La compañera del Forum de ROMA de la UOC ha publicado este corto pero interesante resumen de la charla que la Dra. Alejandra de Riquer hizo en  la sede de los amigos de la UNESCO sobre los procesos electorales en Roma. Gracias a Ma. Encarnació por permitirme su publicación en esta e-revista.

     De nou, em toca fer de reportera de la xerrada dels Dimarts de Roma, a la seu dels Amics de la UNESCO. La Dra. Alejandra de Riquer, filòloga i medievalista, ens va parlar sobre els processos electorals a la Roma republicana. Va prendre com a base el Commentariolum Petitionis (o De petitione consulatus), una llarga carta escrita a l’orador i polític Marc Tul·li Ciceró  pel seu germà Quint, aconsellant-lo sobre com arribar al consulat, en el seu reeixit cursus honorum (gràcies al seu treball i a les seves habilitats oratòries, Ciceró va accedir a gairebé totes les magistratures amb l’edat mínima requerida). Tot i que la carta va nominalment adreçada a Ciceró, la Dra. De Riquer pensa que potser estava més aviat orientada a posar de part seva els nobles, el favor dels quals s’havia de guanyar per a accedir al càrrec de cònsul.

     Al darrer full de l’escrit adjunt ( Campaña Electoral a Roma (23) ) hi ha la distribució de la classe política romana, en temps de Ciceró. Com que cada centúria podia emetre 1 vot, està clar que calia, sobretot, assegurar-se els de la primera classe. Llavors, amb uns pocs de la segona classe, el candidat tenien majoria absoluta, i es parava la votació. Queda clar que els de la 5a classe (4.000 ases, o sigui, els més pobres), poques vegades devien arribar a votar. Com va remarcar la Dra. Riquer, no ens podem acostar a la lloada democràcia republicana de l’antiga Roma amb els conceptes i els motlles mentals dels nostres dies.

 La xerrada va començar amb unes quantes dades per a situar-nos: Ens va parlar de les etapes del cursus honorum i va explicar alguns termes que, d’alguna manera han arribat als nostres dies. Per exemple:

• L’home que optava a l’elecció vestia una toga candida (és a dir, blanca), per tant, era un candidat.

• El candidat havia de demanar el vot personalment, perquè com a particular, no estava autoritzat a organitzar assemblees (mítings electorals). Era la petitio, i el candidat era un petitor.

• Per a demanar el vot, havia d’anar d’una banda a l’altra, cercant els votants per a parlar-hi. Anar d’un lloc a l’altre = ambio, ambitus. Ambitio, el desig o la persecució del vot ja llavors tenia connotacions negatives (soborns, etc.)

La Dra. R. va remarcar que Ciceró, com diu Quint a la carta, era un homo novus, és a dir, el primer de la seva família en accedir al Consulat. Ser nou era un handicap, ja que el poder estava secularment en mans d’uns pocs, que es resistien a deixar entrar nouvinguts. Per això, Quint insisteix tant en fer campanya, sobretot, amb els nobles, que són els que li poden posar més pegues, perquè és on hi té els adversaris (en aquest cas, Antoni, oncle de Marc Antoni (el de la guerra amb August) i Catilina (famós per l’acusació de conspiració que, ja còn sul, formulà el propi Ciceró (les famoses In Catilinam Orationes,més conegudes simplement com a Catilinàries) i que li costà la vida

     Com podeu comprovar pels fragments comentats a la xerrada, l’escrit (el podeu trobar en anglès aqui) desprèn un cinisme considerable, en gairebé tots els consells al candidat: no fer ni dir res, per tal de no disgustar ningú; fer veure que s’és amic de tothom; mentir, abans que donar una negativa; alegrar-se de la maldat i la deshonra dels rivals polítics, ja que, per comparació, l’aurèola del candidat creix… La sensació que ens va quedar –inevitable, em sembla– és que no hem canviat tant com de vegades pensem… Canvien les estructures, les condicions històriques, el marc on succeeixen les coses; però les persones, els seus sentiments, ambicions i debilitats són el que són, amb relativament poques variacions, al llarg dels segles.

……..

Això és el que jo vaig entendre. Si vaig errada en algun punt, les companyes que hi eren, si us plau, que em corregeixin.