Situació i context dels EEUU abans i després del crack del 29. Comparació amb la situació que vivim avui.

Podem afirmar que la crisi actual, així com la del 29, té causes molt diverses que unides han generat la vertiginosa caiguda de l’economia mundial en poc temps. Moltes d’aquestes causes, com veurem més endavant, són les mateixes que les del crack de principis del segle passat.

La primera i més notable de les causes és la polarització de les rendes durant l’etapa prèvia a l’explosió de la crisi, tant a la de l’any 29 com a l’actual. La disminució de la capacitat adquisitiva de les classes populars i mitjanes i l’augment exagerat de les més altes (especialment les rendes financeres) són l’eix central de les dues crisis. La depressió mundial a la que ens aboca aquesta situació econòmica però, no sembla ser de la mateixa força que la de la Gran Depressió, en bona part pel descobriment durant mitjans del S. XX de les teories de Keynes i l’estímul de la demanda. Però que les conseqüències no siguin les mateixes no vol dir que no s’hagi caigut en el mateix error.

Des dels anys 80 i l’aplicació de les polítiques liberals proposades per Reagan i Tatcher (bàsicament baixada d’impostos i reducció de l’Estat del Benestar) les rendes de capital han experimentat un augment extraordinari comparat amb les rendes del treball. Aquesta reducció dels beneficis socials aconseguits durant la post-guerra gràcies a les polítiques keynesianes i socialdemòcrates no han fet més que tallar el flux de redistribució de la riquesa iniciat als anys 50, augmentant així la distància entre les rendes de les diferents classes socials. Aquesta diferenciació de rendes és semblant a la ocorreguda durant la Gran Depressió.

I què significa que les rendes del treball vegin disminuïts els seus beneficis? Doncs menys consum i menys demanda. Si a aquesta situació hi afegim una facilitat per obtenir crèdits –i per tant, endeutar-se- que arribi la propera crisi és qüestió de temps. Aquest endeutament de la població va ser possible gràcies a l’abolició de la llei Glass-Steagall Act, promulgada desprès de la Gran Depressió, per evitar precisament l’acumulació de massa poder en mans de la banca [1].

Segons el professor V. Navarro [2], de la Universitat Pompeu Fabra, l’any 2005 a Estats Units l’1% de la població acumulava el 28% de la renda del país, mentre que l’acumulació durant els anys 20 era del 24%. Veiem doncs, com la situació prèvia a la crisi guarda moltes similituds en tots dos casos.

Fixant-nos a la wikipèdia [3] veiem com les causes de la crisi van en aquest sentit:

La demanda de productes cau motivada per la desigualtat de les rendes.
Caiguda del comerç exterior degut a la falta de demanda exterior i del proteccionisme.
Especulació bursàtil: la borsa puja però no així els beneficis reals de les empreses. Les accions pugen per les expectatives de beneficis, no pas pels resultats.
Sector financer: l’any 1929 havien tancat quaranta bancs, el 1931 dos mil. El tancament dels bancs és degut a la retirada d’estalvis per part dels ciutadans atemorits per la crisi.

Com veiem les causes, potser exceptuant la de la caiguda del comerç exterior, són idèntiques a les de la crisi actual. El crack del 29 també va ser iniciat per un boom especulatiu que va portar a molts ciutadans a invertir en sectors que formaven bombolles (com ara el petroli o béns immobles en cadascun dels casos), fins al punt de que l’èxit es creia tant assegurat que els accionistes es fiaven entre ells per poder continuar comprant. Veient que les accions no deixaven de pujar més gent s’animava a invertir, de la mateixa forma, amb la crisi actual, la percepció de que els preus dels béns immobles no baixarien mai animaven a més i més gent a comprar segones residències, a hipotecar-se enlloc de llogar o a simplement a invertir en aquest tipus de béns. De la mateixa forma que a la Gran Depressió, un petit ensurt va provocar la fugida massiva del mercat, en el primer cas venent les accions i en el segon posant a la venda les cases davant l’anunci d’impagament de les hipoteque subprime. La caiguda era en picat. De fet, la venda massiva és una de les característiques que tenen en comú totes dues crisis. Per veure més gràficament la caiguda de l’economia en tot dos casos i comparar-les, podem observar el següent gràfic:

Font: dshort.com

Per altra banda, la resposta a la crisi també ha estat semblant, si bé encara no hem vist del tot els fruits del pla d’Obama. Les mesures dutes a terme per l’administració Roosevelt durant els anys posteriors a la crisi van tenir un impacte redistributiu molt important: la concentració de la renda va disminuir fins al 12%, és a dir, la meitat i així va seguir fins als anys 70 amb l’arribada de Reagan.

