisteixen sense interactuar. La qüestió és no fossilitzar la cultura a “Utilitats escolars” destinades simplement a l’èxit escolar. 

La dificultat de l’activitat educativa quotidiana es manifesta permanentment perquè mentre la voluntat no estigui construïda no se li pot considerar responsable dels seus actes. La llibertat és un miratge, Pinotxo només pot triar entre donar-se gust o donar gust a un altre, entre el sentiment de culpabilitat i les frustracions. L’educador ha d’atribuir sense acusar. Comprendre l’altre no és el mateix que desresponsabilitzar-lo, és reconèixer les influències que rep i proporcionar-li els mitjans de prendre distàncies respecte al que viu. El càstig no té cap abast educatiu si el nen no es considera responsable del que ha fet. 

El mestre no ensenya el que pensa sinó el que sap, el que ha rebut d’altres mestres. El que fa que sigui una cosa diferent de les opinions és que el sustenta una història. L’escola manté el vincle entre generacions. L’ensenyant és sempre un “passador”, un mediador a una cultura. Les “disciplines escolars” són construccions socials provisionals, són eleccions decisives que donen testimoni del perfil d’home i de societat que es vol preparar. El criteri hauria de ser la universalitat dels sabers i coneixements. Aquesta universalitat no pot ser imposada perquè es construeix a través de l’adhesió dels homes i no de la concertació de les elits. El mestre no pot imposar sabers en nom de la seva universalitat, sinó que ha de posar a prova aquesta  universalitat en l’acte de transmetre’ls. La transmissió,llavors, no és coacció, sinó reconeixement de la llibertat. 

S’ha  de rebutjar  tota concepció tecnicista de l’educació: no es fabrica un subjecte per acumulació d’influències o de condicionaments. Però no hi ha que permetre tampoc, que un subjecte es construeixi enmig de la indiferència a les influències que rep, privant de coneixements o deixant que disposi d’ells a la seva discreció. La pedagogia consisteix en idear condicions que possibilitin compartir sabers, el gaudi de descobrir-los, la felicitat de sentir-se en condicions de fer pròpia l’herència dels homes, prolongar i superar-la.

 

LA PEDAGOGIA ÉS PRAXI
 

Ha de treballar sense parar sobre les condicions de desenvolupament de les persones i, al mateix temps, ha de limitar el seu propi poder per deixar que l’altre ocupi el seu lloc.

BIBLIOGRAFIA 


[1] Imbert, F. (1994) Méditiations, institutions et loi Dans la classe. Paris: ESF ed. 

[2] Hegel, G (1807) Fenomenología del espíritu. Madrid: Fondo de Cultura Económica (1981). 

[3] Rousseau, J.J. (1762) Emilio o la educación. Barcelona: Bruguera (1979). 

[4] Arendt, H. (1989) Entre el pasado y el futuro. Madrid: Península (1996). 

Articulos similares:

Licencia Creative Commons
FRANKENSTEIN EDUCADOR por Mayte Duarte Seguer, a excepción del contenido de terceros y de que se indique lo contrario, se encuentra bajo una Licencia Creative Commons Attribution-Noncommercial-Share Alike 3.0 Spain Licencia.

About Mayte Duarte

Nascuda a la Ciutat Comtal i en ple fenòmen Baby Boom (1962). Hi ha qui ha anomenat a la meva generació com a la Generació X. La meva opinió és que va ser una generació ni millor, ni pitjor..diferent. Vàrem trencar totes les prohibicions, ho vam provar tot, el món era quelcom que volguéssim que fos, tant sols depenia de nosaltres, tot estava per fer. El món actual en el que ens trobem és el resultat d’aquesta inabastable equació canviant. Crec que realment pertanyo a una generació que som energia pura en transformació constant. No teníem res, ho vàrem construir tot, no tot serveix i no tot es pot tenir al mateix moment. Hem estat binaris en costant desenvolupament. Un retret? Molts han estat pares sense deixar de ser fills i ara en paguem la factura, es passa del prohibit prohibir a prohibir i regular-ho tot. Amb els nostres antecedents no ens pertoca ser paternalistes. Toca tornar a començar, tornar a construir, assumir errades i responsabilitats i seguir caminant... Encara vull ser la primera Psicohistòriadora del planeta, terraformar les galàxies i contemplar amb bona companyia la multiplicitat de plans d’un univers fractal. Encara vull ser Leonardo da Vinci, quant sigui gran. Sí, jo també vull ser gran i, el meu somni segueix ple de llambordes. www.mayteduarte.com Llicenciada en Humanitats (UOC) la meva tesis de Llicenciatura ha estat en l'àmbit de l'Antropologia social i religiosa. El meu objecte d’estudi de Màster i Doctorat és envers L’homo tecnològicus. • ESPECIALITZACIÓ POST LLICENCIATURA: MEMBRE (DES DE LA SEVA FUNDACIÓ) DEL PROGRAMA ATAPUERCA PERSONES - FUNDACIÓ ATAPUERCA. I DEL MUSEU DE L'EVOLUCIÓ HUMANA, (BURGOS). ARQUEOLOGIA EXPERIMENTAL, DIDACTICA DE LA PREHISTÒRIA I EVOLUCIÓN HUMANA. Fundación Atapuerca y Sierra Activa. Curs pilot teòric - pràctic, de places limitades, amb l’objectiu de conèixer els jaciments de la Serra d’ Atapuerca i el seu context geològic. • METODOLOGIA DE LA FORMACIÓ OBERTA I A DISTÀNCIA ENSENYAMENTS (TEORIES, MÈTODES, TÈCNIQUES, PRÀCTICA...) PER A LA FORMACIÓ DE MESTRES.. E-Learning Creació de cursos on-line: Plataforma CMS (Sistemes de gestió de cursos), LMS (Sistemes de Gestió d’ Aprenentatge),VLE (Ambients Virtuals d’ aprenentatge). Creació de materials: Unitats Didàctiques, Debat telemàtic documentat dirigit/moderat per un especialista/expert, Power Points, Imatges, Vídeos. Recursos: Pàgines de text pla; HTML; Glossaris; Referències; Arxius carregats en el servidor; enllaços Web; Pàgines Web; Wikis; Blogs; Audiovisuals Aprofitant els coneixements acadèmics treballo per donar aplicacions pràctiques socials, polítiques i científiques a diversos grups a Facebook com administradora. Editora de la Revista Digital d’Humanitats Sàrasuati i membre del Grup Internacional de Recerca Cultura, Història ì Estat (GIRCHE) de la Universitat de Barcelona (UB). Secretaria del Liceu Maragall de filosofia (amb seu a l'Ateneu Barcelonès). I Fundadora i Presidenta de Dracmaycat (www.dracmaycat.com), la meva experiència inclou treball com a Community Manager, investigació i recerca antropològica de la civilització catalana, amb una curiosa passió envers els dracs. La figura del Drac a Catalunya, m’ha portat a documentar i estudiar dracs d’arreu del país per difondre i exposar més i millor la imatge del Drac envers la cultura catalana com a tret identitari.

Leave a comment

Add your comment below, or trackback from your own site. You can also subscribe to these comments via RSS.

Your email is never shared. Required fields are marked *

Featuring Recent Posts WordPress Widget development by YD