Aquest període es caracteritzava per una classe treballadora amb molta força política capaç de fer valer les seves demandes davant els empresaris. Això volia dir, millores salarials, millores laborals, distribució de les rendes i demès polítiques redistributives que van suposar l’embrió d’un Estat del Benestar americà posteriorment frustrat. Va ser frustrat per les polítiques liberals dutes a terme per Reagan, entre les que destacaven la disminució dels impostos sota l’argument de que això suposava més diners disponibles per a les famílies, el que es traduïa en més demanda, o el fet d’afavorir a les classes altes amb la intenció de que els seus beneficis fossin posteriorment reinvertits, cosa que finalment no acabava succeint.

Tornant a les dades del Dr. V. Navarro, les rendes superiors (el 20% superior de la renda nacional) van augmentar durant el període 1979-2005 un 53% mentre que l’increment del 5% més ric de la població va ser del 81%. Les classes mitges van veure créixer les seves rendes un 15%. Aquest creixement doncs, es donava a canvi del futur de les classes populars. Aquest procés de polarització social es va anar accentuant des de la dècada dels 70 fins a l’actualitat . Tant és així que les rendes baixes aviat van necessitar començar a demanar crèdits per continuar vivint, el que no va fer més que empitjorar la situació, ja que els préstecs es feien cada cop més difícils de retornar. Segons Navarro, el deute promig d’una persona l’any 1990 era del 2% mentre que a l’any 2005 ja era del 25%. Però les dades més sorprenents són les dedicades al sector immobiliari. Mentre que a l’any 1990 el deute immobiliari d’una persona era del 80% a l’any 2006 era del 140%. Evidentment, la situació era insostenible. El Govern Federal, coneixedor de la situació va decidir facilitar la situació abaixant els interessos del 5’1% al 1’4% en resposta a la crisi generada per les empreses .com, creant així una altra bombolla: la immobiliària.

Així doncs, podem establir que en tots dos casos bona part de la culpa la té l’absència en el cas del crack del 29 i l’eliminació en l’actual de les polítiques públiques aplicades, tornant a una situació semblant a la de principis del s. XX. La reducció de la despesa pública, la desregulació del sistema financer, la polarització de les rendes abans explicada… va fer disminuir la demanda fins al punt de fer entrar a tot el món en recessió.

L’explicació econòmica és senzilla. Donat que no hi ha un creixement de la demanda de productes la producció, és a dir, les empreses productores, entren en crisi. Això vol dir que aquells amb estalvis (bàsicament rendes altes) deixin d’invertir en béns productius i es dediquin a inversions especulatives. Es tracta d’invertir en terrenys, béns immobles, petroli o accions d’empreses d’internet i posteriorment vendre-ho a un preu més car sense que això hagi produït cap bé tangible. Així es van creant preus artificials, el que coneixem com bombolles, que van explotant de tant en tant o, com en el cas actual, totes a l’hora, provocant una crisi d’abast mundial.

La solució, de la mateixa forma que durant la Gran Depressió, passa per augmentar de nou la productivitat [4] mitjançant inversió pública, reactivar l’economia i regular els mercats desregulats durant l’època neoliberal. A l’assignatura d’Economia i Democràcia [5] ens van proporcionar unes dades prou interessants: Espanya és el país amb una despesa pública més baixa de tota la UE-15 i tot i així els dos grans partits tan sols proposaven o bé reduir-lo (PP) o bé mantenir-lo (PSOE). El que cal és distribuir entre les classes altes (que estalvien més que consumeixen) cap a les populars (que consumeixen més que estalvien). A més també cal estimular la demanda mitjançant inversió pública que generi ocupació i al mateix temps alliberi de càrrega econòmica a les famílies. Estem referint-nos a l’augment de l’Estat del Benestar, parlem de polítiques de sanitat, serveis socials, de dependència, de llars infantils o d’escoles públiques. Aquestes inversions alliberarien de càrregues a les famílies que podrien dedicar aquests diners, que d’altra forma dedicarien al seu nadó o a l’avi de la família, a reactivar l’economia.

Notes:

[1] http://ccfarre.blogspot.com/2009/02/bancs-deflacio-i-facebook.html

[2] Vicenç Navarro (ed.), Neoliberalism, Globalization and Inequalities. Baywood, Amityville, New York, 2008.

[3] http://es.wikipedia.org/wiki/Crack_del_29#Caracter.C3.ADsticas

[4] http://ccfarre.blogspot.com/2009/01/augmentar-la-productivitat.html

[5] http://www.upf.edu/pra/3334/12057.htm

Bibliografia:

Vicenç Navarro (ed.), Neoliberalism, Globalization and Inequalities. Baywood, Amityville, New York, 2008.